NURIA ORRIOLS. Font: EL MÓN
En vaig anunciar quatre, però en seran cinc, aquest com a continuació de l’anterior. El llibre de la Núria Orriols ha donat molt de sí! Últim post, doncs, de la sèrie “Setmana del 6/2/2023 al13/2/2023”.
Quan Francesc-Marc Álvaro preparava el seu llibre Ara sí que toca, —la pròpia Núria Orriols el va situar com una mena de “primera part” del seu Convergència. Metamorfosi o extinció— també em va entrevistar i em va “comprar” el “quan” el president Pujol va decidir que havia arribat el moment d’activar el procés de la seva “successió”, que ja portava temps coent-se a foc lent. El “qui” estava clar. Era Artur Mas.
No cal dir que no vaig pas enganyar Francesc-Marc Álvaro amb la meva resposta. Li vaig deixar clar que era una impressió personal, que em podia equivocar, però que tenia la convicció, tan íntima com poc científica, d’encertar. En Francesc-Marc ho va publicar. Suposo que, en bona lògica, va pensar: “Si non e vero e ben trobato i com que em quadra amb la informació que tinc i, de tota manera, ho poso en boca d’un altre (a mi m’ho han dit), no hi perdo res”.
El fet es va produir diumenge 17 d’octubre de 1999, en una sala de l’hotel Majestic, on diversos càrrecs del Govern i del partit seguíem la nit electoral. Jo estava observant molt atentament, a escassament dos metres d’ell, com el president Pujol, amb els ulls clavats a la televisió i murmurant algunes paraules, veia, per un moment, com Pascual Maragall li guanyava la partida. Durant uns instants va viure el “destronament”. Al final no va ser així pels pèls. Maragall va treure més vots, però CiU va guanyar en escons. Duran i Lleida, Pere Esteve — si visqués— i, modestament, jo mateix, podríem explicar el que va costar, unes setmanes després, negociar in situ amb Alberto Fernández Díaz, i Duran, telefònicament amb Moncloa, la investidura de Pujol. Estic segur que aquell diumenge d’octubre de 1999, Pujol va decidir que per allò no hi tornava a passar. A partir d’aquí va començar l’ascens de Mas, primer repetint com a conseller d’Economia amb competències reforçades i després ocupant el lloc de conseller en cap.
Es diu que Artur Mas va ser “l’elegit” pel fet de gaudir de la confiança de Jordi Pujol Ferrusola i del seu germà Oriol i, a través d’aquest, del “pinyol”. Desconec quina era la relació entre Artur Mas i el primer, però alguna cosa vaig viure de la relació amb el segon. A banda de compartir amb ell, força vegades, opinions sobre Mas.
Bé, pels històrics de la casa (vaig començar a militar a CDC l’any 1976, amb divuit anys, un any abans que el partit fos inscrit al registre de partits polítics), Mas va trigar en deixar de ser anònim. Va començar ocupant una plaça de cap de servei a la Generalitat, l’any 1982 i tot i assolir un lloc de regidor a l’Ajuntament de Barcelona l’any 1987, i malgrat no recordo la data de la seva afiliació a Convergència, fos la que fos, va trigar en fer-se present. No procedia de la JNC, ni de la FNEC (Federació Nacional d’Estudiants de Catalunya), com Oriol Pujol, ni de la Crida a la Solidaritat, com David Madí, on va coincidir amb Jordi Sànchez, ni tan sols del GEN (Grup d’Estudis Nacionalistes, gestat per Josep Espar Ticó) on Jordi Pujol Ferrusola hi va estar un temps. Però havia estudiat al Liceu Francès i a l’escola Aula. Dic això, perquè coincideixo totalment amb un dels consellers més important de diferents governs Pujol, quan em va dir: “El dia que vaig saber que (Mas) havia estudiat a l’Aula, ho vaig entendre tot”. Aquest conseller, feia temps que sabia que Artur Mas coneixia JPF. Però li va ser més útil saber que havia estudiat i reeixit a l’escola Aula, més que no pas la relació amb la família Pujol, per “entendre-ho tot”. Una opinió que comparteixo.
Quan vaig conèixer Artur Mas, no em va costar apreciar en ell l’estereotip d’exalumne, probablement brillant, que havia reeixit a l’Aula. Un home intel·ligent, meticulós, discret, reservat, que semblava pensar de forma similar a la que es movia, que tot el que sabia fer, ho sabia fer força bé, que sabia fer moltes coses i que les que no, les aprenia ràpid. El seu nivell d’anglès i de francès era excel·lent, detall no menor quan es parla de polítics. Al nacionalisme s’hi va incorporar tard. Potser la seva evolució política i de posicionament nacional no va ser ràpida. En qualsevol cas, si en alguna cosa era lent, feia bona la frase “lento, pero seguro”. Era confiable, no enganyava i… era disciplinat! A banda de ser-ho de mena, va aprendre ràpid que els suposats aspirants a la “successió” que el van precedir, i no se’n van sortir, va ser per una forma o altra “d’indisciplina”. La disciplina de Mas, va arribar a l’extrem que, quan va sentir la necessitat “d’enterrar” Pujol, abans li va demanar permís!
Núria Orriols parla de “Operació Canonges: la construcció del lideratge d’Artur Mas”. Tal com està escrit, intueixo d’on pot provenir el flux principal d’informació. El document “Operació Canonges” va existir i el seu autor, David Madí, era un bon estratega. I sí, certament, plantejava propostes per posar a l’abast d’Artur Mas, el control del partit, el del govern i el de la coalició CiU. Però crec que les coses, en la realitat, van ser força més simples.
Pel que fa al control del partit, algunes previsions del “pinyol” passen pel secretari general, Pere Esteve, i pel d’organització, Felip Puig. Bé, al contrari que el seu antecessor, Miquel Roca, no em sembla que en Pere Esteve, més enllà de la formalitat, pintés gran cosa. Era un “operari qualificat” i prou obedient. Però no del tot. Quan va voler desmarcar-se i avançar en el terreny sobiranista amb “Galeusca” i la “Declaració de Barcelona”, el president li va aturar els peus d’immediat. Ho va fer utilitzant el document de la Fundació Barcelona, “Per un catalanisme renovat”. Pujol ens va utilitzar —als de la Fundació Barcelona, i tot sigui dit de pas, ens hi vàrem avenir força de gust—, per contraprogramar la iniciativa d’Esteve. Després de reunir-nos una representació del patronat de la Fundació Barcelona amb el president i Pere Esteve a Palau —en la que el president va demanar un got de llet i galetes per berenar, i no ens en va oferir—, se’ns va suggerir —i facilitar— que el nostre document es filtrés a La Vanguardia. Així es va fer i la “Declaració de Barcelona” i “Galeusca”, van passar a millor vida.
Mas no necessitava Pere Esteve per controlar el partit. Ni tan sols Felip Puig, que era qui el controlava de veritat. No els necessitava perquè Pere Esteve i encara més que ell, Felip Puig —no oblidem que seria conseller del Govern Mas, com ho havia estat del Govern Pujol, mentre que Pere Esteve va haver “d’emigrar” a ERC per ser-ho— sabien que el veritable control del partit el tenia el president. I, evidentment, el del Govern, també.
Arribats a aquest punt i ja que hem parlat de la fidelitat al president de Felip Puig, em pregunto en termes de política-ficció: si la tesi del llibre, segons la qual la família fa i desfà i, per tant, és la que en funció dels seus interessos (negocis) “posa Mas”, per què no, en lloc de Mas, Felip Puig, per posar un exemple?
Felip Puig és amic de JPF des que anaven junts a l’escola. Segons el llibre, un germà de Puig ja fa negocis amb JPF —mai ningú ha pogut parlar de negocis entre l’entorn de Mas i de JPF—, el control que té Felip Puig del partit, no el té Artur Mas, i Puig no l’ha emprat mai per qüestionar la jerarquia del president. Felip Puig sembla tenir més cintura que Mas… Sabem que havia tingut millors i pitjors moments amb JPF. Però tanmateix…
No serà perquè en realitat qui pren la decisió és del president, sense necessitat “d’assessorament familiar”? I si pensem en el “pinyol”, no serà que el “pinyol” aposta per Mas perquè és l’aposta del president i no a l’inrevés?
El fet —cert— que el “pinyol” pretengués avançar més en el terreny sobiranista, en la nova etapa respecte a la de Pujol, no apuntaria més a un perfil tipus Puig —clarament sobiranista— que un tipus Mas, més tebi? Mas acabarà sent sobiranista i apostant per la independència, sí. Però trigarà encara i ho acabarà fent per les experiències viscudes personalment. Entre altres, la jugada de Zapatero amb el nou Estatut i el cop de porta de Rajoy amb el concert econòmic.
En qualsevol cas, em sembla que Mas o qualsevol altre que hagués elegit el president, s’hagués hagut d’entendre amb el “pinyol” per necessitat mútua. Al cap i a la fi, representen, si no la generació, la fornada següent a la de Mas, Puig, a la meva, en definitiva. Són els que, de forma natural, haurien d’arribar al capdamunt amb el següent president. En termes JNC, només Lluís Recoder i Pere Macies —Ramon Camp i Joan Puigdollers són anteriors— han mantingut la constància dels Quim Forn, Quico Homs, Germà Gordó, Rull, Turull, Campuzano, Meritxell Borràs… I, òbviament, Oriol Pujol.
Mas potser els necessitava encara més, perquè més enllà de Barcelona —on va ser president de Convergència— en aquell moment necessitava ajut per arribar a la resta del territori. I el “pinyol” necessitava consolidar posicions de poder, fet que es va produir quan Mas va ser nomenat conseller en cap.
Retornant a la “Operació Canonges”, queda la qüestió del domini de la coalició Convergència i Unió. Cap coneixedor de la realitat política podia creure que Pujol cedís el seu llegat a Duran i Lleida. Per tant, era evident que si l’opció de Pujol era Mas —que ho era—, Duran i Lleida no tenia res a pelar. Abans, hagués esclatat tot. La meva penúltima feina com a secretari del Govern, la tardor de 1999, va ser partir a trossos una bona part de la meva estructura administrativa i repartir-la entre Economia i Finances (Mas) i Governació i Relacions Institucionals (de nova creació per a Duran i Lleida). Les instruccions que vaig rebre del president i d’Artur Mas, van ser molt clares…
Per acabar de comentar el que m’ha suggerit Convergència. Metamorfosi o extinció, em queden un parell d’aspectes i una conclusió.
Els meus comentaris, com és lògic, s’han centrat més en la primera part del llibre i poc o gens en la segona i la tercera. Com bé diu la Núria Orriols en la dedicatòria, el meu protagonisme és anterior al que tracta la major part del llibre.
Els fets de la segona part del llibre, ja els vaig viure —afortunadament!— com a ciutadà del carrer, allunyat de la política. Em vaig implicar
Font: La VANGUARDIA
amb el 9-N i amb l’1-O, com a independentista convergent i soci d’Òmnium Cultural, però des del carrer, no des de la política. El que descriu la tercera part, no només mai em va interessar, sinó que em va provocar rebuig. Tant, que he hagut de fer un esforç per acabar la lectura del llibre. Ja li he explicat a la Núria que això no va en demèrit seu. Es tracta simplement de la meva reacció als fets posteriors a l’1-O, que, admeto, té molt d’emocional. Tant que la resumiria dient que he tingut la sensació de llegir un tutorial sobre “com fer un pa com unes hòsties”.
L’altre tema pendent, és el de l’anomenat “roquisme” en general i el de l’hipotètic “roquisme” de la JNC en particular. No negaré que la qüestió presenta algunes arestes. Però si les esmentades arestes són la creu, la cara de la mateixa moneda és la capacitat de sumar corrents internes fins a convergir. Això és Convergència. Pujol ve de la tradició socialcristiana, Roca del Front Obrer de Catalunya (FOC) on militava amb Narcís Serra (amb qui va ser soci de despatx professional), Pasqual Maragall, Rubert de Ventós, Isidre Moles…, i Trias Fargas és un liberal.
Simplificant i acceptant que quan es crea la JNC, l’any 1980, Roca pugui representar el corrent més socialdemòcrata, més de centre-esquerra de Convergència, és lògic que als joves, la majoria “progres” per definició, se’ns associés a Miquel Roca. Recordo perfectament que jo era etiquetat de “roquista” i el primer sorprès era jo mateix. Això del “pujolisme” i el “roquisme”, més enllà del que pogués tenir de real, anava bé per a moltes coses. Des de justificar pugnes personals a diferents nivells (ho exemplifico amb una que vaig viure jo mateix, al col·lectiu de CDC en el que militava, a Sant Cugat, a final dels anys 70, quan la lluita entre dos candidats a encapçalar la llista de les municipals es va justificar dient que un i els seus representaven el “roquisme” i l’altre i els seus el “pujolisme”), fins a vendre diaris i dominicals d’estiu, passant per explicar les renúncies polítiques del mateix Miquel Roca.
Potser pot tenir interès, en aquest marc, la història de la gestació del Grup d’Estudis Nacionalistes (GEN). En Josep Espar Ticó, en Miquel Esquirol i mossèn Ballarín ens van reunir al santuari de Queralt, a principi dels 80 a un grup de joves de la JNC, entre ells el President Ramon Camp, el Secretari General Joan Oliveras i diria que la resta de membres que formàvem l’executiva. Recordo Carles Pazos, Albert Esteves i imagino que la resta, Jaume Padrós, Lluís Recoder… . Aquella trobada ha quedat gravada per sempre més en el meu record, per una frase de mossèn Ballarín. La següent: “Nois! Sabeu què vol dir ser català? Ser català vol dir el mateix que ser capellà. Tallar-se els collons i fregir-los a la paella!!!”.
El fet que aquest concepte de “ser català” no ens acabés de fer el pes, unit a la poca gràcia que els hi va fer als nostres instructors que quan van interrompre la sessió per anar a missa, no sé si només un de nosaltres o cap, hi anéssim, va fer que, a banda d’autoexclouren’s, quedéssim descartats com a pal de paller del futur GEN. Espar, Esquirol, Ballarín, opinaven que estàvem massa polititzats i que els joves ens havíem de centrar més en els valors essencials. Del cristianisme, sí, però també de país, del fet nacional. Un cert “purisme”, descontaminat de política. Curiosament, avui en dia, la idea, em resultaria més interessant que en aquell moment…
Abans de continuar, vull expressar el meu profund respecte, reconeixement i estima a Josep Espar, a mossèn Ballarín i a Miquel Esquirol. Però si el fet que els joves allà presents, estiguéssim més a prop de la visió política i de la manera de pensar de Roca, alhora que Espar i Esquirol, amb Jordi Pujol, Raimon Galí i altres haguessin format part del CC, més dedicat -parlem dels temps de la clandestinitat- a “fer país” que no pas a “fer política”, i tots ells fossin identificats com “el sector arnat” de Convergència, si aquests fets ens havien de definir com a “roquistes” per contrast… Doncs bé, sí, però…
La meva opinió sincera —i probablement no pas compartida per alguns excompanys meus de militància juvenil— és que si els “roquistes” existien, ja fos de bon grat o “si us plau, per força”, també eren “pujolistes”. I a l’inrevés. El meu sentiment és que ni “roquista”, ni “pujolista”. Simplement convergent.
A Convergència, tothom era “pujolista” i Miquel Roca el primer. Poques persones hauran estat tan lleials a Pujol, com Miquel Roca. El que no exclou que hi haguessin tensions, algunes d’elles importants. Però Roca, fins on jo sé, ni en els moments més difícils va ser deslleial a Pujol.
L’any 1992, cinc convergents es reuneixen amb Miquel Roca en el seu despatx. Estem en un d’aquells moments de màxima tensió i els qui l’acompanyen li plantegen portar al Consell Nacional de Convergència, la substitució de Pujol, evidentment per Miquel Roca, al front del partit. Roca escolta i no diu ni una paraula. En el moment que estan acabant de presentar-li el recompte de vots favorable, repassant nom per nom la llista de consellers nacionals, Roca rep una trucada de Pujol. Marxa del despatx, parla durant gairebé mitja hora amb Pujol, torna i els hi anuncia que l’operació no es farà, argumentant que el cost per al país seria massa elevat. Em puc imaginar que com a poc seré titllat d’innocent si dic que en aquesta decisió, com en totes les grans decisions de Roca i de Pujol, la politics només s’entenia dins d’un Policy framework, com a valor superior.
Sense entrar en detall amb el que succeiria l’any següent, al voltant de les eleccions generals en les que ja es preveia que el PSOE necessitaria CiU per governar, reduir les diferències entre Jordi Pujol i Miquel Roca a una simple batalla de “pujolistes” contra “roquistes”, en el terreny de la politics, és menysvalorar molt la talla política d’ambdós. Al final, les diferencies personals acaben sent relativament indestriables de les raons de pes polític, que ser-hi, hi eren.
Roca defensava entrar al Govern de Felipe González i Pujol mantenir el suport parlamentari sense entrar al Govern, per deixar-lo caure quan li convingués. I així va ser. González no va poder acabar la legislatura, va haver de convocar eleccions anticipades el 1996 i la resta ja la coneixem: la “dulce derrota” d’Alfonso Guerra, l’arribada d’Aznar, el pacte del Majestic tot parlant el català en la intimitat, i peix al cove a mansalva, amb traspassos tan importants com les competències de trànsit per als Mossos d’Esquadra.
Entretant, el 1995, Miquel Roca va renunciar a l’acta de diputat al Congrés per presentar-se a l’alcaldia de Barcelona i perdre les eleccions front Pasqual Maragall. A finals del mateix any, dimitia com a secretari general de Convergència i anunciava que no es tornaria a presentar a les municipals de 1999. El 1996 va obrir el bufet d’advocats i sense fer soroll, esgotant el mandat municipal, va desaparèixer, per sempre, de la política.
Explicacions fàcils. “Roca volia ser ministre i Pujol l’hi va impedir”. Bé, després de ser un dels grans polítics del Madrid de la transició, és totalment comprensible que volgués accedir a un ministeri. Com ho és que aquest camí, Pujol no el veiés clar. I per suposat que hi havia politics. Hagués estat estrany veure el president de la Generalitat rebent un ministre del govern d’Espanya que no deixava de ser un “subordinat” en el seu partit. Tots som humans.
Però alerta, també hi havia una diferència real en el Policy framework. Hi havia conviccions polítiques de pes en cadascuna de les dues estratègies divergents. El significat polític d’entrar a formar part del Govern d’Espanya, no se li escapa a ningú —i menys a Miquel Roca— transcendeix el fet personal de ser ministre. L’any 2002 Aznar li va oferir el Ministeri d’Afers Estrangers a Roca, i aquest, dedicat al seu despatx i absolutament fora de la política, va desestimar l’oferiment. Al marge de qualsevol altre consideració, Roca hagués pogut ser ministre amb el PSOE, però no ho hagués acceptat —i no ho va acceptar— amb el PP. Què hagués passat si Pujol hagués acceptat que Roca entrés al Govern González? No ho sabem. Sabem el que va passar en la realitat.
Queda una incògnita per resoldre. Crec, almenys fins on jo sé, que no ha transcendit. Em refereixo al pacte que fan Pujol i Roca quan aquest abandona la política…
Tampoc compro l’explicació fàcil, situada del tot en el terreny de la politiqueria, segons la qual Pujol forçaria la sortida de Roca, per tenir el camí aplanat del tot i dominar el partit sense que ningú li fes ombra. El que segons aquesta explicació seria la causa de “foragitar” Roca, per a mi és la conseqüència d’una divergència de fons, en el marc del Policy framework, de com relacionar-se amb el poder de Madrid.
Aquella Convergència tenia sentit amb Pujol i amb Roca, amb els dos. Roca sense Pujol deixa la política i Pujol sense Roca, el mateix 1999, aquella nit electoral al Majestic, veu les orelles al llop i el 2003 es retira.
Afortunadament, no van trigar gaires anys en recuperar la bona relació —si voleu, restablir el respecte mutu— personal que encara avui es manté. El dia 8 de febrer passat, Miquel Roca va anar a la presentació del llibre de Jordi Pujol a la llibreria Ona, amb tota la càrrega simbòlica que tenia l’acte. Jo me’n vaig alegrar! A Duran i Lleida, per exemple, entre altres, no el vaig veure.
Concloc amb una frase del llibre. Núria Orriols diu: “Ara bé, una cosa és que el projecte de CDC, com a tal, s’hagi esfumat del panorama polític, en el sentit que ja no hi ha cap actor que encarni de forma mimètica la seva pràctica política, i una altra és que hagin desaparegut els ‘convergents’ o aquells dirigents que es poden encara sentir identificats amb un projecte similar a l’edificat per Jordi Pujol. És a dir, Junts no és Convergència, però la majoria de ‘convergents’ estan dins de Junts per Catalunya”.
Potser la majoria de “convergents” estan dins de Junts. Però jo en conec bastants que, com jo mateix, no militem a cap partit polític, però ens continuem sentint convergents i seguim sent independentistes. Com sempre.
Font: EL MUNDO
Per tant, extinció, segur que no. Metamorfosi? Suposo… Però no en sabria delimitar els nous contorns.
Acabo amb una altra frase de García Márquez:
“Los seres humanos no nacen para siempre el día en que sus madres los alumbran, sino que la vida los obliga a parirse a sí mismos una y otra vez”.
No canvien. No són uns altres. Són ells mateixos que “s’han tornat a parir”…