VIATGE AL CON SUD

CALLE CORRIENTES BUENOS AIRES

Acabada l‘última reunió arribo a l’hotel. Encara és de dia. Un dia fresc, agradable, de primavera a Buenos Aires. M’ha costat arribar a l’hotel a causa dels aldarulls que s’organitzen habitualment els dimecres als carrers d’aquesta ciutat, sempre impactant.

M’expliquen que són els que durant el govern de Cristina Kirchner vivien de subvencions i ajuts diversos als que ja no hi tenen accés. Precisament vaig llegir al diari “Clarín” que el govern actual de Mauricio Macri prefereix pagar l’atur abans que mantenir plantilles de funcionaris hiperinflades clientelarment durant els anys del govern populista.

Descanso una estona i surto a sopar per la zona que delimita els barris de El Retiro i La Recoleta. Entro en un restaurant tipus “El Caballito Blanco” de Barcelona o l’antic “Madrid-Barcelona”. L’aspecte de la gent és de persones benestants. Ambient familiar. Parelles de gent gran (un senyor d’aspecte distingit, alt amb ulls blaus, “porteño” d’origen italià, potser), un pare amb 3 fills adolescents q

ue podrien ser perfectament de la Bonanova per l’aspecte i les formes, senyores farcides de botox que són més grans del que semblen… A la taula del cantó hi ha un home amb aspecte de patrici, corpulent, que parla fort però sense ofendre l’oïda. Respon una trucada d’un que -impossible no sentir el que diu- hauria d’estar a Buenos Aires però està a Córdoba, el que enutja visiblement el meu veí de taula que li diu: “¡Qué se yo, pibe! ¿Si vos andás por Córdoba cómo vamos a ir al escribano?”. No em puc treure del cap el contrast desmesurat entre riquesa i pobresa que s’observa en aquesta ciutat!!!

Demà ja torno, una setmana després d’haver sortit de Barcelona. Fa exactament una setmana em disposava a viatjar de nou cap a Buenos Aires, només tres mesos després d’haver-hi anat per feina, com ara.

De tota manera la destinació final de la setmana passada no era Buenos Aires. Era Santiago de Xile. Vaig passar el cap de setmana a la capital andina després de molts anys de no haver-hi estat.  L’última vegada, poc abans de l’any 2000.

En el trajecte Buenos Aires-Santiago de la setmana passada, tenia la intenció d’escriure, mogut per una barreja d’emocions. Records diversos i variats del passat barrejats amb el fet que des de fa poc el meu fill viu a Santiago de Xile. A banda de les ganes de veure’l, retrobar-lo en aquest seu nou hàbitat suficientment conegut per a mi, era especial…

Tenia, doncs, la intenció d’escriure i pensava en la quantitat de vegades que he aprofitat llargs trajectes en avió per escriure. Però en aquell trajecte Buenos Aires-Santiago de Xile, després de tants anys de no fer-lo, estava pendent del moment de creuar els Andes. Recordava la de vegades que havia tingut la sort de contemplar aquell espectacle, no indescriptible, però sí intransferible. Mentre pensava això, ja volant, mirant avall només veia núvols. Però estava convençut que veuria els pics andins en l’espai situat entre els núvols i l’avió.

Pensava en aquells viatges i altres de similars, creuant Argentina per anar i tornar de Buenos Aires a Córdoba  o a Mendoza, quan l’hostessa va interrompre aquests records per demanar-me si volia beure alguna cosa. Li vaig dir: “Agua, por favor”. I em va contestar: “¡Bárbaro!”.

També vaig recordar els viatges a Xile, per anar a treballar a San Pedro de Atacama, al desert, quan vaig col·laborar amb l’hospital de la Compañía del Cobre.

De tot això fa molts anys, però el record que en tinc és la vista de l’ample de la Cordillera, amb pics nevats, que trigava en creuar-se ben bé entre 10 i 15 minuts. Donat que es passa prop de l’Aconcagua -que s’acostuma a veure més aviat en el trajecte invers, el de Santiago a Buenos Aires- l’avió s’enlairava més i la vista encara era més espectacular . A dreta i esquerra de l’avió, és a dir, al nord i al sud, veus com la immensa muntanya s’allunya majestuosament cap a Perú i cap a la Tierra del Fuego. L’espectacle és titànic i d’una bellesa extrema. L’Aconcagua impressiona i sempre em fa pensar en els aleshores joves jugadors de rugbi uruguaians que van patir el famós accident d’avió amb el conegut episodi d’antropofàgia que va permetre a alguns d’ells salvar la vida.

Una vegada vaig tenir la sort de fer aquest viatge en un petit reactor de 6 places, i el pilot, aprofitant que les condicions per al vol

ELS ANDES

eren òptimes, va rodejar dues vegades el pic de l’Aconcagua i ens va mostrar el lloc on s’havia estavellat l’esmentat avió del drama de “Viven”. Per més que resulti impossible imaginar-s’ho, el fet d’estar-hi al damunt provoca una sensació estremidora.

Poca cosa vaig escriure en aquest viatge de la setmana passada. Ho reprodueixo:

“Ja veig els pics dels Andes nevats sobresortint per damunt dels núvols! A mesura que ens hi acostem es van fent grans. Hi ha molta neu en aquests primers dies de primavera austral. De fet l’accident famós del vol que transportava els jugadors de rugbi uruguaians es va produir el 13 d’octubre de 1972 i a banda de neu abundant, les temperatures, segons diuen les cròniques, arribaven a ser de -30 graus centígrads. No sé com pot haver influït el canvi climàtic, però a fe de Déu que a mesura que ens aproximem als cims andins veig que la neu és abundant. Ara ja estem a sobre i es veuen -tot i no estar-hi- a prop. Veure-ho i pensar en aquell accident i el periple d’aquells nois durant més de dos mesos a la neu, esgarrifa especialment. És com si estiguessis a menys distància d’aproximar-te a viure la tragèdia!

I com sempre que viatjo a Xile, una vegada més, un pensament recurrent i habitual: la sensació d’estar on el món acaba, a un territori aïllat. Al nord, el desert d’Atacama, el més àrid del món, amb una superfície com tres vegades Catalunya. Al sud, el gel, l’Antàrtida. A l’est, la muralla andina i a l’oest, el Pacífic. Quan penso que Pedro de Valdivia, el conqueridor extremeny, hi va arribar a cavall després de creuar el desert d’Atacama el segle XVI…!”

El Xile modern és un gran país, des de molts punts de vista avançat en el conjunt llatinoamericà, per la qual cosa és evident que la seva situació geogràfica, en termes generals, no ha estat una limitació. Això no em treu aquesta sensació subjectiva de sentir-me, no només molt lluny de casa, sinó que a més a més i sobretot, aïllat del món. Quan has travessat el desert d’Atacama (i no a cavall com Pedro de Valdivia, és clar!) i quan assegut a l’avió veus els cims nevats dels Andes i passen els minuts i no acabes de travessar-los, finalment quan aterres a Santiago de Xile, sents que si bé has superat còmodament les contundents barreres geogràfiques que l’arraconen contra el mar, el desert i el gel, estàs tancat en un espai aïllat del món.

Bé, tornant a l’objecte d’aquest viatge, no cal dir que retrobar el meu fill a Santiago de Xile i compartir les estones que la feina li va permetre durant el cap de setmana, va ser entranyable.

Més enllà de xerrades, convivència i sentiments compartits, els esdeveniments polítics succeïts a Madrid el cap de setmana passat, i també els dies successius, a Madrid i a Barcelona, van protagonitzar part de les converses amb el meu fill i companys seus, en la línia d’afegir raons al fet d’estar ben lluny d’un país que ofereix espectacles tan lamentables. Que si el PSOE, que si eleccions per acabar d’humiliar el fracturat socialisme espanyol, que si inhabilitació de Mas, Ortega, Rigau i suposo que Homs… Politització de la justícia i/o judicialització de la política. No se’n salven ni els braus: sembla ser que el que per a mi és una salvatjada i per a Espanya és patrimoni cultural -gaudir martiritzant aquests animals- també és matèria que competeix al Tribunal Constitucional!!!

Si tot plegat esgota i insulta el sentit comú, això mateix vist des de la distància a la que es troba el Con Sud llatinoamericà, intensifica la sensació de vergonya aliena i provoca el desig de no tornar a casa. A Xile no és que no passin coses i no diguem a l’Argentina però -i que s’entengui com cal, no com desafecció de tot el que no passi al nostre país- et són més alienes, no t’afecten de la mateixa manera. Definitivament, la situació a Espanya i a Catalunya cansa. L’espectacle, els espectacles, són lamentables. Execrables. Avorreixen!

ELS ANDES

Els joves catalans expatriats que he vist aquests dies, coincideixen a l’hora de destacar que mirar la realitat de casa des de tan lluny permet prendre distància i no viure-ho tan intensament. Em deien que a la terra d’acollida no experimenten el cansament, el mal ambient, la queixa generalitzada, l’enveja, el mal humor per la situació política, social, econòmica, laboral, que vivien a Catalunya. A tot arreu hi ha problemes. Però al Xile dels expatriats, els elements més esgotadors que contaminen la vida quotidiana de Barcelona, o no hi són tan presents o, en qualsevol cas, ells no ho viuen igual i ho agraeixen molt. Per a ells és un descans.

Emigrar no és un camí de roses. Gairebé cap d’aquests nois i noies ha triat Xile específicament per anar-hi. Ja hi ha qui ho ha fet, però no és el seu cas. Aquest país i/o les empreses catalanes o multinacionals per les que treballen els han ofert un atractiu pla de carrera que a Barcelona o a Catalunya els hi hagués costat molt més de trobar.

Són conscients de què estan lluny de casa i de la família, de què estan apartats de les coses -de les que no els hi agraden, sí, però també de moltes- que els hi agraden. Per això la solidaritat que existeix entre ells fa goig. Tenen clar que formen una família, que es tenen els uns als altres i que s’han d’estimar i ajudar. No han hagut de marxar per força. Tenien feina i no vivien malament. Evidentment, la seva situació no és del tot comparable als que han de marxar sí o sí del seu país per poder viure. Però dic que no és del tot comparable i no dic -amb plena consciència- que no és en absolut comparable. És comparable en molts aspectes perquè si bé no és cert que han hagut de marxar per viure, tampoc ho és que l’opció no ha estat en un cert sentit, en part, només en part, forçada.

Torno a divendres passat a la tarda. Esperava que el meu fill tornés de treballar -encara no l’havia vist- assegut al balcó d’on viu transitòriament. Mirava els edificis amb els Andes nevats al fons, adonant-me que la ciutat havia crescut molt. Estava plena de gratacels que jo no havia vist en els meus últims viatges.

Per fi va arribar. Il·lusió de veure’l i poder-lo abraçar! Aviat vam començar a compartir la seva experiència en aquell país. Estava content. Li agradava la feina. Sentia que tenia per davant un món de possibilitats inexistent en la seva feina precedent a Barcelona. Encara no havia tingut temps de conèixer la ciutat. Per ara el seu món era el format pels col·legues de la feina i la xarxa de catalans expatriats. Em va explicar detalls d’una sortida de cap de setmana als Andes en tenda de campanya. Activitat que no acostumava a fer a Catalunya i que potser ara incorporarà a la seva nova vida.

Vàrem caminar des de l’exclusiu barri de Vitacura, al no menys exclusiu de Las Condes. Ens vàrem aturar a la zona denominada Golf per anar a visitar el que serà la seva casa a Santiago (entretant viu provisionalment a un aparthotel). A l’entrada hi havia el típic conserge, darrere el qual es podia observar un panell ple d’imatges captades per un munt de càmeres de seguretat situades a diferents punts de l’edifici. Santiago no és Buenos Aires, Sao Paulo, Río o Mèxic DF… És més segur. Però al nostre món -per ara- ni acostuma a haver-hi porters les 24 hores del dia pels que has de passar forçosament si vols accedir a qui visites, ni hi ha tantes càmeres de vigilància…

Ens vàrem reunir amb un amic -i futur veí seu- que amb 30 anys és Director General de la filial xilena d’una empresa catalana i que entre Bèlgica, Mèxic i Xile ja acumula 5 anys d’experiència com a expatriat. Vàrem visitar el pis i vàrem pujar al terrat en el que -normal en aquest tipus d’edificis- hi havia una piscina pels veïns i una zona amb barbacoes. Vàrem veure com es ponia el sol en un cel rogenc, darrere del que per a mi són nous gratacels de Santiago. Vàrem parlar de la vida dels expatriats, del “vol i dol” permanent, de què passat un determinat moment, rodar de país en país esdevé una forma de viure i es perd el tren de la possibilitat de tornar a casa que, malgrat atreure i no renunciar-hi, va esdevenint més i més llunyana. Al cap d’una estona el porter va pujar, alertat de la nostra presència per una de les càmeres, per recordar-nos que a aquella hora (queia la nit) estava ja prohibit romandre a la zona de la piscina. Hagués pogut posar una multa a l’amic del meu fill, per incomplir les normes de la comunitat. No ho va fer, tot i que, segons va dir el jove llogater, rarament feien excepcions.

Vàrem abandonar l’edifici i vàrem seguir caminant fins agafar un transport per arribar al restaurant que, curosament i amb ganes i assessorament local, havia reservat el meu fill perquè sopéssim tots dos en un ambient agradable i acollidor. No era un sopar qualsevol. El restaurant era peruà. Cuina bona i de moda. Pisco Sour d’aperitiu, rocoto farcit, ceviche… I una bona conversa en la que em va agradar l’actitud del meu fill de viure el present: “De moment estic aquí i no em plantejo res mes. Ves a saber…”.

L’endemà, dissabte al matí, ell havia de treballar i vaig decidir recórrer l’eix de la ciutat en cotxe. Vaig sortir de la part més nova, de Vitacura i Las Condes per agafar Providencia, O’Higgins… endinsant-me cap als barris més antics de la ciutat.

Feia anys que no veia el Palacio de la Moneda. Inevitable pensar en Allende i en Pinochet. Què terrible tot plegat!!! Aquell 11 de setembre de 1973, el cop d’Estat, la dictadura… I com sempre que penso en això, em ve al cap Henry Kissinger, nomenat Secretari d’Estat dels Estats Units pocs anys després i valedor del dictador. Quan viatjo a Washington acostumo a allotjar-me en un hotel situat davant per davant del Departament d’Estat, i sempre em fa pensar en Xile i el cop d’Estat de Pinochet. (Veure post de 30 de novembre de 2015 “Sembla que el món que coneixíem s’ha acabat”).

Sempre he pensat que Allende era un il·luminat perillós que hagués portat Xile a ser una segona Cuba. Està clar que el “remei” -Pinochet- era sanguinari i tràgicament pitjor que la malaltia. Per què sempre tries extremes en aquest continent? Batista-Castro a Cuba, Somoza-Sandino o Ortega a Nicaragua, peronisme o militars a Argentina… La inexistència de classes mitjanes i la corrupció extrema van portar -i porten encara en algun país llatinoamericà-  el pèndol a oscil·lar d’un extrem a l’altre, sense descansar mai a mig camí…

SANTIAGO DE XILE EDIFICI LA COSTANERA

En el meu passeig hi vaig incloure la visita al Estadio Nacional en el que avui en dia hi juga la selecció xilena i varis equips de futbol de primera divisió. Hi havia partit de lliga… Què diferent del 1973 quan aquest Estadi va ser la presó més gran de la dictadura on milers de detinguts eren torturats i/o assassinats…

Des de la meva arribada a Xile tenia present l’arquitecte xilena Montserrat Palmer, cosina-àvia del meu fill.   La família feia 6 anys que no sabia res d’ella. Potser havia mort? En passar per davant de l’antiga Estación Central -ella va concebre la renovació d’aquest espai- a l’avinguda Bernardo O’Higgins , vaig recordar quan l’any 1995, 1996, ella mateixa me la va ensenyar i em va explicar les característiques de l’obra.

Vaig decidir tractar de trobar la casa de l’arquitecte. Potser vivia. No deixava de ser fruit d’una història d’immigració… Recordava que estava o al carrer Pedro de Valdivia Norte, a prop d’Avenida Santa María, o a la mateixa Santa María davant del riu Mapocho. La casa, dissenyada per ella mateixa, era original i novadora per l’època, en estar feta tota ella de formigó. Amb un petit jardí, austera i elegant, estava al barri de Providencia, el més glamurós de Santiago abans dels nous desenvolupaments com els esmentats Las Condes i Vitacura. No la vaig trobar.

Vaig tornar a l’aparthotel, va arribar el meu fill, i vàrem anar a dinar a un restaurant molt elegant al mateix Vitacura i vam decidir, després de dinar, aproximar-nos al centre i tractar de trobar Montserrat Palmer. La possibilitat de trobar-la era com tancar bé algun capítol passat…

El meu fill tenia l’adreça. Ja no vivia on jo l’havia buscat durant el matí. Vivia a prop, al mateix barri de Providencia, al carrer Ricardo Lyon. Vivia? No ho sabíem…

S’accedia a l’edifici per una porta de reixa sòlida i gran. Vàrem trucar al conserge i la porta es va anar obrint gràcies a un braç hidràulic. El meu fill li va explicar que buscava una cosina de la seva àvia, que normalment viatjava cada any a Barcelona però que feia anys que no sabíem res d’ella… Ens va confirmar que vivia i que vivia allà. Va complir amb el ritual de trucar des de la seva posició al taulell de la consergeria per anunciar que hi havia uns visitants que va descriure d’acord amb la informació facilitada pel meu fill, que la volien veure. Va penjar i ens va dir: “Aguarden un momento”. Al cap de molt poc va rebre una trucada donant el vist i plau. Podíem pujar.

Ens esperava dreta, amb la porta de l’apartament oberta, acompanyada d’una cuidadora. El seu aspecte era igual al de l’última vegada que jo l’havia vist uns 10 anys abans. Fins i tot la roba que portava em semblava familiar. No ens va reconèixer. Ens va convidar a entrar i asseure’ns en una sala d’estar que -aparentment com la resta de la casa- estava a les fosques. Les cortines tancades impedien que entrés la claror del dia.

De seguida vam veure que no es podia mantenir una conversa. Oblidava el que li dèiem i tornava a preguntar. Fugisserament semblava connectar amb algun record. Vivia, però…

La situació em va portar vint anys enrere quan la seva mare vivia -era molt gran, va morir al cap de poc temps amb 99 anys- i tampoc recordava res. En una visita a Xile, em vaig adreçar a ella en català i es va alterar moltíssim. Repetia una vegada i una altra: “Vull que m’enterrin a Barcelona, vull que m’enterrin a Barcelona”. Està enterrada a Santiago de Xile, on va anar a parar essent molt jove, seguint al seu marit, xilè d’origen mallorquí i on hi va viure sense tenir-ne ganes fins que va morir. Ara la seva filla, amb 80 i escaig anys, no sembla està gaire més connectada al món del que ho estava la seva mare fa vint anys. No va poder comprendre i retenir que el meu fill, familiar d’ella, ara també viu a Xile. El que en condicions normals li hagués fet molta il·lusió, saber que un descendent de la família de la seva mare s’havia instal·lat al país, no va poder gaudir-ho… Cal repetir que les voltes que dóna la vida són imprevisibles?

BUENOS AIRES OBELISCO

El diumenge el meu fill em va acompanyar a l’aeroport, ens vàrem acomiadar amb una abraçada -d’aquestes que et dones quan qui estimes viu a 11.000 Km- i jo vaig viatjar cap a Buenos Aires on hi he passat la setmana treballant, gaudint amb la feina, amb la sensació d’obtenir bons resultats i, no obstant això, vivint com explicava fa uns mesos (veure post de 30 de juny de 2016 “Tardor-hivern austral”) aquella sensació de “malaguanyat país” que amb més redistribució de la riquesa i menys corrupció hagués pogut ser un dels grans…

Ahir, en sortir de Buenos Aires cap a Barcelona, la sensació d’allunyar-me del Con sud-americà va ser estranya. M’hi deixava per aquell racó extrem del planeta molt de mi mateix: records i sobretot present…

Arribant a Barcelona la sensació agradable de tornar a casa ho era menys pel fet d’arribar a un país dominat per un clima social i polític que se’m fa cada dia que passa més irrespirable.

El 2013, vaig tenir l’oportunitat de marxar a treballar i a viure lluny del nostre país i del nostre continent. No ho vaig fer per raons personals i familiars… No és que em penedeixi. Però comprenc molt bé aquests joves que marxen. Aquest capital humà de primera que tenim i que no aprofitem perquè no només no el sabem retenir sinó que hi ha proactivitat en crear un tipus de societat, un clima, que no els hi resulta atractiu.

Ens estem perdent una bona part del millor que tenim…