PASSEM…

Així acabava no fa gaire un article al diari l’apreciat Juan José López Burniol, company al Consell Rector del Parc de Salut Mar, amb motiu de la seva jubilació com a notari.

Té raó, en aquest món hi estem de pas. Aquest pensament em ve al cap assegut, precisament, al despatx que em van assignar a l’Hospital del Mar ara fa 4 anys i escaig. No sé qui ni quan va decidir arreglar aquest magnífic despatx…

La vista és meravellosa. El dia és clar. És primavera. Una primavera que respon força a la variabilitat climàtica esperada. Durant el dia ha fet molt sol i jo diria que des de la cadira del despatx, la meva mirada perduda arriba a… Mataró? Pot ser? Potser és El Masnou? No ho sé…

Definitivament en Juanjo te raó: passem. Passem per la vida, per la família, per l’escola, per la universitat, per diferents cercles d’amics, per llocs de treball, per cases, per països, per parelles… I tot passa. El millor i el pitjor. Tot s’acaba i anem passant sense saber fins quan continuarem passant o deixarem de fer-ho per passar al que en diuen “millor vida”… Penso pels llocs que he arribat a passar i m’esborrono una mica.

Mentre miro el mar blau i arrissat, de sobte em ve un record que em fa passar de la primavera a la tardor. A la tardor del 1999. Concretament al dilluns 14 de novembre de 1999. Com gairebé cada dilluns 8 o 9 persones molt concretes, cap a les 19h ens reuníem en una petita sala del Palau de la Generalitat i quan vaig sortir, sentia que de nou un fi d’etapa estava pròxim i que… passem!! I sense desvetllar cap secret oficial, explicaré coses d’aquell dia… Coses passades expressades en temps present, en el temps que van ser escrites.

“És el capvespre. Estic cansat. La jornada s’ha acabat. Passo pel despatx a recollir les coses i miro per la finestra que dóna al carrer del Bisbe. Ha parat de ploure. Em poso l’americana i la gavardina, baixo les escales del Palau i surto a la plaça de Sant Jaume. Dubto per un moment sobre quina direcció prendre. Començo a caminar. Vaig a sopar? No ho sé. No en tinc ni idea. El terra està moll. Em veig reflectit en el vidre d’un aparador. Estic més prim. M’acosto sense pensar que algú em pot estar observant i com si fos un mirall m’apropo per mirar-me els ulls. Denoten cansament. Un cansament melancòlic, que ve de lluny. Ulls cansats i melancòlics, sí. Però brillants. Em sento viu… És un sentir-se viu diferent d’aquell del dia de Sant Joan del 1969, o d’un dia de mitjans de desembre de 1976 o del 13 de desembre de 1987 a Montreal, o….

Passejo sense rumb ni objectiu precís. Si vaig a casa escoltaré jazz. El dia és grisenc i fresc, escoltar jazz melós assegut a l’oreller del “corner”… No sé… Segueixo caminant, arribo a prop del port i sento la humitat. Penso en altres caminades solitàries per Westmount, per Georgetown, per Sausalito, per Venice, per Carmel, per la riba del Mississipi, per Ciudad Juárez, per Albuquerque, pel Soho, pel DF, per Caracas, per Carrasco, per Valdivia, per… però no. Ara camino sol per Barcelona. Ja no tinc aquell sentiment d’adolescent capaç de “menjar-se el món”. L’havia tingut abans de què el món em demostrés que podia resultar indigest segons com! Recordo de forma precisa un dia gris i tremendament boirós del mes de desembre de 1976 al Campus de Bellaterra, com un d’aquests moments de “loca juventud” en els que et sembla que te’l menjaràs el món!!! Està clar que no, però em sento viu, molt viu i intueixo que em queden moltes coses per fer, per passar. Passem!!

Escabellat i amb la corbata a la butxaca li trobo gust a sentir-me desmenjat mentre veig fa estona que l’estàtua de Colom va aproximant-se. Alguna gent fa cara de tenir por a la llibertat. Jo no la voldria perdre. De moment aquest món de les institucions polítiques -en el que malgrat ningú em creu ni mai em creurà, sempre m’hi he sentit estrany- no sento que me l’hagi fet perdre. Per això no els hi acabo d’agradar a molts d’aquest gremi que em resulta familiar, però aliè: no sóc prou obedient ni disciplinat (la maleïda disciplina de partit en el que sempre uns pocs volen pensar per tots!!! Quina comèdia!!!). Més d’una vegada no m’he pogut aguantar el riure al Parlament veient els caps de files fent gestos amb els dits per indicar al respectiu ramat què havien de votar!!!

Camino abstret, com flotant. Sembla com si el temps s’hagués parat. Quan més camino més relaxat i descansat em sento. Els ulls els tinc clavats en l’estàtua de Colom i sento que m’agradaria poder transmetre a algú el que sento. Em sento madura i serenament feliç!

Penso en una persona que em parlava de com una mirada, unes paraules, un cert ambient, una silueta, un perfum, un bocí de cel blau, una lluna plena o el somriure d’un estrany la feien molt feliç.

Els meus ulls cansats no són aquells de fa 20 anys, però sí que brillen, sí!! Encara expressen totes les meves il·lusions, que són moltes.

Tots els camins porten a l’oreller del “corner” de la sala d’estar de casa, on un cop acabada la passejada ja estic escoltant el piano del Tete Montoliu. Uns productes caribenys, tabac cubà i rom nicaragüenc, juntament amb la música em transporten al festival de jazz de Newport, l’any 1987. Veig aquell bateria afroamericà tocant en un dels múltiples locals on hi ha música en viu, aixecant-se de la cadira i transformant, a base de picar arreu amb els pals amb els que picava tambors i platerets, tot el que trobava en el Main Street, fins a transformar-lo en un gegantí i original instrument de percussió… on deu ser aquell bon home? Ha passat o potser “ha traspassat”, ves a saber…

-Ei… perdona…

-M’ho dius a mi?

-Mmmm… Sí. Entenc… No saps què dir-me, és clar… De fet, jo tampoc ho sé ben bé.

-Escolta, si vols passegem i potser ja ens sortirà dir-nos alguna cosa… Tampoc cal dir res, no?

-Tal vegada no… però… Una cosa, això de passejar per la llibertat no et fa por? No sé per què parlo. No cal dir res, no… Però ens està permès sentir, crec… Tu què penses?

Passem mentre passegem, passem i no parlem, sentim, ens mirem, somriem i… anem passant. Passem.

-Potser és tard, no?

-Tard dius? Ah… potser sí. Depèn…

-És tardíssim i hem caminat molt. Et deuen fer mal els peus…

-No, no, estic molt bé… No els hi passa res als meus peus.

-Em sap greu. Jo… jo no et volia fer caminar tant… jo… Jo tinc una llaga al duodè i he d’anar a comprar unes pastilles. Però ara… no sé pas si trobaré un CVS o drugstore d’aquests… A més a més, la meva amant potser es posaria gelosa i per altra banda, el meu fill que està a New York deu estar a punt d’arribar i fa temps que no el veig i…

-No vols caminar més amb mi?

-Sí, sí… però ara… Tu havies de portar el teu gos al veterinari, no?

-Sí, però el veterinari ha hagut d’anar al metge i…

-Bé, ja en trobaràs un altre, no?.Ha estat un plaer de veritat… Ara seguiré caminant sol, eh?

A la sala d’estar de casa en Tete Montoliu segueix tocant el piano. Penso que és cec. Jo també en certa manera!!

Tanco els ulls i completo mentalment la conversa inacabada a Newport. Tot allò com tot, ha passat.

La sala d’estar de casa està plena de silenci i la llum tènue de l’extrem oposat al “corner” m’incomoda. Tinc regust de nicotina i el rom m’ha produït mal de cap. Vaig a fer pipí i el mirall em mostra uns ulls que ja no brillen tant. La nit, també ha passat. Són dos quarts de quatre i me’n vaig a dormir…”.

Bé, han passat 16 anys i em disposo a abandonar el despatx que temporalment ocupo a l’Hospital del Mar. Vaig cap a l’ascensor, que no acostuma a ser ràpid i mentre espero contemplo a través del finestral la platja de la Barceloneta amb l’Hotel Vela al fons i no em canso de mirar aquesta magnífica vista que, quan aquesta etapa passi, no veuré gaire sovint…

Quan arribo a baix surto al carrer, al Passeig Marítim. Em passa com fa 16 anys a la tardor, dubto per un moment sobre quina direcció prendre. Començo a caminar. Vaig a sopar? No ho sé. No en tinc ni idea. La gent passeja amunt i avall, va en bici, skates, patins i es desplaça en tota mena d’andròmines. Els turistes gaudeixen com jo mateix de l’encant d’aquesta meravellosa zona de Barcelona. Tot passa… Passem!!!