JOCS DE ROL I AUTENTICITAT (O NO)

QUEEN ELISABETH II
FONT: Harper’s Bazaar

A Catalunya, independència i república es consideren tan indissociables que s’han arribat a utilitzar indistintament. A Escòcia, vaig poder constatar el que ja sabíem a través de les enquestes: una majoria d’independentistes aposten per la monarquia o almenys apostaven per la reina Elisabeth II. El destí va voler —o potser ella va decidir (?)— morir a Escòcia i, que jo sàpiga, el seu fèretre no va ser cobert amb la bandera britànica fins que va creuar els Borders. A banda  d’aturar-se al Palau de Holyrood abans d’arribar al de Buckingham i a la catedral d’Edinburgh, abans de Westminster. (Al president Pujol, en algun moment se li va passar pel cap proposar la transformació d’Espanya en una confederació de nacions, en peu d’igualtat entre elles, unides pel rei com a cap d’Estat de totes elles).

La meva idea és que d’Elisabeth II se’n sap poca cosa, el que potser porta a allargassar o distorsionar fets més o menys coneguts com, per exemple, la complexa relació de Lady Di amb la família reial. De Joan Carles I, contràriament, en sabem massa coses. Les imatges poden no correspondre’s a la realitat. Però, més enllà del que es pugui pensar d’una institució tan desfasada —a saber si la reina Elisabeth ha estat el pilar que ha aguantat les monarquies al món dit desenvolupat—, la monarca britànica desprenia professionalitat. De fet, poc se l’ha conegut com a persona i molts dels pocs aspectes que han transcendit de tipus familiar, per exemple, gairebé sempre guardaven relació amb el seu sentit del deure com a monarca, que arribava a portar-la a reprimir l’expressió dels seus sentiments. Criticable si és vol, però aquesta manera d’entendre el sentit del deure va ser el motor de la seva vida. Elisabeth II “va ser” reina (autenticitat), Joan Carles I, a estones “va fer” de rei (joc de rol) i la resta del temps se’n va fotre del mort i dels qui el vetllaven.

Aquest estiu, vaig arribar a Escòcia una vintena de dies abans que la reina morís a Balmoral. El fet abans esmentat, la sorpresa per la valoració que en feien la majoria d’independentistes —també vaig conèixer detractors i vaig veure, un cop morta, episodis tipus la pancarta “Fuck the Crown” al camp del Celtic de Glasgow—, em va moure a mirar si existia una bona biografia de la reina, que permetés fer-se una idea objectiva de com era com a persona, si és que la persona va arribar a mostrar-se! Diria que tal obra no existeix. Almenys no ha tingut un biògraf oficial, i sembla que Robert Hardman, periodista del Daily Mail, i Robert Lacey, historiador, serien els qui s’hi han aproximat més. Lacey va assessorar Peter Morgan, el creador de la sèrie The Crown.

El debat sobre el rigor de la sèrie comparat amb la realitat és infinit. Em quedo amb dues idees. La frase de Peter Morgan dient que “a vegades has de renunciar a la precisió, però mai a la veritat” i el fet que Morgan va demanar a Lacey que determinés què era veritat i què no en els guions, abans que es filmés la sèrie. Robert Lacey ha publicat dos llibres al respecte.

Bé, amb tot això i sense descartar la lectura de les obres de Hardman i de Lacey, vaig començar a veure la sèrie a Escòcia mateix i la vaig acabar ja de tornada a Barcelona. Durant aquest període, va morir la reina.

Abans de continuar, no em puc estar de referir-me a quelcom que sempre m’ha interessat i que, tot i obeir a un objectiu utòpic, no ha parat de rondar-me pel cap mentre he vist la sèrie.

Segons Howard Gardner, “una mala persona no arriba mai a ser bon professional” (veure “Per què una mala persona no pot ser un bon professional? O la ficció de separar el que és personal del que és professional” del 14 d’abril del 2016). En el mateix post deia que uns quants anys abans, el Dr. Ciril Rozman havia afirmat que “per ser un bon metge s’ha de ser una bona persona”. I segur que trobaríem més referències en la mateixa línia, amb la que, personalment, hi estic d’acord. No hi ha gaires dubtes de què Elisabeth II va ser una gran professional. Va ser una bona persona? Funciona la premissa en aquest cas?

Tornant a Joan Carles I, tinc la impressió que la premissa funciona. No cal visionar Salvar al rey —no vaig aguantar ni el primer capítol sencer—, per descobrir la poca exemplaritat com a persona del Borbó. Les estones que exercia el rol de rei… Em ve al cap els lapsus del discurs que va balbotejar Joan Carles amb motiu de la Pasqua Militar, el 6 de gener del 2014. No responien a una alienació mental transitòria. O potser sí, però provocada per la ressaca de la celebració del seu aniversari a Londres, amb Corinna Larsen, durant la nit anterior. No crec que el comportament personal es pugui separar del professional. La persona és una.

Quan coneixes a la persona i saps com és, la reconeixes o no en la seva pràctica professional. És més fàcil saber si “és (autèntic)”, o si “fa de (joc de rol)”.

Des de la perspectiva de diferenciar autenticitat i interpretació de rols, em sap greu que el capítol 7 de la temporada 3 de The Crown, titulat “Polvo lunar” (potser un títol més propi de Salvar al rey, però no, és de The Crown), no s’ajusti del tot a com es van produir els fets. És un bon exemple del que va expressar Peter Morgan sobre la necessitat d’alterar la precisió per dotar de força el guió i la sèrie. No deixa, però, de basar-se en fets reals. Morgan ens presenta un príncep d’Edinburgh obsessivament fascinat per l’arribada de l’home a la lluna. El consort de la reina, pilot apassionat, admirava, per damunt de qualsevol altre aspecte, l’heroïcitat dels pilots esdevinguts astronautes Neil Armstrong, Buzz Aldrin i Michael Collins. Després aniré al contingut de “Polvo lunar”. Però seguint amb l’autenticitat i els jocs de rol, amb el ser i amb el fer, aturem-nos un moment en aquests tres homes als que la missió espacial Apol·lo XI marcaria un abans i un després en les seves vides.

Un amic i company d’escola afeccionat a l’aviació i tot el que l’envolta, inclosa la militar, persona de mena curiosa, lector infatigable, ben documentat, em parlava dels tripulants de l’Apol·lo XI. Cal dir que en aquest cas hi ha més informació objectivable sobre aquests homes, i que resulta més fàcil conèixer una mica les persones autèntiques amagades darrere els astronautes, que no pas la que hi ha darrere la reina d’Anglaterra si, com he dit, en va quedar alguna cosa.

Pel que m’ha explicat el meu amic i pel que he llegit, m’he fet una idea de Neil Armstrong com una persona autèntica, rigorosa, responsable i discreta, que va ser un gran pilot i un gran astronauta. Sembla, però, que no va poder calibrar les repercussions de tot tipus, també les personals, que tindria el fet de ser el primer ésser humà en trepitjar la lluna abans de fer els 40 anys. I en va viure 82! Quan assumeixes grans responsabilitats, com a molt imagines què poden comportar però, de fet, no ho saps mai fins que t’hi trobes. Quan, a més a més, la proesa que fas no l’ha fet mai ningú, ets el pioner, doncs encara més. No devia ser fàcil per a algú amant de passar desapercebut veure’s titllat constantment d’heroi. Ell responia convençut que simplement havia fet bé el que havia de fer, és a dir, s’havia limitat a complir amb la seva obligació. Si ni quan va ser pilot militar a la guerra de Corea —agosarat i gens poruc segons expliquen els seus companys— es va considerar un heroi, com podia entrar en aquest joc per haver estat astronauta? A diferència de la major part de reis —cal dir que no va ser exactament el cas ni d’Elisabeth II, ni de Joan Carles I— que els preparen per ser reis des que neixen, ningú va preparar el gran pilot i astronauta Armstrong per a les conseqüències de ser el primer terrícola en trepitjar la lluna. Desconec si entenia o no que no s’acceptés bé la seva resistència a exhibir-se mediàticament o que els responsables dels partits demòcrata i republicà que li varen oferir posicions polítiques cobdiciades, encaixessin bé el seu rebuig. Quan va saber que es comerciava amb els seus autògrafs, no en va signar cap més. Després de trepitjar la lluna, no va tornar a pilotar. Es va comprar una granja a Ohio i va ser professor d’enginyeria aeroespacial a la Universitat de Cincinnati. Va col·laborar discretament amb la NASA en la investigació dels accidents de l’Apol·lo XIII i del Challenger el 1986. Però aquell gran pilot, després de trepitjar la lluna, va continuar “sent” persona, i una gran persona, però va deixar, més que de “ser” pilot, de pilotar. El seu company Michael Collins, en el llibre Carying the Fire, quan Armstrong va anar a viure a la granja i a treballar de professor, va dir que era com si s’hagués retirat al seu castell i hagués alçat el pont llevadís. Que difícil pot arribar a ser, en ocasions, no prestar-se als jocs de rol —més quan el públic te’ls exigeix— i voler mantenir l’autenticitat. El preu a pagar pot ser elevat… en els dos casos.

En el cas de Buzz Aldrin, els jardiners van provocar de bon principi —o com a mínim van contribuir— que l’arbre creixés tort. El seu pare,

PRINCE PHILIP
FONT: Infobae

militar i pilot durant la I Guerra Mundial, el va educar per ser el millor en tot el que fes. Era d’aquells pares severs que si el noi arribava a casa amb una qualificació de 9 en una assignatura, li preguntava amb to dur per què no havia aconseguit treure el 10. Mai va pair haver estat el segon home en trepitjar la lluna (!!!) i sempre va trobar injust que el protagonisme se l’emportés Armstrong. Al cap i a la fi, ell també va pilotar caces durant la guerra de Corea i, a més a més, es va formar a l’Acadèmia Militar de West Point (ja sabeu allò del “señor, sí señor”), sent el primer de la seva promoció. Sense oblidar el seu doctorat en Astronàutica al mític Massachussetts Institute of Technology (MIT). Que es parlés “del primer home que va trepitjar la lluna, en lloc dels primers homes que van trepitjar la lluna” el consumia. Com hagués estat la vida d’Aldrin si no hagués anat a la lluna amb 39 anys? A saber. En qualsevol cas, després de l’efemèride, els jocs de rol es van succeir. Al contrari d’Armstrong, s’ha sentit còmode assumint el rol d’heroi i des de donar classes a la universitat fins a vendre cotxes usats, passant per multiplicar-se pronunciant conferències i promocionant el turisme espacial, especialment a Mart, de coses n’ha “fet” moltes i variades. La seva vida ha estat marcada per la depressió, l’alcoholisme i la necessitat de protagonisme, ja sigui apareixent en festes luxoses amb personatges com George Clooney, donant suport polític als Bush, o sent la persona més gran en visitar el Pol Sud amb 86 anys, quan ja havia visitat el Pol Nort divuit anys abans. En fi, a la seva vida tampoc han mancat baralles a cops de puny o demandes contra els seus fills… Definitivament, Aldrin va “fer” moltes coses. La dimensió del “ser”, diria que costa més d’acotar…

Michael Collins va orbitar en solitari trenta vegades la lluna, pilotant el mòdul de comandament Columbia, sense saber si els seus companys Armstrong i Aldrin aconseguirien arribar i tornar de la superfície lunar. Podem imaginar com s’hagués sentit Aldrin si s’hagués vist “relegat a tan trist paper”! També va abandonar la seva carrera d’astronauta després de la missió de l’Apol·lo XI. El descriuen com una persona senzilla, cordial, riallera, amb sentit de l’humor i prou humil. Lluny de la necessitat d’Armstrong de “fer-se invisible” i de la necessitat de protagonisme d’Aldrin, coincidia amb el primer en què a la societat hi ha herois, però que els astronautes no formen part d’aquest col·lectiu. En el seu llibre, ja esmentat, Carryng the Fire, deia: “Nosaltres érem bons i treballàvem bé, vàrem fer la nostra feina quasi a la perfecció, però era el nostre deure. No va ser heroisme”. Els que hi entenen diuen que, més enllà de què pugui semblar un comentari obligatori, “compassiu”, la tasca de Collins era fonamental i l’èxit de l’operació depenia de, com va ser el cas, fer-la de manera excel·lent. Després de trepitjar la lluna, la vida no pot ser igual. Ara bé, després de passar un dia sencer sol a l’espai, veient la terra quan mires a una banda i la lluna quan mires a l’altra, l’impacte no ha de ser menor. Des de la seva posició, la sensació que li provocava la visió del globus terraqüi sencer, era de fragilitat. La primera vegada que vaig llegir aquesta seva relativització —i encara ara quan hi penso— se’m posa la pell de gallina i penso: “Com ha de ser igual la vida abans i desprès d’una experiència d’aquesta magnitud? Impossible!”. Collins va “ser” un bon pilot i un bon astronauta, i la seva vida no es va caracteritzar pels jocs de rol. Va aconseguir viure amb prou autenticitat i senzillesa els 52 anys que van passar entre l’aventura lunar i el moment de la seva mort.

Bé, torno al capítol “Polvo lunar” de The Crown. Ens mostra un príncep d’Edinburgh meravellat per l’arribada de l’home a la lluna i més concretament per l’heroisme dels astronautes. Tot això coincidint —sempre segons la sèrie— amb una midlife crisis, concretament amb una crisi de fe. Durant aquells dies, Philip d’Edinburgh coneix el nou degà de la capella de Saint Georges de Windsor, el Dean Robin Woods, bisbe de l’Església Anglicana. Aquest demana al príncep un espai per crear un centre de creixement personal i espiritual. Quan Felip li demana “per què això?”, li recorda —com posant-li un mirall perquè es miri— que “arribat a una certa edat un es topa amb un sostre, una crisi, es queda bloquejat”. Pensa en els sacerdots en crisi. Quan Philip li pregunta per la metodologia de treball, el Dean respon: “Parlar, llegir i pensar”. El consort li replica que la millora no arriba parlant, ni pensant, sinó mitjançant l’acció, el fer. Posa l’exemple dels astronautes en contrast amb els “capellans fracassats que es miren el melic mentre s’encomanen els uns als altres la seva perdició”.

A continuació, la reina li comenta al seu marit que els tres astronautes els visitaran al palau de Buckingham, dins de la gira que fan per 24 països en 37 dies (!). El to de la reina és el propi de “una visita més”, però deixant entreveure que ella sap que per al seu marit és molt més que això. El príncep demana una reunió privada, a soles, amb Armstrong, Aldrin i Collins. Es prepara curosament unes preguntes transcendents. Des del seu sentiment de vida buida, vol saber quines emocions van sentir els astronautes durant la missió. Quan, visiblement desconcertats, li contesten que les obligacions de complir amb tots els protocols del pla de vol, el cansament i les ganes de dormir no deixaven gaire temps per a res més, el príncep, que havia projectat tots els seus anhels de superació en aquells “herois”, es desencisa i no continua amb les preguntes que havia preparat. La seva decepció es multiplica quan els astronautes li demanen permís per fer ells preguntes i aquells joves americans de 39 anys, fascinats com a típics americans de classe mitja per les coses antigues d’Europa, volen saber com és la vida en un palau com aquell, amb mil habitacions i… El que per al príncep sovint és una presó d’or, per als astronautes és un somni daurat! El desig mutu de canvi de rols, encara que sigui per un moment, caracteritza magistralment la condició humana.

Philip li explica a la reina la seva decepció amb aquells astronautes que havia sublimat i amb els que s’havia projectat. La reina li respon amb una clara dosi de projecció personal: “No és culpa seva (dels astronautes), no volien ser figures públiques. I ara per una sola missió ho seran per a sempre”. Ella tampoc desitjava ser reina —o al menys, no s’esperava ser-ne— i per l’abdicació del seu oncle ho va ser per a sempre. I afegeix: “Viuran tota la vida com en una peixera. Amb por d’obrir la boca, sabent que això revelaria com són de veritat i que inevitablement decebrien. Només per això mereixen la nostra compassió”… Ho diu algú que no ha emès, es pot dir que mai, una sola opinió política, ni de gairebé res. Una gran desconeguda.

L’episodi acaba amb una reunió del príncep amb el Dean i el seu grup de sacerdots en crisi, davant dels quals “es confessa”. Manifesta la seva “incapacitat per trobar calma, satisfacció. Per no parlar de quasi una gelosa fascinació pels assoliments d’aquells joves astronautes. Un exercici compulsiu, una incapacitat per trobar calma, o satisfacció o realització”. Confessa que està en una crisi de fe. “L’he perdut (la fe) i sense ella què ens queda? La soledat i el buit i la decepció d’anar fins a la lluna per trobar només una terrible desolació, un silenci aterridor, foscor. Això significa no tenir fe. La solució als nostres problemes no està en la ciència o la tecnologia. Ni tan sols en la valentia. La resposta està en la fe”. Es disculpa amb el Dean davant de tots per haver-lo ridiculitzat, confessa que sent respecte, admiració i força desesperació i els hi demana ajut.

Els biògrafs de la Família Reial no poden confirmar que succeís res de tot això. La visita dels astronautes es va produir, però no la trobada a soles amb Philip. Estaven refredats. Més enllà de què pugui resultar incòmode anar esternudant mentre et rep la reina d’Anglaterra, queda clar que ni els “herois” escapen als virus! També és cert que durant la recepció, el “pobre” Collins, casi rodola escales avall quan es va adonar que sense voler estava donant l’esquena a la reina i va fer un giravolt per evitar-ho. Probablement algú els hi havia facilitat algun mini manual de protocol que la seva agenda farcida només els hi va permetre mirar de reüll. Per altra banda, aquests grans pilots i grans astronautes, com tots els americans ben formats, sentien una certa fascinació, potser una mica infantil, naive, de conte de fades, per la vella Europa, la monarquia britànica i els palaus i castells, que no van dissimular.

Si el príncep d’Edinburgh va tenir una midlife crisis o una crisi de fe, no ho sabem. Sí que es coneix que, en ocasions, la vida de consort el cansava. No ha de ser fàcil per qui va protagonitzar gestes bèl·liques remarcables com a oficial de la Marina Reial britànica durant la II Guerra Mundial, dedicar-se a anar tres passes per darrere la reina, com li exigia el protocol. Casar-se amb un membre d’una família reial no era cap novetat per a algú que també ho era. El que no preveia era acabar casat amb una reina que, a més a més, tenia tan interioritzat el sentit del deure que no deixava gaire espai per a les concessions familiars.

També és cert que va fer una gran amistat, de per vida, amb el Dean Robin Woods i que estava molt orgullós d’haver col·laborat amb ell en la creació del centre Saint George’s House, reconegut per l’estudi de la fe i la filosofia.

Al final, al capítol de The Crown “Polvo lunar” li escauria allò de què si non e vero e ben trovato o en paraules del director Peter Morgan, “a vegades has de renunciar a la precisió, però mai a la veritat”. Per a mi és una faula excel·lent, que no està muntada sobre el no res, té una base real, per mostrar-nos la condició humana, els jocs de rol, el “ser” o simplement el “fer”, els anhels creuats i que, es miri com es miri, ni anant a la lluna, ni sent la reina d’Anglaterra, si tens el cap a lloc, no perds de vista la petitesa humana, com bé expressa Philip davant del

ARMSTRONG, ALDRIN I COLLINS
FONT: La Vanguardia

Dean, almenys a “la faula”.

Personalment, The Crown, sigui dit amb la prudència derivada de les excepcions fetes, m’ha ajudat a entendre per què una majoria d’independentistes escocesos haguessin apostat per Elisabeth II com a cap d’Estat d’una Escòcia independent. Potser les aparences d’autenticitat enganyen. En el cas dels Borbons, el que sembla és: no serveixen ni per als jocs de rol!