Com vaig comentar en el post anterior, i seguint el mencionat article de Francisco Longo (Secretari General d’ESADE i expert en polítiques públiques), “Menos de lo mismo no es reformar la Administración” d’”El País”, 27/8/2012, abordaré el que l’autor anomena els quatre eixos principals de canvi per modernitzar les administracions espanyoles i apropar-les a les que millor funcionen a Europa i al món.
Primer eix. En l’article Longo es refereix al següent: “Contra la tendencia dominante en el sector privado, nuestras organizaciones públicas tienden a internalizar el trámite y externalizar la inteligencia. El recurso al sector privado para la provisión de servicios públicos es menor que en otros países (2,5 veces menos que Holanda, un 75% menos que el Reino Unido). En consecuencia el peso de los sectores de cualificación media-baja sigue siendo muy importante en nuestras plantillas públicas. Sin embargo necesitamos Administraciones que, más que hacer cosas, se ocupen de hacer que las cosas pasen. Las capacidades para liderar, articular, procesar información compleja, negociar, supervisar y comprar con inteligencia son cruciales en el Estado contemporáneo. Este cambio obliga a diseñar administraciones capaces de atraer y retener a profesionales altamente cualificados”.
Com apuntava en el post anterior, l’aposta per la quantitat per damunt de la qualitat, estretament lligada a les politiques “garantistes” del lloc de treball que rebutgen la incentivació dels millors, repartint els recursos disponibles -i les retallades- linealment fins a convertir els sous dels funcionaris en una realitat no competitiva amb els emoluments del sector privat; significa, com assenyala Longo, apostar per la qualificació mitjana-baixa i foragitar de l’Administració qui té la possibilitat de prosperar en el sector privat.
Segon eix. Continua dient Longo: “El indicador combinado de efectividad del Banco Mundial sitúa a la Administración española en la cola de la UE, y muy por debajo del listón que correspondería a su nivel de renta. La debilidad de la gestión se debe, en buena parte, a que seguimos careciendo de un espacio de gerencia profesional protegido tanto de la burocratización funcionarial como de la colonización de los partidos”.
Evidentment, la formació en management és crucial per superar aquesta limitació. Però atenció, l’aplicació del que els seus detractors anomenen principi de les “portes giratòries”, en la mesura que, potencialment, permet incorporar talent procedent del sector privat, és una pràctica que, convenientment regulada per evitar els riscos que denuncien els seus crítics (i aquí s’aturen i no analitzen més, com si la por a posar en evidència el nivell funcionarial, generalment baix, impedís que en reconeguin els avantatges) pal·liaria aquest dèficit de capacitat gestora que ens situa a la cua de les administracions europees.
Tercer eix. “Introducir una efectiva rendición de cuentas (…). El sistema de control tradicional de nuestra Administración -en el cual permanece instalado el discurso del Gobierno- se basa en las reglas formales y la regularidad de los procedimientos. Los estudios comparados muestran que la orientación a resultados de las decisiones presupuestarias es, en España, una de las más bajas de la UE. Y sin gestión por resultados no se incentiva la eficiencia, no se responsabiliza a los gestores, no se mejora la calidad del gasto y no se abre paso a mecanismos de transparencia y control social centrados en lo que verdaderamente cuenta”.
El 11 de març passat, en una conferència que vaig pronunciar a l’Escola d’Administració Pública de la Generalitat, vaig dir: “Sóc conscient dels temps que vivim i com, determinats casos de corrupció o presumpta corrupció, han provocat reaccions i decisions, sovint insuficientment madurades, més dominades per l’efecte estètic que per l’eficàcia, consistents en una pluja de procediments i controls dels procediments, que acaben dificultant l’eficàcia i l’eficiència de la gestió pública i tampoc eviten els efectes indesitjables que les van motivar.
Quan es posa l’èmfasi en el procediment i el compliment de la comptabilitat pressupostària, no es presta l’atenció necessària als resultats. Pensin que complir estrictament amb el pressupost administratiu pot ser equivalent a obtenir mals resultats de gestió”.
Bé, com ja m’ha passat reiteradament, no ha faltat qui ha tingut interès en manipular les meves paraules per donar a entendre que la meva crítica als mecanismes de control ve determinada per manca de convicció en la lluita contra la corrupció. Bé, em sembla que no cal que insisteixi en què no es tracta d’això. Es tracta de què, com diu Longo, els mecanismes de control administratiu, ni serveixen per controlar que s’aconsegueixin els resultats òptims, ni són eficaços per lluitar contra la corrupció. I cada vegada que hi ha un escàndol, la resposta és la mateixa: multiplicar aquests mecanismes estèrils, cars, inútils i incompatibles amb el professionalisme gerencial.
Si ja és difícil captar bons gestors, si aquests han de veure interferida i deteriorada la seva feina i la seva capacitat pel control clàssic administratiu, tan obsessionat pel procediments com desinteressat pels resultats; captar-los i retenir-los, esdevé missió impossible. I és que ningú que senti un mínim d’autoestima i respecte per la seva capacitat professional de gestió pot conviure amb l’anomalia i la intromissió que suposen aquests procediments que, com molt bé diu Longo, no permeten que “se abra paso a mecanismos de transparencia y control social centrados en lo que verdaderamente cuenta”. Per tant, control, tot el que calgui, procediments burocràtics inútils per fer perdre el temps i els diners, els justos.
El ‘cas Roldán’ ens va deixar la Llei de Contractes de les Administracions Públiques. Algú pot aportar algun treball que demostri que, com es pretenia, es garanteixen millor els principis de transparència i lliure concurrència? El ‘cas Palau de la Música’ va provocar la unanimitat de tots els partits polítics al voltant d’un enorme paquet de mesures tant burocràtiques com inútils, introduïdes fonamentalment per la Intervenció General de la Generalitat. Què s’ha aconseguit amb tota aquesta ferralla normativa, a banda de fer perdre hores i hores de treball a servidors públics que haurien d’aplicar el seu talent a gestionar i retre comptes, DE VERITAT? S’han acabat els casos de corrupció? No n’hi ha prou amb el control funcionarial ordinari, el de la Intervenció General, el de la Sindicatura de Comptes, el de l’òrgan Administratiu de Recursos Contractuals de Catalunya, el del Tribunal de Cuentas i el de la Justícia ordinària en tots els seus nivells? Algú creu de veritat que la solució és afegir més òrgans, inspectors i interventors a vigilar els que ja existeixen, o bé en modernitzar els que dels citats són completament anacrònics, i garantir el bon funcionament de tots? Si algú s’hagués pres la molèstia de llegir els informes de la Sindicatura de Comptes sobre la gestió del Palau de la Música, no li hagués calgut gaires mesures addicionals més per detectar les irregularitats. Em sembla que queda clar que no es discuteix -només faltaria!- la lluita contra la corrupció. Sí, els mecanismes de control administratiu que s’utilitzen. I això ho tornem a veure en part, en la següent referència a Longo.
Quart eix. “Flexibilizar el empleo público. El índice compuesto de apertura de los sistemas de empleo público de la OCDE, que evalúa el grado de flexibilidad de sus políticas de gestión del capital humano, nos sitúa en la cola de los países europeos. Igual sucede al medir las políticas de evaluación del desempeño. Aquí, las reformas debieran, por una parte, acabar con la uniformidad: las reglas que protegen la imparcialidad de los Jueces o los inspectores de Hacienda no son las mismas que garantizan la eficacia de los médicos, investigadores, urbanistas u orientadores laborales. Por otra, sería necesario introducir prácticas avanzadas de gestión de recursos humanos, desembarazándose de muchas rutinas burocráticas. Por último, debería afrontarse con seriedad una hipersindicalización que ha introducido, en las dos últimas décadas, notorios elementos de rigidez en la gestión de las personas”.
I per acabar, el més important. Més enllà si s’està molt, poc o gens d’acord amb aquests postulats, no convindria més que mai, fomentar el debat en un clima civilitzat i respectuós caracteritzat per l’escrupolós respecte a la discrepància i amb voluntat d’aproximar posicions?