Fa pocs dies, un alt càrrec de la Generalitat se’m queixava, a partir d’una afirmació meva en el sentit que la covardia domina massa el quefer polític, que això no és cert. Em reafirmo: això ho veig així. No dic pas que tots els polítics, en totes les circumstàncies, estiguin mancats de valor. Sí que penso que massa sovint estan dominats pel temor. No fan el que han de fer. No prenen decisions per por. La por a perdre vots, sense adonar-se’n que el desprestigi general de la política és tan gran, que la inquietud hauria de ser per l’abstenció. Por, massa por. Por a tot. Als sindicats, als funcionaris, als grups d’interès, als ciutadans indignats. A tot.
El dia 21 de maig passat, TV3 va emetre el documental “Pujol/Catalunya. El Consell de Guerra” . A banda de l’acord o el desacord que pugui suscitar la figura del President Pujol, ell, com moltes altres persones durant la dictadura, van ser exemple de valentia. En el documental, com sempre ha fet ell, va evitar parlar de les tortures sofertes. Per respecte a les moltes persones torturades anònimes o no tant, com els dos militants comunistes que ell mateix citava. I també per evitar vantar-se de res. Parlava de “coses elementals que s’han de fer, que costen de fer. I sobretot, un cop les has fetes, no cal que en parlis més”.
Ell sabia que si en la seva intervenció final en el Consell de Guerra, es desdeia de les seves actuacions, mostrava empenediment, demanava perdó, amb sis mesos de presó passaria. En cas contrari li caurien set anys de presó com així va ser, tot i que finalment es veiessin reduïts. Però Pujol, l’any 1960, en plena dictadura franquista davant un tribunal militar en Consell de Guerra, va dir:
“Pertenezco a una generación que sube y que va a más, para honra y orgullo de nuestro país. No es una juventud que propiamente sea política. Pero su misma evolución espiritual y mental va llevándola, lógicamente y progresivamente, al terreno político, social y económico; es decir, a todo lo que es y se llama vida pública. En este terreno de la vida pública y de los problemas colectivos, la juventud va adoptando posiciones que no son propias de la situación política actual. No estamos de acuerdo con el actual estado de cosas. Es natural, por ejemplo, que deseemos y pretendamos una mayor justicia social…
Por todo lo dicho, creo que puedo afirmar, aunque tengo escasas y fragmentarias noticias de la calle, ya que prácticamente estos días en su mayoría he estado incomunicado, creo que puedo afirmar, decía, que cuando me siento… nos sentamos, en este banquillo, lo hacen con nosotros, espiritualmente, en el terreno de la actitud, esta juventud a que antes me refería. Y esto es importante para el futuro. Porque si los hechos que motivan nuestra actitud no desaparecen, situaciones como ésta se repetirán porqué responden a una juventud que va a más y que se presenta con un profundo signo de afirmación. La decisión del Consejo de Guerra no resolverá nada. Los problemas arrancan de más hondo…”.
Hi ha qui opina -confesso que per a la meva sorpresa, tot i que cal matisar que és gent jove- que “el terror de la crisi actual” és pitjor que el feixisme de Franco que, per cert, encara no ha estat condemnat per tots els partits polítics espanyols . No vull entrar en comparacions. Sí que queda clar, però, que davant determinades situacions, cal ser valent. Decidir, malgrat el preu a pagar pugui ser alt. Això avui no passa. No hi ha valor per prendre decisions que alterin el statu quo.
Vaig tenir la sort de col·laborar amb diversos Governs de Jordi Pujol. No pretenc dir que aleshores tot s’afrontés amb valentia i decisió i ara no. Hi ha encara molts polítics capaços d’abordar amb valor “temes tabú”, de prendre decisions, per difícils que siguin i segur que tots en tenim al cap de ben presents. Algunes d’elles marquen l’agenda política catalana. En qualsevol cas, en termes generals, el sentit de l’exercici del poder -poder democràtic, en el sentit més noble del terme- era més clar. I això malgrat sindicats, agents socials, corporacions professionals, grups d’interès… I malgrat els alts funcionaris que al contrari del que passa ara massa sovint, en darrer terme obeïen al poder polític. El que podríem anomenar efecte “Sí, Ministre”, és tan antic com la pròpia administració. Però en l’actualitat, l’alt funcionariat imposa en excés el poder derivat de la racionalitat administrativa al poder polític. Fins i tot passant per alt lleis aprovades pel Parlament. Ho fan a base d’amenaçar i espantar als decisors polítics dels riscos administratius, civils o penals en els que poden incórrer. El cas del Palau de la Música -el cas Millet-, va ser utilitzat vergonyosament pels alts buròcrates de la Generalitat per, aprofitant la necessitat dels polítics d’aparèixer ben nets, propiciar que el Parlament de Catalunya aprovés per unanimitat de tots els grups parlamentaris mesures que, sota una pretesa eficàcia anticorrupció, en la pràctica, a banda de no millorar per a res el control, han suposat i suposen interferències a la gestió pública eficient.
La por, la manca de valor paralitzant, pot acabar comportant que les actuacions estiguin mancades de la dignitat suficient. I això no és menor.
El President Pujol en el documental, manifestava el següent: “Una cosa que has de salvar (i això semblarà una frase rocambolesca… no sé com ho interpretaran) és l’honor. Si tu t’has atrevit en un moment determinat a desafiar Franco, el que no pots fer és, a la primera embranzida, és dir: sí senyor, sí senyor...”.
I afegia: “La força principal d’un pres, la força principal d’un país que estigui en situació de subjecció, és la seva dignitat. La gent en fa broma d’això, no? D’això que en diuen l’honor”.
Es parla molt de la necessitat de regenerar la política. I jo hi afegiria la necessitat de regenerar les estructures de poder en general, no només el polític. En aquest moment, recuperar la independència de determinades servituds, generalment de grups d’interès econòmic, és cabdal. S’ha de ser prou digne i tenir prou sentit de l’honor per a no eludir responsabilitats i prendre decisions per difícils i enutjoses que siguin.