Festival FEC’10
Quan una família no pot fer front a les despeses compromeses, a banda d’intentar trobar feines més ben remunerades, canvia l’ordre de prioritats reduint o suprimint el consum de béns i serveis per poder continuar vivint.
Això que és de sentit comú i ho entén i ho practica tothom, quan es trasllada de l’àmbit particular al col·lectiu i de l’economia privada a la pública, esdevé tema tabú i acaba sent complicat parlar-ne amb serenitat i gairebé impossible examinar les opcions raonables per millorar la situació.
S’activa un sistema de propaganda demagògica que abasta des de la negació del problema, fins a l’intent (reeixit en els últims anys) d’amenaçar i reprimir qui gosa posar la qüestió damunt de la taula amb tota cruesa. S’oblida que per resoldre un problema, en primer lloc cal reconèixer-lo com a existent, segonament caracteritzar-lo adequadament i analitzar sense -pràcticament cap- restricció totes les propostes possibles de millora. El clima politico-mediàtic creat al nostre país en els últims anys, ha avortat aquesta possibilitat.
La sostenibilitat del sistema sanitari està amenaçada des d’abans que la crisi es fes notar. La crisi ha agreujat força el que ja existia. Però feia anys que a Catalunya, com a tot el món occidental, la despesa en salut creixia -i cada vegada més- per damunt de la riquesa, del PIB.
A més, d’acord amb l’OCDE, hem pogut veure com entre 2000 i 2011 a Catalunya i a Espanya, a banda de disminuir el volum de recursos destinats a la sanitat pública en termes absoluts, el descens s’ha produït també en termes relatius. Dels 33 països estudiats, només Grècia, Irlanda, Islàndia, Estònia Portugal i Dinamarca, han disminuït més el creixement anual mig de la despesa sanitària que Espanya. Els 26 restants l’han disminuït menys.
Si es visita la web del Ministeri d’Economia espanyol, es pot comprovar com el compromís adquirit davant la “troica” europea, preveu disminuir encara més els recursos públics destinats a la sanitat: entre 2011 i 2016, el compromís és de disminuir el pes de la despesa en salut sobre el PIB del 6,3% al 5,4%, és a dir, una reducció del 15,6%.
Pel que fa a Catalunya, fonts de les patronals Consorci Sanitari i Social de Catalunya i Unió Catalana d’Hospitals assenyalen que la despesa sanitària pública per càpita se situa per sota de la de l’any 2006: 1095,34€ per català el 2014 front 1118,69€ el 2006. Només sis CCAA tenen una situació pitjor, mentre que a les 11 restants la situació és menys dolenta.
Si ens referim a l’evolució del pressupost de salut consolidat en relació al PIB, a Catalunya ens situem en el 3,9% del citat PIB, per sota de tots els països de la UE sense excepció i per sota de molts països en desenvolupament o emergents. En concret, per sota de tots els països llatinoamericans, tret de Perú, Paraguai i Equador.
A tot el que s’ha exposat fins ara, cal afegir que l’OCDE -fonamentalment per la innovació i l’envelliment de la població que preveu que cap a la meitat del segle XXI, Espanya pugui ser el país més envellit del món-, pronostica un increment de la depesa sanitària d’entre 2 i 4 punts del PIB en els països (dits) desenvolupats, depenent de la qualitat de la gestió del sistema.
Com és possible continuar fent el sistema sanitari sostenible si el que ens espera és un increment de la despesa sanitària combinat amb una reducció de la despesa pública en salut?
La resposta dels demagogs habituals ja la coneixem: “Doncs no redueixi la despesa pública en salut”. Molt bé, “però com?”, contestaríem. “Pot ser més precís sense deixar de ser realista?”, els hi diríem tant als utòpics de bona fe com als demagogs que plantegen les coses d’aquesta forma.
L’Organització Mundial de la Salut (OMS), indica clarament quines són les possibilitats a considerar per afrontar el problema. No cal dir que en la mesura que el problema és estructural les solucions proposades -fàcils d’imaginar- també ho són:
- Disminuir la cobertura poblacional.
- Disminuir els serveis coberts.
- Incrementar el finançament privat per la via del copagament. Val a dir que, per exemple, a Alemanya, Àustria, Bèlgica, Finlàndia, França, Noruega i Suècia, es copaga privadament l’atenció primària, l’atenció especialitzada hospitalària i ambulatòria, les urgències i els medicaments. A Portugal i a Luxemburg, el mateix, excepte l’atenció hospitalària en el primer cas i les urgències en el segon.
- Incrementar el finançament privat per la via de l’assegurament complementari o de l’exclusió directa de prestacions del catàleg de prestacions públiques (inexistent a Catalunya i a Espanya).
Com s’explica que cap d’aquestes possibilitats formi part del debat polític i en canvi s’aconsegueixi alarmar a la població amb la difusió d’informacions distorsionades o falses com que a Catalunya la desnutrició infantil és un problema de salut pública? Per què no s’explica la veritat de les llistes d’espera? Com pot ser que a partir de com es tracta la situació d’espera per a 14 procediments concrets -del tipus circumcisió per fimosi, varius, amigdalectomies, galindons…-, es generi un clima en el que es pugui pensar que es deixa morir a la gent sense prestar-li atenció?
No hi ha sistema sanitari que no comporti algun tipus de peatge. Els sistemes sanitaris públics, d’accés universal i gratuïts en el punt de consum, impliquen llistes d’espera com els privats impliquen discriminació de qui no pot pagar.
Però és que en el cas dels públics, gratuïts i universals, si al damunt creixen les despeses, es retallen els ingressos i es persisteix en no voler analitzar cap tipus de reforma estructural com les apuntades per l’OMS, el que s’està fent és apostar per un sistema amb llistes d’espera tendents a l’infinit i per un sistema tendent a la fallida. Un “caldo de cultiu” excel·lent per a la privatització en format entre desordenat i salvatge.
Abans de tot, vull felicitar a l’autor, tant pel blog, que és excel·lent, com especialment per aquest post, que és d’allo més oportú, en uns moments en els que la temptació de caure de nou en “fugides d’estudi” i negar la realitat de ben segur que començará a prendre força. Correm un cert risc que el cicle electoral llarg que tot just acaba de començar, unit al pànic dels partits tradicionals a perdre encara més suport en favor de les noves alternatives que han emergit, portin als nostres responsables polítics a irresponsabilitats que no ens podríem permetre en absolut. I aquest risc és més elevat del que sembla, atès què la majoria de les irresponsabilitats a les que em refereixo es cometrien principalment per passiva, és a dir, amb la mera absència de reformes.
Tan sols vull suggerir un camp de treball més a afegir a les quatre possibilitats que proposa la OMS: el combat a l’envelliment, i a les seves conseqüències en termes de malalties cròniques. Aquestes són evidentment guerres perdudes, però això no vol dir que les seves conseqüències negatives no es puguin mitigar, o endarrerir.
En relació a l’envelliment, és l’hora (fem tard, de fet) de pensar en reformes de veritable impacte i a tots els nivells imaginables per combatre l’envelliment. S’hauria de parlar de tot. Per posar dos exemples: primer, en comptes de carregar contra l’avortament ens hauríem de dedicar a promocionar de veritat la reproducció assistida, i segon, hauríem d’adoptar una mirada oberta envers la immigració (en pocs camps la solidaritat ens convé tant de forma egoista). Necessitem canvis fiscals, laborals, i de qualsevol tipus, tots amb l’objectiu de reduir el ritme del nostre declivi demogràfic. Ens hi va el creixement a llarg termini del país. Necessitem un pla de xoc integral.
I pel que fa a la salut de les persones, hem de ransformar amb veritable decisió el nostre sistema cap a un d’integrat social i sanitari, amb visió poblacional, de salut pública, posant al davant d’ell l’èmfasi en la prevenció i la promoció dels hàbits saludables, i sobre tot en l’assumpció de responsabilitats envers la pròpia salut per part de les persones. AIxò vol decisió, per què estem en realitat parlant de tocar interessos molt sòlidament establerts durant molts anys.
Coincideixo plenament amb l’autor en què, o duem a terme les reformes nosaltres, o la realitat les farà per si sola.