Jonathan McIntosh
El moment és delicat. Tot i ser obvi, m’he referit en diferents posts a què hi ha molta gent que ho passa molt malament i que una minoria sense escrúpols manipulen perillosament aquest patiment tot fomentant la fractura social. Es tracta de col·lectius minoritaris que davant les opinions discrepants amenacen, insulten, disseminen falsedats impunement i intimiden a qui no pensa com ells i als seus familiars. Són minories que menystenen les regles més elementals de la democràcia (també les de la bona educació i el respecte més bàsic a les persones), alhora que ignoren les resolucions judicials si no els hi agraden. La intransigència i l’odi envers qui discrepa d’ells, l’apliquen també als membres del poder judicial.
Tot això s’embolcalla cínicament, sota l’etiqueta d’una pretesa llibertat d’expressió i d’actuació i com ha estat el cas de Pia Bosch el passat cap de setmana (candidata del PSC a l’alcaldia de Girona el 2011 i exdiputada al Parlament pel mateix partit), es llença en forma d’atac ignominiós contra el dret a ser diferent i a opinar com es vulgui. Aquestes minories perverses dicten el que és acceptable i ataquen a qui gosa contradir-les. N’hi ha prou amb no pensar igual perquè la cara de qui discrepa sigui exposada en públic en forma de diana que incita a fer punteria o com si d’un malfactor o un criminal es tractés. De fet, aquesta intolerància a la discrepància té un nom molt concret. Es diu FEIXISME i els que la practiquen, feixistes.
Em permeto transcriure les paraules de Jordi Basté, ahir a les 8 del matí, alhora que el felicito per expressar el que hauria de ser obvi i per fer-ho de la forma clara i brillant en què ho ha fet. Va dir el següent:
“Tot s’hi val, tot és de franc, especialment les relacions personals, pots dir de tot, el que vulguis, amb insults, amb amenaces, amb abraçades, amb dignitat, amb noms i cognoms, amb pseudònims, amb educació, amb passamuntanyes. Estem en l’època en què, efectivament, tot ens iguala i tothom està a la mateixa altura comunicativa, fins i tot els que parlem a cara descoberta amb els que vénen amb amenaces, amagats darrere l’anonimat.
Hi ha una frase en l’article d’avui d’en Sergi Pàmies a “La Vanguardia” que em va perfecte: ‘Entre l’aplaudiment escarni i totes les fórmules d’intimidació anònimo-internàutiques, la nostra època ofereix un ventall alarmant d’arbitrarietat disfressades d’espontaneïtat i llibertat’.
No ho dic només per les xarxes. Avui, abans de parlar de Xipre, vull expressar la indignitat de veure aquest cap de setmana la fotografia de la candidata del PSC a l’Ajuntament de Girona Pia Bosch a la seu dels socialistes catalans de Girona envoltada per una diana, amb el lema ‘El poble no perdona’, al costat dels símbols de la falç i el martell, i de l’estelada. Ni el comunisme, ni l’independentisme mereixen tenir gent covard amagada en un pot de pintura, ni evidentment col·locar tothom al mateix sac que els irracionals de l’altre cantó també volen situar. Això, si és que han estat comunistes i independentistes, perquè els covards no tenen ideologia i es poden amagar en símbols que no els representen. El de menys és el que diuen perquè amagats, poc ens ha d’importar.
Des d’aquí la condemna a les amenaces sigui a qui sigui, vinguin d’on vinguin, per descomptat sigui una persona popular o una persona del carrer; però si a sobre estan fetes des de la foscor, des de l’anonimat i des de l’insult, el crit de la justícia clama contra allò que clarament no és democràcia. Ànims, Pia”.
M’hi sumo. Des de la discrepància que sovint he tingut amb les posicions de la Pia Bosch, vull expressar tot el meu suport, respecte i solidaritat cap a ella. Pia, jo també et dic: ÀNIMS!!