BARÇA, MÉS QUE UN CLUB I MOLT MÉS QUE UNA EMPRESA

Convençut com estic del valor de la gestió empresarial en el sector sanitari públic i a l’Administració Pública en general, mai he perdut de vista que el sector públic no és exactament una empresa. En el cas del sector públic hi ha empreses, les empreses públiques. Però són entitats forçosament diferents de les privades en la mesura que  l’interès que cal preservar és el general i no el particular. Que la millor manera de preservar l’interès públic sigui emprar els diners dels contribuents de forma eficient, obliga a utilitzar els millors models de gestió disponibles i aquests són els empresarials. Això també val pel Barça que, tot i que la seva personalitat jurídica sigui privada, el que no és, com molt bé ha dit Leo Messi, és una empresa.

Estic d’acord que l’obligació que té la Junta Directiva de preservar l’interès dels propietaris del club, els socis, justifica emprar el model més eficient i millor de gestió, que com deia és l’empresarial. Però en el cas del Barça -com en el cas del sector públic, però per altres raons- aquest model té uns límits ben sintetitzats en l’expressió que diu que el Barça és “més que un club”. L’èpica que envolta el Barça i els sentiments que genera a escala planetària exigeix com molt bé diu Messi que estigui “representat pels millors dirigents”, és a dir, per aquells que a la capacitat de gestió empresarial se’ls hi pressuposa, a més a més, una àmplia capacitat de comprensió del que significa el Barça en tota la seva dimensió.

Si per un moment fem l’exercici d’imaginar que el Barça és el que no és, una empresa, les recents declaracions de Javier Faus, vicepresident econòmic de l’entitat, qüestionant la necessitat de renovar el contracte de Messi “cada sis mesos”, poden estar plenes de sentit. Ara bé, en una empresa si la resposta a aquestes afirmacions d’un directiu per part del “treballador” afectat és la que va donar Leo Messi: “(Faus) de futbol no en sap gens i vol portar el Barça com si fos una empresa. El Barça no és una empresa, és un dels millors clubs del món i mereix ser representat pels millors dirigents”; la lògica empresarial portaria a demanar a Messi que rectifiqui, que demani disculpes, a sancionar-lo de forma exemplar i, en cas que no ho faci, a acomiadar-lo. I per què no ha passat ni passarà això? Doncs perquè el Barça no és una empresa.

A partir d’aquí el senyor Javier Faus hi hagués sortit guanyant estalviant-se les desafortunades paraules que va pronunciar, en la mesura que no podrà portar la seva lògica fins al final i expedientar o acomiadar Messi. Aquesta manca de capacitat per comprendre què és el Barça, és el que podria justificar que Javier Faus dimitís.

El que ha fet Messi no és correcte. Però Leo Messi és el millor jugador del món, el Barça és molt més que un club i té raó Leo quan diu que als directius se’ls ha d’exigir que en les seves declaracions (i sobretot en les seves actuacions) demostrin que tenen un capteniment adequat de l’entitat que dirigeixen, que saben el que es porten entre mans.

L’error de Javier Faus, però, va més enllà. En primer lloc, si hem de fer cas de les paraules de Messi, semblaria que ni ell ni ningú del seu entorn ha demanat cap augment de sou ni cap renovació. Bé… això és el que diu Messi. Però més enllà d’això, referir-se al millor jugador de futbol de tots els temps de forma prepotent com “aquest senyor”, és encetar un pols que Javier Faus té perdut per golejada abans de començar el partit, alhora que posar a la Junta Directiva de Sandro Rosell en una posició incomoda: algú té el més mínim dubte del que opinarien els socis del Barça si la passada de frenada de Javier Faus esdevingués la gota que fa vessar el got i Messi a final de temporada, fes com Víctor Valdés i deixés el club?

Tot és opinable i totes les opinions són respectables. Considero que el “nuñisme” va ser una taca en la història del club i aquest episodi protagonitzat per Javier Faus, té un cert regust de “neo-nuñisme” del segle XXI. No hi ha dubte que la figura de Cruyff suscita controvèrsia i hi ha qui opina que presenta massa ombres i ho puc entendre. Però el millor Barça de la història, que és el de Pep Guardiola i Messi, no hagués existit sense Cruyff. L’episodi Javier Faus-Messi, tot i que racionalment pot no semblar comparable, em fa pensar en l’episodi Josep Lluís Nuñez-Cruyff, que va acabar amb la sortida de l’holandès del club. Malgrat tot semblaria que la capacitat de Josep Lluís (Nuñez) d’entendre l’univers blaugrana és superior a la de Javier (Faus). Esperem, però, que Leo Messi -a diferència de Pep Guardiola- es quedi i ens continuï fent gaudir durant molts anys del millor futbol mai vist.

El futbol, com tot en la vida, té cicles i no es pot pretendre la permanència in eternum al màxim nivell planetari. Això no se li pot exigir a cap jugador, a cap tècnic ni a cap directiu. Però tampoc cal tirar benzina al foc.

El Barça, per damunt de tot, és sentiment. La racionalitat -i la gestió empresarial- és necessària. Però no n’hi ha prou. Cal humilitat, intel·ligència emocional i mà esquerra. Fins i tot podent tenir raó cal evitar perdre-la, que és el que passa quan no es controla prou l’ego i s’acaba bombardejant a qui, com Messi, ha  fet que el pensament i sentiment  col·lectiu blaugrana fossin màgics.

En qualsevol cas, les ferides no poden quedar obertes. S’han de tancar i no crec que la solució passi per provocar que Messi marxi. Algú ha de moure fitxa i, pel bé del club, millor que no s’equivoqui.