MONS SUPERPOSATS (6). RETROBAMENTS

L’endemà de bona hora Abraham J. Steinberg va, com aquell que diu, trepitjar els carrers de Barcelona per primera vegada.

Va baixar pel Passeig de Gràcia en direcció cap al mar. Va travessar la plaça de Catalunya en diagonal fins a les Rambles i inevitablement va experimentar, amb moderació, el policroisme i la multietnicitat de les Rambles. Va gaudir del mercat de la Boqueria, plenament conscient que havia esdevingut una atracció turística més. Tot seguit pel carrer Ferran va arribar a la Plaça Sant Jaume, va seguir fins a la Via Laietana i pel carrer Argenteria va arribar a Santa Maria del Mar. Va entrar, es va asseure i es va deixar portar absolutament per tot el que allà es podia experimentar. Va fixar la mirada en la Verge que sostenia en els seus braços el petit Jesús i va tenir la sort que Déu decidís que a l’orgue comencés a sonar Prière à Nôtre Dame de Bach.

“La penombra, la música, l’olor de cera incinerada, la meva mirada clavada en la Verge, la respiració pausada, em van portar a un exercici de meditació espontània. Cap pensament. Concentració en el més íntim de mi mateix i connexió amb quelcom que em transcendia. Vaig estar immòbil molta estona. L’orgue seguia sonant i només quan va acabar vaig iniciar el retorn a la matèria. Amb una sensació difícil de descriure. Un pressentiment. Com si alguna cosa imminent i transcendent hagués de succeir.

Vaig baixar fins el port i la platja de la Barceloneta i vaig tornar a Santa Maria del Mar i d’allà pel Passeig del Born, cap a la Plaça de Sant Agustí Vell, la Plaça de Sant Pere i el carrer de Méndez Núñez per endinsar-me cap a l’Eixample pel carrer de Girona. Vaig anar fent ziga-zagues fins el Passeig de Gràcia. Vaig gaudir embadalit de l’arquitectura i del paisatge urbà.

Vaig pujar el passeig de Gràcia per la vorera contrària a la de l’edifici on m’allotjava. Estranyament hi havia poca gent. Jo vaig conservar la dosi extra de pau adquirida a Santa Maria del Mar i més que caminar flotava completament abstret i reconfortat.

A l’arribar davant la casa modernista escollida per l’estada, vaig aturar-me al semàfor amb intenció de creuar per anar cap a l’apartament. Però no ho vaig fer.

A la meva dreta hi havia una dona. Vaig mirar-me-la. Ens vàrem mirar i vàrem somriure. Era l’Agnès. No cal dir que les dècades canvien l’aspecte de la gent. Però a alguns la genètica els hi és favorable i/o el medi i la vida els tracten millor que a altres. La meva sensació va ser que estava igual que el primer dia que la vaig veure asseguda a la primera fila de la classe del Bloomberg Pavilion. La mirada era invariablement idèntica. L’expressió dels seus ulls no havia canviat. El conjunt essencial era la mirada i el somriure radiant de felicitat.

Si algú llegeix la meva narració s’estranyarà que no parli d’emoció indescriptible, d’acceleració del cor i de trasbals absolut. Així va ser: emocionant. Molt emocionant!!! Després m’hi referiré.

Hi haurà qui pensi que era previsible i que, de fet, aquest era l’objectiu del meu viatge a Barcelona. Bé, des de l’últim dia que vaig veure l’Agnès feia dècades, només una vegada vaig dinar amb ella a París. Per motius que no venen al cas vaig saber que ella estava allà i com trobar-la. Però hi era de pas. I si bé les emocions varen ser les de sempre -una mica contingudes perquè el final abrupte de la nostra història encara era present i a més a més ella em va dir que estava casada-, aquella trobada no va tenir continuïtat i mai més vaig saber res d’ella.

Tot d’una vaig comprendre què m’havia dut a Barcelona. No cal dir que la idea d’anar a Barcelona em va fer pensar en l’Agnès. Però no sentia que aquesta fos la força que m’impulsés a anar-hi. Com he dit, mai més vaig saber res d’ella. Ni tant sols sabia si vivia a Barcelona. Ni tant sols sabia si vivia…

D’altra banda el record que tenia de la meva fugida, de la meva incapacitat de suportar el seu amor, feia que els moments de record fossin escassos, curts i fugissers.

La força suprema que em va conduir fins a Barcelona tenia que veure amb ella, però no era ella. El seu valor era com el de les paràboles de la Bíblia. Són concretes, precises, fins i tot d’aparença simple, però contenen elements d’aprenentatge, de descoberta, de gran abast. Que van molt més enllà del simple fet descrit.

El que va passar amb el retrobament inesperat de l’Agnès, va passar i els sentiments intensos que es van produir, van ser reals i meravellosos. Tant reals i meravellosos com els que vàrem compartir dècades abans en el país de l’hivern. Però el que de jove va ser una gran història d’amor, molt gran, però res més, ara significaria la paràbola definitiva de la meva vida.

A diferència de feia dècades, lluny d’espantar-me, de reviure cap sensació de dependència ni desig de possessió, la trobada, tot i gaudir-la amb molta emoció, alhora la vaig viure de forma serena i relaxada. D’altra banda aquells sentiments eren la paràbola en sí mateixa. L’abast del significat real dels mateixos, anava molt més enllà, transcendia la nostra vivència conjuntural. Com la va transcendir dècades enrere i ni ella ni jo ho vàrem saber interpretar així. No estàvem preparats. Ara sí.

Dit això i tornant a la part més sentimental i amorosa de la trobada, que hagués estat normal que succeís en aquell semàfor del Passeig de Gràcia? Una abraçada emocionada i espontània? Un parell de petons en un marc formal acompanyat d’expressions del tipus “això és increïble” “quina sorpresa tan inesperada i agradable”!!!

No va ser així. Va ser normal però no va ser així.

Vàrem retrocedir uns pocs metres fins a seure en un dels bancs gaudinians del bulevard barceloní universal. Aleshores la vaig poder mirar bé. La seva figura era idèntica. El seu cos tenia la mateixa actitud posicional. Anava vestida tota ella de blau i la vaig trobar tan atractiva com sempre.

Al moment de seure ens vàrem agafar ambdues mans, com molts anys abans ho havíem fet al restaurant Lola’s Paradise, però a diferència d’aleshores no vam parlar. La mirada parlava. Potser és cert que quan t’has enamorat de veritat i pel que sigui no has estat capaç de consumar l’experiència plena de vida en comú, el sentiment queda en estat de letargia però no desapareix. Aquesta era la meva sensació. El tenir de nou davant aquella mirada i aquell somriure expressiu la connexió va ser immediata i el sentiment adormit es va despertar de cop.

En els anys que havien passat, jo vaig ser capaç d’enamorar-me de la humanitat i de deixar-me estimar pel proïsme. Vaig perdre les pors i vaig aprendre a perdonar. Vaig viure més en estat de pau que en estat de neguit. El retrobament simbolitzava tot això.

Encara no havíem parlat. Seguíem asseguts mirant-nos. Però ens havíem dit moltes coses. De fet ens ho havíem dit tot. Jo sabia que no em quedaven gaires anys de vida i en aquell precís instant, el del retrobament, vaig comprendre el que ja intuïa: afortunadament aquesta vida seria la última i per fi podria passar a formar part de la Llum.

L’Agnès no m’aportava la pau. La pau l’havia adquirit jo progressivament. Però me la va fer viure intensament i em va fer adonar que vivia en estat de Pau. L’amor que sentia per ella era igual d’intens que el de joventut, però més madur i em feia veure que era amor universal. Dècades enrere la vaig estimar molt, però necessitava sentir-la meva i això em feia viure en tensió. Ara sentia simplement que l’estimava, com estimava a la humanitat, amb sana desafecció. Molt amor, però amb prodigiosa desafecció. Igual que dècades abans vaig reconnectar amb la seva profunda estimació cap a mi que, lluny d’espantar-me i no ser capaç de viure-la amb serenitat, em va emplenar l’ànima. Era l’anunci de que ja estava preparat per viure la plenitud de l’amor mentre visqués i eternament després.

Per a mi continuava sent la dona mes bella del món. No m’imaginava una tempesta de neu a Barcelona, però si s’hagués produït, crec que la nostra passejada hagués estat igual de plaent però més serena. I no creieu que no hi havia intensitat. Des del primer moment vaig sentir la necessitat de tenir-la a prop i tocar-la. Aquella agafada de mans era només el preludi del que passaria en els anys següents –pocs, ja que jo no n’havia de viure gaires més- en els que vàrem compartir un tram del camí. Recordeu:

“La vida consisteix en un passeig solitari. Naixem, vivim i morim sols. Pel camí coincidim – en alguns trams- amb altres caminants. El problema esdevé quan en volem posseir algun o alguns d’aquests: parelles, fills… Per fer el món millor, n’hi ha prou amb estimar-los sincerament. Però sense perdre mai la consciència de la individualitat, la independència i la llibertat sense les quals, mai cap persona podrà trobar el seu veritable camí.”

L’Atzar va voler que els últims anys de la meva última vida, abans de morir acompanyat però sol, visqués sol però acompanyat. Va fer que coincidís per segona vegada en un tram de camí amb la dona de la meva vida. Aquesta vegada no la vaig voler posseir. Simplement la vaig estimar. I la vaig estimar molt, però sense perdre la meva llibertat com ella tampoc va perdre la seva. Em va ajudar a trobar el veritable camí.

Feia dècades, la primera vegada que vam parlar ens vàrem presentar. Ara òbviament no calia. Quan per fi vàrem parlar, després de dir-nos-ho gairebé tot amb la mirada, la conversa es va assemblar més a la segona que vàrem tenir de joves al Lola’s. Aleshores li vaig preguntar si volia venir a viure amb mi. Aquesta vegada ho vaig donar per fet. Desconeixia la seva situació. No sabia si tenia parella, família. No sabia res. Sí que sabia que passaríem els últims anys de la meva vida junts.

Ella va ser la primera en parlar aquesta vegada per dir:

-Et va bé que visquem a Barcelona? Vius A Barcelona?

-No visc a Barcelona, Agnès. Pel que sembla he vingut a trobar-te i amb tu trobar el que em mancava per marxar definitivament i en Pau. Durant anys pensava que el retrobament amb mi mateix podia ser més o menys fàcil en funció d’on visqués. És cert que hi ha moments de la vida, en alguna de les vides, que l’ànima és capaç de trobar la Pau, però no en qualsevol lloc. Jo ara ja la tinc la Pau i puc viure a qualsevol lloc. El lloc important està en el més profund de mi mateix. Vull compartir la meva pau amb la teva i al teu costat estimar la humanitat i estimar-te. El lloc on visquem aquest tram del camí, per a mi l’últim, m’és igual. Aquesta ciutat és d’una gran bellesa i la teva bellesa hi està totalment integrada.

-Dóna’m un mes, Abraham. El que vaig a fer amb tu és molt important per a mi i he d’enllestir algunes coses que tenia preparades des de fa temps per quan vinguessis.
Tinc una casa a la Provença que és una preciositat. Hi estarem bé allà. Em ve molt de gust fer aquest tram del camí amb tu. T’estimo, Abraham. Jo ja t’estimava i hagués volgut quedar-me amb tu. Al principi em va costar una mica. Amb els anys ho he entès. I sabia que la meva vida canviaria. No estava segura de tornar-te a trobar. Però sabia que abans de morir em passaria quelcom de molt important. La meva paràbola en aquest cas ets tu.

-Jo també t’estimo, Agnès, i com et deia, ara sé perquè he vingut a Barcelona.”

Es van abraçar. Una abraçada llarga, intensa i, alhora, serena i apassionada. Plena de matisos. Evocadora de milers de sensacions. Com la del restaurant Lola’s Paradise, però diferent. En aquest moment, millor, l’única possible, la millor.

La retrobada amb l’Agnès per Abraham J. Steinberg va suposar realment la confirmació de que tot estava en ordre, l’arrodoniment d’un procés secular de vides i més vides. El símbol de l’amor, de que l’únic que dóna sentit a la vida és respectar, estimar i intentar fer el bé als altres. No hi ha cap altre camí per assolir la pau i la Pau.

Abraham J. Steinberg hagués pogut acabar la seva vida en un monestir budista o benedictí. És igual. Hagués resat i meditat i irradiat energia positiva al món i als humans.

Havia, però, de fer evident que arrodonia rectificant errors aparentment limitats –escapar de l’Agnès- però d’abast molt més ampli: no voler posseir res ni ningú i estimar el proïsme. I va tenir una segona oportunitat que, contràriament a quan era jove, no va desaprofitar.

Durant el mes següent molts dies es veien, sopaven junts, dormien junts. S’estimaven profundament i també apassionadament, però de forma diferent a quan eren joves. Ni millor ni pitjor que aleshores. Diferent. Fer l’amor ara era realment fer l’amor, en el sentit més profund del que volen indicar les paraules. El plaer vital de fer l’amor amb qui estimes.

L’Abraham J. Steinberg mai va saber què va fer l’Agnès durant aquell mes. Mai li va preguntar res. Ella li va dir que no tenia fills. Tenia dos germans que li va presentar. Finalment un dia li va explicar que havia intentat en tres ocasions iniciar una relació de parella, inclòs el casament que li va explicar a Paris, però que mai s’havia tret del cap el que havia viscut amb ell.

L’Abraham no va saber si l’última relació estava acabada o ella s’hi havia acomodat i ara l’estava desfent per marxar amb ell a la Provença. No li semblava que l’Agnès fos una persona capaç de mantenir una relació pel fet de mantenir-la. Però… la vida dóna per a tot i les persones són complexes. Tant li feia. Per a ell no tenia cap importància.

A principis del mes de juny es van instal·lar a la Provença…

Al cap de pocs anys, Abraham J. Steinberg moriria per última vegada i definitivament a la Provença, acompanyat de l’Agnès i alguns personatges de vides anteriors.