UN BLOC, UNA VIDA. MIRADA ENRERE PER TIRAR ENDAVANT

Pròleg al projecte de reescriptura de Josep Maria Via (josepmariavia.com)

“Escriure no és només ordenar pensaments. També és incorporar-hi el que el temps va deixant. Un bloc, amb els anys, pot acabar sent una vida escrita. I tornar-hi, no és mirar enrere amb nostàlgia, sinó fer-ho amb consciència.”

Han passat dotze anys des que va néixer aquest bloc. I quatre des d’aquella “Benvinguda bis” del 23 d’abril de 2021. Ara torno a sentir que cal mirar enrere. Entendre d’on vinc. Escoltar el què he anat dient. I deixar que tot això em digui què em queda per escriure i també per re-escriure.

No és pas per esborrar res, ni necessàriament -si no cal- per corregir. Ni tan sols per esmenar. Tampoc per caure en cap revisionisme. Ho faig perquè la mirada canvia. Perquè cada etapa de la vida reclama tornar-se a explicar amb paraules noves. Amb la veu d’ara, feta de totes les veus d’abans.

Aquest pròleg és el començament d’una nova etapa. Un projecte obert i viu: a més a més de continuar escrivint post de bell nou, treballar en la reescriptura d’alguns dels textos publicats entre 2012 i avui. Segurament no serà una revisió sistemàtica. Potser no sempre hi haurà cronologia. Però sí un fil: tornar a llegir, des de la mirada d’avui, el camí escrit. Posar a dialogar qui era i qui soc. I tornar a convidar a caminar plegats, amb el resultat que en surti.

_________________________________________________________________________

12 de juliol de 2025 — Revisitar els inicis                                                                                                 

Fa uns dies vaig tornar a llegir aquell post del 23 d’abril de 2021: Benvinguda bis, nou anys després. L’havia escrit des del Perelló, amb el cos i quelcom més profund encara tocat per la pandèmia. Era una segona carta de presentació. Un text per recordar l’origen d’aquest bloc i, sobretot, per explicar com la vida m’havia anat allunyant del soroll i acostant a l’essència d’escriure.

Recordo aquell Sant Jordi amb el cor ple de goig. L’enyor d’una Barcelona que continuo sentint com a meva. Però no pas la d’ara, desfigurada, convertida en negoci massa sovint brut. Sinó la ciutat d’abans, la que vam estimar. La dels cafès on de les tertúlies brotllava vida, les petites llibreries on el silenci reflectia el respecte per la creació literària, els carrers que convidaven a caminar i gaudir de l’estètica barcelonina. La ciutat del pensament i la creativitat, no la del turisme industrialitzat i l’especulació immobiliària, ni la de la política d’aparador.

Des d’aquell moment, ja vaig dir ben clar que la ciutat s’estava degradant, i ho atribuïa, sense embuts, a la gestió reprobable, destructiva, nefasta i barruera d’Ada Colau i el seu govern. Sota la disfressa de redempció social i progressisme moral, s’ha accelerat la descomposició del teixit urbà i humà. No cal repetir-ho, però sí reafirmar-ho: Barcelona és avui una ciutat malalta, malgrat la seva façana il·luminada. Expulsada la seva gent, aïllats els seus veïns, colonitzada pels lobbies immobiliaris i la promoció del turisme d’espardenya i pel cinisme institucional, és l’exemple més trist del que succeeix quan una ciutat es podreix.

I amb tot, aquell Sant Jordi encara em va fer present la ciutat que vam somiar. La que s’amaga entre runes. Als racons oblidats. Als llibres que resisteixen. Al gest de regalar una rosa. Encara que sigui als marges, hi ha coses que no han mort.

_________________________________________________________________________

13 de juliol de 2025 — Una mutació natural

Han passat quatre anys des d’aquell text, i dotze del primer: Benvinguda, escrit el 7 de desembre de 2012, volant cap a Amèrica del Nord. Era una altra etapa. Viatjava sovint a Amèrica , escrivia molt a mà, i començava a donar publicitat a una veu que m’acompanyava des de feia dècades. .

En aquell primer text, el bloc es definia com un espai lligat a la política sanitària i a la reflexió crítica sobre el país i la societat. Deia textualment:

“La sanitat i la salut no es poden aïllar de la societat, dels valors predominants, de les institucions, de la política i, en definitiva, de la crisi de valors que viu el nostre temps.”

Aquest era el nucli. Però amb els anys, el bloc va créixer en direccions no planificades, insospitades: experiència vital, literatura, territori, introspecció, memòria, denúncia, contemplació del paisatge… Tot el que m’habitava hi va trobar lloc.

Una mutació natural. El bloc es va fer més humà, més complex, més profund, més arrelat. Més fidel al que soc. Ja no era només un espai d’anàlisi, sinó també de vida.

I potser per això ara sento la necessitat de rellegir-lo amb una altra mirada. Reescriure no és falsificar el passat. És mirar amb ulls nous. Donar context. És reubicar-lo, fer-lo dialogar amb el present.

______________________________________________________

14 de juliol de 2025 — El llegat, la reescriptura, el futur                                                                         

Font: AMAZON AUSTRALIA

Sempre he sabut que escriure, per mi, era deixar alguna cosa per als que vinguin després. No una lliçó. Ni una teoria. Un rastre. El que em va moure a iniciar aquest bloc, des del minut zero, ha estat i és una raó molt clara: deixar un llegat als meus fills, als meus nets, als meus descendents.

No he pretès donar receptes, ni alliçonar, ni fer discursos. Només deixar un cert rastre. El rastre d’un home que ha intentat i intenta viure amb sentit. Un home ple de contradiccions, entusiasmes, dolors, dubtes i conviccions. Un home que des de ben petit, mai no ha deixat d’escriure .

Si algun descendent acaba llegint alguna cosa del bloc, si s’hi reconeix una mica, si connecta amb el que explico, i sent que és part de la seva pròpia història, no oculto que em dono per més que satisfet . Tot i que no puc evitar pensar en la incertesa del món que els tocarà viure. Em costa imaginar-lo. I potser per això, encara més, sento la necessitat de deixar material escrit.

______________________________________________________

Una nova etapa comença

Això que escric ja m’agradaria que fos literatura. Segur que no és periodisme. Hi ha opinió. Però per damunt de tot, és una escriptura que, majoritàriament, s’inscriu en aquell gènere discret i honest anomenat Papers Privats. Una escriptura que parteix de dins, que no respon a expectatives externes. Escric per fidelitat. Escric perquè no fer-ho seria deixar d’escoltar-me.

I la forma que des de fa un temps he escollit —o potser m’ha escollit a mi— és la del dietari. Escriure com a manera d’habitar el temps. Com a forma de contemplar la vida. Com a espai per observar, recordar, pensar. Sense obligacions ni cronologies. Amb llibertat. Amb veu pròpia.

Aquest text n’és un exemple. És una entrada de dietari. I aquest bloc, des de fa temps, intenta ser un dietari obert.

Sé que alguns em dieu que els meus textos són massa llargs. Que avui no es llegeix. Que cal ser breu, que tot ha de cabre en una pantalla petita, en un vídeo, en un tuit. Però jo escric contra això. Escric perquè encara crec en la paraula. I perquè no em vull rendir a la cultura del fragment, de la distracció permanent, de la superficialitat institucionalitzada.

Altres em diuen que aquest bloc és massa dispers, massa multitemàtic. I tenen raó. Però no ho veig com un defecte. M’hi reconec. Perquè no soc una sola cosa. Ni vull ser-ho. No penso per compartiments, la meva visió tendeix a ser holística. No visc parcel·lat. Em sento, com he dit altres vegades, renaixentista en un món que idolatra l’especialització.

Aquest bloc no és un contenidor temàtic. És una manera de viure l’escriptura. I de resistir.

Per això aquest text —aquest pròleg reescrit per tercera vegada— marca l’inici d’un projecte de reescriptura, combinat amb escriptura de nou material. No serà sistemàtic. No seguirà cap calendari. Però, pel que fa a l’actualització de posts antics, tindrà una intenció clara: mirar enrere des del present. Repassar, comentar, afegir matisos. I en alguns casos, reescriure de cap a peus.

Sense pressa. Amb compromís. Intentant ser honest i reflectir què penso, que opino, que sento, qui soc jo avui, sense cap intenció d’esborrar qui vaig ser. No renuncio a cap idea. Però les miro des l’avui. Amb més perspectiva. Amb més consciència. Amb més llibertat.

Una nova etapa comença.