L’ESTAT DEL BENESTAR I LES CRISIS: LA NECESSITAT DE FORMAR EN VALORS (III)

El naixement del model del benestar a Europa va suposar col·lectivitzar la responsabilitat i introduir l’acció protectora de l’Estat, tot plegat en base a uns valors que, com esmentava en els posts anteriors, avui estan poc presents.

Valors que en el camp polític inspiraven a governs democratacristians i socialdemòcrates prou sòlids per modular el mercat i introduir el benestar.

La intervenció de l’Estat no impedia que cada individu tingués responsabilitat personal sobre el propi benestar i la felicitat individual. Però estava clar que no hi pot haver drets sense deures, sense compromís col·lectiu i, en aquella societat,  hi havia un teixit social sòlid, amb sentit comunitari, basat en la idea que l’ésser humà és un ésser social. Sense aquests atributs no s’hagués pogut construir l’Estat del Benestar.

Avui, com hem vist, parlem d’altres coses. D’una “crisi moral de dimensions descomunals”, de què “la manca d’escrúpols ha caracteritzat el món financer”, de què l’evolució social “ha reduït  l’home moral a l’homo economicus” o de què el capitalisme ha posat en crisi la democràcia. Però és que en realitat l’evolució del capitalisme ha afectat l’essència humana.

Josep Ramoneda utilitzava el terme nihilisme per  referir-se al tot s’hi val actual, al creure que tot està permès, que no hi ha límits, que el “compte de resultats” ho justifica tot, referint-se a l’àmbit econòmic com a terreny de manifestació més evident d’aquest nihilisme, d’aquesta manca de valors.

El consum, i més que el consum el consumisme, és clau per entendre que quan  no s’encerta amb el tipus i, diguem, la “quantitat” de regulació, la dinàmica del mercat pot fer entrar en crisi a l’home com a tal. Com hem dit l’homo economicus  ha acabat amb l’home moral.

Vull aclarir que tan negativa és la regulació inadequada com l’excés d’intervencionisme de l’Estat. En especial, si els valors no són clars i si els referents personals no coincideixen amb els col·lectius. La combinació de “massa Estat” amb sistemes de valors poc sòlids és tant nociva com la combinació de crisi moral amb debilitat institucional, que és la combinació que ha estat en la base de l’actual crisi.

El consum s’ha anat associant a una idea de felicitat força estesa en la nostra societat. En aquest camí vers la felicitat a través del consumisme, s’hi incorpora el consum de serveis propis del benestar. Els serveis sanitaris en són un bon exemple. Aquest consum segueix els mateixos patrons emprats per consumir qualsevol altre producte: es vol tot, ràpid, de qualitat i sense desemborsaments (impostos a banda, és clar!).  I, malgrat que en aquestes èpoques de retallades i patiment real pugui semblar sobrer o inadequat dir-ho, caldrà aprendre que aquest voler-ho tot, al moment, a prop de casa i si pot ser al cantó, de qualitat i sense pagament en el punt de consum; tot això a l’hora, no hi ha cap sistema del benestar al món que ho aguanti. El que no es paga amb diners, es paga amb temps d’espera quan no amb qualitat i/o seguretat de l’atenció.

La indignació social generalitzada pot dificultar que s’accepti que, entre els esforços inicials dels nostres avantpassats per fer possible un bon Estat del Benestar i la recent situació de retallades importants,  es va configurar un tipus de “consumidor de serveis del benestar” que, a més de ser exigent, tenia  unes expectatives il·limitades. L’emergència d’una noció perversa dels drets individuals xoca amb un element sense el qual no hi ha sistema de benestar: el sentit comunitari, la consciència dels drets col·lectius.

Confondre ser amb tenir o viure amb consumir, creure que el que dóna sentit a l’existència és el creixement material, no saber distingir l’essència de l’aparença i perdre el contacte amb el que de veritat és essencial, pensar que la llibertat és possible sense responsabilitat, tenir presents els drets i oblidats els deures… Tot plegat és el resultat de la profunda crisi moral que ens afecta, com a societat i, a banda de donar pistes sobre en què cal actuar, ajuda a entendre la dificultat d’encaix de l’Estat del Benestar en aquest context.

Sens dubte hi ha qui hi té més responsabilitat en la gènesi d’aquest món desgavellat en el que vivim. Alerta, però, quan la tendència és a creure que l’origen dels nostres mals està exclusivament en els que ens envolten (o ens governen o ens dirigeixen) i en absolut en les nostres pròpies contradiccions internes i en com contribuïm a construir l’espai col·lectiu.

En aquest context, la qüestió educativa, la formació en continguts instrumentals però sobretot en valors, la formació humanística, són avui per avui una emergència. Constitueixen material de primera necessitat. Necessitem millors polítics i millors agents econòmics. Però també necessitem estimular el millor de tothom.