SOBRE CATALUNYA I ESPANYA

Ahir Francesc de Carreras publicava un magnífic article a “La Vanguardia” titulat “No n’hi ha prou amb dir que no”. Sóc un seguidor habitual dels articles de Francesc de Carreras amb qui discrepo molt i respecto més.

M’aturo un segon per cridar l’atenció sobre el concepte de respectar i tractar amb respecte a les persones amb les que no es comparteix opinió. Això requereix convicció i interiorització del que significa ser democràtic. I requereix ser educat, haver-se socialitzat adequadament i haver après a ser respectuós amb els altres. Amb tothom. Espanya, ja m’hi he esplaiat altres vegades, és una democràcia de molt baixa qualitat on massa sovint es condemna  i es menysprea la diferència i la discrepància.

Francesc de Carreras avui dona una lliçó, tant als que pensen com ell com als que no ho fem.

Ens diu De Carreras: “Sembla que el Govern de Rajoy no és partidari de la independència de Catalunya. Tanmateix, ningú no n’explica els motius. Fins ara només se’l sent dir que no! Sense cap més argument… no exposen les raons de fons sobre els desavantatges o avantatges de la ruptura, tant per a Espanya com per a Catalunya, amb arguments, explicacions i dades”.

El primer que em ve al cap, és si el Sr. De Carreras creu que hi ha un nombre de persones significatiu, que com ell, sentint-se espanyoles, són capaces de presentar l’argumentari que ell desitja. Crec que n’hi deuen haver, però em sembla que no abunden. En qualsevol cas, personalment -potser estic esbiaixat pel fet de viure a Catalunya- pensant amb persones que s’identifiquen amb el concepte Espanya i que són capaces d’aportar els arguments que proposa De Carreras, només n’he trobat a Catalunya. N’hi deuen haver a Espanya. Però jo, més aviat tinc la sensació que l’únic argument prevalent, quan es tracta de justificar perquè Catalunya ha de continuar formant part d’Espanya, és simplement “perquè sí”. No em sembla observar ni el sentiment de necessitat de cap argumentació més consistent i respectable.

Segueix De Carreras: “Què pensa el Govern espanyol sobre aquest assumpte? No se sap… Potser creu que la unitat de la pàtria és una cosa sagrada i innominable (modestament penso que és així. Jo no sóc expert en Dret Constitucional com De Carreras,  però entenc, que la Constitució, quan parla de “unidad indisoluble”, ve a dir això…). El mutisme és total. Segurament tota una estratègia. Però potser una estratègia equivocada”.

A mi em fa l’efecte que no tenen cap d’estratègia pensada, més enllà de la tradició autoritària -que tants anys de dictadura ha proporcionat a Espanya-, de no voler ni entrar a considerar el que els hi sembla és obvi: “Cataluña es España y punto”. Algú creu de veritat que hi ha gaires espanyols amb més arguments? Algú creu que en algun moment sentiran la necessitat de tenir-ne?

Trobo encomiable l’actitud de De Carreras. Seria el desitjable. Però em temo que cau de ple en allò de “pedir peras al olmo”. Ell critica -i ho fa amb respecte i criteri-, els arguments del nacionalisme català. Però ho fa després de reconèixer que existeixen, quan diu: “En tot cas els nacionalistes catalans han adoptat l’estratègia contrària: no paren de donar arguments”.

A mi m’agradaria molt que els nacionalistes espanyols donessin arguments raonables, més enllà dels reials (“galgos y podencos”), dels recursos al Tribunal Constitucional i de les desbarrades dels barons socialistes i del PP en pes, de certs militars i de tants altres. Per no parlar del caciquisme de determinats àmbits judicials o d’utilització dubtosament democràtica dels efectius del CNI, o de la informació d’Hisenda.

De Carreras, a continuació, parla del cas d’Escòcia (¡) i diu que “el Govern britànic va encarregar un estudi històric, jurídic i polític, sobre les causes i conseqüències de la seva voluntat d’independència (dels escocesos)” que inclou un dictamen “de dos prestigiosos professors de la Universitat de Cambridge i de la Universitat de Edimburg”. I es pregunta: “No seria aquest un model per al Govern espanyol?”. A veure, seriosament, algú pot creure que Espanya és comparable a la societat més democràtica del món que és la britànica? Algú pot de veritat imaginar els ministres Wert, Margallo, Montoro, entre altres, raonant en aquests termes? Jo crec que qualsevol estudi seria considerat com una disquisició absurda, que és el que se sobreentén -i sento haver de tornar-hi- amb la maldestra referència al “si són galgos o podencos”.

De moment tenim respostes típicament hispàniques, del tipus “Fundación España Constitucional”, promoguda per, entre d’altres, José Bono, Eduardo Zaplana, Rodolfo Martín Villa, Carlos Solchaga, Magdalena Álvarez (“antes partía que doblá”)… coherent amb el que passa dia sí i dia també, que consisteix en utilitzar la Constitució per fer passar com a decisions democràtiques, decisions que són pròpies d’una forma absolutista d’exercici del poder (anuncio un proper post sobre el “Patriotismo Constitucional”).

M’agradaria que els nacionalistes espanyols tinguessin l’actitud intel·ligent i de respecte de Francesc de Carreras, i fonamentessin la seva acció en arguments sostenibles i assumibles en democràcia i llibertat. Però malauradament no és el més habitual. Algun n’hi ha.  Però són massa pocs. Em temo que la mostra no és estadísticament significativa.