CARTA A LA CARME ALCORIZA POCS DIES DESPRÉS DE LA SEVA MORT

CARME ALCORIZA

Benvolguda Carme,

Me’n vaig a dormir amb el soroll del mestral. Abans, surto al porxo i sento el cop fort de la ventada a la cara. El fred ha vingut de cop. Tot és negror. El soroll de les palmes, de la palmera i el xiulet del vent que les mou, són els sons d’avui. Han substituït el sextet de corda, amb Stradivarius, d’ahir a la nit. El vent i la música mouen tot allò que no se’ls hi resisteix. Mouen les emocions. La teva mort recent també les ha remogut. Feia temps que no em costava tant com m’està costant, plasmar per escrit el que vull expressar.

El concert a casa de l’Ana, la música de Bach, va servir per culminar de forma ad hoc un dia diferent, que havia començat molt d’hora. Una veu sàvia ens va explicar, a una sèrie de persones que treballem en el camp del final de la vida, que, més enllà d’acceptar la mort, també la pròpia, cal aprendre a abraçar-la. La mort és part de la vida. L’últim capítol d’aquesta vida per a alguns, o simplement de la vida per a altres. Et pots imaginar que pensant en tu, em fes moltes preguntes de com t’havia anat el trànsit…

Tot això en un dia en el que la tardor, per fi, després d’un estiu inacabable, s’intuïa a estones. La vista sobre el riu Ebre era preciosa. Al fons, es veia la basílica del Pilar, coberta per uns núvols negres que, per un moment, van deixar filtrar uns rajos del sol. Un entorn molt adient per abordar el tema previst: espiritualitat i final de vida. Per això deia que la música de Bach va permetre acabar el dia amb una sensació de pau, especial.

L’Ebre, inevitablement, em va recordar el paisatge que veig cada dia quan m’aixeco. Des del porxo de casa es pot més aviat endevinar que no pas veure el punt del Delta on el riu mor al mar. Des de casa veig la Punta del Fangar, la platja del Fangar sencera i la seva continuïtat, la platja de la Marquesa, més enllà de la qual desemboca el riu. Sé que la desembocadura és allà. No la veig ben bé, però és com si la veiés. Amb el que hi ha després de la mort em passa quelcom semblant. No veig el que hi ha, però endevino una desembocadura cap alguna cosa que jo no sé com anomenar. Ets allà, Carme? Jo n’estic convençut, però tanmateix…

Mentre escric, m’envien una entrevista feta a un bon amic metge i persona excepcional. El titular —ja saps com va això de la premsa i els titulars— diu:  “La salut i la política, són tot en la vida”. Recordes? També vàrem viure moments en els que podia semblar —més a mi que no pas a tu, les coses clares— que la política ho era tot. Els humans no sempre estem connectats amb nosaltres mateixos, amb el que dona sentit de veritat a les nostres vides. Així, moltes vivències conjunturals ens poden distreure del que és essencial. Tu i jo, Carme, sabem que la salut és molt important i també que la política… no tant. I sobretot sabem que l’amor sí que és el tot!

No saps com m’agradaria que ara, sense els dubtes inherents a la carcassa de la que tu ja t’has després, trobessis la manera de confirmar-me que l’Amor és el Tot. Quin egoisme, el meu!

Ahir, les persones que estàvem reunides a la riba de l’Ebre, teníem la característica comuna d’estar més a prop de tot el que envolta la mort, que la majoria de la gent. Hi havia metges, infermeres, professionals dels serveis funeraris, persones dedicades a la psicooncologia, a la psicologia amb visió científica i alhora humanista i gairebé renaixentista, al treball social… Persones properes als períodes de final de vida i a la mort. Una d’elles em va dir: “Els que ens dediquem a aquestes professions, en molts casos som els que tenim més por a la mort, i ho fem per intentar superar-la”. Segur que en molts casos deu ser cert. No vaig tenir ocasió, Carme, de parlar amb tu sobre si la mort t’espantava molt o no tant… M’imagino que més que la por, potser et dominava la tristesa, fruit de l’amor cap els que has deixat en aquesta banda…

De tots els companys d’aquest grup, un consell assessor en matèria de final de vida (t’imagines? “Assessorar sobre el final de vida”, pobres de nosaltres!), crec tenir una idea més aproximada de com ho viu en Francesc Torralba, teòleg i filòsof, que no pas els companys sanitaris, de l’àmbit social i funeraris. Diria que el seu sentir al respecte, està a prop del que té el convidat que vàrem tenir ahir, en Xavier Melloni, teòleg, antropòleg, fenomenòleg de la religió i no diré pas que anecdòticament jesuïta, però sí que aclariré que aquest no va ser el motiu d’haver-lo convidat a debatre amb nosaltres. Debatre obertament sobre la mort, una part molt important de la vida. Una vida en la que ens formen i ens preparem per a gairebé tot, excepte per a l’únic que sabem del cert. Que un dia morirem. La resta, ves a saber… Com som! Tot això, Carme, el dia que feia una setmana del teu comiat. Que bonic es veia el mar de Barcelona des d’allà on reposava el teu cos!

En Xavier posa en valor, precisament, aquesta capacitat d’entendre la mort com a part de la vida. Al llarg de la vida ens enfrontem, no sense temor, a situacions desconegudes. Travessem portes sense saber què hi ha a l’altra banda. Tots hem vist morir relacions, etapes professionals, amb molta incertesa. Confesso que quan vaig acabar els estudis a Montreal, un dels últims dies vaig anar a passejar per la ciutat i vaig voler assaborir —“ves a saber si serà l’última vegada”, pensava— els llocs que havien marcat la meva vida aquells anys, i acomiadar-me. Si m’haguessin dit que hi tornaria, ben bé, una trentena de vegades després…

En qualsevol cas, la por esdevé relativa en la mesura que saps que després d’aquella relació que acaba, en ve una altra o no, però tens l’oportunitat de seguir vivint feliçment. Els anys d’universitat acaben, però comença la vida professional. Si creus que després d’una mort hi ha un naixement, hi ha vida, el neguit que provoca la incertesa es relativitza i el traspàs s’afronta d’una manera diferent. Si estàs del tot convençut que amb el final de la vida cel·lular acaba tot, les raons per témer la mort, per evitar parlar-ne, per concentrar-te en una determinada manera de viure el millor que puguis l’única vida que tens, és comprensible.

Dit amb la boca petita i submergit en un mar de dubtes, no crec que amb la fi del cos i de la ment, acabi tot. En el meu cas, penso que no parlo exactament de fe. Una barreja de sensacions, d’intuïcions i de racionalitat, em fa estar convençut que, en els humans, més enllà de la carrosseria que és el cos, hi ha quelcom que depassa l’estricta biologia. Tornant al Xavier, ens va parlar del cos, de l’ànima, assimilant-la a la psique, i de l’esperit. Aquest últim acaba marcant la diferència, pel que fa a com pots arribar a viure la mort. La meva experiència relacional amb determinades persones, m’ha fet sentir en elles una dimensió humana, sí, però…  Hi ha quelcom que em depassa, que va més enllà dels sentits, de les emocions i de la consciència, i que no sé com denominar. Potser coincideix amb aquesta paraula: esperit.

Com que vivim en una societat tanatofòbica, en la que la mort és un tabú, no se’n parla, passa que sovint no saps, ni tan sols en el cas dels millors amics, ni dels familiars, què en pensen, com ho afronten. Amb tu, Carme, no recordo haver-ne parlat mai. Em sembla que mai t’havia dit que penso que morim de la mateixa manera que hem viscut. Una mena de “tal faràs, tal trobaràs”. Crec que, conscient o inconscientment, som cocreadors de la nostra mort, i qui tem la mort és perquè tem la vida. Tu vas gaudir de la vida perquè vas estimar molt.

Disculpa, perquè quan entres en el terreny de l’espiritualitat, és important cenyir-te a la teva i evitar fer cap especulació sobre la dels altres. Però el que motiva aquest escrit és la teva partença.

Preparant la sessió de treball de l’esmentat consell assessor, vaig trobar una afirmació del pal·liativista mallorquí Enric Benito, que, per la

AMB LA CARME. SANTIAGO DE XILE. NOVEMBRE 1997

seva rotunditat, em va generar dubtes sobre aquest aspecte, el de ser respectuós amb l’espiritualitat dels altres. Abans de citar-lo, vaig voler fer una consulta a una companya oncòloga —casualment també mallorquina, gràcies, Eugènia—, per quedar-me més tranquil. Benito afirma:

“Cada cual muere como ha vivido. Morir se construye durante toda la vida y no hay una forma correcta o no. Además, la casa de la muerte tiene mil puertas para que cada uno encuentre la suya. Pero, en general, si una persona ha vivido con plenitud, ha amado, querido y perdonado, cuando llega la muerte hay certeza de que la vida no es solo lo que parece sino mucho más. En ese momento puedes soltarte más fácilmente”.

El dia del teu comiat, la Natàlia em va dir que els últims dies havies patit i que després d’acomiadar-te dels teus néts, tenies clar que volies marxar i que vas ser molt explícita amb els teus metges. Confesso que per un moment vaig inquietar-me, pensant que el teu final no hagués estat com et mereixies. Avui he parlat amb la Natàlia i crec que he entès el que va passar.

Imagino que per poder veure els teus néts et van disminuir la dosi de mòrfics. Vas preferir un final, potser amb més de dolor físic, que no pas marxar amb el dolor emocional que t’hauria provocat no poder acomiadar-te dels teus néts. Aquest sí que hagués estat insofrible. Com si ho veiés!

Vas viure en plenitud, vas estimar, vas perdonar i vull pensar que vas trobar una porta adequada a la casa de la mort, la teva porta, per posar fi a aquesta etapa. Jo sempre em vaig sentir molt estimat per tu i com a mínim, dos dels meus millors amics (meus i teus) en poden donar fe. En Joan Oliveras i en Xavier Trias.

Recordes que havíem d’anar a esmorzar amb en Joan Oliveras a principis d’estiu? El 30 de juny em vas dir que no estaves bé. Em vas deixar un missatge dient-me que tenies la COVID. Però també em vas dir: “Estic bastant malament, no acaben de trobar-me una medicació que em vagi bé. Ja veurem. Jo intento anar tirant i si ho aconsegueixo, bé. Quan em trobi una mica millor t’ho dic i anem a esmorzar amb el Joan”.

No hi vàrem anar i l’últim contacte amb tu va ser per felicitar-te el dia del teu Sant. Vaig trucar-te, va contestar el Joan Carles i em va dir que no t’hi podies  posar. Et vaig felicitar per WhatsApp i em vas respondre amb dues paraules i una emoticona enviant-me un petó. En aquell moment no sabia encara si aquell “gràcies, amic”, seria l’acomiadament definitiu o… Va ser-ho!

La primera reacció quan vaig saber que havies mort, va ser de pena per no haver-me pogut acomiadar. Però pensant en com va anar tot… Recordes? Almenys tres vegades la quimio o els seus efectes, van avortar els intents de trobada. Casualitat? Penso que no. Tothom tria com vol ser recordat per les persones que ha estimat. Havia de ser així, Carme.

En Joan Oliveras m’ha dit més d’una vegada que, des que ens coneixem — quasi l’adolescència—  li costa recordar algun esdeveniment crucial de la seva vida en el que jo no hi hagi estat present d’una manera o una altra. A mi em passa el mateix amb ell!

Si et dic que em vas explicar que estaves malalta el dia 29 d’abril de 2019, cap el tard, no és perquè encara tingui la bona memòria que havia tingut, en especial per a les dates. És perquè aquell dia vàrem coincidir en la celebració del 60è aniversari de l’amic comú, l’estimat Joan Oliveras, dos anys i setanta set dies després d’haver-los fet. Per cert, en Xavier Trias també estava entre els convidats curosament triats per en Joan, en funció del que hi havia darrere d’aquella singular i emotiva celebració.

Ens va regalar a cadascun dels presents un escrit molt ben enquadernat i numerat, amb un text comú que ens va llegir i una dedicatòria manuscrita, personalitzada, per a cadascun de nosaltres. El llegat que commemorava l’inici de la seva setena dècada de vida es titula Del temps i dels amics, de la família, i de l’amor com a persistència vital. (Un homenatge als companys de viatge, des de la sinceritat de l’amor compartit. Edició íntima).

Te n’adones que aquest mateix títol podria encapçalar aquest post que vull que arribi allà on la teva vida va desembocar?

No cometré cap indiscreció si esmento alguna frase de l’escrit comú que ens va regalar en Joan i que, en concret una, no deixa de ser una formulació diferent del fet que morim, de la mateixa manera que vivim, de la constatació que qui tem la mort, també tem la vida. La frase en qüestió diu: “No hem après encara a viure, quan tot ens porta a aprendre a morir”.

En Joan ha estat un exemple de capacitat de viure amb plenitud, amb intensitat i passió, d’estimar i de perdonar. Només cal llegir l’esmentat llegat escrit —des de l’ànima, com tot el que fa ell— que ens va regalar per adonar-se que ha entès bé el significat de la vida, del viure.

Quan en Joan ens diu que “no hem après encara a viure” simplement ens recorda que sempre es pot continuar aprenent, que mai es pot saber res amb absoluta certesa, ni tan sols quan creiem estar-ne segurs. És la seva particular versió del platònic “només sé que no sé res”. I és molt probable que la majoria —si no tots— puguem sentir que encara no hem après del tot a viure quan la mort ens ve a trobar, sigui quan sigui aquest moment.

Carme, aquell dia de celebració, quan em vas dir que tenies un càncer, tot transmetent-me esperança i optimisme, em vas reafirmar en el que jo ja sabia. No parlo del càncer. Això no ho sabia. Em vaig adonar que l’havies entomat des de la plenitud i des de la teva capacitat d’estimar i de perdonar. I quan ets prou savi per expressar el fet de ser conscient que res es pot saber del cert i que sempre es pot continuar aprenent a viure, és esperable que sentis que hauràs d’aprendre a morir. Especialment en societats com les nostres, on tots els recursos s’esmercen —millor o pitjor— en intentar ensenyar-nos a saber viure, però cap a aprendre a morir. Però ni el superhome de Nietzsche era tal, ni Déu havia mort, ni hem esdevingut immortals. Les tradicions orientals, això sempre ho han vist més clar que nosaltres i quan arriba el moment, fan com les fulles dels arbres a la tardor. No cauen, es desprenen de les branques.

Com que no crec que les coses passin per casualitat, reprodueixo uns fragments més —mínimament esporgats—  del que ens va confessar en Joan a les persones que estima. A tu, a mi, als que estàvem allà i a molts que no hi eren. Les faig meves i te les dedico amb el mateix amor que ell ens les va dedicar a tots:

“Vull començar per manifestar que allò que més intensament ha marcat el meu camí, ha estat l’amor. He estimat, sincerament. I en això consisteix el meu capital vital. En haver tingut el privilegi de poder estimar, i la immensa sort d’haver estat estimat.

I per aquest fet precisament sou en aquesta festa. Perquè sou fruit de l’amor en la meva vida. I sou la font d’aquest amor en la meva vida, també en sou els destinataris d’aquest amor. Sou aquells que heu deixat una empremta d’amor inesborrable en la meva vida. Aquells amb qui he pogut compartir un amor esplèndid que no creix en la renúncia com es diu tantes vegades, sinó en el donar-se.

De vosaltres he rebut la fortalesa emocional que m’ha donat l’empenta per a arribar fins aquí”.

EL TEU TAMARIU

Carme, perquè em vas fer sentir estimat, estàs entre les persones que m’han ensenyat a entendre millor el sentit de la vida. Em vas acceptar com soc, amb tots els meus defectes i febleses. Els coneguts per a mi i els que desconeixia. També amb les meves virtuts. Les poques que tinc i les que no tinc, perquè les veies totes, fins i tot les inexistents!

Espera i aprofita per descansar en pau, perquè alguna cosa em diu que ens tornarem a veure!