Tinc escrits dels anys 80 i 90, publicats, en els que denunciava que no es podia seguir incrementant el pressupost sanitari sense comprometre’s amb fets en la millora de l’eficiència. He explicat moltes vegades com un destacat polític espanyol em va comentar una vegada, convençut: “No te preocupes, la capacidad de incrementar el déficit público es infinita” (!); per il·lustrar la disbauxa en la que hem viscut.
Espanya és un país poc seriós, acostumat a viure dels altres. Primer vàrem ser bascos i catalans els “paganos de los fastos cortesanos” i després els alemanys i altres europeus del nord, als que els successius governs socialistes i “peperos” espanyols van enganyar sense contemplacions, fent honor a l’ancestral picaresca carpetovetònica.
A Madrid, a la “meseta” i per contagi a la perifèria, la majoria va creure que eren rics, quan eren uns patètics nous rics, acostumats a pidolar, a estirar més el braç que la màniga i a viure “del cuento”. La conxorxa político-banquera-constructora i companyia, en un entorn en el qual tothom trobava normal que li donessin una hipoteca a 50 anys, amb costos mensuals la meitat del sou, simplement presentant un full de nòmina; aquesta disbauxa, aquesta frivolitat col·lectiva l’hem pagat i la pagarem cara.
En aquest context, el sistema sanitari tenia greix per cremar. I l’hem cremat amb les primeres retallades, de les quals no m’enorgulleixo, però sí que vull deixar clar que “de aquellos polvos, vinieron estos lodos”. Si s’haguessin fet petites reformes estructurals a temps, mai haguéssim arribat a aquest desastre. I que, sens dubte, uns tenen més responsabilitat que altres en el desastre. Molta més. Però tot s’ha fet amb els valors dominants en la societat, valors forjats col·lectivament per tots els que la composem. El cert és que anar de més a menys, a ningú li agrada, però, mal que pesi, hi havia greix per cremar sense malmetre el muscle. Ara bé, ja no queda greix i ens estem començant a menjar el pernil i si ens l’acabem, tocarem os.
Vistos els pressupostos imposats per la UE a Madrid i que definiran el marc en el qual es mourà la Generalitat, no hi ha dubte que el 2013, haurem de retallar encara. Ara bé, tant de bo siguin certes algunes previsions fetes, tant per organismes sospitosos com no sospitosos, de què el 2014, retornarem al creixement. I, en qualsevol cas, no podem seguir retallant, col·lectivament parlant, sense trobar la manera de posar les bases per incentivar el creixement econòmic i l’ocupació.
Espero que CiU i ERC s’entenguin. I no solament per avançar en la creació d’un nou Estat de la UE, com personalment m’agradaria. També perquè voldrà dir que ERC ha entès que una cosa és eludir la responsabilitat de governar (sembla que ningú es vol cremar quan van malament les dades!) i l’altre és donar suport a ajustos inevitables, i perquè voldrà dir que CiU ha estat sensible a matisar el tipus i el subjecte de les retallades.
En qualsevol cas, passi el que passi, l’actitud ha de ser positiva i, sense renunciar a cap idea ni a cap posicionament raonable, l’actitud de tots, ha de ser constructiva.