SETMANA DEL 6/2/2023 AL 13/2/2023. CONVERGÈNCIA. METAMORFOSI O EXTINCIÓ (4)

NÚRIA ORRIOLS. Font: AQUÍ BERGUEDÀ

Amb més retard del desitjat, dedico aquest penúltim post de la sèrie “Setmana del 6/2/2023 al 13/2/2023”, a la tercera i última presentació de llibres a la que vaig assistir, amb aquest llibre de la periodista Núria Orriols.

A la Núria, la vaig conèixer, precisament, perquè em va entrevistar durant el llarg procés d’elaboració del seu llibre. He estat un dels que ella anomena, en la introducció, “una seixantena de dirigents d’aquest espai polític”.

Abans l’havia vist alguna vegada en les tertúlies del Grasset, al 3/24. Em semblava una persona rigorosa i ponderada en els seus judicis i opinions. Aquesta sensació de televident molt esporàdic, la vaig refermar en les dues entrevistes que vàrem mantenir amb motiu d’aquest llibre. Quan em va dir l’edat que tenia, encara vaig valorar més la seva maduresa.

Aprofitant que tot el que no tinc de televident ho tinc de radiooient, la Núria em va recomanar el programa “El suplement”, de Catalunya Ràdio, dels dissabtes i diumenges al matí. Un programa molt interessant, que sovint escolto a partir de les set del matí, conduit per un altre periodista molt jove, en Roger Escapa. Amb 34 anys, per a mi, té el nivell d’un Jordi Basté o d’una Mònica Terribas. Aire fresc que s’agraeix.

La Núria acostuma a participar en la tertúlia els diumenges al matí. A base d’escoltar-la, l’he anat valorant cada vegada més, com he fet amb els seus companys de tertúlia, Marc Molins, Ana Pardo de Vera i Oriol March. Si bé és cert que m’interessa més la intervenció que fa a primera hora Joan Anton Català, astrofísic, químic quàntic i excel·lent divulgador científic, o els relats d’en Xavier Moret sobre viatges a tots els racons de la Terra, no ho dic pas en detriment de la vàlua dels tertulians. En tot cas, és en “detriment” del tema que toquen habitualment, la política. Com tants ciutadans, n’estic una mica fart!

Amb el llibre de la Núria Orriols m’ha passat el mateix. El que els anglosaxons denominen politics, que vindria a ser la política del dia a dia, mai m’ha interessat gaire. Menys encara quan dia rere dia esdevé, cada vegada més, “politiqueta o politiqueria” embafadora.

Durant anys em va interessar la politics, en la mesura que es podia vincular a una Policy, en majúscules, és a dir, als grans principis, als valors, a les causes. Jo vaig sentir la necessitat —la paraula és precisa, ho vaig viure com un compromís moral— de militar políticament, pel valor de la democràcia i de la llibertat i, molt especialment, pel dret a l’autodeterminació de Catalunya. No hi vaig entrar per cap de les raons que s’acostumen a debatre avui en dia en les tertúlies, i que es corresponen amb la politiqueria barata que tot ho domina i que tant cansa a qualsevol ciutadà amb un mínim d’autoestima i sentit de la dignitat. L’absència de Policy, i la barroeria del ridícul politiqueig que tot ho empastifa, fan que no en vulgui saber gaire res.

El llibre de la Núria és una bona crònica política d’un temps, d’un partit, que m’ha fet pensar en una part del treball que vaig haver de fer abans d’escriure la meva tesi doctoral. Que un treball periodístic m’evoqui el mètode científic — entrevistes, en el meu cas estructurades, no obertes, pròpies de metodologies qualitatives—, significa que l’associo a rigor. El que passa és que l’època que analitza de Convergència, correspon a un període en el que la “politiqueta” ja s’havia estès de forma preocupant a tot el món. El problema és que va a més.

Per a mi la fi de la Policy a Convergència, coincideix pràcticament amb l‘època en la que comença el llibre. Jordi Pujol, Miquel Roca, Ramon Trias Fargas, Macià Alavedra, Josep Ma. Cullell, Josep Laporte, feien politics amb un Policy framework clar, i jo vaig tenir la sort de créixer amb ells.

La dedicatòria que la Núria va tenir l’amabilitat d’escriure en el meu exemplar del seu llibre diu: “Pel Josep M. Via, un dels protagonistes anteriors d’aquesta història”. Suposo que si em va voler entrevistar, deu ser perquè pensava que la meva visió dels fets posteriors al “meu temps”, podia ser-li d’alguna utilitat.

Convergència. Metamorfosi o extinció, és una bona crònica política, més que no pas un reportatge periodístic, que afortunadament no pretén ser periodisme d’investigació. (La legió de galifardeus que diuen fer “periodisme d’investigació”, molts d’ells sense ni tan sols haver obtingut el títol de periodista, que no fan altra cosa que transformar en excrement tot el que toquen i amenaçar la feina dels pocs i bons practicants d’aquest gènere, em provoca repulsió). Fins i tot, dit amb prudència, es pot parlar de novel·la o relat novel·lat històric.

I a partir d’aquest últim significat sorgeix el meu segon problema amb el tema — insisteixo, amb el tema, no amb l’autora— del llibre. Tornant a la dedicatòria, és cert que soc un dels protagonistes anteriors. Un protagonista molt secundari, a estones figurant, i clarament espectador dels que descriu en la segona i la tercera part del llibre. Com a persona involucrada en alguns dels fets que estructura a partir del que li hem explicat, m’evoca records que quan intento situar-los en el relat, em sento en una mena de “Matrix”. Disculpeu si això, en el meu intent de quadrar-ho, em fa anar d’aquí cap allà de forma potser desordenada, una mica “a tort i a dret”.

Com a fundador de la Joventut Nacionalista de Catalunya (JNC), amb Joan Oliveras, Joan Puigdollers, Lluís Recoder, Jaume Padrós, el difunt Xavier Bosch, Josep Soler, Jordi i Marta Bonet, i tants altres… (Ramon Camp en un altre pla), vaig veure emergir darrere nostre Quim Forn, Carles Campuzano, Meritxell Borràs, Josep Rull, Jordi Turull, Quico Homs, Germà Gordó, Neus Munté, Jordi Baiget, Jordi Jané, Jordi Martí… I Carles Puigdemont, clar!

Com a secretari del Govern, depenia de mi la Direcció General d’Afers Interdepartamentals, i el director n’era l’Oriol Pujol. En la mateixa època, anys en els que s’inicia la consolidació d’Artur Mas —aleshores conseller d’Economia i Finances— com a “successor”, apareixen pel Departament d’Economia David Madí i Antoni Vives.

Si ajuntem alguns dels noms que he dit, tenim l’anomenat “pinyol” (un cert nucli dur informal del partit) al complet: Oriol Pujol, Quim Forn, Quico Homs, Germà Gordó, Antoni Vives i David Madí, ànima lliure, dins o en coordinació amb el “pinyol”. Tot això passava mentre jo era a Palau, i passava amb persones, la majoria de les quals coneixia bé des que eren quasi adolescents!

Què vull dir amb això? Doncs que el llibre de la Núria Orriols em provoca la sensació de què algú “de fora”, ben documentada, treballant amb rigor, escoltant molts protagonistes, amb el millor empeny, però “des de fora”, m’explica una part de la meva vida, el que no deixa de produir-me una sensació estranya…

Sense ànim de qüestionar massa res del que diu, la veritat és que jo ho vaig viure de forma diferent… Amb menys complexitat. Amb la sensació que coses que potser han passat per casualitat, espontàniament o fruit d’emocions primàries i efímeres, els que les han explicat o les hem explicat, hem tingut temps d’estructurar-les, cadascú amb la racionalitat o els interessos propis. Tots els que ens hem dedicat en algun moment a la planificació, sabem que els plans estan perquè no és compleixin o perquè es compleixin com a conseqüència de fets diferents dels previstos.

I aquí és on em va la mar de bé recórrer a una frase que he citat sovint, del gran Gabo, Gabriel García Márquez, que diu: “La vida no es la que

Font: ARA

uno vivió, sino la que uno recuerda y cómo la recuerda para contarla.”

La Núria Orriols ha escrit un llibre —a banda de la documentació a la que hagi tingut accés— a partir del record d’uns quaranta convergents i de com li hem explicat el que recordàvem. Així, qualsevol protagonista d’aquella història que llegeixi el llibre, ha de contrastar el que un recorda i està convençut que ha viscut, amb el resultat de la síntesi feta per l’autora, dels records i la manera de recordar-los i d’explicar-li, dels entrevistats. Aquest element facilita la part “novel·lada” del relat que, certament, pot ajudar a fer-lo atractiu al lector extern, però pot desorientar als que, en major o menor grau, n’hem estat protagonistes.

Anem, però, al gra. Començo per la família Pujol Ferrusola.

Segur que estic molt lluny dels qui més els coneixen. Ara bé, honestament, crec que estic molt més a prop —per haver treballat amb dos dels seus membres, per l’estreta amistat, que encara mantinc, amb una altra—, que molts dels que en parlen d’oïdes i repeteixen el que han sentit o llegit, sense saber-ne res de primera mà.

Des d’aquesta perspectiva, emprant el dilema “mite o realitat”, sento que sobre una base real, el mite s’ha alimentat artificialment fins a fer-lo créixer de forma desproporcionada, per damunt de la realitat. No oblidem que el “sang i fetge” ven i fa guanyar diners. Que “el cinema fantàstic i de terror”, fins i tot el que ha estat concebut, inicialment, sobre la base de fets reals, no deixa de ser fantàstic i de terror… Aclareixo que no és el cas del llibre de la Núria, ni la seva intenció. Però el caldo de cultiu social on va a parar tota aquesta informació, és aquest. Està fet de barreja de fets reals amb sang, fetge, fantasia, terror i, malauradament… odi!

Un dels membres de la família al que he tractat, amb el que he treballat, és el president Pujol. No m’ha semblat un home fàcil de conèixer. Estem davant d’un personatge històric, d’un monstre de la política extraordinàriament intel·ligent, amb una formació enciclopèdica i una gran habilitat. Un home capaç d’anar a veure Helmut Kohln a Alemanya i explicar-li, de tu a tu, en un alemany perfecte, l’origen de l’imperi carolingi, alhora que arribar al fons del cor d’una família de pagesos, visitant-los de forma inesperada, en un masia de la conca del Llobregat, i compartint, en mànigues de camisa, dinar i porró de vi amb ells, sobre unes estovalles d’hule de quadres de color verd lloro. (Aquest últim episodi, el vaig viure personalment). Menystenir la capacitat d’aquest home de fer creure a tothom, família inclosa —i més si es considera la seva mala consciència de no haver-s’hi dedicat prou—, que tenen més capacitat d’influència de la que en realitat tenen, per apaivagar determinades tensions… Només pot ser fruït de la ingenuïtat, de la ignorància o de la mala fe.

Quan s’afirmen coses del tipus Miquel Roca no va ser el “successor” perquè la família el va vetar —no hi poso cometes, ja que no recordo si tal frase apareix escrita exactament així—, s’ha de matisar. No crec que la família Pujol, a l’hora de pensar en els convidats a una calçotada a Queralbs, el primer que els hi vingués al cap fos Miquel Roca. Ara bé…

A la pàgina 19 del llibre, el títol “Pujol, Roca i Júnior” a partir del qual es vol explicar per què Roca no va “succeir” Pujol, és relativament enganyós. Efectivament, el primogènit del president (en endavant, també JPF) no sentia una gran estima per Miquel Roca. L’aleshores secretari general de Convergència controlava totalment la maquinària del partit, i amb l’ajut del secretari d’Organització, Josep Caminal, no va posar fàcil l’accés de JPF als ajuntaments convergents.

Ara bé, quan la Núria va a la font, al president Pujol, ella mateixa transcriu la raó fonamental per la que Roca no va ser el successor. A les pàgines 20 i 21, podem llegir:

“En un diàleg entre Pujol i Roca l’any 2012 moderat per la periodista Mònica Terribas, en el marc de (…), el mateix Pujol reconeix que Roca era el seu successor ‘natural’ i que, si no ho va ser, va ser més per una qüestió de calendari —només es porten deu anys— que res més: ‘Tenia molta confiança en Roca, però també en mi’”.

Estant Pujol en plenes facultats, ple de força, energia, convicció i determinat a seguir sent el president per anys, quina necessitat tenia de parlar —i d’aguantar que parlessin— de la seva successió?

El “successor”, amb família o sense, amb “pinyol” o sense “pinyol”, apareix quan Pujol decideix que ja en té prou. Ni abans, ni després! Molta gent diversa intenta influir, des de sempre, en aquesta decisió. Però qui decideix “qui” i “quan”, és Pujol. I quan arriba el moment, les circumstàncies han fet que hi hagi un candidat i només un en condicions: Artur Mas. Entre altres avantatges, té la de portar poc temps esperant. Ja sabem que qui espera desespera i que els períodes llargs d’exposició pública de qualsevol aspirant, proporcionen el temps necessari als enemics per fabricar tota mena d’armes de destrucció. Duran i Lleida, tot i administrar molt bé el llarg temps d’espera i acabar aconseguint un pes per a Unió Democràtica a la coalició que sense ell no hagués tingut, per això i moltes altres coses, va acabar esdevenint més un “mal necessari” que calia suportar, que no pas una opció real.  Xavier Trias, deixant de banda les especulacions sorgides quan va ser nomenat conseller de la Presidència, no tinc la sensació que hagués estat —més enllà de pensaments fugissers— un candidat real.

Això, malgrat la relació entre Jordi Pujol i Xavier Trias, penso que ha estat i és única. La meva sensació és que el grau de connexió personal entre ambdós, és superior al que el president té amb Artur Mas. Posaria la mà al foc que hi va haver un munt de qüestions delicades que Pujol només —o principalment— va compartir amb Xavier Trias. I Trias va entendre millor que ningú que “l’ungit” fos Mas. Trias, a banda d’intel·ligent i murri, té grans virtuts, com la humilitat i la generositat extrema i sincera. Però, per damunt de tot, en té una de molt escassa, que fa d’ell un rara avis en el món de la política: no coneix la vanitat.

Em ve al cap una conversa entre Xavier Trias i Joan Clos, en la que jo hi era present, a principis de 1988, a última hora de la tarda, davant la porta del seu despatx de director general de l’ICS. Tenia clar —donant per fet que es guanyarien les eleccions del maig i que el conseller Laporte no seguiria a Sanitat— que si li posaven de conseller un Macià Alavedra o un Josep Ma. Cullell, li tocaria, en paraules d’ell, “tocar les castanyoles”. Quantes vegades li he sentit dir: “Hi ha situacions en les que t’hi has de posar còmode”?! Ell sabia que, amb Mas, li tocava “tocar les castanyoles i posar-s’hi còmode”. I, per suposat, no va cometre l’error en el que va incórrer algú dels que van sonar com a “dofins” entre l’època Roca i l’aparició de Mas, que, no només no s’hi va posar còmode, sinó que es va enfrontar amb el president. En aquest sentit, no em sembla que el president Pujol fos ni més ni menys tolerant a la discrepància, del que ho són la majoria de persones amb personalitat forta, idees clares i poder. Quan optes per l’enfrontament amb aquests personatges, des d’una posició de dependència d’ells, acostumes a tenir les de perdre. Aleshores, el que no té sentit, és “rebotar-te”. Ni tampoc, sistemàticament, penjar la llufa a la família… I d’això en puc parlar en primera persona.

El fet que el meu nomenament com a conseller de Sanitat no s’acabés produint el gener de 1996, no és aliè a aquest fet. Per fer-ho curt, em limitaré a transcriure la frase final de l’argumentari que va expressar el president, per descartar nomenar-me conseller: “(…) a més a més, amb en Via em passarà com amb en Vilalta (conseller Albert Vilalta): no em farà cas”. La frase me la va traslladar una persona que la va escoltar, que la va escriure literalment i que tenia tota la meva confiança. Reconec que Pujol tenia tota la raó. Difícilment hagués fet res que em confrontés amb mi mateix, per més que m’ho manés el president. I si em poso en el seu lloc, amb setze anys d’experiència en l’exercici d’una responsabilitat que dominava com ningú, comprenc que acabés no nomenant-me. Encara no feia dos anys que havia dimitit del Servei Català de la Salut per desacord amb el director que em van posar, i Pujol sabia el cost polític que hagués pogut tenir alguna decisió que, cas de ser nomenat, hagués pres sense cap mena de dubte.

A mi també em van dir que “la família m’havia vetat”. En el meu cas, era molt fàcil construir i argumentar un inexistent “boicot familiar”. Conec alguna de les persones que van donar detalls a Pujol sobre “la meva manera de ser”, i no eren de la seva família. Eren del món polític i professional, per aquest ordre. Al cap d’un any i mig, vaig ser nomenat secretari del Govern.

(Continua l’anàlisi en el següent post)