SETEMBRE 2024

EL BLOC DE NINA CARNÉ

Us recomano el bloc de la Nina Carné, una jove que aviat tindrà 23 anys. Ha estudiat Filosofia i ara està fent el grau de Fotografia, i la seva sensibilitat i intel·ligència l’ha portat a combinar imatge i pensament expressat en paraules, escrit, per oferir una visió de la societat que li ha tocat en sort. La mateixa que a nosaltres, els meus coetanis i els de les diferents generacions que la conformem. De ben segur, les perspectives varien tremendament segons les franges d’edat, entre altres variables.

De moment, però, pel que he llegit d’ella, coincideixo força amb moltes de les seves “fotografies” del nostre temps.

“(la) crisi de valors es detecta, enmig d’altres senyals, per la manera de relacionar-nos amb l’altre i en la pèrdua del sentit de responsabilitat. La societat actual, si més no el que coneixem per Occident, viu subjectada a un progrés que ha esdevingut utòpic, poc menys que una elucubració, i que sembla haver renunciat a manifestar qualsevol judici de la realitat que l’envolta”. El maleit “políticament correcte”, per evitar ser clars o permetre ignorar ―quan no directament mentir sobre― la realitat que no volem veure!

Després de parlar d’un “horitzó dominat per una barreja de buidor, d’incertesa” ―el que m’ha portat a dir-li a la Nina que “et titllaran de pessimista, quan simplement ets valenta i realista i vius, vivim, rodejats de cínics i farsants”― parla de “la fotografia com a instrument per interpel·lar, per conscienciar i impactar. Pot fer-nos reaccionar, generar preguntes, molestar i inquietar. La fotografia pot ser un crit a la revolució, un instrument al servei de la transformació. Václav Havel, després de liderar la revolta txeca —la Revolució de Vellut— reflexionava sobre ‘la força de la paraula’. Aquí volem tractar de la força de la imatge com a motor per a la subversió”.

Joves “revolucionaris i subversius”, que no formen part de cap moviment polític, ni participen de la tonteria “pijo-progre” especialitzada en la denúncia cosmètica i que sense saber-ho acaba sent part essencial de l’establishment que diu voler anorrear. “No es tracta, doncs, d’oferir un discurs amable, educat, o harmoniós, com en els relats de la narrativa clàssica. La fotografia hauria de crear un context emocional a través de la runa, la crueltat, el silenci, la tristesa, la tensió o la indignació, que hi pugui haver darrere de cada història”. Bravo, Nina. Esperem amb candeletes les teves fotografies parlants, que amb les teves reflexions ens confrontin als veritables dilemes ètics del nostre temps.

_______________________________________________________________________

Penso que no és del tot impossible construir-se una biografia tot presentant una aparença força impecable. Admirable,

APARENÇA I REALITAT INEXCRUTABLE

fins i tot. Es pot fer de forma conscient ―treballar per oferir aquesta aparença― o inconscientment. En aquest últim cas, en moltes ocasions hi ha autoengany. Cal ocultar-se la veritat, la realitat a un mateix, per arribar a creure’s un sant. Entre altres coses perquè, fins i tot els sants, més sants, presenten arestes. Pretendre conèixer algú a partir del que escriu és, quan de menys, poc realista. No cal dir que això aplica a les biografies i les autobiografies. Per exemple, sembla ser que Joan Carles de Borbó vol dictar-ne una per tal que “sapiguem de veritat qui és”. És poc probable que es reconegui promiscu, frívol, lladre, caçador d’elefants o monarca per la gràcia de Franco. Però no cal arribar a aquest extrem, per acceptar que el concepte de “fidelitat a la realitat” o “veritat” és, pel cap baix, relatiu i variable, segons les vivències dels fets descrits o la visió que es tingui dels mateixos.

Xavier Pla ha escrit unes 1.500 pàgines sobre Josep Pla ―el llibre es titula Un cor furtiu― i afirma que l’escriptor es caracteritzava per una angoixa existencial extrema, que feia que el seu estat real fos de permanent insatisfacció. L’únic que donava sentit a la seva vida era la literatura i que sempre va estar disposat a pagar el preu que fos ―imagino que a mentir si calia―, per aconseguir-ho. Ens diu Xavier Pla que a Josep Pla “escriure l’equilibra, el completa, dona un sentit a la seva vida” i afirma que “l’escriptura és presentada per Pla com la costosa presa de consciència de l’inevitable procés de distanciament entre l’individu que escriu i aquesta ‘persona estranya’ que pren cos mitjançant l’escriptura: ‘L’escriure és en mi una activitat superposada i artificiosa. Malgrat això, la professió m’ha deformat, ha creat dins del meu jo íntim i natural una persona estranya que moltes vegades ni jo mateix comprenc el que té a veure amb mi; tan diferent la trobo’”.

Em sembla brillant l’afirmació de Xavier Pla quan escriu: “En realitat Pla només és ‘ell’ essent ‘l’altre’. Mecanisme psicològic de defensa o construcció voluntària d’un altre jo?”. En fi, us recomano que llegiu el llibre!

Pablo Neruda, (veure “De “El Tarter” a “La Chascona” i tornada. (Concurs de contes “Bala de Plata”) de 9 d’abril de 2018) a la pregunta retòrica que es va autoformular, “¿qué es mi poesía?”, va respondre: “No lo sé, es más fácil preguntar a mi poesía quién soy yo”. Doncs això mateix que dèiem…

“Cristina, recordes que em vas dir quelcom semblant a què em buscaves a mi en els meus escrits i no em trobaves?… Ja fa temps que intento dedicar-me als ‘papers privats’, una forma de literatura del jo. A quelcom semblant als dietaris escrits en primera persona… Jo m’identifico bastant amb el que escric… I si en el fons no em conec prou a mi mateix o ometo deliberadament les parts que no m’agraden de mi? Pot ser. Però, i si ni tan sols jo tinc la resposta?… t’he contestat?”.

___________________________________________________________________________

LA CATALUNYA OBLIDADA

­­­­­­­­­­­­­­­­­­­­­­­­­En els últims anys, especialment durant l’últim any, he viatjat sovint a Lleida, des de les Terres de l’Ebre, per l’eix de l’Ebre. El Perelló, Rasquera, Mora d’Ebre, el denominat Pas de l’Ase, Flix, Maials, Llardecans, Torrebesses, Albatàrrec, Lleida. Baix Ebre, la Ribera d’Ebre, el Segrià. En el post anterior (veure “El Perelló, Florida, El Perelló” del 20 de setembre de 2024) parlava de “la Catalunya oblidada” i el que per a mi és Ponent, format per les comarques esmentades més el Montsià, la Terra Alta, la Noguera, el Pallars Jussà, i l’Alta Ribagorça. Hi afegiria el Pallars Sobirà, l’Alt Urgell, la Segarra, l’Urgell, les Garrigues i, gairebé, el Pla d’Urgell. La Val d’Aran té una obertura natural cap a França, i fins i tot cap a Espanya, tant o més que cap a Catalunya (un barceloní triga quatre hores en arribar a Vaquèira, una mica més que un saragossà i una mica menys que un bilbaí, que triga 40 minuts més). Certament, es pot parlar de tres grups de comarques: les del Pirineu, les de les Terres de Lleida o Ponent, com s’entén habitualment, i les de les Terres de l’Ebre. En el meu mapa mental, les comarques esmentades conformen la Catalunya oblidada, Ponent sencer des del Pirineu fins al Delta, i tenen moltes coses en comú i en podrien tenir més i beneficiar-se totes, si fomentessin la interrelació entre elles. Entre totes les comarques citades sumem uns 554.000 habitants, el 6,9% de la població de Catalunya…

___________________________________________________________________

Des que visc al Baix Ebre, una de les coses de les que gaudeixo més és de convidar amics de la Catalunya metropolitana a dinar a casa i, si hi ha temps, si es poden quedar un cap de setmana, mostrar-los-hi la bellesa dels diferents tipus de paisatge que conformen les Terres de l’Ebre. A banda d’un bon arròs amb marisc, procuro que l’àpat estigui conformat amb productes de “lo terreno”. Des que la Romina està en la meva vida, hi afegim productes del “nord de Ponent”. En aquesta ocasió, els préssecs que ens va portar d’Almenar (Segrià), tot i haver estat collits una mica prematurament ―el clima mana i més val collir abans d’hora que perdre la collita― recordaven que, massa sovint, a ciutat costa ―no és impossible, però costa― trobar fruita amb olor i sabor de fruita.

El dissabte 21 de setembre, varen venir a dinar a casa cinc amics. La Maite Masiá, que malgrat viure a Barcelona des que hi va anar a fer la carrera, va néixer i viure a Amposta fins aleshores, en Xavier Bru de Sala, que té una barraca preciosa al Poble Nou del Delta i que, al cap de l’any, passa molts dies en aquesta terra, i en Jordi Bonet, que a banda d’haver estiuejat al Baix Ebre, coneix bé aquest territori. Completaven la colla en Joan Oliveras i l’Anna Borrell, que han vingut prou vegades a casa, com per estar familiaritzats amb aquesta terra. Res era nou per a cap d’ells.

La nit del divendres passat al dissabte, la del 27 al 28 de setembre, el vent de dalt (en Joan Carles Monllau, tortosí, em va

EL VALOR DE L’AMISTAT

recordar que és la forma que tenen aquí d’anomenar el Mestral), bufava amb fúria. Vàrem deixar la taula mig muntada per a 13 amics que van venir a dinar dissabte, patint que el vent no s’ho endugués tot. L’endemà, en aixecar-nos, vàrem constatar que el vent seguia xiulant amb força, la temperatura havia baixat i el cel i el mar estaven preciosos. Núvols de sorra a la Punta del Fangar, remoguda per la ventada. Les estovalles, ben enganxades, eren a lloc, i fer el sofregit i deixar que l’arròs absorbís tot aquell suc de textura lleugerament pastosa i color bonic, durant tota la nit, va donar bon resultat.

Tres-cents seixanta-quatre dies abans, tenint en compte que el 2024 és un any de traspàs, vàrem fer l’últim dinar de la colla al complet. Poc ens imaginàvem aquell 30 de setembre de 2023, que al cap d’un any no hi serien ni en Fermí Puig, mort el passat 19 de juliol, ni l’Àlex Susanna, mort vuit dies després que en Fermí, el 26 de juliol (veure “El final de vida de l’Àlex Susanna pocs dies després de la mort d’en Fermí Puig” del 27 de juliol de 2024). No cal dir que els hagués volgut tenir a casa amb nosaltres aquest dissabte. No crec, però, que hagués gosat oferir-li a en Fermí un plat de la meva paella! El notari Pere Pineda, granollerí com en Fermí i bon amic d’ell, ens va explicar que el gran cuiner, mai volia fer paelles! Definitivament, no li hagués fet.

Que l’acabés fent, no vol dir que menystingués, ni molt menys, el bon gust i el paladar de la Núria Viladot, de la Rosa Maria Tomàs, d’en Xavier Roig, d’en Casimir de Dalmau, de la Carme Marqués-Pinto, d’en Salva García, de l’Andreu Ylla ni de l’esmentat Pere Pineda. Amb en Fermí i l’Àlex, una colla de gourmets, amb moltes altres qualitats i vides intenses i riques en experiència i experiències, i anècdotes. El grup acumulava, i continua acumulant, molta saviesa, i el debat és ric. I també divertit, ja que el sentit de l’humor i la fina ironia impregnen prou el tarannà de la colla.

Sempre que venen amics “metropolitans”, intento fer-los-hi viure, compartir, la pau d’aquestes terres. M’hi van ajudar la Maite Masiá, com he explicat ampostina establerta a Barcelona, i en Joan Carles Monllau, tortosí que, a l’igual que la Maite, des que va anar a fer la carrera a Barcelona, ja fa unes dècades, ja no va tornar a viure al Baix Ebre. La dona d’en Joan Carles, la Marisa Quintana, gironina amb arrels a La Selva, ha conegut prou aquesta terra com per aportar-hi una visió “a mig camí”. La Romina, del Segrià, coneix prou el món rural de Ponent, com per afegir valor a l’objectiu d’evidenciar que aquestes terres una mica deixades de la mà de Déu, tenen molt a oferir als “metropolitans” cansats de soroll, del fum i del ritme propi de “la vida moderna”, o els que, contents i satisfets del que els hi ofereix la Catalunya-ciutat, simplement cerquen un petit respir.

LA SEU VELLA I LA PUNTA DEL FANGAR

Dues trobades entranyables a final d’estiu, començament de tardor, en les que l’amistat d’anys, de molts anys, amb alguns dels setze amics i la més recent i en construcció amb d’altres ―així comencen moltes de les grans relacions a la vida― ens han fet molt feliços i han permès tancar un estiu dur pels amics perduts, de la millor manera possible. No pretenc avui parlar-vos de les qualitats de tots aquests personatges. Només vull posar en valor l’amistat, consolidada o en procés de forja. Les persones per damunt de les trajectòries dels personatges. La humanitat per damunt de les carreres professionals brillants. L’Àlex i en Fermí, han deixat a la societat una gran obra. La reconec, la valoro i confio que perduri. Però per damunt de tot, em quedo amb la connexió humana que vaig poder tenir amb ells parlant de tut a tu, amb la nosa terrible de les seves respectives malatíes condicionant-ho tot.

______________________________________________________________________________

Epíleg d’aquest setembre. Hi ha posts que els escric d’una tirada. Aquest mes ha estat massa farcit de coses i cosetes a fer, de manera que les estones per asseure’s a escriure han estat escadusseres.

Des de que vaig començar el post fins ara que, a base d’estones, l’acabo, m’he cansat d’escoltar pontificar ―la major part de vegades, des del desconeixement absolut― a propòsit de la guerra d’Israel contra l’organització terrorista Hezbolá. No he tingut notícia, en canvi, que cap país àrab ―per ara i per més que Iran, que no és un país àrab, ho intenti― s’hagi pronunciat al respecte. Potser se m’ha passat per alt…

A tots els que parlen perquè sí o perquè cobren per fer-ho ―com els tertulians, entre els que n’hi ha amb criteri i d’altres amb prou desvergonyiment per opinar sobre el que calgui―, molts d’ells polítics real o transitòriament retirats, els

EL ROSTRE MÉS LLEIG DE LA HUMANITAT

convidaria a deixar de parlar de cap tema que no coneguin a fons.

Santa Teresa va dir: “No diré cosa que no la haya experimentado mucho”. Doncs això… La humilitat, en un món que enalteix els “supermans i les superwomens”, és una gran virtut que cal apreciar per damunt de tot.

Acabo i ja estem al mes d’octubre. Agraeixo que aquesta tardor s’assembli al que vaig aprendre que era la tardor.