Agència EFE
Segueixo opinant que el dret a decidir dels catalans haurà d’acabar essent objecte de diàleg amb els corresponents interlocutors espanyols. Crec que tard o d’hora els representants catalans i els espanyols s’hauran d’asseure a parlar, i més valdria que fos d’hora que no pas massa tard. L’actual impasse el veig com una llastimosa pèrdua de temps i d’oportunitats que lamentarem tots plegats.
Des de la societat civil (intel·lectuals, artistes, promotors culturals…), des del món econòmic, la pràctica totalitat de personatges que han parlat de la problemàtica relació Catalunya-Espanya amb arguments sòlids, són catalans. Hi ha artistes espanyols que ho han fet i que fins i tot, a més de parlar-ne, s’han manifestat a favor del dret a decidir dels catalans, com Paco Ibáñez o Ramoncín. Però són més aviat l’excepció. En general, pel que fa a intel·lectuals i artistes espanyols, no hi hagut cap reacció col·lectiva, o d’un cert abast, en favor de considerar el dret a decidir com un instrument central de qui es pretengui dir demòcrata. O com a mínim, i malgrat l’entramat legal, defensar que se n’ha de poder parlar, que el tema no pot ser tabú.
Més preocupant és encara que les reiterades comparacions entre el catalanisme i el nazisme, per part de polítics i persones properes, tant al PP com al PSOE i altres (o de televisions públiques, com TeleMadrid, a la web de la qual encara es pot veure un documental que compara Artur Mas amb Hitler), no hagin suscitat cap reacció de repulsa i de condemna. On estan els Víctors Manuels o Anas Belenes de torn? Ja no estan per la labor del “cierra la muralla”?
En qualsevol cas, en el conjunt de la societat espanyola, entre els contraris al dret a decidir disposats a parlar-ne civilitzadament i amb arguments o entre els que estant a favor de la consulta es manifesten partidaris del no a la independència, la pràctica totalitat són catalans (per exemple Francesc de Carreras entre els primers, i Juan José López Burniol entre els segons).
Pel que fa a l’oficialitat espanyola, la trobem tensament parapetada en la Llei i l’Estat de Dret. En especial, en la Constitució.
És evident que la Constitució i les lleis, s’han de complir. Tan evident com això és que hi ha una presumpta majoria de catalans que reclama poder decidir si vol continuar formant part d’Espanya o no en el futur. Així doncs, formular el problema en termes de balanç entre legalitat -Estat de Dret- i democràcia -reconeixement de l’exercici d’expressar la voluntat mitjançant un referèndum- hauria de suposar un debat, com a mínim a ser pres en consideració com a tal. Tancar-se en la posició exclusiva de la legalitat, utilitzant la Constitució com una mena “d’anticrist” per avortar qualsevol possibilitat de diàleg com fan els unionistes espanyols, no només no aporta la solució sinó que suposa una aposta clara per seguir, com s’ha fet sempre, tancant en fals el problema català i perpetuant la manca de definició clara de què és Espanya.
Des de Catalunya, em sembla que som majoria els que opinem que la Transició Espanyola, la Constitució i les institucions en la seva configuració actual, si no es reformen en profunditat, corren el risc d’esdevenir caricatures esperpèntiques.
El passat 20 de març escrivia en aquest blog -veure “La identitat espanyola i el patriotisme constitucional (1)”-, el següent: “A tots ens va convenir dir que la transició espanyola cap a la democràcia, havia estat modèlica. Corresponia fer-ho, com corresponia decretar amnisties per mirar de tancar ferides i problemes del passat. En aquest context, la Constitució espanyola era, probablement, el millor instrument possible, compte tingut de la feblesa de les tradicions democràtiques i l’ambient de l’època caracteritzat pel soroll de sabres. Fins a l’extrem d’intentar revertir la situació amb l’intent de cop d’Estat del 1981. Aquell era el context en el que es va aprovar la Constitució. Es confiava en què hi havia marge per a la interpretació pel que fa als temes delicats. I n’hi ha hagut, però s’ha emprat des de la tradició del poder absolut”.
Fa pocs dies, el Cercle d’Economia presentava el document “Fi de cicle. Temps nou”. Trobo significatiu que des de l’empresariat català, moderat i assenyat es tingui la valentia de plantejar qüestions punyents -fet que per se ja hauria de fer pensar als jerarques de la “meseta”- com les que reprodueixo a continuació:
“Podem trobar altres mostres d’aquest final de cicle en el qüestionament social d’una bona part de les nostres institucions polítiques, administratives i judicials, com així ho deixen palès les enquestes d’opinió i altres indicadors”.
“Enfrontats a aquesta realitat, des del Cercle d’Economia creiem que hem de transitar cap a un marc institucional rearmat i vàlid per a les pròximes generacions”.
“El diagnòstic sobre les debilitats de la nostra democràcia és, en general, clar i compartit. Al seu torn, la voluntat ciutadana per avançar cap a una democràcia millor és evident… Estem doncs, en un moment en què ha de prevaler l’ànim de rearmar la nostra democràcia…(i) en un Estat de Dret aquesta responsabilitat recau en els poders públics”.
“La gravíssima crisi econòmica que patim, i que probablement encara s’allargarà força, no pot ser motiu per no assumir clarament que, també, ens trobem davant la fi de l’etapa que vam iniciar amb la Transició. En el trànsit cap a unes institucions reforçades i una millor democràcia no hi ha motiu per a l’alarmisme ni el descoratjament. L’únic perill rau en la inacció conseqüència de la por al canvi… La concepció rígida i immutable de la Constitució és una de les millors mostres d’aquest temor. Potser sigui un bon moment per recordar que al llarg de la nostra història, a diferència del que ha passat en altres països, les Constitucions no s’han reformat: s’han derogat de forma abrupta. És temps de posar fi a aquesta lamentable tradició caïnita i d’acceptar que el principi democràtic, que vertebra tota Constitució, exigeix la seva reforma quan els seus preceptes no responen a la convicció social dominant”.
És significatiu que l’empresariat català faci aquest plantejament. Hauria de fer reflexionar a aquells que, probablement mancats d’arguments, només saben utilitzar la legalitat que malgrat ser vigent ha caducat, com a element de defensa numantina i/o com a arma d’atac per etzibar contra qui gosa discrepar del pensament únic espanyol de matriu castellana.
De tota manera, el que va passar durant les Jornades organitzades pel Cercle d’Economia el cap de setmana passat a Sitges, almenys pel que fa a la reacció de Rajoy, està més en la línea del “sostenella y no enmendalla” que en la dels arguments i el diàleg constructiu. Artur Mas i Pérez Rubalcaba es van manifestar oberts a dialogar en el marc d’una reforma constitucional (Mas ho va fer després de descartar mantenir la situació autonòmica actual per insostenible, rebutjar la política de “peix al cove” i reivindicar un acord PP-PSOE per una reforma en profunditat de la Constitució que, donat l’escepticisme que aquesta última possibilitat li provocava, el duia a justificar la seva posició en favor d’apostar pel dret a decidir).
El paper de Mariano Rajoy, però, va ser lamentable. Cal ser molt pobre d’esperit, molt curt de mires i anar molt escàs d’arguments per, davant un empresariat català que plantejava amb raons sòlides la necessitat de reformar la política, la Constitució i les institucions, sortís amb la ridiculesa que els “països petits” no tenen futur, no són viables. En fi, no reiterarem ara que Espanya ja voldria ser Dinamarca o Holanda o… simplement Luxemburg! Ens centrarem en el fet que ni els catalans ni els espanyols ens mereixem aquests insults a la intel·ligència.
Igualment, aquesta setmana hem pogut veure al Príncep Felip de Borbó interpretant aquest trist paper. No va arribar a l’extrem dels “galgos y podencos” del seu pare, però si que es va tancar en el bunker de “la necessitat de respectar les regles del joc”, sense pensar que potser, de tan rovellades com estan, ja no serveixen ni per justificar el manteniment de la Monarquia. Quina llàstima! N’hi hauria prou de considerar que hi ha qui opina que, fins i tot amb aquesta Constitució vetusta i arnada, que l’Estat delegui en el Govern de la Generalitat la potestat de celebrar un referèndum és una qüestió de voluntat política. Està segur doncs el Príncep que amb aquesta posició, més que jugar el rol -precisament- constitucional que té reservada la Monarquia, no està adoptant un posicionament polític que no li correspon? Pitjor que això és, però, que un (altre) Felip de Borbó, a Catalunya, a Girona, no doni cap senyal d’haver entès que l’actual entramat institucional -monarquia inclosa- i legal estan esgotats i requereixen una reforma urgent.
Estan perdent llastimosament el temps quan en lloc de dialogar amb arguments i intel·ligència es dediquen a refugiar-se crispadament en la Constitució o -Ministre Margallo- a anar a vendre la “marca España” -envoltat de “bailaores flamencos”, com en els temps de Franco i la Lola de España- a unes institucions, Brussel·les, a les que primer les enganyen amb la tramesa de dades de conjuntura econòmica falses i després els hi envien “la fiesta” creient que això servirà per alguna cosa més que per consolidar els tòpics habituals que s’apliquen als espanyols! També perd el temps Rajoy quan -en lloc de dialogar i atorgant-se la capacitat d’endevinar el que pensem i sentim els catalans- proclama que en realitat els catalans volem continuar sent espanyols i que tot aquest soroll no és més que un foc d’encenalls de baixa volada. Potser té raó. Per sortir de dubtes, no seria millor apostar per la democràcia, com Cameron, i permetre expressar en referèndum què volem els catalans en lloc de suplantar-nos parlant per boca nostra? Potser té por del resultat?
És impossible que Espanya surti mai de la seva mediocritat històrica amb actituds d’aquest tipus. Calen reformes. Moltes. Però no n’hi ha prou. És temps de regeneració i d’apostar, de veritat, no cosmèticament com s’ha fet des de la Transició, per la democràcia real. Fins ara tenim una pseudodemocràcia de molt baixa qualitat.