DIARI D’UN CAP DE SETMANA DE PRIMAVERA

És divendres 1 d’abril. Plou. Abril és un mes primaveral. Els camps i els jardins s’emplenen de flors, el dia s’allarga i la nit s’escurça. És la primavera que la sang i la saba altera. I encara em ve al cap la dita castellana “en abril, aguas mil y todas caben en un barril”. Ja és això, m’ha tocat anar d’una banda a l’altra i tot i que no ha plogut a bots i barrals, he acabat calat i arribant a casa m’he hagut de canviar.

Recordo l’obra que vaig anar a veure ahir, dijous, a la nit “Els homes són de Mart i les dones de Venus”. Una comèdia divertidíssima, un monòleg de 90 minuts, magníficament interpretat per Jordi Diaz. Us el recomano. Producte soft, distret i ideal per riure. Vaig llegir un dia que la teoria tendeix a limitar la llibertat de la voluntat, mentre que l’experiència l’amplia. Aquesta obra, plantejada com una classe, on l’actor-monologuista és el professor i el públic els alumnes, a primera vista pot semblar una exposició teòrica però, tan infinitament basada en la quotidianitat de la parella, que els alumnes, el públic, amb els esclats de riure d’assentiment, corroboren que la teoria en aquest cas amplia, obra portes, a la realitat. De fet, “el mètode pedagògic” que segueix és el mètode del cas o ensenyament a través de casos pràctics. Per tant de teoria poca. De realitat molta. Sembla que els homes i les dones estem condemnats a no entendre’ns. No queda clar que el punt mig sigui assolible…. Depèn. I de què depèn?. Depèn…

Al llarg de la meva vida he escrit molt, però mai he portat un diari ni ara per ara, tinc previst fer-ho. Aquest és un assaig de cap de setmana que em sembla serà poc ortodox. Un joc.

Parlant de diaris penso en “El quadern gris”, llibre de Josep Pla que m’encanta. També us el recomano si no l’heu llegit.

Hi ha però un altre record més “inquitant” en relació al fet d’escriure diaris. He anat a buscar la referència (pròleg de César Antonio Molina al llibre “Cuadernos de Lanzarote I (1993-1995)” de José Saramago). Diu:

“Un diario es un ejercicio narcisístico, un ejercicio ‘exhibicionista’ que busca la presencia de los demás ahuyentando la soledad. Es una forma particular de autocomplacencia que asume el riesgo de falta de sinceridad”.

En “Les notes per una introducció a l’estudi de Josep Pla” del gran Joan Fuster, aquest afirma:

“Josep Pla -com ell mateix diu de Santiago Russinyol- sempre ha escrit ‘pensant en el lector’ (…). ‘Pensar en el lector’ per a ell, significa no convertir l’escriptura -la lectura- en un complot d’afliccions inútils, per més ornamentals i precioses que siguin; significa, també, ser exacte en els mots. Exacte o suggeridor. (…) ‘Pensar en el lector’ vol dir, encara, segons el criteri de Pla, més coses: totes les que puguin contribuir a fer-se llegir. I aquesta és la ‘transcendència social’ ´-són termes seus- que ell s’havia proposat aconseguir”. Ho va aconseguir! La seva obra és ingent i “El quadern gris”, un diari que enalteix l’obra.

Tornant al pròleg de César Antonio Molina, m’agrada especialment un fragment que recull del propi Saramago, que per a mi descriu la màgia que té el diari:

“Conducido por las circunstancias a vivir lejos, invisible de alguna manera ante los ojos de aquellos que se habituaron a verme y a encontrarme donde me veían, sentí (siempre empezamos por sentir, después pasamos al raciocinio) la necesidad de juntar a las señas que me identifican una cierta mirada sobre mí mismo. La mirada del espejo. Me atengo, por lo tanto, al riesgo de falta de sinceridad por buscar su contrario…”.

No ho trobeu sensacional?!!!

Deixa entreveure la possibilitat de reinventar-se i ornamentar la realitat, que no vol dir -sempre- falsejar-la. Al cap i a la fi, què és la realitat?

Recordeu la sentència de les memòries de Gabriel García Márquez -que tantes vegades vaig citar en els 8 posts de la narració “Mons superposats”, entre el 30 de gener i el 26 de febrer passats-?:  “La vida no es la que uno vivió, sino la que uno recuerda, y cómo la recuerda para contarla”. De fet el propi títol del llibre ja és prou expressiu: “Vivir para contarla”.

Explicar-se, narrar, descriure, imaginar… També en un diari, per què no?

Si hagués d’explicar el sopar que vaig tenir dijous al vespre a la sortida del teatre, últim dia de març, dia primaveral també, no explicaria el sopar que vaig tenir, sinó el sopar que recordo i com el recordo per explicar-lo. Si això pretengués, que no és el cas.

El mateix em passaria amb el sopar que vaig tenir el primer dia d’abril. Com diu Saramago, sempre comencem per sentir i després passem al “raciocinio”…

Michel de Montaigne ens adverteix del risc de perdre el sentit de la vida si amb la pretensió d’analitzar-la millor, ens allunyem massa de la realitat. El mateix diria jo de la felicitat. Dues qüestions que determinen l’existència humana: el sentit de la vida i la cerca de la felicitat. Ens convida doncs a viure la vida, a passar a la pràctica amb capacitat d’acceptació de la realitat, ja sigui més o menys amable. Narrar -novel·lant una mica potser- la realitat en un diari pot estar molt bé i aproximar-nos al sentit de la vida.

Dissabte 2 d’abril. Indubtablement primavera. Surto de casa disposat a fer quelcom que no m’agrada gens i menys en dissabte: anar a comprar roba!!! Sempre hi vaig a l’hora de dinar i a la botiga més propera de casa que trobo oberta al migdia.

Encara no entenc per què -no hi vaig mai- vaig entrar a Zara. Em vaig quedar “esmaperdut i garratibat”. Quina bogeria!!! Quina gentada! Vaig tenir la sensació d’entendre de cop el negoci d’Amancio Ortega. I… sí, ho confesso -i no “desfiguro la realitat”- anava a comprar una cosa que no vaig trobar i vaig sortir amb tres que no tenia previst comprar. Sí, sí, ja ho sé… Babau, ingenu, un accident totalment inhabitual en mi -ho prometo- de compra compulsiva. Consumidor al servei d’un capitalisme inhumà. Pecador a consciència perquè he analitzat el fenomen sovint i conec bé la trampa on és. Incoherent…Perdooooooó!!!

Em va cridar l’atenció l’actitud de la venedora: amable, simpàtica i amb uns ulls felins, de color blau-verd, penetrants (Sí, ja sé. Alguns pensareu que heu entès per uè vaig sortir amb tres coses que no corresponien al que vaig anar a buscar. Doncs no. Ja les duia a la mà quan li vaig anar a preguntar sobre una peça triada). Les primeres vegades que vaig anar als Estats Units o al Canadà, em sorprenia que només posar el peu en una botiga sentia “May I help you?” o bé “Est-ce que je peux vous aider?”. I si deies que sí aquell noi o noia s’abraonaven -això sí molt amablement, però intensivament- damunt teu per mirar de vendre’t quelcom i sovint que quedessis content amb el tracte. Tenien comissió per volum de venda. Doncs el mateix em va passar amb la venedora de Zara. Benchmarking nord-americà? Potser.

La cua per pagar era inacabable. Tres caixeres que no donaven a l’abast. Finalment m’aproximo a una d’elles quan em toca i tant bon punt arribo em mira i, amb accent estranger, em diu:

-Si pogués tornar enrere…

-Una mica difícil (contesto jo i afegeixo)

-Què canviaries?

-Tot, absolutament tot. L’escola que vaig anar…

-Bé, ho pots canviar a partir d’ara no?

-Ufff!

-De quin país ets?

-De Bulgària

-Quant temps fa que estàs aquí?

-10 anys…

-Bé…sort. Fins una ltra.

-Gràcies. Igualment. Adéu.

Ella i la dependenta són les dues úniques persones amb les que he parlat aquest mati de dissabte. Dino a casa, tinc dues converses telefòniques i cau a les meves mans un article que em fa pensar en una frase de l’escriptor moçambiquès Mia Couto (nascut el mateix dia que jo, però 3 anys abans):

“La realidad es peligrosa, la naturaleza es traicionera y la humanidad es imprevisible”.

De l’article que llegeixo en destaco la frase següent:

“Ya a principios de la década del 2000, Frederick Buell advertía en su libro ‘From apocalypse to Way of Life’ de que hablar de una crisis medioambiental era resumir demasiado las cosas. Buell elaboraba una lista que debería incluir cuando menos una crisis de energía y recursos; una crisis de residuos; una crisis de espacio abierto; una crisis de humedades; una crisis de producción alimentaria; una crisis de diversidad de cultivos; una crisis forestal; una crisis de suelos cultivables; una crisis oceánica; una crisis de agua potable; una crisis de biodiversidad; una crisis de lluvia ácida; una crisis del agujero de la capa de ozono; una crisis de calentamiento global; una crisis de toxicidad del medio ambiente; una crisis de enfermedades globales; una crisis de superpoblación; una crisis de crecimiento o desarrollo. Muchas de estas crisis, subrayaba Buell, son a su vez plurales. Desde entonces, todos los problemas enumerados por Buell no han hecho sino crecer. Las peores previsiones se han cumplido con creces y ya hay en el planeta muchos más humanos de los que los estudios de los ochenta y los novena afirmaban que el ecosistema sería capaz de suportar”.

A l’estiu ja em vaig referir en un post a l’encíclica del Papa Francesc Laudato SI. Va en la mateixa línia: cal repensar a fons el model capitalista, no només de producció, sinó de societat, tot el que comporta i disminuir les desigualtats si volem salvar la casa comuna, el planeta.

Davant aquests fets descrits hi ha qui reacciona dient que la política és una de les poques vies que els ciutadans tenen per fer-se sentir.

Segons José Luis Pardo però (Catedràtic de Filosofia de la Universidad Complutense de Madrid): “Vivimos en un tiempo en el cual la moral (convertida en “estilos de vida” o “identidades”) parece estrangular las pocas arterias que los mercados financieros le dejan libre a la acción política”.

Podríem parlar d’educació i de formació, de sensibilització social i econòmica, de sentit del que és comú, de compromís col·lectiu, d’espiritualitat, de la fe i el compromís religiós. O recordar simplement el que va dir Steve Jobs: “Si vius cada dia com si fos l’últim, és molt probable que algun dia facis allò que toca”. Això val per a tots: polítics i monstres de les finances, però també per a tots i cadascun dels habitants del planeta.

I és que la humanitat, a banda d’imprevisible, majoritàriament sembla haver entrat en una dinàmica autodestructiva difícil de comprendre. Els interessos per no reformar la disbauxa capitalista expliquen bona part del problema. Però seria reduccionista no apel·lar a la responsabilitat individual, sovint acomodada amb un tercer culpable: el capitalisme salvatge, que ho és, però que no ho explica tot.

El mateix dissabte, Carles Capdevila, que fa uns mesos va fer públic que té càncer, es preguntava retòricament com pot ser que la gent no adopti hàbits de vida més saludables o bé “Com és menja que siguem la generació més preocupada per la felicitat i la realització personal, i ens juguem la vida escrivint WhatsApps al volant, oblidant el cinturó, deixant de banda coses tant òbvies, com menjar fruita, pujar escales o caminar?”.

La generació més preocupada per la felicitat i la realització personal, la mateixa que es carrega el planeta i en gran part la convivència sana i pacífica!!!

Penso en quina és la meva actitud personal davant aquest panorama. La vida associativa -no exempta de les misèries humanes- és sens dubte fonamental. Però la meva opció avui -no així durant molts anys de la meva vida- és més personal que d’acció col·lectiva. Confio que escriure aporti algun valor i pel que fa a la resta, intento millorar la qualitat de les relacions personals, a la feina, arreu. Amb la família i els amics per suposat i amb un munt de gent que no saps com, truca  a la porta per coses diverses. Intento fer les coses el millor que sé en el meu radi d’acció. Segueixo creient que es pot contribuir a recuperar la bondat de l’ésser humà amb treball individual.

Bé, acabo el dissabte al Camp Nou. Homenatge a Cruyff a banda, la resta… sense comentaris!!

El diumenge me’l passo a casa. Fullejo el diari tot i que fa temps que no segueixo les notícies. Mai veig la TV (partits del Barça o grans partits de futbol a banda), llegeixo algun article d’opinió i a estones escolto -poc- la ràdio. Llegeixo i escric, mentre normalment escolto música…

De tota manera, a menys que t’aïllis en els confins del món, sense accés a la tecnologia, t’acabes assabentant del que passa. Europa està en crisi: retallades amb Grècia com a màxim buc expiatori, el Brexit, el drama dels refugiats sirians, la incapacitat de lluitar contra les veritables causes -les reals- del terrorisme jihadista amb l’aparició de moviments feixistes i d’extrema dreta… A Espanya, cap polític em mereix confiança, ni els de la vella política, incapacitats per regenerar-se, ni els de la nova, moguts excessivament per l’odi vehiculat amb gran teatralitat i snobisme. A Catalunya…. la gestió de la realitat marca la diferència entre els independentistes que governen i els que no i sembla ser que la sensació de fragilitat de l’acord parlamentari que va fer possible el govern, augmenta…   Parlem de Donald Trump per canviar de continent?

A gairebé tots els trobo molt lluny del que és essencial per als éssers humans… Lluny d’ells mateixos, de la seva essència. Com fent d’actors. Interpretant un joc de rol. Desconnectats de l’ànima humana. I trobo que els de la “nova política”, mimetitzen a velocitat supersònica aquestes maneres de fer.

A la tarda faig una cosa excepcional: em baixo (legalment!) “Truman”. Està bé… També us la recomano.

Escric aquest post i per acabar-lo recupero la frase del meu amic Joaquín Tamames amb la que acabava un llibre que vaig publicar el 2009:

“Los tiempos que nos tocan vivir son de crisis y traumas, pero son relativamente benignos si se comparan con el horror planetario de otras épocas, como la II Guerra Mundial, por poner un ejemplo.

LA FORÇA DE L’ESPERANÇA

Pero son también tiempos de esperanza, en los que millones y millones de personas de buena voluntad luchan por un mundo mejor y son cada vez más conscientes de que el apego, el egoísmo y la violencia –que no necesariamente es física, sino que puede ser verbal o incluso de pensamiento-, son un camino seguro al desastre”.

Massa naïve? Us molesta la fórmula “final feliç”?… Què voleu que us digui? És que m´ho crec i en qualsevol cas, aquest ha estat un -només un- dels possibles diaris d’un cap de setmana de primavera, en el que va morir Maldini (q.e.p.d.). No Paolo Maldini, estrella del Milan i de la “Squadra Azzurra”. Va morir el seu pare, Cesare Maldini, també estrella del Milan i de la selecció italiana.

Bona nit…