TRES MESOS DESPRÉS

Avui, dia 10 de juliol, fa tres mesos que va néixer el meu nét Claudi. Va néixer a Santiago de Xile, fill de pares catalans, de nacionalitat xilena i soci del Barça. Dimarts passat, va arribar -per primera vegada- a Catalunya i tota la família vàrem poder gaudir del nét, besnét, nebot, besnebot, cosí prim…

Aquest nen va néixer en plena pandèmia de coronavirus, a 11.000 km de distància, mentre aquí estàvem tots confinats. Ell, de fet, no trigaria gaire en quedar també confinat, de manera que, fins ara, només “havia vist” als seus pares pràcticament, havia conegut la tardor i l’hivern, i ben poc li havia tocat l’aire i el sol.

En el meu últim post parlava de records infantils, dels records reals i dels falsos records elaborats a partir de les explicacions dels pares i de les persones de l’entorn. No cal dir que el Claudi no recordarà el dia que, amb tres mesos, va conèixer avis i àvies, besàvies i altres familiars. Nosaltres, en canvi, no ho oblidarem mai o, almenys, mentre tinguem memòria.

Aquest bloc està ple d’entrades en les que s’expressen multitud de sentiments. No sempre és fàcil fer-ho, en especial quan són íntims. He dedicat posts als meus fills, Pau (vegeu “17 de setembre 1988-2018”, del 17 de setembre de 2018) i Oriol (“Tancar etapes, obrir-ne de noves i anar fent” del 30 de setembre de 2018) i un de ben diferent en ocasió de la mort del meu pare. Aquest va ser un post curt. D’una banda no volia que no quedés constància al bloc de la mort del pare. Però cal dir que em va costar molt escriure’l. El pare va morir el 28 d’agost de 2014 i no va ser fins el 15 de setembre d’aquell any (veure “Un estiu ple d’emocions”) que vaig escriure sobre el que em va provocar la seva desaparició. Reprodueixo dos paràgrafs que em permeten enllaçar amb el que suposa escriure sobre el meu nét Claudi i haver trigat tres mesos en poder abraçar-lo. Són els següents:

“Confesso que vaig estar temptat d’escriure al voltant del que, en nom de la família, vaig llegir al final del funeral del meu pare. Però vaig valorar que no era adequat. Pot semblar que la gestió d’un bloc personal és un afer que només depèn de l’autor del mateix. Però no és ben bé així. Cal pensar en els lectors i procurar saber trobar la frontera entre l’esfera personal i la col·lectiva (…).

En primer lloc, una vegada més, es posa de manifest allò que és obvi: per més que imaginis com pot ser un esdeveniment, un fet de la vida quotidiana, fins que no l’experimentes personalment, fins que no en tens l’experiència, no tens la mesura de l’impacte que pot arribar a tenir. La mort del pare té un efecte difícil de transmetre però que, a l’hora de comentar-ho i compartir-ho, he acabat sintetitzant-ho expressant que provoca una sensació de buit immens. La realitat, però, és que no es pot expressar amb paraules”.

En efecte, saber trobar la frontera entre el que és personal i el que difons públicament, no sempre és fàcil. Quan va morir el pare sentia la necessitat d’escriure al respecte, al bloc, però alhora ni era capaç de, ni trobava oportú, fer un escrit íntim. Amb la primera experiència personal amb en Claudi, em passa quelcom, fins a cert punt, semblant. Hi afegiria una certa vergonya a més a més. Quantes vegades hem vist avis “bavejant” de satisfacció amb els seus néts i hem rigut complaguts, feliços, però també una mica irònics… Quan prens consciència que, tot d’una, el que necessita urgentment un pitet ets tu, et ruboritzes una mica…

Alhora, igual que no és fàcil trobar les paraules per expressar el que sents quan mor el pare, perquè no pots saber com ho viuràs fins que t’hi trobes, amb el naixement del meu nét, m’ha passat el mateix. La paraula que millor sintetitzava el cúmul de sentiments provocats per la mort del pare era “buidor”, “una buidor infinita”. En el cas del naixement i trobada amb el Claudi, el sentiment és exactament el contrari, de plenitud, de “plenitud infinita”.

Quan va néixer vaig escriure (veure “Benvingut al món, Claudi” del 13 d’abril de 2020):

“Aquesta pandèmia, en la part positiva m’ha portat dos regals. Aquest suport inestimable, que és el que necessitava en aquest moment, i el naixement del meu nét Claudi. Afortunadament, a ell no em caldrà demanar-li  ‘Algú com tu’ perquè sempre més estarà present a la meva vida.

No m’esforçaré ara a intentar transmetre el que m’ha provocat, emocionalment, anímicament, el naixement d’en Claudi i veure el meu estimat fill Pau, tenir un fill. No hi ha prou adjectius al diccionari per explicar-ho.

La pandèmia ha impedit que pogués viatjar a Santiago de Xile a conèixer el meu primer nét acabat de néixer. Si Déu vol, tot arribarà. L’emoció que  em va provocar el vídeo que em va enviar el meu fill, del seu fill acabat de néixer, encara damunt d’una talla de quiròfan, va ser impactant. Cap paraula, només aquella imatge del nounat. Com deia, la tecnologia m’ha permès viure en directe, tot i que a través d’una pantalla, l’arribada a aquest món complicat i estrany d’una criatura que viurà en una època que encara se’m fa difícil d’imaginar (…).

En aquests dies de patiment i mort, el naixement d’una criatura, del meu nét, m’ha donat molta força. L’he viscut com un senyal inequívoc de la força de la vida, enmig de tanta mort. Malgrat tot, la vida irromp amb força i guanya la batalla. I tinc molta confiança en aquesta generació i en la seva capacitat de frenar el procés de destrucció del planeta, de redreçar l’herència egoista que els hi haurem deixat. Hem viscut i vivim sense pensar en ells. Personalment, no em permetré que el Claudi em faci massa retrets sobre el món que li haurem deixat, més enllà dels inevitables i dels obligatoris que s’han  d’assumir en qualsevol exercici d’autocrítica generacional sincera.

La vida i l’amor. La vida i l’amor del meu nét i la vida i l’amor dels àngels apareguts inesperadament al mig de la dificultat que han fet realitat, com em recordava un amic, que diuen les escriptures que ‘l’amor és més fort que la mort’”.

Poder abraçar per primera vegada el meu nét, ha suposat una felicitat indescriptible, una intensitat emocional enorme, un contacte, pell a pell, amb la vida i amb la continuïtat de la família en aquesta nova generació. I m’ha vingut al cap el comentari que em va fer la meva cosina, Núria Via, quan va morir el pare:

“… Nosaltres som testimonis i hereus d’aquesta bondat, generositat i ‘entrega’ dels Via de la generació anterior a la nostra. Sovint sento que això ens situa en la responsabilitat de portar al Món (en el quefer quotidià) aquestes qualitats que hem rebut regalades”.

Quantes vegades haurem expressat molts de nosaltres -jo bastantes- la inquietud pel món que deixarem als nostres fills i néts. Puc assegurar que sense idealitzar res, ni caure en allò de què qualsevol temps passat va ser millor, la meva cosina Núria, te raó. Els nostres pares van ser bons, generosos, van contribuir positivament a la societat del seu temps i ens van estimar molt. Tot un repte per a nosaltres! Espero ser millor avi que pare, des del punt de vista de dedicació de temps. Vaig estimar i estimo immensament els meus fills, però quan ells van néixer jo estava en la plenitud de la meva carrera professional i vaig ser d’aquells que “mai en tenien prou”. Em surt dir: “Si ara fos a fer…”. Frase absurda des de tots els punts de vista. El passat ha passat i no es pot canviar. Però “si ara fos a fer”, la proporció de temps dedicat a la família i a treballar, crec que no seria la mateixa que va ser!

Els néts venen cap al final de la vida laboral. En general, ja que, certament, avui en dia, amb l’esperança de vida tan allargada, molta gent continua treballant molt durant anys, anys i més anys. No serà el meu cas o, almenys, això espero.

A la vida, quasi tot té una cara i una creu. Vaig formar part d’una generació que vàrem tenir el privilegi de participar en un projecte de construcció d’un país, del nostre país. Vàrem entregar-nos a “construir” -adaptar i modernitzar, si es vol- el sistema sanitari català. Cadascú lo seu i la sanitat era lo meu. Va ser una oportunitat que se’ns va presentar de joves i ens hi vàrem llençar de cap. Va ser preciós. Ahir precisament va fer 30 anys que el Parlament de Catalunya va aprovar per unanimitat (o quasi, no recordo si el PP es va abstenir) la Llei d’Ordenació Sanitària de Catalunya. Vaig dedicar un any de la meva vida, durant jornades de 12 hores i més, set dies a la setmana, a negociar el projecte de Llei -amb les corresponents hores de preparació d’esmenes, texts alternatius, fórmules de consens…- amb partits polítics, sindicats, patronals, col·legis professionals, associacions de pacients… Va ser bonic, enriquidor i el resultat magnífic. Però tot aquell temps l’hi vaig robar a la família i especialment als meus fills.

A nosaltres ens va tocar, per generació i conjuntura, assumir altes responsabilitats essent molt joves. Vaig ser director general amb 32 anys, vaig estar a punt de ser conseller amb 37 i vaig ser secretari del Govern de la Generalitat amb 39 anys. Als 41 anys vaig deixar la política -o ella em va deixar a mi, això mai va estar clar- i vaig continuar en primeríssima línia de foc fins als 50 anys. A partir d’allà el meu cap i el meu cos varen dir prou. Però els meus fills ja tenien 20 i 15 anys, respectivament. S’havien fet grans i m’ho havia perdut, bastant…

Per ara tinc un nét i viu a Xile. Però crec que els seus pares decidiran, en un temps encara indeterminat, tornar a Catalunya. Ja fa temps que sé que no es poden fer plans. I menys en aquest món tan canviant i estrany. Però no està prohibit tenir il·lusions i, ara per ara, poques més grans i encisadores que fer d’avi, i intentar fer-ho bé. Vull dir, estar a l’alçada del que deia la cosina Núria dels nostres pares: traspassar les coses bones que ens varen regalar generosament els Via de la generació anterior a la nostra. Està clar que els responsables de veritat en són els pares, però mirarem d’ajudar si tenim oportunitat.

M’agradava passejar per Barcelona quan la ciutat estava menys contaminada i, preferentment, durant la tardor. L’estiu calorós i humit, l’ambient ennegrit pel fum, no conviden a passejar. Però fa un parell de dies, em varen entregar el Claudi ja instal·lat al cotxet i, malgrat la contaminació -no sé si ja hem perdut tot el que vàrem recuperar durant el confinament- vaig decidir que aquell bitxo petit que només havia conegut la tardor i l’hivern de l’hemisferi sud del planeta, es beneficiaria d’un sol acaronador de la seva pell extremadament blanca. No estic segur d’haver passejat mai, sol i tanta estona, amb cap dels meus dos fills en cotxet de bebè. En aquest cas ho vaig gaudir. I també patir. He de reconèixer que no dec ser dels pares que han preparat més biberons i han canviat més bolquers als seus fills. I, en qualsevol cas, tot això em queda molt lluny. Quan el petit Claudi es va anar posant neguitós i jo no sabia si tenia calor, gana, son o què, vaig caure de ple en l’estatus d’avi ridículament novell, que no sap què carai ha de fer!!! Al final, però, me’n vaig sortir!

En fi, em sento molt feliç, però molt, d’haver pogut conèixer el meu nét xilè, i espero i desitjo que la vida em doni l’oportunitat de gaudir-lo i d’aportar-li quelcom de positiu. De veritat que la meva confiança en aquesta generació per millorar el món que els hi deixarem, és gran. M’agradaria ajudar-lo en tot el que pugui, i m’ha encantat compartir amb tots vosaltres aquests sentiments tant bonics i exclusius!