L’albercoquer ha florit en una setmana. No ha d’estranyar. Estem a 10 de març i la temperatura és de 25ºC. Sembla com si l’estiu hagués arribat de cop, obviant la primavera. De fet avui, d’hora al matí, era primavera. Al migdia ja era estiu i a la platja s’estava molt bé. Demà i en els propers dies sembla que tornarà a ser hivern…
“Érase una casa pegada a un porche”. Vaig arribar per primera vegada a aquesta casa i en veure el porxo i la vista que es podia contemplar a l’horitzó, no vaig dubtar. Era el lloc ideal per escriure, és a dir, per viure… Les cases són matèria, però hi ha cases amb les que l’esperit hi connecta i n’hi ha que no. A casa l’esperit t’empeny cap al porxo. Recordo una casa de Sant Cugat en la que el temple era una torrassa que semblava una antiga torre de guaita. A Calella es trobava al balcó. A Montreal “la buhardilla”, les golfes. Al Tarter la vista des de la sala màgica. El sol de tarda a l’última casa de Sant Cugat o el silenci de casa, al mig de l’Eixample barceloní, porten la pau. Són estances en les que el temps s’atura. Llocs de mística, en els que tot esdevé relatiu. Llocs per viure i per morir en pau, en els que es té la sensació que no cal res més. I, ben mirat, no cal res més…
En aquest porxo ja hi he viscut les quatre estacions. Ni més ni menys que quatre. Una primavera que la recordo força primaveral, un estiu molt calorós, una tardor amb molta, molta pluja, un hivern sec, ventat -estic en terra de vent- i ara em disposo a reviure la primavera. La segona aquí. Silenci només complementat per música tranquil·la, soledat volguda gairebé sempre i companyia a estones de bons companys i amics. Sempre a punt per deixar-se envair per la força de la natura que s’expressa a tothora. En ocasions de forma suau i dolça, simple contemplació del verd dels arbres, i de la terra del Delta amb el mar que l’envolta. Altres vegades fúria i èpica en forma de dies i nits de vent huracanat. En una nit de principi de tardor, la ventolera bufava i xiulava amb violència i s’enduia cadires i taula. En una altra nit, d’estiu aquesta, una tempesta de llamps va durar hores, fins ben entrada la matinada. Alguns trons. Pocs comparats amb els centenars de llamps que transformaven la nit en dia cada tres segons. I cap gota d’aigua. Tempestes contemplades amb impermeable per repel·lir els esquitxos. Records, pensaments, sentiments i sensacions. Converses cordials. Alguna de tensa i escenes d’amor. I lectura, molta lectura, fins acabar transformant el porxo de casa en un petit i modest teatre del món.
Llegeixo una entrevista a Jaume Cabré en la que reconeix trobar-se més en fase de relectures que de descobertes. Ho entenc. Jo també rellegeixo llibres i capítols de la vida i en sentit estricte no hi descobreixo grans novetats. Ara bé, els mateixos capítols, tant els llegits com els viscuts, es veuen de forma diferent. En ocasions tan diferent que acaben constituint petites descobertes.
Retornant a les cases i als llocs místics de les mateixes, em ve al cap la casa de Valladolid compartida amb companys i amics, al bell mig de la vintena, de la que no en destacaré cap racó gaire màgic però sí un record. El d’una persona asseguda a una cadira, acabant de llegir una carta rebuda -encara la tenia a les mans, encara rebies cartes de persones estimades- i vivint intensament la sensació de què l’etapa que acabava a l’hospital i a Valladolid, era tota una frontera transcendent. La frontera que separava la joventut de la vida adulta que s’albirava plena d’incertes novetats i de grans responsabilitats que feien respecte. Em contemplo ara a mi mateix -jo ja no soc aquell, jo ara soc un altre- convençut que tenia per davant tota una vida d’exercici de la medicina. Poc imaginava que no faria gaire de metge! Què irònica és la vida. Com juga amb nosaltres!
Ara, a diferència d’aleshores, quan m’assec al porxo poques vegades tracto d’imaginar el futur. Ja, ja… ja veig algú a qui escapant-se-li el somriure per sota el nas pensa: “I quin futur vols tenir als 60?”. També em puc imaginar amics de 60, 70 o qualsevol edat enfadant-se simplement perquè especulo amb aquest fet. Tot hi cap en aquest món. I quan escrius encara més… Pots escriure el que vulguis!!! Llibertat màxima. Bé, es molesti qui vulgui o ningú, a la segona dècada d’aquesta vida el futur era una incògnita molt present, estimulant i neguitejant segons el moment. Ara, i sempre, el futur, per definició, segueix sent una incògnita. Però al contrari que durant la segona dècada, en la sisena no hi penso de la mateixa manera. El porxo de casa és un lloc ideal per viure el present.
Cabré deia en l’entrevista que a vegades, quan es troba amb un llibre que ja coneixia i que està ple de marques seves, se’n riu de la seva “ingenuïtat” quan destacava algunes idees que ara ja no l’enlluernen tant. O a l’inrevés: “També veig que havia passat per alt coses que ara em semblen importants”. Sembla normal. Amb els anys canviem. Una mateixa vida, tot i ser el mateix ésser, és viscuda per persones diferents. En l’últim post (veure “Saber quan has de plegar” del 6 de març de 2019) parlava de l’efecte que em va provocar retrocedir 30 anys en el record a partir d’una conversa recent. Ara bé, aquell noi amb cabell rinxolat i mostatxo, molt present en aquella conversa, no és qui escriu. Ho creieu o no, de les 225 publicacions d’aquest bloc, potser n’he rellegit tres o quatre i perquè n’he tingut necessitat per raons, en general, pràctiques. No miro gaire enrere, no. I quan fullejo o rellegeixo un llibre llegit fa anys, com que qui el llegeix és un altre, el que em provoca, molt sovint, en gran part, és nou. I sí, com Cabré em sorprenc del que aleshores vaig subratllar…
Seguint amb el que diu Cabré, dec ser jueu. M’explico. Jaume Cabré, citant George Steiner a “Tres Assaigs”, afirma que “tots sou jueus” per a continuació explicar que “un jueu és aquell que quan el porten a la pira per convertir-lo en fum encara està corregint unes galerades. El jueu té la casa plena de llibres i de discos, que formen part del que més estima a la vida. També és aquell que llegeix amb un llapis a la mà per subratllar frases que li interessen”. Doncs no sé si tots som jueus o no -suposo que ben bé, no-, però si bé corregeixo el que escric poc o molt -de vegades molt, però en general no tant-, tinc la casa plena de llibres que estimo i que els sento vius. La meva vida és en gran part llegir i escriure. El porxo és un lloc meravellós per fer tant una cosa com l’altra, gairebé simultàniament. Simplement contemplar un llibre, tocar-lo amb delicadesa, obrir-lo, fullejar-lo, llegir un paràgraf per primera vegada o rellegir-lo que, com deia, en un cert sentit sempre té alguna cosa de lectura nova, és un ritual místic, productor de tota mena de sensacions i inspirador. De discos en tinc molts tot i que, ja sigui per bé o per mal, Apple Music s’ha imposat a la meva vida. El que no ha canviat és llegir amb un marcador a la mà. Si mai veniu a casa, sabreu si un llibre l’he llegit o forma part encara de la pila de llibres comprats fruit del meu caràcter de comprador compulsiu de llibres -de vegades penso que em mori a l’edat que em mori, quedaran a casa molts llibres per llegir- segons si té paràgrafs marcats o no. Ja sigui prosa, poesia, assaig, novel·la, la Bíblia, o l’Alcorà, els que he llegit, tenen paràgrafs marcats amb marcador fluorescent o subratllats o les dues coses i, fins i tot, asteriscs i signes d’admiració al costat del paràgraf marcat i subratllat. Quan no comentaris escrits amb llapis. Segons diu Cabré que diu Steiner, com tots vosaltres, dec ser jueu!
L’última marca l’he fet avui mateix al llibre “La vida secreta de l’oració” de l’amic Francesc Torralba. El paràgraf diu -no tradueixo, el dia que compulsivament el vaig voler comprar, només disposaven de la versió castellana-:
“(…) Llega un día en que la hoja de roble se desprende de la rama y cae sobre el río. Se deja llevar por la corriente, se abandona a su suerte. Sin intentar definir su curso, su trayecto. No opone resistencia, no lucha para vencer la inercia del río como los salmones que van río arriba. Se deja ir. La meta de la hoja es la meta del río. No se pregunta a dónde va, no se pregunta si se hundirá o flotará sobre el río hasta llegar al mar. Sencillamente, se abandona al río.
En esta imagen, el yo es la hoja, el Tú infinito de Dios es la corriente de agua viva que siempre fluye, día y noche. Verano e invierno, y que va a morir al mar. Abandonarse es renunciar a la propia voluntad, a las intenciones del ego, pero es una renuncia que se vive con paz, con la tranquilidad de saber que se está en buenas manos, que nada malo puede ocurrir. La hoja, al caer sobre las aguas del río, permanece como una hoja, pero se abandona al río, se fía de su sabiduría, no cuestiona su curso (…).
Crecer espiritualmente es asumir, humildemente, a la manera socrática, que no lo sabes todo, que no sabrás nada de lo que verdaderamente te preocupa y que tienes que vivir, los años que te quedan, colgado en esta nube del no saber.
Abandonarse es admitir el carácter finito, limitado y frágil de la racionalidad humana. Es dejar de combatir, pero no por ignorancia, por pereza o por pereza intelectual (…)”.
No us amoïneu si no sou creients. No hi fa res…
Des del porxo de casa es veu el Delta i el Mediterrani i es pot intuir com el riu arriba al mar. Des del porxo de casa, deixar-se anar, essent sempre difícil, ho és menys. Al pis de Valladolid, en plena joventut, era molt difícil. Deixar-se endur per la corrent, lluny de veure’s com un acte de maduresa i de saviesa, s’hagués viscut com una derrota sense pal·liatius. Renunciar a la pròpia voluntat? De cap manera quan el 2 (i el 3 i el 4 i segons com…) encapçala la xifra d’anys viscuts. Renunciar a les intencions de l’ego i fer-ho amb pau? Impossible! Si l’ego encara ha de créixer fins no cabre dins el cos i acabar amb tot!
Potser no és fàcil comprendre que es pot fer el mateix des de la humilitat de saber i acceptar que no saps. Això al pis aquell de Valladolid… En aquella època, no sabia que no sabia! A la casa silenciosa de l’Eixample, vaig acabar adonant-me que calia domesticar més l’ego. Al porxo de la casa del Delta és fàcil saber que no saps res -com he reiterat tantes vegades en
aquest bloc i arreu-, que amorrar l’ego a terra aporta pau d’esperit i que la racionalitat humana és una eina d’utilitat molt limitada. Amb el 6 al davant, tot això és una mica més fàcil…
Al porxo de la casa del Delta, ja es fa fosc. Es fa difícil continuar escrivint. Però tot i la foscor, es pot continuar intuint com el riu i totes les fulles de roure que acull confiades en ell es dirigeixen en pau cap al mar. I això és així sempre i serà sempre així mentre hi hagi riu, hi hagi roures i hi hagi mar.
Al porxo deixar-se anar és més fàcil. I deixar-se anar conscientment, acabar amb determinades lluites, no és cap derrota. És una victòria.