Lanzarote, encara…
Lanzarote segueix sent Lanzarote i, malgrat l’obvietat rajoyniana de la frase, per a mi ho segueix sent especialment. Si poseu “Lanzarote” al cercador del bloc, trobareu els posts —no sabria dir quants— escrits sobre aquesta illa, cosa que indica la unió íntima que vaig sentir amb aquella terra, amb la qual encara soc capaç de reconnectar, sobretot a partir del record. A partir del record i de la idea que jo m’he fet durant els anys del vincle profund de José Saramago amb l’illa. He llegit bona part de l’obra del Premi Nobel, així com articles, declaracions i cròniques d’ell i sobre ell. D’aquí surt la idea que tinc d’aquest vincle seu amb Lanzarote. Ara bé, soc perfectament conscient que puc estar lluny de res que s’aproximi a la realitat. Però, en aquest cas, és igual. Primer jo vaig connectar des de l’ànima amb les entranyes tel·lúriques i misterioses dels paisatges onírics de Lanzarote, i després la idea que em vaig fer de la relació de Saramago amb l’illa —diria que la lectura de Cuadernos de Lanzarote va ser definitiva— em va reforçar la meva unió amb aquell tros de terra emergit de la profunditat de l’oceà.
Des de l’any passat, la meva visió de l’illa, construïda al llarg dels anys —la vaig visitar per primera vegada quan tenia setze anys—, ha canviat. En aquest cas, també és possible que aquest canvi sigui una percepció subjectiva. En qualsevol cas, mai abans del juliol de 2025 havia sentit a Lanzarote —potser hauria de dir que mai no havia estat tan conscient— el malestar profund que em provoca el tipus de turisme massiu pel qual, tristament, ha apostat majoritàriament Espanya. Aquest juliol ha estat encara pitjor. Si algú em diu que això només passa al juliol i a l’agost, em sentiré una mica alleugerit. Però…
Vaig arribar dimecres passat cap al tard i vaig anar directe de l’aeroport al supermercat per comprar les quatre coses que pots necessitar en una estada de cinc dies. El fet que m’hi trobés l’Eva, una grancanària establerta fa anys a Lanzarote, em va fer adonar que la meva història amb l’illa té un cert gruix. En cas contrari, no arribes a Lanzarote i, a la primera de canvi, et trobes una persona coneguda. L’endemà, esmorzar ràpid amb l’Andrea Valls, una amiga catalana que fa, diria, més de vint anys que viu a l’illa i després… Després, d’immediat, vaig anar a A Casa, vaig gaudir una vegada més de la casa, el jardí i la biblioteca de José Saramago i la seva esposa, Pilar del Río, i aquest moment, dues estades solitàries a les platges de Playa Quemada i Las Cocinitas, així com passejar pels carrers de Mozaga i El Islote, sense ni una ànima, van ser els únics que em van permetre retrobar el meu lligam més íntim i místic amb l’illa.
El retorn a Famara em va decepcionar. La casa en què hi havia hagut el restaurant inoblidable anomenat El Risco, al mig del poble, amb els carrers sense asfaltar i a tocar del mar, estava buida. Per un moment vaig dubtar si m’equivocava. Però no. Vaig mirar a dintre i vaig veure prou detalls que em permetien identificar el restaurant desaparegut. En realitat, traslladat. Traslladat a un nou barri ple del que semblen ser segones residències o cases per al lloguer turístic. L’antítesi del caliu que aquell poble encara mig manté, malgrat un cert ambient «surfista-alcohòlic-macarra» i aquests nous desenvolupaments urbanístics d’un suposat cert nivell. De cars, segurament ho són. I un de sol, aïllat, està prou bé. Però les sèries de xalets clònics en files i columnes trenquen l’encant que va tenir aquella cala. Vaig abandonar la idea de fer-hi un aperitiu i vaig marxar. Un lloc menys per sentir el meu Lanzarote, no sé si en vies d’extinció.
A resguard del turisme pandèmic
MOZAGA
Mozaga, El Islote, San Bartolomé. L’interior de l’illa. Lluny —adapteu «lluny» a la mida i a les vies de comunicació de Lanzarote— de les platges és el lloc que més m’agrada per allotjar-me a Lanzarote. L’any 2015 vaig estar mirant cases en aquesta zona, quan tenia la idea d’anar-hi a viure. Casa Tomaren, el Caserío de Mozaga, van ser llocs en què em vaig sentir molt bé. En aquesta ocasió he anat a una casa típica del poble, a prop de les esmentades. El rètol «VV» —vivienda vacacional— culmina la transformació d’una antiga casa de poble en tres habitatges bonics i funcionals que combinen l’estructura rústica de la casa amb decoració i complements moderns. Jardí de cactus, vegetació i pedra volcànica, des del qual veig una casa molt bonica, entre vinyes típiques lanzarotenyes, sobre el paisatge de terra fosca, negra i roja, darrere la qual es retallen algunes muntanyes volcàniques. Amb la mirada fixada en el paisatge, un silenci reconfortant típicament trencat per alguns cops de vent, un cel d’un color gris molt familiar i fins i tot una olor agradable que, més que intentar absurdament descriure-la, diré que em fa sentir que estic on estic i no en cap altre lloc. Absorbeixo lentament pedra negra, cactus, ceps, casetes blanques… Tanco els ulls i em veig assegut al jardí de la casa anomenada Akarwuangui, una nit molt fresca d’estiu, sentint el mateix que sento ara. En tot cas, la sensació és de coincidència entre el record i el moment present. Tots sabem com, involuntàriament, deformem els records fins al punt que el que recordem té molt, poc o gens a veure amb el que va ser de veritat. Però aquesta és la sensació ara i és única, plaent i protectora de la degradació derivada del turisme que es va menjant l’illa a no gaires quilòmetres d’on em trobo. Si no ho sabés, creuria que estic a la fi del món i a resguard de la deriva decadent que segueix gran part de la humanitat.
Les entranyes de l’ànima, les entranyes de la terra
Em sento identificat amb la soledat tranquil·la, la pau, el recolliment, la profunditat, el sentiment, la poesia que transmet la fotografia que il·lustra la portada de Cuadernos de Lanzarote. S’hi veu l’autor, José Saramago, donant-nos l’esquena! Veiem un ésser humà que s’allunya caminant i davant seu no té cap camí.
«… el escenario del mundo, desde todos los puntos de vista, me parece una demostración clara de la irracionalidad humana. El sueño de la Razón, ese que nos convierte en irracionales, hace de cada uno de nosotros un pequeño monstruo. De egoísmo, de fría indiferencia, de desprecio cruel. El hombre, por mucho cáncer y mucho sida, por mucha sequía y mucho terremoto, no tiene otro enemigo sino al hombre» (Diario III-1995, 5 de febrer).
He triat aquest fragment entre desenes o centenars o més, escrits sobre la preocupació que li provocaven a Saramago l’home, la humanitat, la vida que va viure. No era optimista. Segurament era pessimista. Però tenia esperança. I era un home d’acció (vegeu A propòsit de l’esperança. Pensant en el model sanitari català I de 22 de juliol de 2026 i II de 25 de juliol de 2026). Un intel·lectual d’esquerres de la fornada en què aquesta etiqueta, més enllà del grau d’acord o desacord amb les seves idees, era un segell de qualitat, rigor i noblesa. No era un «progressista», un «progre» vulgar. Era un home de conviccions profundes, un militant conseqüent i pacífic del Partit Comunista de Portugal que mai no va parar de denunciar les injustícies que el colpien i li feien sentir el dolor de les víctimes com un dolor propi. Tenia esperança i mai no va parar de lluitar, malgrat la tristesa que li provocava el que veia i el que vivia.
Lanzarote és el que es veu. Nuesa, terra cremada, duresa, un món despullat de tota decoració, cap màscara, un paisatge estremidor. Però, curiosament, alhora, sense saber ben bé per què, Lanzarote és vida. Lluita contra la mort i la devastació. Triomf de la vida. Quan al Timanfaya una amiga de Saramago va esclatar a plorar davant les laves perquè hi veia “la muerte de la tierra”, ell li va fer observar que els líquens ja començaven a atacar la lava i que, al cap dels segles, aquella roca acabaria convertint-se en terra fèrtil. No era optimisme absurd. Era esperança d’arrel humanista. El que transmet l’illa és el mateix que Saramago, realisme sense edulcoracions ridícules i també, com ell, vida i esperança.
En efecte, el Saramago que ens dona l’esquena i camina no té davant seu cap camí. No hi ha un camí traçat per Déu, per la història, pel mercat ni per una ideologia que garanteixi l’arribada a cap paradís. Però s’ha de caminar igualment. Fins i tot sense camí. No, no. No és optimisme banal. És l’Esperança, amb majúscula, d’un ateu. L’absència de transcendència protectora, però, no elimina la moral. Fa més feixuga la responsabilitat humana. Si no hi ha ningú per damunt que arregli el món, el que els homes fem amb els altres homes esdevé encara més decisiu. La fotografia no és la d’un home que ha trobat el seu camí. És la d’un home que avança encara que no hi hagi camí. És l’esperança contra tot pronòstic!
Desolació i bellesa, dues cares de la mateixa moneda
“Creo que el escritor está siempre en conflicto con la sociedad; más aún, tengo la impresión de que se escribe como una forma de resolver ese conflicto personal del escritor con su medio”
Gabriel García Márquez
“Escribimos para saber lo que significa vivir y no para encontrar respuestas a las famosas preguntas ¿Quiénes somos?, ¿de dónde venimos?, ¿adónde vamos?”
José Saramago
Si escrivim, com deia Saramago, per saber què significa viure, potser és perquè la vida es resisteix obstinadament a donar-nos una resposta. I aquesta resistència, en el cas d’un ateu, encara és més radical. No hi ha el recurs de la Fe, capaç de situar l’existència dins d’un ordre superior, ni aquella possibilitat de confiar que darrere del que no comprenem hi ha un sentit que algun dia ens serà revelat. Queden l’atzar, el dolor, la bellesa, la injustícia, l’amor, la pèrdua i la mort, però també queda la consciència de ser aquí, durant un temps limitat, compartint el món amb els altres. I queda l’escriptura. Potser per això escriure pot arribar a ser una manera d’explorar la vida sense esperar resoldre-la, d’acostar-se a allò que se’ns escapa cada vegada que creiem haver-ho entès. Saramago devia saber molt bé que les grans preguntes tenen aquest inconvenient. Sobreviuen a totes les respostes. Potser per això continuem fent-nos-les.
A Lanzarote aquesta pregunta abandona durant una estona els llibres i es torna material. Estic estirat damunt una tovallola a la platja de Las Cocinitas, arrecerat dins d’un soco, aquest mur semicircular de pedra volcànica que algú va aixecar per poder estar-se aquí malgrat el vent. Al meu voltant, la lava negra alterna amb una sorra finíssima, groga, gairebé blanca sota el sol. Mig incorporat, veig a pocs metres un mar sorprenentment plàcid i, més enllà, potser a dos-cents o tres-cents metres, les onades s’aixequen i esclaten en grans cortines d’escuma. No arribo a veure contra què xoquen. És com si hi hagués una barrera de corall, que no deu ser el cas. Aquí, davant meu, en canvi, l’aigua gairebé no es mou. Aquesta proximitat entre dues expressions tan diferents del mateix oceà em fascina. No necessito entendre la geologia de la cala ni conèixer exactament què frena l’onatge per quedar-m’hi una bona estona mirant. El vent passa per damunt del soco, el sol ja comença a baixar, noto la temperatura de l’aire damunt la pell, l’olor del mar, la llum que va perdent intensitat, el soroll de l’aire fregant la pedra. La percepció atura el pensament. La pregunta pel significat de la vida deixa de reclamar una resposta i es dissol en l’experiència mateixa d’estar viu. Potser hi ha moments en què això és suficient. No perquè les preguntes desapareguin, sinó perquè el cos, els sentits, la contemplació d’allò que tenim davant introdueixen una forma diferent de coneixement, menys articulada i potser més profunda. L’atemporalitat, el no-lloc. Això és tot.
Miro el soco i penso en la senzillesa extraordinària d’aquesta construcció. Unes quantes pedres volcàniques posades les unes damunt de les altres permeten habitar una estona un indret que el vent faria incòmode. A les vinyes, una arquitectura gairebé idèntica permet que els ceps prosperin en unes condicions que semblarien poc propícies. Hi ha en tot això una intel·ligència antiga, elemental, que no pretén dominar el medi sinó entendre’l prou per conviure-hi. Potser és aquesta capacitat d’adaptació, aquesta manera de trobar recer sense negar la intempèrie, el que em commou. Las Cocinitas no és una platja amable en el sentit convencional. La roca talla el paisatge, el vent obliga a protegir-se, l’oceà recorda a poca distància la seva potència. I, tanmateix, estic aquí, absolutament tranquil, mirant aquella aigua inesperadament quieta, sentint-me bé. Lanzarote té aquesta estranya capacitat de posar-te davant d’una realitat severa i, al mateix temps, fer-te sentir que formes part d’ella. No t’explica res. No et consola. Et deixa mirar. I, si t’hi quedes prou estona, alguna cosa dins teu es recol·loca. La duresa deixa de ser necessàriament hostil, la fragilitat deixa de semblar debilitat i allò que a primera vista podia semblar desolació adquireix una bellesa difícil
d’explicar. Potser per això torno. Potser per això, després de tants anys, encara soc capaç de reconèixer aquí una part de mi mateix.
A Lanzarote tot exemplifica la lluita per la vida com a manifestació de la saviesa de la natura. Enlloc millor per trobar algun sentit a la vida encara que, globalment, no hi hagi resposta a què significa viure. De garanties no n’hi ha cap, però sí raons per a l’esperança, malgrat l’estupidesa humana.