Autor: Wu Kailiang
S’ha parlat molt de les retallades i de la seva repercussió sobre els ciutadans. Parlar de forma general no permet extreure grans conclusions. Fins i tot quan pot donar la impressió que es parla amb més concreció, com el cas dels suposats nens catalans mal nodrits, és difícil treure conclusions i no queda clar quant hi ha de demagògia i quant de realitat en presentar les coses d’aquesta manera.
En el cas de la salut, cal diferenciar les repercussions sobre la salut pròpiament de les repercussions sobre els serveis. Disposem ja d’anàlisis i estudis fets per prestigiosos professors universitaris que suggeririen que les repercussions sobre els serveis assistencials han estat molt poc importants, mínimes, i que en canvi hi hauria una repercussió sobre la salut derivada d’efectes més transversals de les retallades com la disminució de les rendes o l’empitjorament de la qualitat alimentària.
L’experiència que he tingut l’oportunitat de viure més directament, la del Parc de Salut Mar de Barcelona, em permet explicar que la repercussió directa sobre l’atenció a la població, ha estat escassíssima, malgrat l’envergadura -important- de les retallades. Com a molt ha incrementat discretament alguna llista d’espera amb repercussions possibles sobre la qualitat de vida, però no posant en risc la salut i la seguretat del pacient. És més, pel que fa als tipus de càncer més prevalent, en tots els casos, malgrat les retallades, ha disminuït el temps d’espera tant el que va de l’aparició dels primers símptomes al diagnòstic, com el que va del diagnòstic al tractament.
Les dificultats i els problemes derivats de les retallades i els que se’n poden derivar es poden agrupar en tres epígrafs: (1) la duresa de les mesures de gestió empreses i la seva repercussió sobre les persones (ERO) i l’economia del país (retards consecutius i acumulatius de pagament a proveïdors), (2) el problema generat, fins i tot més que per la magnitud (elevada) de les retallades, per la pressió de calendari per executar-les (en concret al juliol, amb mig exercici realitzat, hem sabut que la disminució total era del 5.6%!!!) i (3) molt i molt preocupant, els efectes previsibles a mig i llarg termini de la desinversió que han suposat les retallades, és a dir, el risc potencial de patir problemes greus de qualitat assistencial i de seguretat pels pacients.
En el cas de l’Hospital del Mar, aquest últim aspecte és el més preocupant. L’any 2010 es van aturar unes obres que havien de permetre resoldre un gravíssim problema que patim d’atenció a les urgències i de seguretat en les instal·lacions energètiques de l’hospital. Malgrat haver advertit a les autoritats sanitàries dels riscos potencials (greus) de mantenir aquestes obres aturades, avui per avui no hi ha un horitzó definit per reprendre-les el que, sens dubte, pot acabar generant problemes molt importants. Igualment la impossibilitat d’invertir per renovar maquinari essencial pot provocar dèficits de qualitat, seguretat o, simplement impedir la realització de diagnòstics i tractaments bàsics.
Pel que fa a la magnitud de les retallades i la velocitat amb la que es volen aplicar, alguns companys i col·legues que em coneixen, s’han sorprès d’unes declaracions meves fetes la setmana passada en les que anunciava que el Consell Rector del Parc de Salut Mar, aprovaria tancar l’exercici 2013 amb 6 milions d’euros de dèficit que, si tal com es diu, l’escenari pressupostari 2014 és de congelació però no de disminució, compensarem i equilibrarem l’any que ve.
Sovint passa que els Media donen la notícia, però no disposen d’espai per explicar el perquè de les coses. En el cas del Parc de Salut Mar el perquè és clar i legítimament argumentable. Malgrat el nostre compromís total i absolut amb el Govern de la Generalitat amb la política d’equilibri econòmic, malauradament aquest any no es podrà assolir. La Generalitat ens deu 32,6 milions d’euros que ens obliguen a endeutar-nos i pagar 4 milions d’euros d’interessos financers (als que s’hi podrien sumar 3 milions més l’any vinent). Si hi afegim aproximadament 1,5 milions d’euros i uns 150.000 euros conseqüència de les decisions del Govern espanyol d’incrementar l’IVA i les quotes de Seguretat Social respectivament; dels 6 milions d’euros de dèficit que farem, 5,65 correspondran a aquests conceptes: interessos financers, increment de l’IVA i increment de les quotes de Seguretat Social!!!
Si es té en compte a més de l’exposat que fins a dia d’avui, des de 2011, les retallades han suposat una disminució de 28 milions d’euros en el pressupost i que, a banda d’aplicar un ERO, a finals de l’any passat es va signar el conveni col·lectiu incloent la consolidació de la disminució de la massa salarial en 6 milions d’Euros (l’equivalent a la paga extra de Nadal), sembla difícil qüestionar la legitimitat que tenim per decidir que, a menys que en tinguem l’obligació legal, no aplicarem el descompte de la paga extra de Nadal aquest any amb el que tancaríem en equilibri pressupostari.
Fins aquí, un resum de les conseqüències de les retallades, a partir d’un cas pràctic. Ara bé, quins són els orígens del problema?
La pregunta ens porta directament al gran tema que preocupa i ocupa a la pràctica totalitat de la societat catalana: la independència de Catalunya del Regne d’Espanya.
Més enllà de raons històriques, de sentiment de pertinença o altres, la qüestió del dèficit fiscal, tot i que hi ha qui pretén qüestionar-ho o titllar-ho directament de demagògia, és un argument real per decidir deixar de formar part del Regne d’Espanya.
S’estima que als catalans, ser espanyols, ens costa uns 16.000 milions d’euros a l’any. És a dir, cada dia marxen cap a Madrid uns 45.000 euros que no tornen. La xifra és opinable i es discuteix. Hi ha diferents sistemes de càlcul i amb uns el resultat és menor i amb altres major. En qualsevol cas hi ha una realitat incontrovertible: Catalunya aporta a l’Estat una proporció de recursos superior al seu pes en el PIB estatal i el que rep no arriba al pes relatiu de la seva població en relació al total de la població espanyola. Segons el Conseller Andreu Mas-Colell, referint-se a l’exercici 2010, Catalunya va aportar a l’Estat el 19,4% dels seus ingressos i va rebre el 14,2% de la despesa total. Sigui aquesta xifra o la que es pugui derivar d’altres mètodes de càlcul fiables, es tracta d’un dèficit fiscal inacceptable, com avalen entitats independents de prestigi. No hi ha ni una sola regió en tota la UE en la que la diferència entre el que contribueix al seu Estat i el que rep del mateix, sigui tan gran.
Si els espanyols haguessin volgut entendre que aquest pervers maltractament fiscal, hagués hagut de resoldre’s fa anys (si no per afecte i respecte al “laborioso pueblo catalán”, almenys per intel·ligència estratègica) avui potser no estaríem en el punt en el que estem en el que segons diverses enquestes la majoria de la població vol exercir el dret a decidir si volem continuar sent espanyols o no, considerant que l’hora de (la històrica i reiterada presa de pèl de) les terceres vies, ha passat.
Sé que pot semblar simplista el que diré ara i que hi haurà qui opinarà que manquen elements de context o que simplement es tracta de demagògia. Ara bé, si els espanyols haguessin tingut l’encert d’oferir un concert econòmic adequat en el seu moment (ja no dic si fóssim independents), al Parc de Salut Mar, molt probablement, no haguéssim hagut de retallar 28 milions d’euros en dos anys, les obres aturades el 2010 estarien previsiblement acabades i per tant el fantasma dels problemes de qualitat i seguretat que ens assetgen, no hi serien. Tancaríem equilibrats i els diners que gastem per pagar interessos bancaris per finançar el que ens deu una Generalitat subfinançada per l’Estat, els destinaríem a l’assistència.
Mentre acabo d’escriure aquest post, m’arriba la notícia que el Govern espanyol anuncia que les inversions a Catalunya cauran un 25%, representant el 9,6% de les inversions a les CCAA, és a dir, la meitat del que preveu l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, és a dir, incomplint una vegada més un marc legislatiu que, al contrari de la Constitució espanyola, interpretable pel que fa a delegar l’exercici del dret a decidir; estableix perfectament quina és l’obligació inversora de l’Estat a Catalunya. Seguir formant part del Regne d’Espanya en aquestes condicions és un molt “mal negoci”. La via catalana i l’espanyola són paral·leles i ja sabem que les paral·leles es troben, però es troben en l’infinit.