Escrit a Saint-Marc-de-Jaumegarde, a prop d’Aix-en-Provence
SAINT-MARC-DE-JAUMEGARDE
L’arribada a Saint-Marc-de-Jaumegarde, relaxada, discreta, no precisava cap ingredient espectacular per quedar fixada dins la memòria. No va passar res d’extraordinari i, tanmateix, hi havia alguna cosa que feia pressentir de seguida que el lloc mereixeria ser escrit. La casa era bonica, tranquil·la, apartada, situada en aquell punt precís on la distància del brogit, lluny d’inquietar, es converteix en un privilegi. Els propietaris —una parella que deu voltar els seixanta anys, amb aquella aparença tan recognoscible de les unions que ja no pertanyen a la primera joventut sinó a una segona construcció sentimental, més reposada, més conscient, potser també més lliure— semblaven gaudir de la presència dels hostes sense envair-los, contents d’oferir allotjament a gent vinguda de fora i contents, també, de poder intercanviar unes paraules, de conèixer altres procedències, altres itineraris, escoltar altres accents. Hi havia en ells una cordialitat pausada, sense efusió ni teatre, com si la seva manera d’acollir formés part d’un pacte assolit amb la vida.
Hi vaig arribar un dijous. El Dijous Sant. Després només hi va haver la instal·lació, alguns moviments pràctics inevitables, la necessitat de situar-me dins aquell entorn nou i, finalment, l’anada a l’estació del TGV d’Aix-en-Provence per anar a buscar el meu fill Oriol, que arribava de París. Aquest era, en realitat, el centre de gravetat del viatge, encara que no calgués formular-ho en veu alta. Hi ha desplaçaments que s’organitzen al voltant d’un lloc, d’un paisatge o d’un desig de coneixement. I n’hi ha d’altres que, sense deixar de tenir tot això, troben el seu sentit més nítid en una presència humana concreta. Retrobar un fill lluny de casa no és poca cosa. No demana cap posada en escena. No reclama cap frase solemne. Té més a veure amb una forma de calma que, de sobte, posa cada cosa al seu lloc. Fins aquell moment jo havia arribat, m’havia instal·lat, m’havia situat. Però el viatge encara no havia acabat d’entrar en ell mateix. Va ser anant-lo a buscar a l’estació, veient-lo aparèixer entre els passatgers d’un tren vingut de París, tornant després junts cap a Saint-Marc-de-Jaumegarde, que vaig tenir la sensació molt simple i molt fonda que allò començava de debò. Vam parlar, vam fer aquella primera nit sense cap excepcionalitat aparent i, tanmateix, hi havia ja en aquella normalitat una plenitud discreta. El viatge tenia, finalment, un rostre compartit.
L’endemà al matí, divendres, l’Oriol es va quedar teletreballant i jo me’n vaig anar sol cap a Aix-en-Provence. Aquest detall
PLACE D’ALBERTAS. AIX-EN-PROVENCE
no és menor. La ciutat la vaig caminar primer sol, i això té importància, perquè hi ha llocs que en la primera trobada exigeixen una certa solitud, una disponibilitat sense conversa, una mena de silenci interior perquè la impressió es formi sencera abans de ser compartida. El dia es va llevar sota un cel blau, sense ni un sol núvol, amb aquella netedat de l’aire que aquí sembla una condició natural del món. Aquesta llum ha estat una constant durant tot el viatge, i començo a pensar que és una de les claus profundes d’aquesta terra. No és una llum tova ni indulgent. No difumina. No dissimula. Al contrari. Fa més precís el perfil de les coses, en reforça el contorn, en treu la forma amb una nitidesa pròpia del tall de diamant. Potser és per això que aquesta Provença fa pensar tan de seguida en pintura. No només perquè sigui bella, sinó perquè la llum hi obliga l’ull a mirar d’una altra manera.
He entrat a la ciutat antiga i, de seguida, s’ha imposat aquesta evidència que només França sap formular d’una manera tan nítida, tan indiscutible i al mateix temps tan plena de matisos. No hi ha dubte que som a França. No és només una qüestió d’arquitectura, d’urbanisme o de llengua, tot i que també. És una altra cosa, més profunda i alhora més visible. Una personalitat col·lectiva fortíssima, marcadíssima, que es manifesta en els detalls i que converteix la simple circulació per un carrer en una forma d’observació cultural. El nucli antic d’Aix no és espectacular en el sentit banal del terme. No aclapara. No imposa. No busca l’efecte. Més aviat desplega una continuïtat de bellesa civilitzada, d’escala humana, de pedra clara, de places i carrers que s’encadenen sense ruptura, com si la ciutat hagués estat pensada per ser viscuda abans que contemplada. El Cours Mirabeau, amb els seus plàtans, les fonts i els cafès, fa de gran eix urbà, de passeig noble que uneix el barri Mazarin amb la part vella comercial. Però la veritable respiració d’Aix no és només la del gran passeig. És també la dels carrers que se n’escapen, dels racons que s’estrenyen, de les places que apareixen de sobte després d’una cantonada, d’aquesta alternança entre amplitud i recolliment que fa que la ciutat no es deixi consumir d’una ullada. A mesura que un s’endinsa cap a l’interior, la ciutat es va fent més antiga, més densa, més precisa. Cada portal sembla tenir un pes. Cada ombra sembla contenir una hora. Cada façana sembla haver après, amb el temps, a sostenir la llum sense cridar-la.
HÔTEL DE VILLE. AIX-EN-PROVENCE
La Place de l’Hôtel de Ville obliga a aturar-se. No només perquè sigui bella, que ho és, sinó perquè conserva una autoritat serena, una mena de dignitat pública que en altres llocs ha estat sacrificada a la cridòria, a l’excés, a aquella confusió contemporània segons la qual tota ciutat viva ha de semblar necessàriament sorollosa, atapeïda, vociferant, entregada a la banalitat de l’espectacle turístic. L’edifici monumental de l’ajuntament presideix la plaça amb una seguretat sense fatxenderia, i la torre del rellotge, allà mateix, sembla condensar diverses capes de temps en una sola vertical. Hi ha cafès, hi ha taules, hi ha moviment, però no hi ha aquella histèria del carrer que tan sovint degrada les ciutats meridionals quan perden el respecte per si mateixes. Aquest és un punt important. No idealitzo res. Aix també és una ciutat visitada, una ciutat conscient del seu prestigi, una ciutat que coneix perfectament les servituds del present. Però encara no ha caigut —o no del tot— en la degradació sorollosa, en el mal gust ostensible, en aquella vulgaritat cridanera que converteix tants espais urbans en escenaris fatigosos. Barcelona és una altra cosa, i precisament per això dol més veure-la tan sovint deformada per un turisme desfermat, per la cridòria sense forma, per la pèrdua de densitat civil i per una deixadesa que ja ni tan sols és conscient d’ella mateixa. Espanya, per la seva banda, arrossega un problema molt més profund i molt més general. Hi predominen massa la mala educació, la manca d’urbanitat i la desconsideració en l’espai comú. No és una anècdota ni una exageració. Es nota al carrer, en el soroll, en la dificultat per conviure amb discreció, en les converses a crits, en la confusió constant entre espontaneïtat i grolleria, entre vitalitat i escàndol, entre llibertat i manca de respecte. França, amb tots els seus defectes, conserva encara millor que Espanya una idea de la bona educació, del gust, de la finor i fins i tot d’allò que abans s’anomenava classe. Aquí encara sobreviu una cultura de la mesura, del silenci relatiu, de la contenció, d’una manera d’estar en l’espai públic que no necessita imposar-se a crits per fer-se notar.
Hi ha ciutats que es volen agradables. Aix, en canvi, sembla voler ser justa amb ella mateixa. Aquesta és, potser, la seva qualitat més rara. El carrer no està pensat perquè el turista el consumeixi, sinó perquè la ciutat el pugui continuar habitant sense humiliar-se. I això es nota. Es nota en els cafès, en la proporció de les places, en la relació entre els edificis i els vianants, en la manera com el soroll no anul·la del tot la conversa, en la manera com la gent no sembla haver cedit completament a l’imperi del desordre. No és cap paradís, és clar. Però tampoc no és encara aquell desastre ridícul que tantes vegades fa de l’espai públic una combinació de mal gust, mala educació i cansament. Aquí encara hi ha alguna cosa que resisteix. No sabria dir si és civilització, educació, memòria o simplement una suma d’hàbits antics que no s’han deixat destruir del tot. Sigui com sigui, el resultat es percep físicament. Un se sent menys agredit. Menys expulsat. Més disposat a mirar.
I és precisament mirant que la ciutat s’obre d’una altra manera. Assegut al restaurant, observant, he tingut la impressió que una ciutat pot explicar-se tant per les seves façanes com per la manera com s’hi asseu la gent, es treu unes ulleres, es recull els cabells, es col·loca un fulard o combina uns texans amb unes sabates. Dues noies vestides de negre, molt elegants, una d’elles amb ulleres de sol, s’han assegut i, just en aquell moment, una ha fet el gest de recollir-se els cabells amb una precisió tan estudiada que semblava un acte mínim de coreografia. No hi havia afectació, o potser sí, però tan ben integrada que deixava de ser ridícula. En aquella naturalitat disciplinada, en aquella petita atenció a la forma sense esforç visible, hi havia ja tota una cultura. Davant d’elles, una altra parella feia pensar en una forma de resistència al temps, una resistència tenaç, conscient, potser fins i tot una mica patètica i, per això mateix, humana. Ella portava uns cabells llarguíssims, d’un ros impecable, massa impecable per no sospitar-hi el blanc original que hi ha a sota. Ell lluïa cabells blancs, una relativa melena perfectament pentinada, ulls blaus, bona alçada, esquena ampla, aire de vell seductor, d’home que devia haver fet furor i que encara ara s’esforça per conservar-ne l’ombra, si bé una petita panxa —aquestes panxes modestes però especialment indiscretes en els cossos prims— introduïa una nota de veritat dins la composició. I tanmateix, l’elegància persistia. Pantalons texans, sabates amb cordons d’estil britànic, camisa ben portada, cabell treballat. Una caricatura, sí, però una caricatura refinada de la bellesa que un dia van ser i que no es resignen a abandonar del tot. També ella, amb unes sabates clarament triades, no casuals, i amb aquell fulard que s’ha tret, se l’ha tornat a posar i finalment l’ha retirat quan li han servit el plat, semblava recordar que hi ha persones que continuen construint la seva presència al món a través de gestos discrets i delicats.
Una altra parella encara m’ha fet pensar en aquest mateix codi, potser dut a una altra variant. Pel lloc, pel dia, pel to informal
del moment, sorprenia que ell portés una americana molt elegant, d’una elegància gairebé desproporcionada respecte del conjunt. En altres entorns això faria pensar en una equivocació o en un excés. Aquí no. Aquí aquella americana dialogava amb una resta de vestimenta aparentment esportiva sense trencar res, com si la distinció no fos una excepció sinó una possibilitat sempre disponible. Cabell i barba estudiadíssims, repentinats, ben retallats, tot ajustat a una idea de presència. I al voltant, més o menys, tothom responia a aquesta mateixa atmosfera. No exactament luxe. No exactament vanitat. Una altra cosa. Una mena de respecte formal per l’espai compartit. Com si vestir-se bé, moure’s bé, ocupar l’espai amb una certa compostura formés part d’una pedagogia civil antiga, d’una herència incorporada que encara no s’ha dissolt del tot.
Potser és aquí on Aix-en-Provence se m’ha fet més intensa. No només en les places ni en els carrers, no només al Cours Mirabeau ni a la plaça de l’ajuntament, sinó en aquesta correspondència tan exacta entre la ciutat i els seus habitants, o almenys entre la ciutat i la part de la seva humanitat que es deixa veure. Hi ha llocs on la forma encara no ha estat humiliada. On la gent no ha renunciat del tot a una disciplina del detall. On sortir de casa continua significant presentar-se al món d’una determinada manera. I això, per a algú que ve de llocs on la deixadesa s’ha normalitzat fins a convertir-se gairebé en una ideologia de la naturalitat, resulta molt eloqüent. Aquí la gràcia no és que la gent vagi arreglada. La gràcia és que sembla natural que hi vagi. Com si el gust hagués deixat de ser esforç per convertir-se en hàbit, en una forma de respiració social. A Espanya, massa sovint, l’espai públic ha estat colonitzat per l’exhibició basta, pel soroll, per la renúncia a qualsevol idea de forma que no sigui la del consum. Aquí encara queda alguna cosa d’una vella civilització del detall. I això, en temps de tanta lletjor consentida, gairebé commou.
La llum hi té un paper decisiu. No només perquè ho embelleix tot, sinó perquè ho fixa. La pedra clara, el dibuix de les ombres, els cossos asseguts a les terrasses, els plàtans del Cours Mirabeau, les façanes que no necessiten cridar per ser vistes, tot sembla disposat segons una lògica visual que la pintura va saber reconèixer abans que nosaltres. Per això és inevitable que, caminant per Aix, arribi un moment en què tot acabi portant a Cézanne. Va néixer aquí i hi va morir. Va marxar a París, va provar de mesurar-se amb el centre del món artístic del seu temps, va suportar incomprensions i resistències, però mai no va deixar de tornar a Aix-en-Provence, com si hi hagués en aquesta ciutat una reserva més fonda que qualsevol consagració exterior. Jo, a més, he vist la casa on va morir i la placa que la recorda, i aquesta visió té una força molt particular. Perquè hi ha artistes que el temps converteix en mites flotants, gairebé desarrelats del lloc concret on van viure. Amb Cézanne passa el contrari. Com més penses en ell, més el sents lligat a aquesta ciutat, a aquesta llum, a aquesta manera seca i precisa de fer emergir les coses. No m’interessa gens la devoció turística, ni la petita religió cultural dels itineraris obligatoris. Però sí aquesta impressió molt fonda que alguns homes, quan han vist de veritat, deixen una mena de pressió moral sobre els llocs on van viure. Aeix-n-Provence no s’entén només com una ciutat bella del sud de França. S’entén també com el lloc d’on Cézanne no va poder ni voler desprendre’s del tot. I això l’eleva. No d’una manera monumental. D’una manera interior.
Pel que fa a Van Gogh, no cal inventar res. El seu gran paisatge provençal és el de Saint-Rémy-de-Provence i les Alpilles, i n’hi ha prou amb això. No em cal forçar una presència seva aquí perquè la continuïtat del món visual ja és prou eloqüent. Aquesta Provença interior, aquesta llum seca, aquest cel d’un blau tan net i aquesta pedra que no admet difuminats formen part d’una mateixa exigència de mirada. Per això el pas d’un poble a l’altre, d’una ciutat a l’altra, es viu gairebé com un desplaçament dins una mateixa pintura expandida. I potser és aquesta mateixa continuïtat la que fa que el viatge, més que anar acumulant llocs, vagi adquirint una sola respiració.
A la tarda vaig tornar a buscar l’Oriol. La ciutat, que al matí havia recorregut sol, es va deixar viure d’una altra manera quan hi vam tornar junts. També en això els llocs canvien una mica. No perquè es transformin, sinó perquè la mirada ja no és la mateixa. El que al matí havia estat observació, a la tarda es va convertir més aviat en companyia. Vam passejar, vam sopar, vam fer temps fins a l’hora d’anar a buscar l’Adriana a l’estació. Tot plegat va tenir una naturalitat que m’agrada recordar. No hi va haver res d’extraordinari i, precisament per això, va ser tan valuós. El vespre es va anar allargant sense pressa, com si la ciutat ens deixés quedar una mica més dins la seva llum abans que arribés la nit. Quan finalment va arribar l’Adriana i vam tornar els tres, vaig tenir aquella sensació senzilla que de vegades acompanya les coses quan han trobat el seu lloc. Ja hi 
érem tots. I el viatge, que fins aleshores havia tingut encara alguna cosa d’incomplet, quedava finalment armat.
Hi ha moments així que no reclamen grans paraules. Són més aviat una suma d’elements modestos que, junts, acaben fent alguna cosa important. Un retrobament, una ciutat caminada primer sol i després compartida, un sopar, una espera a l’estació, una arribada tardana, una tornada de nit. Res que, explicat de pressa, sembli gaire cosa. Però la vida està feta també d’aquesta matèria. I, quan el lloc acompanya, quan la llum ajuda, quan la companyia és la justa, tot això pren una consistència especial. No només recordes la ciutat. Recordes com hi eres.
Quan ha anat caient la tarda i després la nit, he pensat que Aix-en-Provence feia amb mi una cosa que molt pocs llocs aconsegueixen. No només agradar-me. No només impressionar-me. Sinó deixar-me una certa qualitat interior, una sensació de mesura, de calma, d’ordre. Potser això és el millor que poden donar alguns llocs. No només el goig d’haver-los vist, sinó una manera més fina i més humana d’habitar, ni que sigui per una estona, el món.