EL CAP DE L’ESCALA I LA SEVA PRIVATITZACIÓ

Avui, 29 de novembre de 2012, és notícia que s’ha cedit la gestió del CAP de l’Escala a una empresa privada. D’entrada, això no s’explica així. Es parla de privatització d’aquest CAP, la qual cosa no és certa. La titularitat deu continuar essent pública. Ningú ha traspassat cap patrimoni públic, ni ha venut accions a una empresa privada, únic cas en què es podria parlar de privatització.

El que s’ha fet, per concurs públic, és cedir la gestió d’aquesta entitat pública -que ho segueix sent- a una empresa privada que deu haver guanyat el concurs. Per cert, anteriorment el CAP de l’Escala ja estava gestionat per una entitat privada, concretament una Fundació privada. Ep!… És cert, la Fundació privada no tenia ànim de lucre i l’actual societat gestora sí. Ara bé, aquest fet, ideològicament opinable (i manipulable), tècnicament no implica que, tot i repartint beneficis, es destinin menys recursos a l’atenció de la població. Depèn de l’eficiència en la gestió, com veurem a continuació.

La notícia es presenta com el primer cas de privatització de la (tot i que com hem dit s’ignora) gestió de l’atenció primària de salut. De nou fals.

Durant els anys 90 es va cedir la gestió del CAP Barceloneta de l’ICS a l’empresa privada Serveis Mèdics de Girona. Resultat, en 3 mesos van reduir la despesa farmacèutica en un 28%, van reduir el temps d’espera i van incrementar la capacitat resolutiva fins el 98%. És a dir, només un 2% dels pacients havien de ser derivats a l’hospital. Cal dir també que va disminuir la pressió d’urgències a l’Hospital del Mar (el CAP Barceloneta estava i està en els baixos de l’edifici de l’Hospital del Mar). Amb el mateix pressupost que anteriorment hi destinava l’ICS, la societat gestora privada, a banda de la plantilla d’atenció primària corresponent, va contractar metges especialistes que, o passaven visita conjuntament amb els de capçalera o els tutelaven en l’abordatge de casos complexes. A més a més dels resultats explicats, va disminuir el consum de proves complementàries. El CAP, mentre va ser gestionat per Serveis Mèdics de Girona, va quedar sempre en les 3 primeres posicions del rànquing anual que feia el Servei Català de la Salut per a tots els centres. Normalment en primer lloc. La satisfacció dels veïns era alta i l’associació de veïns del barri participava intensament en el seguiment dels resultats. I sí, això no impedia que es fes algun petit benefici anual. Pecat, pecat!!! Això cridarien els profetes de ‘lo públic per lo públic’. Aquells que defensen models sense presentar ni un resultat que demostrin que són millors!!!

I vostès es preguntaran que si tan excel·lent era el model, per què van plegar? Precisament per interessos polítics de qui aleshores governava l’Ajuntament de Barcelona. I ja ho dic bé, interessos polítics, no ideologia política, ni aportació de dades contrastades que demostressin el contrari del que passava: que la gestió de l’Empresa Serveis Mèdics de Girona era superior a la gestió pública de l’ICS i a la d’altres proveïdors. Així s’ha demostrat. Ara el centre està gestionat pel PAMEM (la Mútua de funcionaris de l’Ajuntament de Barcelona) i  els resultats han empitjorat.

Resulta també curiós que la mateixa premsa que “denuncia” aquesta adjudicació feta per concurs públic i publicitat, defensi el retorn de la gestora anterior que era una Fundació privada. Dic que resulta curiós perquè recentment han titllat de “privatització” un projecte en el que el que es pretenia era això: cedir la gestió a una Fundació Privada. Em refereixo al cas de l’Hospital Clínic de Barcelona. Per què el que es defensa en un lloc com a alternativa d’una (falsa) privatització, s’ataca en un altre sota l’acusació de privatització?

Probablement perquè interessos de determinats partits polítics, de certs sindicats i de certs grups socials organitzats, coincidents amb la línia ideològica de determinats Media, aprofiten el drama social col·lectiu que ha portat a moltes persones a patir de valent a causa de la crisi i les retallades, i no dubten en manipular-lo i fer-ne un ús demagògic al servei dels partits polítics que estan al darrere de determinades línies editorials i de l’estabilitat laboral d’una funció pública fossilitzada.

Seria bo que deixessin de manipular i que suportessin les seves opinions o critiques en dades contrastades.

El dia 13 de juliol d’enguany, el Departament de Salut va fer públiques les dades de la Central de Resultats. Malgrat que allà es fa prou evident la superioritat del model concertat sobre el vetust ICS, i dintre del model concertat els millors resultats de les entitats privades sense ànim de lucre sobre les EPICs; cap mitjà de comunicació -excepció feta del “Diario Médico”– ni cap periodista dels que s’han dedicat últimament a assimilar el Model Sanitari Català i l’autonomia de gestió a la corrupció; cap ni un d’aquests va publicar res de res al respecte.  Els mateixos que reclamen transparència, van passar per alt el més gran exercici de transparència fet mai en el nostre sistema sanitari i en la major part dels sistemes sanitaris del món!!! Suposo que quan els resultats no agraden, és millor ignorar-los i seguir proclamant el contrari del que les dades demostren.

Els resultats presentats per la Generalitat feien evident que quanta més autonomia de gestió i menys sistemes de control administratiu, millors resultats de gestió.

L’informe de la Central de Resultats presenta les dades sota cinc dimensions. En la d’atenció centrada en el pacient no s’observen diferències entre els hospitals de l’ICS i la resta. Però pel que fa a l’efectivitat, ja comencen a entreveure’s diferències significatives. Els grans hospitals de l’ICS presenten major mortalitat per fractura de coll de fèmur i dupliquen el percentatge mitjà de complicacions mèdiques i quirúrgiques. Si mirem les infeccions nosocomials, el percentatge de prevalença als grans hospitals de l’ICS quasi duplica la mitjana general. Addicionalment, no hi ha ni un sol indicador on els hospitals de l’ICS millorin la mitjana del sistema sanitari català. En quant a eficiència, els hospitals de l’ICS, tots superen la mitjana catalana pel que fa a  hospitalitzacions evitables i cap d’ells arriba a la mitjana de substitució de cirurgia major ambulatòria.

Fins aquí, les dimensions anteriors, ja de per sí negatives, poden ser considerades el numerador d’un quocient mancat del denominador: la rendibilitat econòmica dels recursos emprats. Quan l’incorporem, la diferència en detriment dels hospitals de l’ICS per comparació amb la resta és extrema. Si la mitjana de la rendibilitat dels ingressos d’explotació és del -2,4%, els hospitals de l’ICS es mouen entre el -8% i el -12,6%. És a dir, de cada 100 euros de diner públic ingressat, -els hospitals de l’ICS- poden arribar a generar quasi 13 euros de pèrdua.

Si considerem el rendiment tret dels actius en el sistema se situa en el -6,3%. Els hospitals de l’ICS assoleixen valors negatius que sobrepassen el -20% en tots els casos, arribant en els hospitals més grans al 40%. És a dir, el rendiment dels actius -de les inversions en edificis i en tecnologia -, en el cas dels hospitals de l’ICS, és entre un 20% i un 40% inferior que la mitjana dels sistema sanitari català. Si detraiem de la mitjana l’impacte dels propis hospitals de l’ICS, el resultat es dispara fins a valors difícilment comprensibles i encara menys justificables.

La col·laboració público-privada, no es pot desqualificar de forma generalitzada, sense anàlisi de resultats. Quan s’analitzen, es veu que, en general, quan més  a prop estem de l’autonomia de gestió i de la gestió empresarial en el sector públic, QUE NO TÉ RES A VEURE AMB PRIVATITZAR, millors són els resultats. No és legítim confondre l’opinió parlant de privatitzacions que no ho són, ni ho és aprofitar l’actual sensibilitat social derivada de la molta gent que pateix per a servir a interessos de partits, de sindicats, de mitjans o de grups d’interès poc exemplars des de la perspectiva de l’interès col·lectiu.