En el post “Papers privats (1)”, del 16 d’agost de 2020, deia algunes coses que ara ajudaran a contextualitzar.
Explicava que quan vaig saber de l’existència d’un gènere literari anomenat “papers privats”, em va interessar molt. Em vaig adonar que, en part, és el que faig jo moltes vegades quan escric, és el que vull fer i el que intentaré fer.
Deia en el post esmentat:
“(…) interessat en el tema, vaig trobar el llibre Papers privats. Assaig sobre les formes literàries autobiogràfiques, d’Enric Bou”. I ressaltava:
“(…) Vaig decidir fa temps d’iniciar —i, ara, d’aplegar— unes reflexions mínimes sobre literatura autobiogràfica, tot seguint el fil conductor que marquen les formes més establertes i amb un prestigi reconegut: memòries i autobiografies, dietaris, epistolaris i llibres de viatges. Tots aquests són textos que han rebut una atenció desigual, però que han estat llegits gairebé sempre des d’una posició d’intensitat, perquè posen al descobert parcel·les de la vida privada de qui els escriu, i per l’efecte de mirall que tenen, serveixen per indagar en la vida de qui els llegeix…”.
Afegeixo un parell de fragments més:
“Josep Pla es va desconstruir a ell mateix quan es queixava amargament de la poca presència dels epistolaris i memòries en les lletres catalanes (…). Aquí convé introduir la noció del perill associat a aquest tipus de textos”.
“Aquests textos poden ser llegits com a ‘confessions’ literals, i, per tant, perilloses, ja que comprometen la vida i el futur polític del que les escriu. En aquest sentit, és segur que la manca (millor, la menor presència) d’exemples de textos del ‘jo’ en cultures com la catalana o l’espanyola respon en bona mesura a una precaució de qui els podria haver escrit (…). També en el cas de textos coneguts, l’autocensura pot afectar substancialment la manera com un text és escrit. (…) És evident que a la literatura catalana no li manca aquest tipus de dedicació (…). Si per cas es pot al·ludir a la menor presència pública del gènere a Catalunya (i a Espanya) (…) per raó de les vicissituds polítiques per què ha passat el país: guerres, revolucions, dictadures, censura, etc.”.
Posar al descobert parcel·les de la vida privada, porta el perill associat que s’interpretin com a “confessions literals”. I encara més coses.
Les memòries autobiogràfiques del gran Gabriel García-Márquez, que va titular Vivir para contarla, en algun lloc a l’inici del llibre, no recordo exactament on, però sí literalment la frase, deia: “La vida no és la que uno vivió, sino la que recuerda y cómo la recuerda para contarla”.
Evidentment, la subjectivitat de les explicacions, els estats d’ànim dominants quan s’expliquen, el voler semblar millor del que ets en realitat o la necessitat de disfressar uns fets per sortir “ben plantat” a la foto, són elements freqüentment presents en els “papers privats”. Moltes de les coses que he escrit, ni jo mateix soc capaç, en ocasions, de determinar el percentatge de realitat i el de ficció “distorsió”, volguda o involuntària, que contenen. La memòria, cada dia em traeix més…
Encara una consideració més a l’hora de parlar de la també anomenada “literatura del jo”, una mena d’investigació de què hi ha dintre d’un mateix, més enllà dels records, de les vivències, l’empremta que ens han deixat, que a vegades ignorem o almenys ho intentem. La “literatura del jo” suposa un desafiament cap a un mateix. I quan t’obres cap a fora pots resultar massa “autoreferencial”. En aquest món al que m’he referit tantes vegades, dominat per l’individualisme, les aparences, l’hedonisme, el narcisisme, el culte a un mateix…, parlar des del jo pot transformar-se, si no hi ha certa capacitat d’autoanàlisi crític, en un exercici embafador d’exaltació de l’ego.
Jo avui volia escriure sobre Gerard Piqué, i el primer que m’ha vingut al cap és una imatge d’ell, fent “l’indi”, l’estiu de 2008, el de la seva reincorporació al Barça, juntament amb la d’en Pep Guardiola al primer equip, en un avió, tornant de New York a Barcelona. És a dir, ja me’n vaig cap a la meva vivència. A partir d’aquí, he d’aconseguir que tingui algun valor afegit més enllà de la xafarderia, i sobretot de no acabar relatant fets que poden resultar intranscendents, que es podrien trobar en els Media, si es perd la capacitat d’aportar el valor afegit de la vivència personal.
I per acabar aquests capítol d’advertiments (o prevencions i fins i tot pors), quelcom evident, però que em sembla cal comentar. Les persones les podem agrupar de moltes maneres. Una d’elles és la dels que escrivim i els que no escriuen. Davant el mateix fet, pot haver-hi persones que disposin d’una quantitat d’informació infinitament superior al que escriu. Però aquestes persones no escriuen. I, com deia, escriure “papers privats”, no té res a veure amb el periodisme, on un professional ha de mirar de recavar tota la informació que pugui treure als que la tenen (quants més millor) i publicar allò més semblant a la realitat (per desgràcia, sempre queda esbiaixat pels interessos editorials dels Media i dels que els financen). Si escrius “papers privats”, la clau està en què el filtre que suposa la interpretació a partir de la vivència, aporti valor afegit, tingui interès. Certament, excepte els “papers privats-privats” que no es fan públics, els que s’hi fan, poden ser difosos en diaris de paper o digitals, en formes diverses. Interessant que Enric Bou, definint aquesta forma literària, parli de “combat sense pietat entre la ‘marmanyera memòria’, poc exacte, que ens arranja a la mida el que hem viscut, el què i el quan ho volem recordar, i l’oblit, ‘el drapaire mut’, és el que delimita la tensió i qualitat del resultat final d’aquests textos”. Del llibre Ficció autobiogràfica i veritat literària de Josep Pla, Xavier Pla diu que “per acostar-se a la veritat, Josep Pla diu que explica la seva vida, amaga que és un escriptor i fa literatura com si no en fes”.
Em sap greu no haver estat prou disciplinat a l’hora de prendre notes. Si mai vull fer algun dietari, potser n’hauré de prendre més.
N’hi ha prou amb dir que havent estat assegut durant tres anys a la taula del Govern de la Generalitat, si hagués pres més notes, el dia que vulgui explicar determinats fets, ho podria fer amb molta més precisió. Ja en tinc algunes notes. Però poques. Conec companys que mai han escrit res o pràcticament res, i que potser mai escriuran, que en tenen moltes més que jo.
El passat 8 d’octubre vàrem fer una trobada de companys i companyes de l’escola Santa Isabel. En Miquel Hernández, un savi de l’oncologia sobre el que podria explicar moltes coses, em va reiterar el que ja m’havia dit diverses vegades:
“Has de publicar les teves memòries”. I jo li vaig respondre el mateix de sempre: “Encara no han passat prou anys, i massa persones que en serien protagonistes, encara estan vives”. I ell em va replicar —s’entén venint d’un oncòleg que ha vist morir molta gent de totes les edats—: “Us equivoqueu. Les coses s’han d’escriure, perquè cada any que passa, el risc de no poder fer-ho és més alt”.
Ara mateix no sé si les meves memòries es publicaran mai o no. Però, en part, estan ja escrites. En aquest bloc mateix n’hi ha molts trossos. L’últim post n’és un exemple. De papers manuscrits fa anys, en tinc molts. I he decidit que des de ja mateix o bé a partir de l’estiu vinent —depèn d’un altre projecte d’escriptura que no sé quant temps em deixarà lliure— em dedicaré a escriure, fonamental o exclusivament, “papers privats”.
Exposades les cauteles a tenir en compte, els riscos, les pors, a l’hora d’intentar practicar la literatura del jo, em sembla de justícia citar algun avantatge, referint-me ara al meu cas.
Mai he estat protagonista principal de cap gran fet rellevant, però n’he viscut uns quants de molt a prop. La vida ha volgut que hagi passat
FONT: Diari ARA
molt temps amb persones i personatges públics, coneguts i, en alguns casos, ells sí, protagonistes rellevats per a la vida de moltes persones. Fins i tot, s’ha donat sovint un fet que l’he escrit en diverses ocasions de la forma següent: “Moltes vegades, sense ser actor, la vida m’ha portat dalt de l’escenari. Els actors interpretaven l’obra i a mi em deixaven una cadira per asseure’m allí dalt, a la vista de tothom o treballant amagat darrere del mateix, quan el meu lloc natural hagués estat a platea, assegut entre el públic”. Això em permet compartir moltes coses i vull preparar material d’una forma una mica més sistemàtica. Espero que el “jo” no cremi la fotografia, ni caure en la crònica de xafarderies. Altra cosa són les anècdotes curioses, divertides, picants, que poden completar i/o humanitzar, o aproximar persones rellevants.
Quan un fet, com l’adéu de Gerard Piqué, a banda de precipitar el “quan” escriuràs coses fins ara no explicades, sents que et permet estirar molts fils que poden resultar d’interès, t’adones que la quantitat d’anys viscuts amb intensitat, t’han permès tocar moltes tecles.
Per tant, avui no comença la meva producció de “papers privats”, però sí que formalitzo una activitat iniciada fa anys i faig pública la meva voluntat de concentrar el meu desig i necessitat d’escriure en aquest registre. Ah! Un últim comentari previ. De la mateixa manera que es pot novel·lar la realitat, es pot “realitzar” la ficció (Ficció autobiogràfica i veritat literària). I si es fa bé, es poden compartir vivències personals de manera que arribi al lector l’essencial del que es vol compartir, preservant persones, llocs, dates, o fets que un creu que cal preservar. És a dir, aquell “arranjar a mida el que hem viscut”, de les paraules citades d’Enric Bou.
Gerard Piqué és Barça. Jo soc soci del Barça, com ho són els meus fills i els meus néts, des del dia que van néixer. Soc el soci numero 10.102, dels quasi 150.000 socis que té el club que ha marcat clarament la meva vida. La majoria d’ells gaudeixen del futbol (i, més rarament, o, algun altre esport), asseguts a la seva localitat o davant alguna pantalla. Però —presidents, directius i professionals vinculats al club i alhora socis, a banda— no tants s’han assegut a la llotja, a la sala de reunions de la Junta Directiva, al despatx del president, al vestuari, a la sala de premsa, al gimnàs, a la gespa del camp…
Gerard va arribar amb 10 anys al Barça, l’any 1997, però no és fins la primavera de 2008 que fitxa com a professional després d’haver passat pel Manchester United i el Saragossa. El mateix any que, poc després, vaig atendre una petició de Jan Laporta, d’ajudar-lo a superar les possibles conseqüències de la moció de censura que va formalitzar contra ell i la seva Junta Directiva, el soci Oriol Giralt.
La participació en la votació de la moció va ser baixa, una mica per sobre del 30% dels socis, dels quals poc més del 60% van votar contra Laporta. Per forçar el cessament de la directiva calia arribar als dos terços, al 66% dels vots. Però donat el resultat, es va decidir sotmetre a l’Assemblea de Compromissaris la continuïtat de Laporta i la seva Junta Directiva. El moment s’acostava i calia preparar bé les coses.
Un dia, diria que de juliol de 2008, em vaig reunir amb en Jan, l’Albert Perrín i en Joan Franquesa (ambdós directius de la Junta Laporta) al restaurant Bocca de Sant Cugat. Aleshores, Laporta, Franquesa i jo, vivíem a Sant Cugat. Es tractava de fer el possible per garantir la continuïtat. Era essencial, entre moltes altres coses, intentar generar notícies positives i evitar les negatives. Jo sempre he pensat que el millor és intentar no ser notícia, però, donat que estem parlant del Barça, ni vaig posar aquesta possibilitat damunt la taula. Al contrari, vaig proposar la contractació d’una agència de comunicació de les potents i vaig treballar estretament amb ells.
Però situem-nos en context. Pep Guardiola acabava de ser presentat com a entrenador del primer equip. La memòria es curta i en el món de les xarxes, cada dia s’escurça més. En Pep venia del Barça B i molta gent temia que no estigués a l’alçada de les circumstàncies. En Jan, ben assessorat per en Johann Cruyff, va ser valent assumint la responsabilitat d’aquella decisió. Queda lluny ja l’ambient que hi havia després del primer partit de lliga a l’estadi de “Los Pajaritos”, ni més ni menys que a Sòria, on el Barça va perdre amb el Numància per 1-0! Afortunadament, l’Assemblea de compromissaris ja s’havia celebrat uns dies abans, el 24 d’agost, i havia ratificat la continuïtat de la Junta. Jo estava a Boston i des d’allà vaig parlar amb un Laporta alleugerit.
Un dels moments difícils d’aquell estiu, pensant en l’assemblea, va ser la gira del primer equip per USA, entre el 31 de juliol i el 6 d’agost. Van sortir de Bologna el 30 a la nit, després de guanyar 1-3 a la Fiorentina, cap a Chicago. Excepte Messi, que va tornar a Barcelona per volar cap a Shanghái. Jo no vaig volar amb l’expedició. Ho vaig fer l’1 o 2 d’agost amb Txiqui Begiristain i Raúl Sanllehí, a Chicago via Zurich. Crec que venien de Nyon, del sorteig per a la preclassificació de la Champions.
Laporta estava a l’Hotel Delano de Miami des del 26 de juliol. Jo vaig arribar a l’hotel de Chicago on hi havia l’expedició. A fora, nombrosos afeccionats. A dintre, a banda dels jugadors, l’staff tècnic i tots els empleats que mobilitza una expedició d’aquest tipus, hi havia tota la premsa esportiva a la cerca de notícies.
Després d’una breu conversa amb en Ramon Pujol, cap de Protocol, a qui vaig conèixer molts anys abans fent feines de protocol a la Generalitat, vaig pujar a la meva habitació i vaig anar directament a la dutxa. Sense gairebé temps de gaudir de la remullada, en Jan em va trucar des de Miami. El que em va explicar, si transcendia a la premsa, ja podíem plegar… Jo estava preparat per ajudar a afrontar la gestió mediàtica del problema Messi. El jugador estava a la Xina, amb la selecció del seu país, per participar en els Jocs Olímpics de Beijing. El Barça considerava que havia d’estar als Estats Units, amb l’equip, preparant la temporada 2008-2009 i esperava la resolució del TAS (Tribunal d’Arbitratge de l’Esport). Però què vol dir “el Barça?”… Laporta, d’entrada, tenia clar que volia guanyar aquesta partida i fer tornar Messi. Pep, que sabia el que significava per a un jugador participar —i en el seu cas guanyar la medalla d’or amb Espanya— en uns JJOO no ho volia, perquè sabia que, entrenador jove i novell com era, no seria una bona manera de guanyar-se l’estrella del Barça i controlar el vestidor. I els periodistes, tots pendents com a “voltors”, amb la ratificació o no de la continuïtat de Laporta per part de l’Assemblea de Compromissaris a la vista. La data de l’Assemblea es va decidir precisament durant aquells dies als Estats Units. I es va fer en funció dels partits que havia de jugar el Barça (normalment les Assemblees de Compromissaris es celebren en dia de partit) i… d’altres factors que estàvem treballant conjuntament amb els assessors de comunicació contractats, a Barcelona. Jo estava preparat per a això, però no pel que em va explicar Laporta des de Miami.
El paper de Toni Ruiz, recentment acomiadat —fa pocs dies— després de 26 anys al club, va ser decisiu per a què res del que ens va arribar de Miami transcendís. Tinc un gran record d’en Toni, que havia passat de ser director de comunicació a ser director corporatiu. Un deixeble del gran Ricard Maxenchs, del que, entre moltes altres virtuts, va heretar el saber combinar eficàcia amb discreció. Coneixia els mitjans, i la seva relació amb els principals periodistes esportius era excel·lent.
Tot això —que ja tindrà continuïtat en un altre post— ve del que em va desvetllar l’anunci de l’adéu que va fer Gerard Piqué. Mentre l’escoltava em va venir al cap el record fotogràfic, in vivo, del Gerard acabat d’incorporar al primer equip, dret una desena de fileres més endavant de la que m’asseia jo amb en Joan Olivé, a l’avió que ens tornava a casa des del JFK, acabada la gira. Estava rient i provocant als companys, punxant-los com només ell sap fer i aconseguint que, el que en definitiva eren una colla de postadolescents, muntessin una “juerga” com ho `podria fer qualsevol grup de, posem per cas, joves universitaris. El recordo com a clar incitador de la xaranga. Un “gamberro” de mirada intel·ligent, riure murri i simpàtic. Prèviament al control de sortida dels Estats Units per part d’immigració —vàrem anar directament del Giants Stadium, en autocar, fins a la pista del JFK, on les autoritats americanes havien disposat un control a pocs metres de l’avió— ja va fer alguna broma que, diria, els agents d’immigració no van acabar de saber interpretar. Per un moment vaig pensar que hi hauria notícia…
Gerard Piqué és una persona molt polièdrica. El seu comiat ahir, després del partit contra l’Almería, penso que va estar bé. A banda de la intensitat emotiva, el va dirigir ell al seu gust —com no podia ser d’una altra manera—, després de triar, una mica forçat, el que acabarà sent un bon moment per a ell, ateses les necessitats de la directiva i direcció esportiva, i Xavi, al mig. La jugada ha estat intel·ligent i feta a temps. Gerard ha aconseguit revertir una situació que hagués pogut acabar pitjor amb molta habilitat, recuperant el relat, però no sense sacrifici…
Penso que conec prou el món dels jugadors professionals i bastant la tremenda complexitat que caracteritza el Barça. Racionalment, en tindria prou com per no voler saber-ne res més. Però, emocionalment, soc culer i malgrat —reiterant-me en part—, poder admetre que el vídeo que Piqué amb els seus col·laboradors va preparar, estava calculat en més o en no tant, no tinc cap dubte del sentiment del futbolista.
JM VIA, PAU VIA
És el mateix que tinc jo i que va fer que ahir a la nit, per a mi, fos, des de determinada perspectiva, semblant a la nit de Reis. La màgia del que ha estat i és per a mi el Barça, em permet viure intensament emocions úniques oblidant, en aquell moment, que ja sé que “els Reis són els pares”. Ja conec les misèries d’aquesta organització humana, que les té, com totes. I fins i tot sé que el somni de què el club no deixi de ser mai propietat nostra, de tots els socis, seguirà el mateix camí que el somni infantil dels Reis d’Orient. En seguirem parlant. Això d’avui, només ha estat un tastet.