MÉS SOBRE EL PLAER D’ESCRIURE I ALTRES COSES

Vaclav Havel (1936-2011)

Dijous, en un xat d’amics, un d’ells acabava una conversa amb el clàssic “només sé que no sé res”.

No és la primera vegada que utilitzo la cita. Tampoc en aquest blog. S’entén que el que posa de manifest l’afirmació és la consciència del molt que queda per aprendre i que per més que aprenguis, sempre en quedarà un munt. De fet, només es pot aportar des de l’actitud pròpia de qui té consciència de no saber.

El coneixement, en aplicar-lo mitjançant el pensament a les coses o a un mateix, no deixa de ser en certa manera un impediment per a la comprensió de les coses o de sí mateix. És font de prejudicis i apriorismes. Allibera. Però acte seguit empresona. Dóna i treu llibertat. D’aquí l’esforç -que potser estúpidament intentem fer alguns de tant en tant- per aproximar-se a deixar el cap en blanc o per seguir observant la realitat intentant deixar-se contaminar poc pel coneixement o el pensament que s’hagi elaborat sobre la mateixa. El millor resultat sempre és una aproximació més o menys reeixida.

Res és absolut ni les coses passen de forma continuada de la mateixa manera. En la vida exercim diferents rols: de pare, de fill, de marit, de cap, de subordinat. I en l’exercici de qualsevol d’ells en alguns moments ens hem de mostrar segurs. Tenim dret a expressar dubtes i és molt sa fer-ho. Però cal viure a estones expressant certeses, més enllà del percentatge de correspondència que tinguin les “nostres certeses” amb la realitat. Ningú desitjaria que un metge li parlés del seu estat de salut des del relativisme i la incertesa tot i que, en realitat, n’hi pugui haver molt d’ambdós.

Bé, condicionat pels meus coneixements i pensaments, mirant de ser més descriptiu que normatiu, passo a enumerar fets, opinions, pensaments que en els darrers dies m’han cridat l’atenció. I ho faig amb l’esperança de què em serveixin per seguir aprenent encara que el coneixement impliqui el peatge, si no de dificultar l’observació lliure de condicionants excessius, sí d’incrementar el risc de què costi més aprendre.

Segueixo pensant sobre el fet -en el meu cas, com ja he escrit mantes vegades, necessitat- d’escriure. Què cal per ser escriptor? Bé, bàsicament, escriure.

Té sentit escriure sense destinatari? Empatollar-se a escriure fins a perdre’s en la pròpia escriptura, com a forma de perdre’s en la immensitat de la ment, de l’univers, del més enllà? Per a mi té ple sentit. Quants papers escrits hi deu haver que mai s’han emprat per publicar un llibre ni fer-ne res? Ho trobo fascinant!!! Excitant!!! Escriure posant valor en l’acció de fer-ho i en el debat amb un mateix…

Un company meu sempre expressa el seu respecte per la capacitat de dir el mateix en privat que en públic. Estic d’acord en què té mèrit. Potser encara en té més escriure en la intimitat per dir-se a un mateix allò que gairebé no es gosa ni pensar.

Escric des que era petit. He escrit en llibretes de tot tipus i formats, en els marges i en el dors dels apunts de la universitat, en bitllets d’avió, en tovallons, en paper de WC (recorden l’”Elefante”?. Anava més bé per escriure que per fer el que en principi li estava destinat!). Als avions i als aeroports he escrit molt. Papers i llibretes que classifico com “escrits de viatge”. Algun d’ells són viatges llargs a paratges desconeguts.

Els posts d’aquest blog estan inevitablement condicionats pel fet que hi ha un munt de coneguts i desconeguts anònims que el visiteu. Ho sé per les entrades que queden comptabilitzades. Bé, això condiciona. Has de pensar en el missatge i el format que li dones. De tant en tant, però, tens ganes d’engegar-ho a fer punyetes i deixar-te anar del tot. Bé, que ningú s’espanti. Segueixo tenint cert sentit del pudor, zel de la intimitat i resistència a compartir determinades coses i/o expressar tot el que arribo a pensar de moltes d’elles. Podria escandalitzar certes estructures morals i sobretot falses morals.

En qualsevol cas, escriure de la manera que sigui és una forma de deixar-se anar i de fer camí.

Què més?

Bé. Jason Sorens, professor de Ciència Política a la Universitat americana de Darmouth afirma que “el prestigi internacional baixa si s’opta per la mà dura contra el secessionisme”. Em pregunto quin efecte tenen aquestes afirmacions sobre les sinapsis neuronals de Mariano y Soraya.

A mesura que em faig gran, constato les contradiccions i les limitacions de la naturalesa humana. En general les accepto més, tot i que en alguns moments em costa ser prou tolerant amb algunes d’elles. Ja hi som. La norma em pot portar a la severitat i a la condemna. Però la necessitat d’aprendre m’obliga a mantenir la “ment oberta”, a desaprendre per fer espai i guanyar llibertat.

No vaig conèixer personalment Václav Havel, tot i haver pogut gaudir d’escoltar-lo en directe en dues ocasions. Sempre em va fascinar que un escriptor i pensador exercís de polític durant anys, sense que -la realitat obliga a especificar-ho- se li conegui ni es sospiti cap comportament corrupte. Al contrari. Resulta èpica la imatge d’un dissident del totalitarisme comunista, creador de pensament i escriptor, dedicat a la política per esperit de servei comunitari, protagonista de la pacífica separació de Txèquia i Eslovàquia, que sempre va defugir el glamour i no es va deixar entabanar pels exèrcits d’aduladors que acaben facilitant que el diable triomfi i la corrupció aparegui. Em pregunto què sentiria si demà es demostrés que va ser un lladre o un assassí o un torturador. Hauria de fer un esforç per no oblidar la complexitat de la naturalesa humana. Però a priori no estic disposat a negar-li la capacitat Intel·lectual, la creativitat i el que m’ha aportat amb els seus assajos i obres de teatre. I el que ha significat per a mi, que sempre he detestat el concepte de profesionalització de la política, la qual cosa no vol dir que qui s’hi dediqui no hagi d’actuar com un “professional”.

Que el Govern espanyol hagi portat (recorregut) el decret llei de la Generalitat de pobresa energètica al Tribunal Constitucional i que aquest l’hagi suspès si més no temporalment (tècnicament se’n diu “admetre a tràmit”), em fa venir al cap, d’immediat, dues imatges. Per aquest ordre: la de Monago i la de Florentino Pérez, del que ningú gosa parlar… A partir del que sé i de com he estructurat la informació penso que en la mesura que qualsevol Comunitat Autònoma pot aprovar que qui passi dificultats no pagui l’energia (no entro en l’anàlisi profunda de la bondat de la mesura), no hi ha cap discriminació. I si n’hi ha, la mateixa lògica s’hauria d’aplicar a Monago quan baixa els impostos als extremenys. I si es considerés que en la mesura que totes les autonomies ho poden fer (tampoc entro en l’anàlisi profunda de tal afirmació), no hi ha discriminació, sembla que el mateix s’hauria de considerar respecte a la mesura de la Generalitat en relació a la pobresa energètica. Segonament, no entenc que no cridi l’atenció que es prioritzi pagar la indemnització a la iniciativa gasística Castor (aquí és on ve al cap el nom de Florentino), sobre afrontar la pobresa energètica. I podria seguir i no sé on em conduiria el resultat de la interacció complexa dels meus coneixements i pensaments i els apriorismes que em provoquen…

“La sumisión de la mayoría a unos pocos es un hecho fundamental de toda organización social, que no ha dejado de sorprender a los que reflexionan un poco”, diu Josep Ramoneda ,que va escriure la filosofa Simone Weil.

Potser en algun moment, conduint relaxadament per una carretera poc sinuosa, envoltada de vegetació, sentint un sol de color i calor agradables, hem experimentat la sensació de conduir eternament o la de la pròpia eternitat d’aquell moment. Escriure s’hi pot assemblar…

Bé, és diumenge. Un diumenge de tardor (algú va determinar un dia que en aquesta latitud l’octubre forma part de la tardor) amb temperatura d’estiu al migdia (quan jo era petit si feia entre 25 i 30 graus, dèiem que era estiu) i ara mateix és una hora més d’hora que fa 24 hores: jo només sé que no sé res. Algú sap alguna cosa?