LA POR TRINXA LA LLIBERTAT I LA COHESIÓ SOCIAL

“(…) Hay en este mundo más miedo de cosas malas que cosas malas propiamente dichas (…).

Para fabricar armas es necesario fabricar enemigos. Para producir enemigos es imperioso sustentar fantasmas (…).

Nuestra indignación, con todo, es mucho menor que nuestro miedo. Sin darnos cuenta hemos sido convertidos en soldados de un ejército sin nombre. Como militares sin uniforme dejamos de cuestionar. Dejamos de  hacer preguntas, de discutir razones. Las cuestiones de ética se olvidan porqué está probada la barbaridad de los ‘otros’. Y porque estamos en guerra no tenemos que probar nuestra coherencia ni nuestra legitimidad (…). Como en un estado de sitio, las libertades individuales tienen que ser contenidas, la privacidad puede ser invadida y la racionalidad tiene que ser suspendida (…) .

Todos sabemos que el verdadero camino (…), comenzaría por el deseo de conocer mejor a esos que, de un lado y del otro, aprendemos a llamar ‘ellos’”.

(“Fortalecer el miedo”. Mia Couto. LA MALETA DE PORTBOU. Num. 2. Noviembre-Diciembre 2013)

La corrupció i la desigualat (els corruptes i els corruptors serien, parafrasejant Couto, uns “ellos”), han generat indignació que convenientment manipulada pels altres “ellos”, s’ha transformat en odi, esperit de revenja, xantatge i por. Tot plegat sobre la base d’una democràcia feble, fruit d’un context, la transició, en el que es va tancar en fals la Guerra Civil i la dictadura, que tenia elements comuns amb l’actual moment social.

La transició ha resultat un excel·lent caldo de cultiu pels “ellos” de la corrupció. Han campat sense aturador fins a provocar un grau de desigualtat tan enorme, que amb la crisi ha dut a la misèria a molta gent i ha propiciat l’aparició d’uns nous “ellos” que com van fer els altres abans, creen fantasmes per sustentar la imatge de l’enemic. Com deia Couto: “porque estamos en guerra no tenemos que probar nuestra coherencia ni nuestra legitimidad (…). Como en un estado de sitio, las libertades individuales tienen que ser contenidas, la privacidad puede ser invadida y la racionalidad tiene que ser suspendida”.

Aprofitant el clima social general de 10, 15, 20 anys enrere, dominat pel fet que determinades pràctiques afavoridores de la corrupció tenien carta de naturalesa o quasi, els que ara s’han erigit en portaveus dels legítims indignats, a partir de transformar aquest sentiment en odi s’atorguen el  paper de jutges suprems que dicten sentència sobre qui pot expressar-se i a qui s’ha de fer callar. Hàbils comunicadors, amb paraules senzilles com “casta” decideixen qui en forma part i qui no. N’hi ha prou amb discrepar mínimament dels Generals del nou exèrcit per ser condemnat: “Sin darnos cuenta hemos sido convertidos en soldados de un ejército sin nombre” .

S’ha declarat, doncs, la guerra i en última instància tot s’hi val. Si els nous déus et claven a l’esquena l’etiqueta “casta”, la vida en aquest context de por esdevé difícil i la covardia es multiplica. Si les lleis els hi permeten jutjar-te les aprofitaran. A Puig Antich també el van jutjar. Si no tant li fa. Posaran en qüestió l’ètica del comportament, a base de deformar la realitat. O l’estètica. No hi fa res: “Las cuestiones de ética se olvidan porque está probada la barbaridad de los ‘otros’”.

La crisi democràtica es profundíssima. No n’hi ha prou fent eleccions de tant en tant per viure en democràcia. No vivim en democràcia. Vivim en un context de confusió, en el que els poders executiu, legislatiu i judicial, es confonen, no es respecten i actuen tots dominats per la por. No ho oblidem: no hi ha espai per a la racionalitat ni pel debat civilitzat d’idees confrontades. Una part important del quart poder, els Mèdia, és l’aviació dels respectius “ellos” o bàndols. El de menys és mentir desvergonyidament, “la causa” està per damunt d’aquestes “minúcies”. Quan el clima general ha aconseguit acovardir tanta gent, pots mentir insultar i difamar impunement. Els afectats rarament es podran defensar. Seran acusats d’atacar la “llibertat d’expressió” que, en l’actual clima de guerra, no és altra cosa que llibertat per destrossar sense escrúpols ni aturador qualsevol que discrepi. Que li preguntin si no a Xavier Trias amb els seus suposats comptes a Suïssa.

En aquest context, es legisla, es governa i s’actua des de l’odi d’uns i des de la por dels altres. La por sovint esdevé irracional i es tradueix en comportaments covards, injustos i reprovables, fins a oblidar les responsabilitats contretes.

Es pot afirmar tranquil·lament que a Lleida la suma de dues entitats sanitàries públiques dóna com a resultat una de privada. Els diaris donen la notícia i a ningú li crida l’atenció aquesta estranya “equació matemática”, per no parlar de “miracle diví”.  Si ho vols debatre, seràs enviat a l’infern sota l’acusació de privatitzador o directament de lladre. No calen probes, per suposat.

A una llei li posen al títol la paraula “transparència” i això ja dóna carta blanca per introduir en l’articulat qualsevol despropòsit: la por fa que ningú gosi plantejar esmenes perquè no hi ha espai per al debat racional. Gràcies a aquesta llei, tot un seguit d’empresaris i membres destacats de la societat civil que aporten desinteressadament tota la seva experiència a la governança pública, acabaran (acabarem) renunciant a tal col·laboració, farts de ser utilitzats com a peatge a pagar pels plats trencats de la corrupció. Quan intentem fer veure als polítics que han d’aturar aquest despropòsit si no volen perdre aquest capital, confessen que estan tenallats pel context. La covardia permet que paraules com “transparència” s’activin soles contra el sentit comú, com si de míssils es tractés.

Al Parlament de Catalunya avui en dia es pot qüestionar una figura jurídica legal com l’Agrupació d’Interès Econòmic, amb l’únic argument que les paraules  “interès econòmic”, sonen malament. A algú li importa com aquesta figura pot ajudar en determinats casos a la bona gestió de les finances públiques? Saben de què parlen, o no passen de la capacitat d’analitzar l’estètica de les paraules?

Els directius públics no paren de remugar i criticar “d’amagatotis” que se’ls hi equiparin els salaris a la baixa, amb els d’uns polítics que per manca de coratge han volgut fer veure que pagaven penitència de la corrupció rebaixant-se el sou. Però aquests directius i alts funcionaris són tan covards com ho són els seus caps polítics i a l’hora de la veritat callen esporuguits de ser criticats per la premsa o temen que els “jutges suprems” els etiquetin de “casta”.

Fa poc els membres del Consell d’Administració d’una empresa pública, a partir d’una informació periodística simplement falsa, manipulada i malintencionada, a banda de ni gosar contestar-la, han actuat guiats per la por i han pres una decisió contrària als interessos de l’empresa, en termes de millora de la seva capacitat d’acció i en darrer terme del seu compte de resultats. Decisió que en cap cas haguessin adoptat si hagués estat en joc el seu patrimoni personal. Han cedit als fantasmes creats pels fabricants d’enemics: “Para fabricar armas es necesario fabricar enemigos. Para producir enemigos es imperioso sustentar fantasmas”.

La por paralitza i destrueix la llibertat. És una pertorbació de l’ànim front un mal que realment amenaça o que la ment fabrica com una amenaça. Com dèiem en el post anterior de la indignació, té la seva part positiva: la por front un perill real, activa reaccions mentals i corporals que poden permetre salvar la vida. Pot també comportar sana prudència.

Ara bé, quan esdevé irracional i transforma el poruc en covard inservible, la pèrdua de llibertat que se’n deriva malmet l’interès col·lectiu, la convivència, el bon govern i la democràcia. No cal ser temerari. Ni tan sols audaç ni agosarat. N’hi ha prou amb el mínim de valentia exigible en nom de la dignitat, de la responsabilitat front els altres i de la pròpia autoestima. Encara que això suposi passar per determinades angunies i situacions desagradables.

Però per dur que resulti discrepar o anar contracorrent -jo ho he arribat a viure com a devastador-, és millor argumentar i exposar les pròpies idees i conviccions. Aquesta valentia sensata i mesurada, genera confiança i respecte. En determinats moments callar resulta prudent i pot ser un acte de valentia extrema. Però quan el silenci és el resultat de la por i la conseqüència de callar és la injustícia o el perjudici col·lectiu, s’ha de parlar per més que costi. Al cap i a la fi la covardia, obre la porta al despotisme i a les dictadures.

Amb corrupció no hi ha democràcia possible. Gesticulant estúpidament contra ella amb normes dictades de cara a la galeria tampoc. Com no s’afavoreix la democràcia manipulant la indignació i provocant l’odi i la por.

Una persona que em mereix molt respecte i que el tinc per algú de fortes conviccions democràtiques, federalista i d’esquerres i que acostuma a exhibir una coherència remarcable entre el que pensa el que diu i el que fa; afirmava fa pocs dies que “estem assistint a la substitució d’una majoria social per una altra –a l’estil “quítate tú que me pongo yo”- i viure a Espanya comença a ser perillós”.

Acabo de nou amb Couto: “Todos sabemos que el verdadero camino (…), comenzaría por el deseo de conocer mejor a esos que, de un lado y del otro, aprendemos a llamar ‘ellos’”.

Diàleg doncs. En llibertat i sense por. Per canalitzar la tensió actual entre “la casta” i “la gente”, cal aturar la guerra bruta que tot ho empastifa i perfeccionar el diàleg que no va aconseguir tancar de veritat les ferides de la Guerra Civil i la dictadura i que ens ha deixat aquesta democràcia defectuosa que cal regenerar.