LA MORT DE CARME CHACÓN O QUAN TOT S’HI VAL

Abans de parlar del malestar que m’ha provocat el tractament mediàtic de la mort de Carme Chacón, vull deixar clar el respecte que sento per la mort de qualsevol ésser humà. Si la desaparició és sobtada, brutal i qui mor és jove -morir als 46 anys que tenia Carme Chacón, és morir jove- l’impacte encara és més gran. Dit això, d’aquí a l’espectacle que em sembla que se n’ha fet…

“Només” he escoltat 15 minuts de notícies al matí per la ràdio, uns 25 minuts de TV a mig matí -no veig mai la TV, però m’he equivocat d’hora i he arribat d’hora a una reunió i a la sala d’espera hi havia un aparell de TV en marxa- i uns 20 minuts més de ràdio al vespre. No vull esmentar les emissores, ni els conductors, ni els tertulians, però he sentit vergonya aliena i, una vegada més -segur que sóc molt més ingenu del que molts i jo mateix creiem- m’he demanat en quin carai de món vivim!!!

Al final del dia, ja no he pogut més i he acabat enviant a un grup d’amics el següent missatge:

“Després d’escoltar les notícies, juraria que acabaran canonitzant a Carme Chacón! Dit amb tot el respecte a qualsevol  ésser humà que desapareix brutalment als 46 anys. Però… co…!!! Quant cinisme, quanta falsedat i quantes empreses mediàtiques en procés de fallida necessitades de facturar venent dramatisme a un públic àvid de consumir drames, desgràcies i merda!”.

El conductor del programa del matí, que considero un bon professional i que en general em sembla ponderat, de tant en tant em sorprèn emfasitzant “amb passió” qüestions que em semblen anodines o fins i tot “cursis”, o fent obituaris o narrant desgràcies massa adreçades a cercar la “llagrimeta fàcil”. Avui he trobat que en feia un gra massa però… si no hagués escoltat res més, ara no estaria escrivint sobre el tema.

Però és que a continuació ha vingut la desfilada de líders polítics fent la glosa de la difunta. M’ha cridat especialment l’atenció la intervenció d’un parvenu de la nova política que, imagino que si fa uns molt pocs anys li haguessin dit que el guió li acabaria exigint fer una glosa d’una exministra de Defensa amb motiu de la seva mort, hagués deixat curtíssim a Sant Pere a l’hora de negar a Jesucrist que -valgui la redundància- el negaria tres vegades abans que cantés el gall!

També he recordat un polític que fa anys em va dir que en política calia diferenciar els amics dels enemics i del que encara és pitjor que els enemics: els companys de partit! Escoltar alguns socialistes lloar la figura de la difunta m’ha fet pensar en aquesta frase. O si voleu, per seguir amb la tradició evangèlica ja que estem en Setmana Santa, m’ha fet pensar en el petó de Judes, en aquest cas post mortem, per tant, amb la feina enllestida.

He de dir que durant l’estona que he vist la TV, una tertuliana ha estat deliberada i prudentment poc parladora, actitud que he agraït, i que a la tertúlia del vespre, una exdirigent socialista -que, donat que la conec, corro el risc de ser considerat esbiaixat dient que em mereix molt respecte- s’ha mostrat prudent, però visiblement incòmoda amb la xerrameca buida i farcida de lloança barroerament encesa que protagonitzaven els contertulians.

Al matí he estat conversant amb una amiga que es dedica professionalment a la comunicació. I parlàvem d’un còctel explosiu, que té a veure amb el fet que m’ocupa.

Els ingredients eren, entre altres: unes empreses mediàtiques en crisi -algunes d’elles en crisi profunda-, la transformació digital, la velocitat amb la que es consumeix tot. També les notícies, el que obliga a produir-ne sense parar… I evidentment uns polítics sempre amatents a ser protagonistes mediàtics i uns periodistes especialitzats en què ho siguin quan els enxampen en fals o, simplement, quan relacionant pomes amb peres poden induir que es pugui deduir que estan en fals.

Jo hi afegiria la tensió social, el mal ambient, la desconfiança… Una sèrie de factors que fan que el públic prioritzi el consum de notícies devastadores -sang i fetge-, com volent reafirmar-se en principis generals com que tots els polítics -i poderosos en general- són uns corruptes i unes molt males persones i que el món és una selva en la que cal defensar-se de tot i de tothom. Quan certs digitals poden vomitar constantment notícies, transmeses de forma més o menys veraç i/o decent, quan el consum és un fet dominant i mai se’n té prou, quan els consumidors de notícies en volen moltes, ràpides i creixentment escandaloses i escandalitzadores… certes morts com la de Chacón suposen un respir als malmesos comptes de resultats de les empreses mediàtiques.

Es tracta de cercar i esbombar escàndols -reals o presumptes, és igual-, de mantenir el caliu del malestar ciutadà que encara no ha paït els estralls de la, com he dit moltes vegades, pretesa crisi econòmica que no és altra cosa que una manifestació d’una profunda crisi de valors, de crisi de la humanitat en el sentit del que és essencial per definir-nos com a humans. Pau, amor, concòrdia, comprensió, conciliació, humilitat, generositat i altres nobles paraules d’aquest tipus, no serveixen per vendre si no és manipulant i retorçant sentiments humans. Grapejar impúdicament les morts i els morts n’és un trist exponent.

En un entorn obsedit per “trobar culpables”, per agredir i descarregar la ràbia del meu mal en qui me l’ha provocat (evidentment sense analitzar ni un segon si jo mateix hi tinc alguna responsabilitat en el que em passa), el sentiment que genera una mort convenientment manipulada urbi et orbe, serveix per tenir un miratge fugaç de reconciliació amb una humanitat encara capaç de sentir. El que no deixa de suposar una esperança, en el sentit que l’ànima humana, malgrat tot, persegueix la bondat. Ara bé… la societat del capitalisme salvatge, del consum incessant, de la digitalització de tot i més, deixa pocs espais per a la treva, la reflexió i la generació de bons sentiments. Els reals i els que -com és el cas de la utilització d’una mort amb finalitats polítiques i comercials de venda de diaris i programes- sorgeixen de la manipulació interessada.

En una societat en la que si algú xoca contra un fanal, la primera reacció és cercar el culpable, el qui ha tingut la idea estúpida o perversa de col·locar precisament allà aquell fanal, per denunciar-lo o directament agredir-lo, ja sigui físicament, psicològicament o per Twitter; en una societat tan crispada, tot allò que per un moment ens aproxima d’una manera o altra als bons sentiments, representa un petit oasi i un carregar les piles més o menys sincer. D’aquí dos o tres dies, ningú parlarà més de Carme Chacón.

El periodista Jordi Galves és valent quan escriu a “El Nacional.Cat” el següent article:

“Els morts, i més si acaben de morir, imposen respecte. Els polítics no. Els polítics són uns éssers mig irreals que tenen els seus propis codis de conducta, i els és igual no ser respectables mentre puguin continuar amb el seu ofici (…).

Fixeu-vos que quan es mor un polític famós, com ara Carme Chacón, l’oportunisme més salvatge es desferma entre els de la seva condició. Com més propers al final més legitimats se senten per aprofitar tant com es pugui les seves despulles (…). El mort té tot el protagonisme i l’animal polític el que no suporta és precisament aquest protagonisme aliè (…). Així que, aleshores, els polítics en actiu competeixen frenèticament en presumir que són els més ben relacionats amb el mort.

(…) Miquel Iceta (…) va fer una enorme necrològica a base de llocs comuns, de paraules buides (…). Fa mesos, fa anys, la família socialista (…) havia passat Carme Chacón a ganivet.

Es veu que un dia (el marit de Carme Chacón) d’aleshores, Miguel Barroso, feia un cafè amb Jaume Roures. I que com a poderós secretari d’Estat de Comunicació de Zapatero coneixia la intenció de substituir José Antonio Alonso al capdavant de Defensa. Sense pensar-s’ho dues vegades va agafar el telèfon i davant els presents va convèncer ZP que la millor substituta possible era la seva muller (…) argumentant que era dona i que estava embarassada. El nomenament va ser, per tant, la posada en escena d’una idea televisiva mentre es prenia cafè (…).

Carme Chacón va encarnar un determinat socialisme. El propositiu, el de les grans proclames i les butxaques buides. El de les retòriques més sumptuoses i la desolació intel·lectual (…). Va ser una política oportunista com tants i tants i tants que la van utilitzar i que ara, un cop traspassada, potser tenen moments de lucidesa, de mala consciència. No pateixin, no els dura gaire.

Diuen que se l’estimaven molt. Jo només sé que va morir sola. Que feia molt de temps que estava molt sola, abandonada, com una nina trencada que han deixat de banda. A mi em faria vergonya. Ni Rita Barberá va tenir un final tan trist”.

Evidentment no hi haurà cap polític que gosi escriure que en el comportament de massa periodistes i massa tertulians al voltant d’aquest tema hi trobaríem molts dels elements que encertadament Galves denuncia en els polítics. I encara menys, ningú escriurà que aquesta patètica obra de teatre protagonitzada per polítics i vehiculada i coprotagonitzada per periodistes i afins, no la finançaria ningú -i per tant no hagués existit- si una part massa gran

EL PETÓ DE JUDES

de la societat no hi trobés gust en el consum d’aquesta “teleporqueria”. Els primers són molt visibles i malden per ser-ho, els segons no tant però en aquestes situacions també troben l’oportunitat de practicar i fer evident el seu “bonisme”. Els tercers són els consumidors de l’era digital, aquella en la que ja no hi ha temps per pensar en res que no sigui consumir més i en la que els sentiments es desfermen en forma de sentimentalisme induït pels protagonistes i els fabricants de notícies.

Potser sí que com va proclamar Nietzsche, “Déu ha mort”. El problema és que el “superhome” que havia d’acaparar el protagonisme no se’l veu per enlloc. Tampoc crec, però, que la partida la guanyi el “darrer home”, l’home que viuria el final de la civilització. Molt honesta i sincerament no penso -malgrat Nietzsche sí que ja ho pensava en el seu temps!- que estiguem en aquest punt. Tan de bo aquest món que més que no entendre, no el vull entendre, sigui un senyal que la reacció està a prop i que els humans no podrem seguir vivint massa temps més com si haguéssim perdut el que determina, precisament, la condició d’humans.

El circ que s’ha muntat al voltant de la mort de Carme Chacón m’ha semblat execrable. Descansi en pau!