MÉS A PROPÒSIT DE LA PASSIÓ PER ESCRIURE

ALBERT CAMUS

Escriure és una forma magnífica d’exercir la llibertat. Tot i que segurament serà sobrer, aclareixo que estic pensant en la literatura, la novel·la, l’assaig, la poesia… L’art a través de l’escriptura.

No és la primera vegada que em refereixo a la relació entre l’escriptor i la seva obra i al fet que alguna cosa de l’autor sempre llisca en el que escriu, fins i tot en el supòsit que algú pretengués construir un relat totalment aliè a la seva pròpia realitat, com podria ser una novel.la de ficció.

En un post anterior vaig al·ludir al comentari rebut d’una persona que em llegeix i em coneix, en el sentit d’endevinar si el relat que vaig escriure en tercera persona, en realitat era autobiogràfic camuflat. Estic segur que qui va conèixer García Márquez i va llegir “Cien años de soledad” hi va trobar coses de Gabo en la seva obra d’art.

En aquell moment màgic en el que algun estímul extern o intern o intern desvetllat pel senyal extern, impulsen algú cap a un teclat o cap a una ploma i un paper per deixar que les mans o la mà comencin a escriure com si fossin un apèndix del cervell o de l’ànima; en aquell moment, hi ha una part de qui escriu que suaument es desplaça des del seu fur més íntim cap al paper o cap a la pantalla. Escriure i oferir el que escrius al món, sempre és una forma de mostrar-se, de despullar-se. Fins i tot, en ocasions, pot ser un exercici d’exhibicionisme.

De la mateixa manera que quan menys ho pretens alguna cosa de tu queda en el que escrius, quan ves a saber què o qui t’impulsa cap al gènere biogràfic, en especial autobiogràfic, el que relates pot reflectir força, bastant o molt poc el personatge -tu mateix o un altre- sobre el que relates.

Biografies, autobiografies, diaris personals, llibres de memòries, confessions, diàlegs amb un mateix o amb un altre sobre la vida d’un, la vida compartida o el dia a dia… No goso afirmar que darrera cada escriptor s’hi amagui un “Narcís”. Però si acceptem una certa dosi variable de narcisisme en l’art en general i particularment en el treball literari, quan el subjecte sobre el que s’escriu és un mateix, el pes del “jo” pot portar a deformacions tan enormes com, per què no?, magnífiques -també mediocres, és clar- en termes de resultat literari. Com limitar la barreja del que un explica de sí mateix o de les seves vivències amb la ficció ? Per què fer-ho d’altra banda? Sé que es poden donar moltes raons. Però…

Contemplem per un moment una persona com un llibre obert, com una biografia que se’ns mostra i que la “podem llegir” convivint, observant, compartint. Penseu en un ésser proper, la vostra parella per exemple o el vostre fill. El coneixeu? Suposo que direu que sí. Permeteu-me que insisteixi: el coneixeu? Després de donar-hi un parell de voltes ja no està tan clar, oi? Sí, ja ho sé. Si fa 30 anys que hi conviviu teniu motius per pensar que el coneixeu. Però… Reflexioneu-hi un moment -si us ve de gust és clar-. Potser us sorprendreu. Tal vegada ni la persona que conviu amb vosaltres està en condicions d’afirmar que es coneix bé a sí mateixa. Ara imagineu que un dia decideix escriure una biografia, o un diari, o unes memòries… Què me’n dieu?

No sóc expert en psicologia ni en comportament humà, però tendeixo a pensar que primer sentim i després edifiquem un constructe racional per explicar-nos a nosaltres mateixos i explicar als altres com som i/o el perquè actuem d’aquesta manera o de l’altra. L’acció ens porta a experimentar, a sentir i a refer l’explicació que ens donem i donem als altres de nosaltres mateixos o del que passa al nostre voltant. La personalitat ve modelada per les creences, pels valors, per les experiències. Tot plegat en una mena de cercle viciós o virtuós sentiment/raó que elabora el sentiment/sentiment. Si entrem en el cercle en la fase de construcció racional i sentiments subsegüents, sense conèixer els precedents, ens podem confondre i creure que el constructe racional és el que domina. Però admetent graus de variabilitat, penso que no és així.  Tendeixo a pensar -que em disculpin i em corregeixin els experts en la matèria- que el punt de partida és el sentiment.

Sobre el sentiment, les sensacions, els estímuls que ens impacten, podem construir una explicació de nosaltres mateixos o del que ens importa per a consum propi, pels altres i, si és en format literari, podem tractar de modular el que de nosaltres s’infiltra en el relat o si es tracta d’una biografia estructurar la narració com més ens agradi.

En qualsevol cas, explicar, construir històries a partir del que vivim, sentim i pensem, és extraordinari. Una forma meravellosa d’expressar idees i sentiments, de compartir-los. Pot ser una manera de no estar sol o una forma de viure la soledat volguda, acompanyat. Una activitat (aparentment) generosa, que ho pot ser si aporta valor a tercers, però que des de la perspectiva del qui escriu pot representar un pur exercici d’egoisme. Ves per on hem arribat a la vella discussió de si qualsevol forma d’altruisme és el resultat de l’egoisme en la mesura que qui l’exerceix no es capaç de ser feliç i sentir-se realitzar de cap altra manera

Escriure pot tenir aparença de monòleg. Però no ho és. Amb l’escriptura s’allibera energia cap a l’infinit. I no sé si sempre, però sovint hi ha retorn. És com establir un diàleg amb les persones que et llegeixen. Amb la peculiaritat que no contestar forma part del que es pot considerar correcte. En el cas dels blogs, la possibilitat de diàleg és evident. Però més enllà d’aquest cas, fins i tot abans que la tecnologia oferís aquestes possibilitats interactives, els autors, especialment els consagrats, rebien retorn i replicaven. Un nou llibre podia ser la resposta als comentaris rebuts als missatges transmesos en obres anteriors.

Allunyar-se del món sorollós per viure i escriure, fora de tota activitat social col·lectiva, es pot percebre com una posició còmode que en ocasions ha estat criticada. A la meva manera de veure, escriure i divulgar el que s’escriu és una forma d’activitat social col·lectiva. Fins i tot pot ser una forma d’activisme o d’aliment pels activistes més fàcilment identificables.

En qualsevol cas, la figura de l’intel·lectual, del pensador, de qui no perd la capacitat d’emocionar-se front la riquesa de l’espècie humana, aquell que gaudeix observant-la, reflexionant sobre la mateixa, disposat  a esmerçar esforços perquè el món sigui millor i oferir-los a qui els vulgui recollir; tot i que aquesta figura pugui semblar absent de la trinxera, la considero d’un valor inestimable. I això malgrat l’escriptor, l’artista -perquè no el veiem allà on esperaríem que pel que expressa hauria d’estar, perquè pot semblar poc implicat en la vida social- pugui aparèixer com mancat de coherència amb el seu pensament, amb el seu discurs. Però quan per alguna raó el personatge salta a l’arena…. Els resultats no sempre ens reconforten.

Agraeixo la generositat de Lluís Llach fent-se visible en la dura arena política quan ha cregut que la circumstància ho exigia. Però personalment prefereixo recordar-lo composant, escrivint i interpretant que fent aquest esforç. I potser seria millor per a tots nosaltres -i li desitjo a ell- que ben aviat pugui tornar al seu lloc natural. I no només perquè podria suposar un signe de normalització d’una situació social, nacional, molt  i massa alterada.

Lamento la presència potser excessiva i per a mi, sovint desafortunada -i no ho dic pels últims episodis sentimentals- de Mario Vargas Llosa fora del món que l’ha guardonat amb el Premi Nobel. Com li agrairia que es limités a escriure novel·les i continués fent-nos gaudir amb la seva qualitat literària!

És important mantenir la coherència entre el que se sent i es pensa, el que es diu i el que es fa. Però sense oblidar que som humans i que l’aplicació d’aquesta màxima sempre resulta més fàcil exigir-la als altres que a un mateix. Quan s’està lluny del dia a dia i només se’t pot jutjar per la teva obra literària o artística, es difumina aquest problema.

Quan algú surt dels llimbs de la producció artística per arremangar-se i, entenguis bé, “embrutar-se” les mans, pot ser jutjat amb més severitat i acabar qüestionant-se integralment la persona-artista que ha decidit “sortir de l’armari” passant a tenir un protagonisme actiu en aquella realitat que anteriorment s’havia limitat a analitzar, enaltir, sublimar, tractar de millorar des de la distància. No deixa de ser el problema d’en Pep Guardiola en relació, en aquest cas no a la literatura, sinó a l’esport.

Un parell d’obvietats per acabar. Sigui com sigui els humans tenim una capacitat infinita de sorprendre i de sorprendre’ns. I escriure, amb tot el que suposa és realment una meravella, un gaudi, un exercici de plenitud, un regal per a l’ànima, una necessitat, un misteri engrescador, un catalitzador de la imaginació. Un gran obsequi per a tothom, emissors i receptors.