GESTIONAR EL SISTEMA SANITARI COM UNA BUROCRÀCIA MECÀNICA: UN OBJECTIU CONDEMNAT AL FRACÀS (2)

En el post anterior he emprat arguments conceptuals per cridar l’atenció sobre el fet que oferir serveis sanitaris de qualitat a les persones, i fer-ho de forma eficient, no és compatible amb unes institucions sanitàries organitzades d’acord amb el model propi de l’Administració Pública.

Passant d’allò conceptual a l’experiència pràctica, em referia al fet que catorze anys de treball a l’Administració Pública no van fer res més que reforçar el que per formació acadèmica ja tenia clar.

Com a conseqüència, la decisió tècnica i política dels professionals i responsables que durant els anys 80 i primers dels 90 vam participar en la formalització del que s’acabaria coneixent com el model sanitari català, era congelar, reduir i minimitzar el model organitzatiu que caracteritza l’ICS, amb l’objectiu final de transformar-lo i equiparar-lo al dispositiu sanitari concertat. En part per aquest motiu es va optar per la creació de la XHUP, amb aquesta idea de tendir a l’equiparació dels centres de l’ICS amb els concertats. En els darrers anys, però, s’ha fet el contrari i s’ha traslladat el model de control i administració de l’ICS a les empreses públiques i consorcis sanitaris. En un proper post abordaré les raons teòriques emprades per cometre aquest disbarat, així com el que en opinió meva són les motivacions reals d’aquesta operació.

Davant de l’evidència que proporcionen els resultats, no hi ha cap raó que justifiqui que no es prenguin decisions polítiques, de model, que reverteixin la situació actual. En una situació de crisi com la que estem patint, en la qual hem d’aplicar retallades, té encara menys sentit, no només mantenir el model d’Administració Pública que caracteritza l’ICS, sinó estendre’l a les empreses públiques i consorcis sanitaris, quan les dades demostren que la gestió empresarial aplicada al sector públic sanitari permet ser més eficient, és a dir, fer més amb menys.

M’he referit reiteradament -i he felicitat en públic i en privat el Departament de Salut pel seu exercici de transparència i que ha estat massa poc reconegut- al fet que la publicació de les dades de la Central de Resultats del Departament de Salut evidencia aquesta realitat. El mes de desembre passat, en un article a “Diario Médico”, reproduït en aquest bloc el dia 18 d’aquell mateix mes, assenyalava el següent:

 “L’informe de la Central de Resultats presenta les dades sota cinc dimensions. En la d’atenció centrada en el pacient no s’observen diferències entre els hospitals de l’ICS i la resta. Però pel que fa a l’efectivitat, ja comencen a entreveure’s diferències significatives. Els grans hospitals de l’ICS presenten major mortalitat per fractura de coll de fèmur i dupliquen el percentatge mitjà de complicacions mèdiques i quirúrgiques. Si mirem les infeccions nosocomials, el percentatge de prevalença als grans hospitals de l’ICS quasi duplica la mitjana general. Addicionalment, no hi ha ni un sol indicador on els hospitals de l’ICS millorin la mitjana del sistema sanitari català. Quant a eficiència, tots els hospitals de l’ICS superen la mitjana catalana pel que fa a hospitalitzacions evitables i cap d’ells arriba a la mitjana de substitució de cirurgia major ambulatòria.

Fins aquí, les dimensions anteriors, ja de per sí negatives, poden ser considerades el numerador d’un quocient mancat del denominador: la rendibilitat econòmica dels recursos emprats. Quan l’incorporem, la diferència en detriment dels hospitals de l’ICS, per comparació a la resta, és important. Si la mitjana de la rendibilitat dels ingressos d’explotació és del -2,4%, els hospitals de l’ICS es mouen entre el -8% i el -12,6%. És a dir, de cada 100 euros de diner públic ingressat, els hospitals de l’ICS poden arribar a generar gairebé 13 euros de pèrdua.

Si considerem el rendiment tret dels actius en el sistema, se situa en el -6,3%. Els hospitals de l’ICS assoleixen valors negatius que sobrepassen el -20% en tots els casos, arribant en els hospitals més grans al -40%. És a dir, el rendiment dels actius -de les inversions en edificis i en tecnologia-, en el cas dels hospitals de l’ICS, és entre un 20 i un 40% inferior que la mitjana del sistema sanitari català. Si detraiem de la mitjana l’impacte dels propis hospitals de l’ICS, el resultat es dispara fins a valors difícilment comprensibles”.

El Departament de Salut va fer públiques les dades de la Central de Resultats el 13 de juliol de 2012. Aquesta setmana es presentaran, de nou, actualitzades. Costa molt d’entendre que no provoquin una reacció contundent de reconducció del model.

Puc comprendre que, quan descric aquesta situació, alguns professionals de l’ICS se sentin molestos. Estic pensant en aquells que aposten per perpetuar aquest model per raons que no poden ser altres que preservar el caràcter públic i estable del seu lloc de treball. No és o no hauria de ser el cas dels directius i professionals que, malgrat les dificultats consubstancials al model organitzatiu de l’ICS, lluiten per fer les coses de la millor manera possible i pateixen, en primera persona, les limitacions d’aquest model. No hauria de ser així perquè està clar que el problema no és la capacitat professional, la competència o el compromís d’aquestes persones. El problema és el model. El millor boxador del món, si se’l fa competir amb les mans lligades darrere la cintura, no podrà demostrar que ho és. El problema és que els que tenen el poder de deslligar-li les mans, no ho facin.

Fa pocs dies em van convidar a pronunciar la conferència de cloenda d’un Màster de la Universitat de Barcelona. En presentar aquesta evidència, un professional de primera línia de l’ICS es queixava que no s’hagués pogut tirar endavant l’anomenada Llei de l’ICS, que perseguia una reforma que, essent insuficient, podia permetre fer grans avenços. Per què no s’ha pogut aplicar la Llei de l’ICS? Per què el Govern de la Generalitat no ha tingut prou poder polític per executar una Llei aprovada pel Parlament de Catalunya? Amb la resposta m’avanço al que serà el contingut del proper post: les causes del perquè, des de fa uns pocs anys, s’ha frenat el desenvolupament del model sanitari català i s’ha revertit el mateix mitjançant un lamentable procés d’administrativització. La debilitat de l’estament polític front l’opinió pública, incrementada pel clima social que associa de forma general polítics -i cada vegada més altres “poderosos”- amb la corrupció, ha facilitat que determinats òrgans administratius i alts funcionaris de la Generalitat (i en general això ha passat en el conjunt d’administracions) hagin aprofitat el buit de poder per exercir-lo ells.

Bé, en el cas del (no) desplegament reglamentari de la Llei de l’ICS, hi va haver prou amb un parell d’informes jurídics, absolutament interpretables, un de la Junta Consultiva de Contractacions i l’altre del Gabinet Jurídic Central, per impedir que una Llei aprovada pel Parlament de Catalunya s’apliqués.

Fa molts anys que Don Álvaro de Figueroa y Torres, Conde de Romanones, es va fer famós per la frase: “Dejad que los diputados hagan las leyes, yo haré el reglamento”.

En aquest cas, no hi va haver ni la possibilitat de fer el reglament. Va ser avortada d’antuvi, condemnant l’ICS, de moment, a haver de continuar intentant gestionar la complexitat del sistema sanitari amb un model organitzatiu inservible per fer-ho: la “burocràcia mecànica”.