A Buenos Aires és temps de tardor, però aquests dies de primers de maig semblen més aviat d’estiu.
Em desperto tt just, quan la llum del dia comença a insinuar-se. He de pronunciar una conferència a la residència de l’Ambaixador de Gran Bretanya i un cotxe em recollirà d’hora a l’hotel. És la tercera vegada que m’hostatjo en aquest hotel en una mica menys d’un any i em comença a resultar familiar. Ja conec a alguns dels seus treballadors.
El sostre del menjador és de vidre, el que permet veure la torre d’habitacions del propi hotel. Entre aquesta i un edifici veí apareix la llum del sol. Miro cap al cel, respiro fons i tinc sensacions agradables. He visitat aquesta ciutat per feina un munt de vegades en tres etapes professionals diferents en els últims vint i tants anys i, sense pretendre conèixer-la a fons, la conec raonablement bé. L’he caminat molt, que és la manera de conèixer les ciutats. En qualsevol cas tinc una idea que no es limita a la part monumental i als millors barris (veure post “Tardor-hivern austral”).
Conec La Boca, més enllà de Caminito i del mític estadi de futbol. Fa anys, per feina, vaig conèixer algunes Villas miseria i he vist en diverses ocasions alguns hospitals públics -entre altres instal·lacions- que estan molt lluny del pitjor hospital públic del primer món. En negatiu. Per tant, crec que no desconec la variació, el gran contrast urbà i social que caracteritza Buenos Aires.
Però avui, aquest matí, em domina una sensació agradable, entranyable, tinc al cap l’espectacularitat de les grans avingudes, dels monuments, la bellesa dels Bosques de Palermo, del Jardín de Rosas, els palaus. L’edifici encara nou del MALBA o l’exposició de llibres a La Rural, a la Plaça Itàlia. I evidentment el record d’haver pogut fer uns quants kilòmetres a peu, amb el meu fill i la seva companya, que viuen a Santiago de Xile i van descobrir aquesta gran metròpoli aprofitant el pont del 1er de maig.
Tot (o gairebé) desprèn una certa deixadesa, una manca de manteniment i neteja. Des dels monumentals panteons del cementiri de La Recoleta, fins a les façanes d’edificis de luxosos apartaments a Palermo. Tot a Capital Federal denota un punt de decadència. La grandesa del que potser un dia va ser, o podia haver estat o sembla que va ser però no, forma part de la nostàlgia d’aquest país de tangos, conventillos i gauchos víctimes de la injustícia social segons alguns, simplement ganduls segons altres.
La llum d’aquests dies de tardor, era clara. El sol, radiant. Però ja no era el sol de l’estiu. Feia joc amb aquesta agradable melancolia que m’ha inspirat la ciutat aquests dies i que li és tan pròpia.
M’encanta escoltar-los parlar amb l’accent porteño característic. Quina riquesa de vocabulari! Quines variacions en l’entonació! Quin castellà tan característic d’ells, ric! Quina gesticulació i canvis d’expressió harmònics amb el contingut del que parlen! Castellà farcit de paraules del lunfardo que quan el parlen ràpid em costa de seguir. Com m’agrada escoltar-los i mirar-los mentre parlen i gesticulen apassionadament!
Ells mateixos m’han explicat l’acudit que “el millor negoci que hi ha és comprar un argentí pel que val i vendre’l pel que diu que val”. Però el cert és que la majoria, en la distància curta, lluny de mostrar-se petulants, són molt crítics amb el país i amb els argentins. Molt a pesar d’ells, però és així. Són molts els que es lamenten de tenir un país manifestament millorable, argumentant que és així perquè ells són com són. Ho expliquen resignadament, alguns amb confiança de canvi, però la majoria amb poca. Es lamenten -amb raó- del que podia haver arribat a ser aquest país i mai ho ha estat.
També m’han esmentat una dita que deu ser coneguda, però que jo no havia escoltat: “Viatges a Espanya i són 5 hores més. Tornes a l’Argentina i has retrocedit 30 anys”. I la veritat, coincideixo amb la sensació. Corrupció a banda (hem descobert que a Espanya n’hi ha molta, però res a veure amb el que passa aquí, on el problema és molt més general i es viu de forma més resignada i la reacció d’indignació manifesta és menor), molts dels problemes i dilemes que tenen i es plantegen en relació al sistema sanitari, per exemple, em traslladen directament al que ens vàrem trobar els que vàrem treballar en la seva transformació, fa 30 anys.
Aquesta setmana, però, he viscut sensacions diferents i positives.
Potser és el moment de fer dos advertiments. En primer lloc, ja sé que una flor no fa estiu. No em confonc. Simplement vull posar èmfasi en algunes experiències positives.
Segonament, lluny de descobrir Buenos Aires a ningú -encara menys als que el coneixen bé-
PLAZA DE CATALUÑA. BUENOS AIRES
aspiro simplement a connectar amb sensibilitats i emocions dels lectors.
Com deia, potser ara descriuré una de les excepcions que confirmen la regla -desconec totalment el grau d’excepcionalitat- però aquesta setmana he tingut l’oportunitat, la sort i el plaer, de treballar amb un equip nombrós d’argentins (tots ho eren excepte un colombià) motivats i entusiastes, format per molt bons professionals, tots ells formats a l’Argentina.
Al capdavant un líder amb l’autoritat del que se l’ha guanyant i que no té necessitat d’emprar cap recurs que s’aproximi ni de lluny a l’autoritarisme. Un cas clar de lideratge basat en valors. Un professional de debò, senzill, humil, respectat però no temut pels seus, no un company més, però gairebé. Un directiu que ha optat per quelcom semblant a la difícil fórmula de ser el primus inter pares.
Un argentí d’origen italià, ben format, amb experiència de treball internacional i del que crida molt l’atenció una mirada que no enganya.
Els seus ulls clars et miren fixament i transmeten fermesa i determinació en la presa de decisions alhora que bondat i garantia de joc net. Algú que escolta sempre abans de parlar i que es deixa interrompre per seguir escoltant…
Una persona que des de fa vint anys no falla mai a la seva classe setmanal de saxo, curiós de saber i aprendre. Lector infatigable.
La multinacional en la que treballa, la conec bé. He col·laborat amb ells a diferents països i he conegut una majoria de professionals i directius amb molt poc espai per a la vida personal i familiar. Fan jornades laborals inhumanes, algun funciona amb estil més que autoritari -quasi dictatorial- sense mostrar (sentir?) gaire estima per la seva gent, i els resultats econòmics que obtenen no són millors. Evidentment, els relatius a fer més humana i agraïda la feina, tampoc.
He conegut molta gent que opina que és difícil exercir el poder -segueixo pensant en directius de multinacional- i comportar-se com (ser?) una bona persona.
El meu fill em deia que havia llegit en un article publicat per alguna guru de la Kennedy School de Harvard que no es pot ser un bon directiu sense ser una bona persona. Em va recordar el Dr. Rozman, a qui li havia sentit dir moltes vegades que “per ser bon metge cal ser una bona persona”. I crec que el mateix s’aplica per als mecànics, els sabaters o qualsevol… També per als polítics, els banquers i els periodistes.
Aquest col·lega argentí, que sap conciliar vida professional, personal i familiar, gaudeix destinant temps a educar els seus fills i intentant transmetre’ls-hi els seus sòlids valors.
Es tracta d’un home que no amaga la seva decepció amb el seu país, al que estima profundament, però del que no s’atreveix a parlar-ne bé. Jo crec que si pogués es rebel·laria i destacaria les virtuts que -sense dubte- tenen. No ho fa o no ho fa explícitament…
Un dia em va convidar a sopar amb la seva dona i abans i després de compartir una estona agradable sopant amb ells, vàrem passejar per espais molt bonics de la ciutat de Buenos Aires, alguns d’ells plens de gent jove riallera i extravertida, sopant o prenent quelcom en terrasses de bars i restaurants. La temperatura més estival que tardorenca ho permetia. Entretant, el col·lega em parlava del perillós que pot ser passejar per molts -massa- llocs de la ciutat. Però si havia de jutjar pel que veia, no tenia cap motiu per pensar que allò fos més insegur que el centre de Barcelona, de París o de New York…
Estic segur que amb els seus fills fa el mateix. Mentre explica el “desastre” que és el seu país, confia que educant bé els joves, aquests problemes que ell mateix diu que són tan estructurals que fan que el més honest i benintencionat, una vegada inserit en “la maquinària”, sucumbeixi i lluny de contribuir a canviar i millorar, consolidi els mals congènits de l’Argentina; mentre fa aquest discurs, lluita tant com pot per, en el radi que pot abraçar, contribuir a transformar tot allò que no li agrada. Un home que considera que malgrat els anys que han passat, els gèrmens destructors del peronisme, no has desaparegut…
Aquesta setmana vàrem dinar amb algú que ja està jubilat però que durant anys va tractar amb el sector públic argentí i que conserva tots els tics i les pràctiques propis dels que havien de guanyar licitacions en un ambient de corrupció generalitzada i estructural. Medi ben conegut, per cert, per grans empreses espanyoles, antics monopolis d’Estat privatitzats i altres ben representades encara avui a la llotja del Real Madrid.
Tornant al porteño jubilat amb el que vàrem dinar, el jove directiu italoargentí em va dir, referint-se al comensal que ens va acompanyar, que era l’exemple viu d’un tipus de professional afortunadament desfasat. Una prova més de la seva confiança en el canvi a millor. Ara bé, quan s’adonava que se li “havia escapat” una mostra explícita d’optimisme ho compensava. En aquest cas va afegir: “Aparecerán nuevas y modernas formas de saltarse la ley”. Però estic segur que en el seu fur intern és més optimista o que com a mínim vol confiar en un canvi cap a millor.
Un “malalt de Barça” com jo, no podia acabar el retrat del col·lega sense apuntar que es tracta d’un apassionat del Boca, fenomen no fàcil d’assimilar pel seu significat complex, però definitori de tot aquell que ostenta aquesta condició. Si algú troba difícil transmetre mínimament el que és i significa el Barça pels que estimem aquest club, no cal ni que intenti comprendre mínimament tot el que simbolitza el Club Atlético Boca Juniors per als seus seguidors.
He tingut la sort de viure l’experiència d’un dia de partit a La Bombonera i no em veig capaç d’explicar-ho, entre altres coses perquè de ben segur ni així i per més que m’expliquessin, puc sentir tot el que els hi provoca.
M’allunya d’ells la devoció que senten per Diego Armando Maradona, el resultat de la comparació que constantment fan amb Leo Messi i que em deixa fred que tinguin bon record del joc de Riquelme. Però m’impressiona el que significa ser del Boca, tot i intuir-ho més que comprendre-ho en tota la seva profunditat. Em sembla que entenc millor el que significa el River Plate i com que em recorda molt (a risc d’espifiar-la) el que simbolitza per a mi el Real Madrid, doncs què voleu que us digui…
Acabo la meva estada amb una conferència a la residència de l’Ambaixador de la Gran Bretanya a
Argentina. No sóc gaire de banderes, però quan veig juntes les banderes britànica i argentina en aquest palauet força impressionant, jardí espectacular inclòs, tinc el reflex de fer-m’hi una fotografia.
La guerra de les Malvines de l’any 1982, va començar poc abans que em toqués anar a fer el servei militar. Quan vaig començar a fer pràctiques de tir, quan em vaig veure amb fusells i pistoles a les mans intentant no errar trets dirigits a unes dianes, no em treia del cap els nois argentins que per força, com jo, feien, no el servei militar, sinó la guerra contra un exèrcit professional i ben dotat com el britànic. Res em feia pensar que disposessin de material millor que el nostre (que sense entendre-hi em semblava antic i desfasat) i que amb el mateix haguessin d’intentar col·locar les bales en cossos humans en lloc de fer-ho en dianes com -més grans però semblants- les dels pubs britànics.
Al final de la tarda em dirigeixo cap a l’aeroport Ministro Pistarini, l’aeroport gran dels dos de 
Buenos Aires, situat fora de la ciutat, a la província, a la localitat d’Ezeiza, la mateixa on hi ha les instal·lacions que fa servir la selecció argentina de futbol per entrenar i concentrar-se. És divendres, hora punta i el trànsit és infernal. Trigo gairebé 1 hora i 45 minuts en un constant parar i arrancar tant en el trajecte urbà com a l’autopista metropolitana.
Els manifestants fan impossible transitar per l’emblemàtica Avenida 9 de Julio. El taxista es desvia per la zona del Congrés, on hi ha acampats un nombre considerable dels que protesten fent igualment difícil circular. El conductor m’explica que són els que durant el kirchnerisme vivien de les subvencions que ara el govern Macri els hi nega. M’explica que un dels mals del país des del paternalisme peronista, és que durant generacions per a molts ha estat normal viure sense treballar. És la seva opinió…
Finalment arribo a l’aeroport d’Ezeiza, on quasi enllesteixo aquest post. Quant l’avió s’enlaira rumb a Barcelona, miro les llumetes que delimiten l’impressionant extensió del Gran Buenos Aires i a l’altra banda del Rio de la Plata veig igualment dos nuclis urbans de l’Uruguai. Suposo que Colònia i potser Montevideo? No ho sé. Recordo les estones compartides allà amb el col·lega Juan Pablo Vico. Què deu haver estat d’ell? A saber…