Saramago, les males puces i el fil invisible
JOSÉ SARAMAGO
El juliol passat vaig tornar a entrar a A Casa, al poble de Tías, a Lanzarote, a la casa, el jardí i la biblioteca de José Saramago. Hi vaig comprar el llibre de Fernando Gómez Aguilera titulat José Saramago. El pájaro que pía posado en el rinoceronte. Gómez Aguilera, amic de Saramago, amb qui va parlar hores i hores sobre mil temes i també sobre el que havia escrit, s’aproxima a l’autor i, a través seu, a la condició humana, alhora que fa una anàlisi literària que va molt més enllà de la pròpia literatura.
El que m’ha anat intrigant durant la lectura és una cosa més personal. Com pot ser que un autor amb qui crec tenir tan poc en comú em resulti, a mesura que avanço, tan estranyament proper?
No és un llibre “lleuger”. Cal certa concentració per llegir-lo. Mentre avançava entre l’anàlisi més conceptual i l’esforç de Gómez Aguilera per classificar els títols en etapes corresponents a diferents moments de la vida de l’escriptor, he anat quedant-me amb allò que m’arribava més endins. Gairebé sempre era el contingut humà. D’aquí que triï el capítol titulat El testículo suplementario. Palabras, historias, conductas activas contra la resignación.
Ràpidament, una altra de les lectures d’aquest estiu, Anatomia de l’esperança, de Francesc Torralba (veure A PROPÒSIT DE L’ESPERANÇA. PENSANT EN EL MODEL SANITARI CATALÀ (I) i A PROPÒSIT DE L’ESPERANÇA. PENSANT EN EL MODEL SANITARI CATALÀ (II) de 22 de juliol i de 25 de juliol de 2026, respectivament), m’ajuda a identificar l’immens cabal d’esperança que tenia el gran pessimista Saramago, una esperança que es manifestava precisament en aquestes “conductas activas contra la resignación”, en la indignació, en la insubmissió i en l’apologia sostinguda del no. Si hi afegim la tendència al cop de puny damunt la taula, al mot d’ordre i al gest enfurrunyat, podem creure que hem topat amb un personatge dominat per la negativitat estèril i enfadat amb la vida. I no. De cap manera. Darrere d’aquell ateu rondinaire hi havia una fe sense Déu, una confiança obstinada en allò més essencial de l’ésser humà, en aquell fons comú que, cadascú amb les seves paraules, les seves creences i les seves contradiccions, han volgut defensar l’humanisme, el comunisme, el cristianisme i tantes altres maneres d’imaginar una vida més justa. I potser és precisament aquesta fe, tan poc procliu a l’ensucrament, la que explica que, sota el malcarat, l’indignat i l’insubmís, aparegui, de tant en tant, una bondat fonda que arriba a expressar-se amb una tendresa inesperada.
I, pensant-hi bé, potser és aquí on Saramago em resulta més entranyable del que jo mateix hauria
imaginat. Tinc una certa prevenció davant les persones que no perden mai les formes, no perquè la bona educació em sembli sospitosa —ben al contrari—, sinó perquè, de vegades, tanta correcció acaba essent una manera molt refinada de no molestar ningú, de no arriscar gaire i, sobretot, de no dir mai un no prou clar. Naturalment, admiro més qui sap mantenir-se ferm sense alçar la veu, qui és capaç de mirar l’altre amb serenitat, escoltar-lo, fins i tot somriure, i no cedir per això ni un mil·límetre en allò que considera essencial. Probablement aquesta és la forma més acabada de caràcter. Però no sé si sempre és possible, ni tan sols si sempre és desitjable exigir-la. Hi ha moments en què un cop de puny damunt la taula diu més veritat que una frase impecable i, si després d’aquell mal humor apareix la compassió, la tendresa o fins i tot una certa fragilitat, confesso que em costa condemnar-lo. Potser depèn del moment, de la persona, d’allò que està en joc. El que sí que sé és que, entre l’excés d’un home que s’enfada perquè alguna cosa li importa i la perfecció formal d’algú que ha après a no comprometre’s mai del tot, em sento molt més a prop del primer que del segon.
La senyoreta Maria i el benefici del dubte
Un dels primers records de la meva infantesa, o un dels que amb el pas dels anys han quedat més preservats en la meva memòria, és el d’un dia a l’escola quan tenia no sé quants anys, però menys de sis. Estàvem cinc o sis nens i nenes asseguts en una tauleta de parvulari i la senyoreta, concretament la senyoreta Maria, explicava alguna cosa. No sé quina. Recordo l’escena fotogràficament. Veig les cares dels nens i les nenes, embadalits amb l’explicació de la senyoreta Maria, que també veig ben bé, amb un pentinat que em recorda les fans dels Beatles dels anys seixanta. Era la tarda i el sol minvant que entrava per les finestres de la classe em fa pensar que devia ser primavera. Recordo molt bé la fotografia de l’escena i la meva sorpresa en constatar que tots els nens i nenes, abduïts per l’explicació, el conte, la faula, el que fos que expliqués la mestra, s’ho creien. Era evident que s’ho creien! Jo ni m’ho creia ni no m’ho creia. No sabia què pensar d’allò. No tenia clar que fos cert ni el contrari.
Amb els anys, aquesta actitud escèptica que m’ha acompanyat sempre, l’he acabat denominant escepticisme vital. Ja n’he tingut, de conviccions. No he estat sempre escèptic respecte a tot. Amb els anys, però, les conviccions bàsiques s’han mantingut —per entendre’ns, “som i serem socis del Barça tant si es vol com si no es vol”—, però el dubte ha guanyat terreny, la predisposició a considerar una multiplicitat de punts de vista a l’hora de contemplar qualsevol fet ha augmentat i el resultat ha estat un augment de l’escepticisme.
Per a mi, l’escepticisme vital no és negatiu, no és relativisme cínic, no és decidir que res no val la pena, no és pessimisme. Sí que comporta desconfiar de les certeses excessives, de les veritats massa ben empaquetades i de les promeses que demanen adhesió sense gaire més reflexió. L’escèptic tendeix a mirar una segona vegada, a preguntar què hi ha darrere d’allò que se li presenta com a evident, a contrastar una versió amb una altra i a considerar que gairebé totes les realitats tenen un revers.
Saramago em torna a sortir al pas quan en el text esmentat escriu: “Uno no debe contentarse con lo que le dicen. […] Hay que buscar siempre el otro lado de todo”. Ho llegeixo i penso que, si no és una definició d’escepticisme, s’hi acosta prou. Però ell no es deia escèptic. Es deia relativista. I aquí una altra vegada
m’obliga a afinar les paraules. “No soy nihilista, soy simplemente relativista. […] el relativismo es la filosofía del deseo y de la acción”. De manera que potser he estat massa ràpid quan més amunt he volgut protegir el meu escepticisme del relativisme. Del relativisme cínic, sí. Del tant se val tot, també. Però no d’aquest altre relativisme que, en lloc de servir d’excusa per no comprometre’s, obliga a continuar buscant i acaba en el desig i en l’acció. Aquí ja no em molesta gens la paraula. Fins i tot em resulta familiar.
Quan el no s’acomoda
És en aquest mateix capítol que Gómez Aguilera torna a tocar una tecla que m’interessa. Escriu que Saramago va bregar “mediante el cultivo de la palabra que más le satisfacía, la que creía más necesaria, la palabra no”. El mateix Saramago ho porta més lluny. “La palabra más importante es no, saber decir no a la injusticia, no a la desigualdad. […] todos sabemos que también el no se corrompe, se acomoda y se convierte poco a poco en un sí. Cuando esto ocurre no hay más remedio que volver a decir otra vez no”.
M’ha fet gràcia que, després de donar tantes voltes a l’escepticisme, acabés topant amb una defensa tan rotunda del no. Perquè l’escèptic, almenys vist de pressa, semblaria condemnat a quedar-se en un confortable ja ho veurem. I no necessàriament ha de ser així. Puc dubtar de quina seria la societat més justa, de quin sistema polític donaria els millors resultats, de quina concepció de l’home s’acosta més a la veritat i, al mateix temps, tenir molt pocs dubtes davant una humiliació, una crueltat, una desigualtat extrema o una repressió. Una cosa és no tenir la recepta del món perfecte i una altra de molt diferent no saber reconèixer alguna de les seves indecències. Potser és aquí on el dubte i el no deixen de barallar-se. Primer mires, contrastes, tornes a mirar, busques aquell altre costat de tot que reclamava Saramago i, alguna vegada, després de fer-ho, ja no tens gaire més a pensar. Dius no.
M’interessa encara més la segona part. També el no es corromp. Quina gran veritat. Neix insubmís, passa el temps, troba una cadira còmoda, després un despatx, més endavant una explicació raonabilíssima de per què ara les circumstàncies són unes altres i, quan te n’adones, aquell no tan heroic ja parla amb una fluïdesa sorprenent la llengua del sí. És impossible no pensar en la política. I és aquí on, llegint una altra observació de Saramago sobre la “incapacidad de la izquierda, anquilosada, vacía de ideas para renovar sus estrategias y métodos a la hora de pensar nuestro tiempo”, em surt un maleïda esquerra! que necessita immediatament un aclariment.
No em refereixo a l’esquerra que, amb tots els errors que es vulgui, va contribuir decisivament a construir la socialdemocràcia europea després de la Segona Guerra Mundial, a aixecar estats del benestar, a fer menys cruel el capitalisme i a donar protecció, drets i oportunitats a milions de persones, ni a aquells comunistes occidentals que van intentar conservar prou independència de criteri per mirar els desastres del model soviètic sense haver de fingir que no els veien. Em refereixo a una degeneració molt més recent i banal, a una política que converteix la indignació en carrera, les causes en escenografia i el llenguatge moral en instrument de superioritat. A un tipus de polític que revesteix l’ambició personal amb el vocabulari de la virtut, fa de la denúncia un ofici i presenta cada moviment propi com un servei als altres mentre construeix poder i supervivència política. El que em revolta no és que aquesta esquerra s’hagi moderat ni que hagi hagut de governar, perquè governar obliga a pactar i a rectificar. És la lleugeresa amb què pot passar de la impugnació moral de tot un sistema a instal·lar-s’hi sense que sembli necessari donar gaires explicacions, conservant, això sí, el gest, la retòrica i la superioritat moral que permet continuar repartint carnets de decència. Precisament per això respecto molt més un comunista com Saramago quan gira la mirada cap als seus i els diu que estan anquilosats i buits d’idees. El no, quan només serveix contra l’adversari, és molt barat. Comença a valer alguna cosa quan també ets capaç de dirigir-lo cap a casa. 
Potser per això m’agrada tant que, després de tanta artilleria, Saramago sigui capaç de reduir-ho tot a una frase d’una senzillesa gairebé infantil. “Nuestra gran tarea es la de procurar ser más humanos”. És difícil no tornar, aleshores, a aquell fil invisible del començament. Darrere del pessimisme, del relativisme, de la mala cara i de la insistència en el no hi apareix una preocupació obstinada per l’ésser humà. Potser és això el que em resulta tan proper.
L’endemà de la utopia
Em quedava encara la utopia. Aquí Saramago torna a sorprendre’m perquè un comunista que voldria expulsar del diccionari la paraula utopia no deixa de tenir la seva gràcia. Però, quan l’explica, torno a trobar-me bastant còmode. “Si alguna palabra retiraría yo del diccionario sería utopía, porque no ayuda a pensar, porque es una especie de invitación a la pereza. […] El día de mañana es el resultado de lo que hayamos hecho hoy. Es mucho más modesto, mucho más práctico y sobre todo mucho más útil”.
Això sí que m’agrada. Molt. Potser perquè he desconfiat sempre una mica de les grans paraules quan les veig enlairar-se massa i perdre contacte amb el terra. L’horitzó queda molt bé en una posta de sol, però per caminar és bastant més útil saber on posaràs el peu següent. Saramago no renuncia al futur. Fa una cosa que em sembla més exigent. Li treu solemnitat i el converteix en demà. No en el món meravellós que algun dia arribarà, no se sap com ni gràcies a qui, sinó en aquell dimarts, aquell dimecres, aquell matí qualsevol que trobarà exactament el que nosaltres hàgim deixat preparat el dia abans. Potser per això aquesta idea m’interessa tant, perquè obliga el futur a començar avui i no permet deixar-lo dipositat en una promesa llunyana.
I aquí torna Torralba sense que calgui estirar-lo gaire perquè hi arribi. Anatomia de l’esperança insisteix que sense acció no hi ha esperança. Saramago desconfia de la utopia justament perquè tem que permeti dipositar en un futur llunyà allò que ens correspon fer avui. Un home parla d’esperança. L’altre probablement arrufaria el nas davant segons quina manera de pronunciar-la. Però tots dos acaben reclamant que ens aixequem de la cadira.
Potser el que m’està passant amb el llibre de Gómez Aguilera és més senzill d’explicar del que semblava. Cada vegada que Saramago m’empeny cap a una conclusió, unes pàgines més enllà me la complica, me la matisa o directament me la desmunta. I això m’agrada. M’obliga a tornar enrere, a subratllar, a discutir-hi una estona i, alguna vegada, a descobrir que aquella distància que jo donava per feta no era tanta. A poc a poc, aquell fil invisible deixa de semblar-me tan misteriós. Potser no ens uneix una mateixa manera de pensar el món, sinó una incomoditat semblant davant tot allò que ens demana resignació i la sospita que el demà depèn encara, almenys en part, del que fem avui. Em sembla una explicació més modesta que una afinitat ideològica, però també més difícil de despatxar.