LA NECESSITAT DE REITERAR EL QUE ÉS EVIDENT

Font: MARCA

Feia dies que sentia la necessitat de tornar -ja ho he fet en aquest bloc i fora d’ell- a escriure al voltant del fals dilema comunisme/capitalisme o Estat/mercat. I dic bé, necessitat. Per gust, seguiria en la línia narrativa dels últims post. Però la sortida de la pandèmia -espero que sigui així i no tinguem sorpreses- ha deixat un panorama que ben segur pot suscitar tota mena de reflexions, però a mi em porta a tornar a parlar del nostre model global d’organització social, econòmic i polític, clarament en declivi.

La invasió russa a Ucraïna, a risc de ser semblant a barrejar pomes amb peres, m’ha dut a plantejar-ho en termes del fals dilema Estat/mercat. En termes convencionals, clàssics, es podria establir una relació entre els dos models. En les anàlisis que hem pogut escoltar aquests dies, l’argument de la necessitat de Rússia de “protegir-se” d’Occident podria rememorar els temps de la Guerra Freda, dels dos blocs, de la contraposició de models de tot tipus, també econòmics, entre la Unió Soviètica i Occident. Als efectes del que vull compartir, Rússia, com la Xina, estan en el mateix bloc únic del món globalitzat del que formen també part Europa o els Estats Units. Fukuyama, amb La fi de la història, es va equivocar pronosticant que no hi haurien més guerres, però no tant en el fet que el món, tot ell, es mouria d’acord amb la concepció capitalista de l’economia de mercat. Des d’aquest punt de vista, ara per ara, i tot i haver-se arribat a parlar d’una possible guerra nuclear, els que s’enfrontarien en ella, estan en el mateix bloc.

La guerra que hi ha a Ucraïna, no cal dir que em provoca tristesa, impotència, repugnància, indignació, rebuig i no m’ajuda a reconciliar-me amb la naturalesa humana. Ben al contrari, és un senyal més, un argument més, per inquietar-se per la marxa del món, per l’esdevenidor de la humanitat. Un sense sentit que projecta una gran ombra sobre la la bondat humana, i fa pensar fins on pot arribar l’home en la pitjor de les seves versions.

En un altre ordre de coses, em crida l’atenció com aquesta guerra evidencia, de forma descarnada, que vivim en un món de fake news. La crisi del periodisme no és menor, ni la seva credibilitat major, que la dels polítics. De la mateixa manera que els interessos de la indústria dels Media, com els de, posem per cas, la indústria armamentista, fan bo el principi que el fi justifica els mitjans. Això no ha d’enterbolir, però, el reconeixement sincer als periodistes que es troben al front de guerra. Són les primeres víctimes dels interessos reals de les seves pròpies empreses, siguin públiques o privades.

Anant, però, al fals dilema comunisme/capitalisme o Estat/mercat, sento que els dos models han fracassat i que han quedat empaquetats en un únic patró de mercat global que està portant la humanitat al límit.

En el nostre context, a Occident, la majoria tenim clar que el comunisme fa anys que va fracassar, si és que alguna vegada va arribar a tenir un període mínimament reeixit. Els Estats comunistes eren corruptes, i l’únic que van aconseguir va ser igualar a la baixa la qualitat de vida i el benestar dels ciutadans, col·lectivitzant la pobresa i repartint la misèria abans de fer fallida. Per altra banda, hi ha prou consens al voltant que entre el final de la II Guerra Mundial i la crisi del petroli de 1973, el capitalisme sustentat políticament en la democràcia cristiana i la socialdemocràcia, i també en el liberalisme, va aportar valor social i econòmic a la societat, destacant entre els beneficis, les prestacions de l’Estat del benestar. Però ja fa anys que va començar la decadència del capitalisme (per a molts des del seu naixement) i avui arriba a extrems preocupants i tremendament nocius per a les persones. Assenyalo les desigualtats socioeconòmiques creixents i, en

JACK MA
Font: LIBRE MERCADO

alguns casos, escandaloses com una de les conseqüències més perverses del capitalisme. Nefasta ja que, a més a més de l’empobriment econòmic, comporta decadència social i degradació personal.

El contracte social s’ha trencat, tant on l’economia la controlava l’Estat exclusivament, com on estava en mans de la competència dels mercats amb un rol regulador, més o menys desenvolupat segons el cas, de l’Estat. En el primer cas, perquè la pobresa es va generalitzar quedant la riquesa concentrada en unes poques mans vinculades o properes a l’aparell de l’Estat i a la corrupció. En el segon cas, l’existència d’una classe mitjana educada i majoritària, va garantir un contracte social acceptable durant anys, fins que el model també va evolucionar cap a la concentració de la riquesa en unes poques mans -que, com les elits comunistes, tampoc eren alienes a la corrupció- i l’extensió de l’empobriment creixent cap a aquestes classes mitjanes que van desapareixent.

Que sigui la Xina o els Estats Units, per posar dos exemples paradigmàtics, l’objectiu és perpetuar un sistema econòmic xuclador, basat en el principi del creixement il·limitat, que separa, que diferencia, de forma artificial, la natura i l’individu. A base de negar qualsevol alternativa al sistema productiu que es pretén que creixi infinitament, el món globalitzat -i, per tant, no només l’Occidental- per garantir aquest creixement constant, de facto, ha explotat la natura com si fos una font inesgotable de recursos i, malgrat situar els ecosistemes al límit, ha aconseguit instaurar la ficció que la vida de l’individu és una variable independent d’altres, com les agressions al medi o el canvi climàtic. Estimar els fills i els néts, paradoxalment no es correlaciona amb l’impacte d’aquestes destrosses sobre les possibilitats de supervivència de les generacions futures o, com a mínim, sobre la seva qualitat de vida.

La guerra de Putin contra Ucraïna, a banda de totes les consideracions que escoltem aquests dies, òbvies la major part d’elles, més enllà dels més que probables problemes de salut mental de l’abominable mandatari rus, i més enllà dels egos personals i col·lectius abillats amb el vestit del patriotisme, pot resultar enganyosa pel que fa a la globalització. Aquesta guerra no es dona per defensar models polítics, ni econòmics, ni sistemes de valors, contraposats. És una guerra de poder, d’egos personals i col·lectius. S’anhela el poder pel poder per, amb tota seguretat, seguir fent-ne un mal ús. Fomentar la gran Rússia a l’estil imperi dels Tsars o Unió Soviètica, no obeeix a cap desig de diferenciar-se social, política i, encara menys, econòmicament d’Europa (és possible que algú cregui en aquest miratge).  Ambdós models formen part d’un únic sistema global que, amb guerra nuclear o sense, és una amenaça per al planeta i per a la humanitat. Obvio entrar en presumptes “aspectes diferencials” tipus “preservació de la llibertat”, la que sigui, o dels “drets humans” o els “drets fonamentals”. Les diferències poden semblar òbvies segons quin sigui el nivell d’anàlisi. Però ho són menys quan es varia la perspectiva d’aquesta anàlisi i es considera el valor real dels, valgui la redundància, valors emprats per fer aquesta  anàlisi.

En aquest món global, l’única llibertat que compta és la individual. La de l’individu que només pot assolir l’èxit i sublimar el jo, competint contra tot i contra tothom amb un tarannà que, massa sovint, en lloc de basar-se en l’ambició sana, es fonamenta en l’individualisme que nega el valor comunitari. Compta el jo més que no pas el nosaltres. La llibertat, per tant, és la meva, no la nostra, ja que, en el fons, ningú m’ha de dir el que he de fer. Al cap i a la fi, el marc legal permet sumir a la majoria en la pobresa i destruir el planeta, i el marge de maniobra amb seguretat jurídica és prou ampli i només està limitat per les lleis que fan els que legislen, en connivència -o formant part- dels interessos imposats per les minories que controlen el mercat.

Individualisme, soledat, aïllament social, pobresa… són el resultat del model arreu. I el model, com tots, compleix aquell principi de les organitzacions segons el qual la primera prioritat és perpetuar-se. A partir d’aquí, els canvis que caldria introduir -més enllà de la dificultat de definir-los, prioritzar-los, adoptar-los amb prou consens perquè tinguin futur- no són fàcils d’implantar. Si els experts en els efectes de les emissions lesives per al medi ambient, ens diuen que ja hem fet tard, o gairebé, a l’hora de prendre les mesures que cal, em costa d’imaginar un fet o una cadena d’esdeveniments que consolidin la consciència que cal canviar el model social predominant al món i dur a terme aquest canvi.

ROMÁN ABRAMÓVICH
Font: 101 NOTÍCIAS

L’anàlisi, es faci des de l’àmbit sectorial que es vulgui, porta al mateix punt: el d’una societat organitzada per preservar el model. L’ensenyament, per exemple. L’educació, la formació, la dels joves sobretot, es concep des del sistema i s’estructura en funció de les necessitats del món únic globalitzat. N’hi ha prou amb recordar la recent proposta espanyola d’eliminar la Filosofia del currículum escolar. Si el repte és tan gran que, idealment, comportaria objectius tan ambiciosos com passar del consumisme malaltís i de l’abundància mal repartida a la societat de l’austeritat saludable i la disminució de les desigualtats, qüestionar el valor de la filosofia, destinada a cercar respostes a qüestions fonamentals per a l’home… Costa imaginar com mestres formats en aquesta nostra societat individualista, la majoria molt capaços de transmetre coneixements de valor instrumental, més enllà d’aquesta funció, disposin de les eines per preparar éssers humans per a formes de vida relacional i amb sentit comunitari. No estic gens segur que l’escola actual estigui majoritàriament orientada cap a aquesta direcció. Formem joves amb capacitat de pensar i decidir o éssers clònics modelats en funció de les necessitats d’un sistema basat, almenys en l’essencial, en el pensament únic i en estils de vida estandarditzats?

Aquesta és una visió des d’un aspecte molt concret del sistema educatiu. Però el resultat és semblant es miri des d’on és miri, i la conclusió és que la crisi és estructural i global.

Què cal fer? Hi ha solució? Segur que cal fer quelcom. Tan segur com segur és que no hi ha solucions fàcils ni miraculoses. “La solució” no existeix. Però tanmateix, cal actuar.

Penso que aproximar-se a qualsevol línia de solució exigeix prendre una mica de distància per adquirir plena consciència del problema. Estar perdut al mig d’arbres i arbres, no permet veure el bosc. El declivi és evident. Estem sota mínims, i això ho veu més gent de la que sembla. Encara que sigui a estones, perquè una característica humana és ignorar allò que ens resulta incòmode. Per tant, el primer requisit és el de prendre consciència plena del punt al que hem arribat i, sense esquinçar-se teatralment les vestidures, viure des de la realitat de la crisi que patim i la consciència plena de què no és accidental ni circumstancial. És estructural i va a més.

A partir d’aquí, molta humilitat i confiança en la suma de petits esforços que poden acabar confluint i propagant-se, com ho ha fet la decadència: globalment. Confiar que, com deia el “Capità Enciam”, “els petits canvis siguin poderosos”, o que “l’aleteig de les ales d’una sola papallona pugui provocar un tsunami a l’altre extrem del món”.

Parlar de la necessitat de lideratges potents, però exercits des de la humilitat i amb orientació comunitària, pot resultar esgotador perquè -com es diu en el  títol d’aquest post– reiterar l’evidència, en un moment en el que cal és actuar i contrarestar el desastre, pot resultar cansí. Però cal seguir parlant-ne encara que sigui pesat. Més pesat i més tòxic és sentir parlar tot el dia de Putin, o dels “Putins” de torn que lideren la societat, l’economia i la política, sense poder escapar fàcilment d’aquesta propaganda verinosa.

En aquest mateix bloc i fora d’ell, m’he referit sovint a la idea de “radicalisme selectiu” per expressar la importància de ser radical amb accions ben triades i adreçades en la bona direcció, per petites que siguin. Cal partir des de la posició personal i des del radi d’acció de cadascun de nosaltres per sumar. Construir vincles socials que fomentin el sentit comunitari, la convivència, l’empatia. Hi ha qui ens parla de foment del decreixement per oposició al creixement salvatge i destructiu o de frugalitat front la societat consumista, de manera que les persones trobin la felicitat en béns relacionals, més que no pas en béns materials. Sigui això o sigui el que sigui, no serà ni fàcil, ni còmode. Ningú havia dit que començar a donar passes per revertir el desastre, fos fàcil! Utòpic? Potser sí. Però més val que intentem pensar que no, perquè l’alternativa és l’harakiri col·lectiu.

Hi ha moltes persones, grups, associacions, moviments, que fan bona feina en la direcció adequada. Sovint són persones o organitzacions anònimes i, la major part de les més o menys conegudes, normalment tenen poc accés als Media. Càritas, per citar un exemple, pot ser notícia un dia. I aparentment ho és per la tasca que fa, però en realitat el que interessa és la desgràcia, el morbo que hi ha al darrere. El mateix si pensem aquests dies en les notícies de la guerra d’Ucraïna. El gruix de la “informació” té a veure amb la política, l’economia, la seguretat, enteses des del punt de vista de la lògica descrita al llarg del post. Quan entrevisten gent en situacions inhumanes o toquen el drama dels refugiats, o com avui mateix, ens ensenyen una criatura de divuit mesos assassinat pels russos, el mòbil és el “sang i fetge” que sempre ven. Fins i tot es manipulen valors humans com l’empatia o la solidaritat real, per alimentar en l’opinió pública aquells “valors del món occidental”, és a dir, global, que són precisament els que el posen en risc.

El radicalisme selectiu, aprofitar els petits espais anònims de l’entorn de cadascú per contribuir a construir entorns realment humans, càlids, a tenir cura els uns dels altres i de retruc del planeta, es basa en el compromís. El compromís real, humil, que més enllà de donar

ELON MUSK
Font:HIPERTEXTUAL

sentit a la pròpia existència -que també, i és legítim- depassi l’interès individual. Si algun dia tots els Media i les xarxes socials dediquessin unes hores a posar en valor aquestes petites, o no tan petites, iniciatives, ens sorprendríem i l’esperança col·lectiva que un món millor és possible, es multiplicaria. Entretant, l’únic camí és continuar “picant pedra”, i mantenir el compromís sense sucumbir a la dinàmica social del món globalitzat. Quan intentes escapar d’un allau traient el millor de tu mateix, no et pots entretenir aturant-te a mirar la immensa bola de neu que roda cap a tu. Cal mirar endavant i treballar per evitar més allaus.