LA CHASCONA

LA CHASCONA

Encara a Santiago de Xile. Arribo amb metro a la Plaza Italia. 25 de gener. Surto a fora i fa molta calor. Em poso una gorra, protecció solar i compro aigua a una venedora mapuche que trobo al carrer. Recorro Pío Nono fins a l’entrada del parc del Cerro San Cristóbal. Pujo al cim amb el funicular. A mesura que anem amunt es va veient la immensa extensió de terreny que ocupa Santiago. El que permet veure l’smog que avui hi és present, però de forma moderada. Els gratacels moderns i luxosos contrasten amb milers de casetes normals, algunes també luxoses i massa barraques. És la representació plàstica de Llatinoamèrica. Un continent amb dues classes socials: una burgesia anomenada aquí aristocràcia que, malgrat ser minoritària tot ho domina, i una majoria situada avall a l’escala social. Xile, tot i ser més desenvolupat, no deixa de respondre a aquest patró.

Arribo a dalt del Cerro i tres coses em criden l’atenció: un pessebre mida natural que imagino no el desmuntaran fins la Candelera (com Déu mana) que m’evoca el Nadal en ple estiu, la coneguda estàtua de 12 metres de la Immaculada Concepció de Maria que, a l’estil del Crist del Corcovado corona la muntanya i unes estructures de ferro forjat destinades a allotjar les espelmes que els fidels encenen. Em crida l’atenció perquè les espelmes estan foses per la calor i tot és cera desfeta adherida al ferro, a terra i arreu. No sé per què em resulta grotesc i la imatge m’incomoda…

Baixo cap a la sortida del parc per Pedro de Valdivia amb el telefèric. Una telecabina idèntica a les que es fan servir per accedir a pistes d’esquí. El gratacel La Costanera, el més alt de Llatinoamèrica, acapara l’atenció, ja que a mesura que vas baixant es va fent gran fins a resultar immens. L’smog avui permet veure la Cordillera.

Una vegada a baix, tot i els 32 graus de calor seca, vorejo la base del Cerro fins arribar de nou al punt de sortida del funicular, al barri de Bellavista. Camino ben bé una hora. Les cases luxoses de l’Avenida el Cerro, em porten a la Costanera Norte, l’autopista urbana, i allà m’he de “jugar la vida” entre cotxes per recuperar el camí -que en aquest tram es diu Carlos Reed- en fase d’adaptació per a ciclistes, runners i caminants. Al nus de l’embolic veig el -no sé si encara ho és- Sheraton en el que vaig estar l’any 1997 o 98 amb el malaguanyat Josep Fité. Segueixo caminant pel voral de la muntanya. Veig la moderna clínica Santa María, en la que vaig estar per feina fa quasi un any i finalment arribo al zoològic i allà baixo una escala que em condueix de nou a Pío Nono, on dino i em refresco.

Després de dinar camino entre 5 i 10 minuts i arribo a “La Chascona”, la casa que Pablo Neruda va construir el 1953 per a la -aleshores- seva amant (penso que “una” de les seves amants, però especial) i després esposa fins el final de la seva vida, Matilde Urrutia. Chascona significa “escabellada” en referència a la cabellera pèl-roja de Matilde. La casa està sota el Cerro San Cristóbal mirant cap a la Cordillera tot i que l’arquitecte que la va dissenyar, per cert català, Germà Rodríguez Arias, la va pensar per estar orientada cap a la ciutat. La intromissió d’un Neruda que imagino capriciós -a banda de megalòman i egocèntric com em va fer notar un amic català dedicat a la poesia- va ser constant. Vaig visitar-la per primera vegada el gener de 1995, en un dia encara més calorós, amb un vell militant socialista, Pancho, que al principi de la dictadura pinochetista va estar tancat en un vaixell presó al port de Valparaíso. Va salvar la pell per pèls…

A la casa Matilde rebia les visites furtives del Premi Nobel fins que el 1955, aquest es va separar i es va instal·lar a viure amb ella a “La Chascona”.

La visita a “La Chascona”, la vaig voler viure de forma deliberadament romàntica. Això no estalviarà, però, un comentari sobre el que em suscita Neruda com a representant paradigmàtic del que més recentment al nostre país hem anomenat “pijoprogres”. El propi Allende era d’aquesta espècie. A diferència de Neruda, Allende era de l’alta burgesia xilena que allà anomenen -com a d’altres llocs- aristocràcia. El meu respecte cap a Salvador Allende ni m’impedeix veure que hagués pogut conduir Xile a una revolució tipus Cuba al Con Sud -moviment del que em sento molt allunyat- ni m’evita una percepció que em fa somriure sorneguerament. La mateixa que em provoquen els “nens de papà” que el maig del 68 es van creure que havien fet una revolució que ni tots van fer materialment, ni -sense menystenir-la- va ser de la magnitud que s’ha pretès. L’obra de Joan Marsé “Últimas tardes con Teresa”, amb el seu “pijoaparte” descriu de forma deliciosa per contrast, aquests nens de papà jugant a revolucionaris!

El benestant Allende també va exercir de revolucionari fins a l’extrem de deixar-s’hi la pell. Tots sabem que els americans amb un Castro ja en tenien prou i de sobres, i “demòcrates” com són -salvant les distàncies a l’estil Rajoy/PP actual- no van dubtar a l’hora de donar suport, quasi co-protagonitzar, el cop d’Estat feixista de 1973. Darrere de Pinochet hi havia Henry Kissinguer -aleshores Conseller de Seguretat Nacional dels Estats Units- i tot el Govern Nixon. Ironies de la vida, Kissinguer va ser guardonat amb el Premi Nobel de la Pau, precisament el 1973!

Pablo Neruda -el pseudònim que va adoptar Neftalí Ricardo Reyes Basoalto, del poeta txec Jan Neruda- era fill d’un ferroviari d’un poblet del sud de Xile. A banda de possibles factors que desconec, la seva capacitat creativa i la involucració política li van permetre agafar l’ascensor social i acabar vivint de forma opulenta. Per tant, va acabar sent també un revolucionari ric afiliat al Partit Comunista perquè, com diu un altre amic poeta català, “dir que era comunista era l’antídot que necessitava per justificar el seu ritme de vida”. El mateix amic el defineix -referint-se al Xile dels anys 50 i 60- com un “alienígena sibarita”, “un representant típic de la ‘Gauche Divine’, com tants d’aquí -pensem en Bocaccio per exemple-, que europeu de vocació, el destí el va fer xilè de naixença”.

Referint-se a la seva obra l’amic va sentenciar: “La poesia de Neruda em sembla brillant però retòrica, com gairebé tot allò que és sud-americà”.

L’altre amic poeta coincideix bastant, definint-lo com “un personatge inquietant, un poeta que anava massa de poeta, però molt brillant i seductor”.

Bé, em direu que per voler fer de la meva visita a “La Chascona” una experiència deliberadament romàntica no vaig bé. Agafo un altre comentari d’una amiga que de forma irònica s’adreça a mi dient-me que “una ‘pijoprogre’ del 68 sempre estima la poesia de Neruda”, per afegir que “hi ha un vers seu que sempre tinc al cap: ‘Nosotros, los de entonces, ya no somos los mismos’. No és del tot cert però t’aboca directament a la nostàlgia…”. A partir d’aquí ja estic més a prop d’on volia…

M’agrada la poesia de Neruda i la decoració de les seves cases (he pogut visitar també en dues ocasions “La Sebastiana” a Valparaíso, no així la d’Isla Negra) fa que me l’imagini un tipus interessant i amb molt bon gust i sensibilitat. Hi ha alguns aspectes de la seva vida que sempre m’han impressionat i que es fan presents amb objectes, obres d’art o escrits quan visites les seves cases. Tinc al cap el Winnipeg. La seva amistat amb poetes espanyols de la generació del 27, Alberti i García Lorca, entre altres, i la commoció que li va provocar la Guerra Civil espanyola i l’assassinat precisament de García Lorca, el van dur des de la seva posició de cònsol de Xile per a la immigració espanyola -exiliats- a París, a organitzar el vaixell Winnipeg. Un vaixell que portaria més de 2.000 exiliats espanyols de França a Xile, on la majoria s’hi quedarien per sempre.

Per circumstàncies de la vida, he conegut uns quants catalans que van

MATILDE URRUTIA POR DIEGO RIVERA

embarcar en el Winnipeg per no tornar mai més. La pintora Roser Bru Llop, tenia 16 anys aleshores. Encara viu i encara pinta. Recordo converses amb ella sobre l’experiència del Winnipeg, el que va significar per a ella i la seva família. El que m’explicava que li havien explicat els seus pares…

També Carlos Fonseca -originari de Manresa- a qui amb el seu germà bessó, la família va aconseguir enviar a Xile amb el Winnipeg. Dos nens de 10 anys viatjant sols que en arribar a Santiago varen ser separats. El Carlos va anar a parar a Buenos Aires, on va ser acollit per una família, i el seu germà -a qui no conec- va recaure a Valdivia, a Xile. Recordo que al Carlos, cada vegada que m’explicava el que va sentir en trobar un dia pel carrer, a Buenos Aires, el seu germà, se li humitejaven els ulls. Feia més de 40 anys que no es veien, però en ser bessons univitel·lins es van reconèixer!

A “La Chascona”, una fotografia del Winnipeg i la Legió d’Honor francesa que li va ser concedida al poeta i que està exposada a la casa amb altres medalles i distincions, m’hi van fer pensar.

Un altre fet que sempre em ve al cap quan penso en Neruda és una particularitat del seu exili el 1949: va creuar els Andes a cavall per acabar a Europa. Donant per descomptat que no ho va fer pels cims, aquesta travessa a cavall m’inspira molt. Els Andes, la Cordillera, sempre m’han impressionat molt i molt. Jo no he vist l’Himalaia, però sí que he creuat força vegades els Andes en avió. No fa ni 5 hores que ho acabo de fer. Escric mentre torno en avió cap a Barcelona. L’Aconcagua, sempre impressionant, avui es veia ben bé. Els he creuat també en cotxe anant de Santiago a Mendoza per El Portillo… M’impressiona molt imaginar el poeta fent la travessia a cavall!!!

Quan veig “La Chascona” i penso en aquest fill de ferroviari del Xile rural del sud, me n’alegro que la pogués gaudir. Dins hi ha tota una pinacoteca de pintors xilens i estrangers. A mi m’agrada especialment un retrat de Matilde Urrutia, pintat pel mexicà Diego Rivera el 1953, quan encara Matilde i Pablo eren amants clandestins. Sota els rínxols de la melena pèl-roja de Matilde, apareix ella amb dues cares, una visió frontal i una de perfil, i entre la melena s’endevina la cara de Pablo. Obres d’art xineses i orientals, talles africanes i mobles de tot el món, vaixelles meravelloses, una barra de bar amb un frontis d’aram que imita les onades del mar, objectes de vaixells (el mar és súper present a les cases i a la vida del poeta), tamborets del bar d’estiu i una taula al costat de l’escriptori de la biblioteca del dissenyador italià Piero Fornasetti, toc art déco… Per no parlar del mural exterior de María Martner… El que vulgueu.

Ambients diferents, nivells diferents al voltant d’un jardí vertical que fa d’eix, portes secretes i, com a totes les cases de Neruda, un lloc especial per a la migdiada. Pràctica habitual del poeta, bevedor de bons vins i altres begudes alcohòliques.

Les fotos amb Allende em fan pensar que Neruda hagués pogut ser ell mateix el president de Xile quan finalment ho va ser Allende. L’any 1969 va ser escollit precandidat pel Partit Comunista, però renuncià en favor d’Allende com a candidat únic de la coalició Unidad Popular que va guanyar les eleccions de 1970. Com haguessin canviat -o no- els esdeveniments de 1973 amb Neruda president? Pregunta estèril… Va preferir tornar a París, ciutat que li encantava, com a ambaixador de Xile.

L’últim aspecte curiós per a mi és que aquest home d’origen humil nascut a principi del segle XX, tingués la oportunitat, a través de la seva activitat diplomàtica, de viure a Birmània, Ceylan, Java, Singapore, Buenos Aires, París, Madrid, Barcelona… “La Chascona” està plena d’objectes i obres d’art d’aquests llocs i de tants altres als que Neruda va poder viatjar. “Qui li havia de dir!”, penso mentre passejo per les estances de la casa, impressionant i esplendorosa amb aquest sol de gener de primera hora de la tarda.

La sala d’estar, situada en el segon nivell del jardí i a la que s’accedeix només per una escala exterior va ser el lloc on es va exposar i va ser vetllat per Matilde i els amics, el cadàver de Pablo Neruda en un moment molt difícil. L’11 de setembre de 1973 moria Salvador Allende al Palacio de La Moneda. Dotze dies després moria Neruda a la Clínica Santa Maria, centre en el que he treballat com a consultor. L’actual Clínica Santa María, propera a “La Chascona”, poc té a veure amb la que va morir Neruda. Hi ha qui pretén que al voltant de la seva mort hi ha algun misteri. Un metge de la Clínica Santa María que el va veure morir sent resident d’urologia i amb qui vaig poder parlar en una de les meves sessions de col·laboració professional l’any passat (del que guardaré el nom en secret), em va assegurar que va morir d’una complicació del seu càncer de pròstata.

Ahir a “La Chascona” em van explicar que entre el cop d’Estat del dia 11 de setembre de 1973 i la mort de Neruda 12 dies després, el 23 de setembre, la casa va ser objecte d’actes vandàlics per part dels colpistes. Entre altres destrosses van obstruir una sèquia molt estimada per Neruda, el que va provocar la inundació de la casa. Per traslladar el cadàver de Neruda des de la Clínica Santa María a la sala d’estar de “La Chascona”, van haver de posar taulons damunt el fang. També es van substituir els vidres trencats i reparar altres danys. Dies difícils aquells a Xile!

A l’anomenada “Sala França” de la casa, entre molts objectes i records, hi ha unes fotografies de l’enterrament de Neruda que, si es té en compte el moment polític, posen la pell de gallina. A la comitiva fúnebre s’hi van afegir milers de ciutadans transformant-se en la primera manifestació -tolerada gairebé per força, encara que donat el caràcter sanguinari del règim Pinochet, tot hagués pogut passar- contra la dictadura al cap de pocs dies d’haver-se instaurat.

Vaig fer la visita amb molta calma. Assaborint-la. Vaig seure una bona estona sota la parra que cobreix el primer nivell del jardí, eficacíssima a l’hora de fer ombra ja que ni vaig notar el sol de les 3 de la tarda en ple estiu. El “Bar del Capitán”, el menjador amb una taula preciosa i un armari que incloïa una porta secreta d’accés a la primera planta, el bar d’estiu molt art déco, la biblioteca amb manuscrits del poeta…

Anava mirant, pensant, sentint… El poeta del continent sud-americà, el Premi Nobel, el militant comunista benestant, model ‘pijoprogre’/Bocaccio, la política, Allende, La Moneda, la salvatjada perpetrada per Pinochet. Vaig veure dues vegades l’audiovisual preparat per als visitants, per tornar a contemplar unes imatges que, per més que les he vist en documentals moltes vegades al llarg de la meva vida, m’impressionen molt: el bombardeig de l’aviació xilena sobre La Moneda amb Allende a dintre… Aquell home que suposo que de naïf no en devia tenir res, però al que jo sempre me l’he imaginat amb un punt de naivité. La resposta de la meva amiga al meu comentari sobre com m’impressiona cada vegada que veig La Moneda pensar en Allende i també en altres revolucionaris d’aquelles latituds (no pas els actuals Maduro, Morales o Chávez), em fa pensar (veure post “Estiu andí” de 28 de gener de 2018): “El què em dius no em sobta perquè, encara que la lluita sigui diferent, tots els idealistes teniu un punt de connexió”… Potser és això. Però quelcom es remou dintre meu.

En acabar la visita vaig anar a la llibreria de la Fundació Neruda, allà mateix, i vaig comprar la reedició de “Confieso que he vivido” (tinc un exemplar de la primera edició de 1974, aquesta és la quarta, a la

MANUSCRIT DE NERUDA

que s’ha afegit alguna novetat…), les memòries del poeta. Egocèntric, sí, megalòman, també, retòric, molt, paradigma de la “Gauche Divine” benestant, està clar. Però un gran poeta i un personatge interessant i intens.

Em va semblar oportú escriure al principi del llibre la data, el lloc on havia estat comprat i el fet que era el dia del 136è aniversari del naixement de Virginia Wolff. No sóc mitòman. Però sí sensible i amb aquest país m’hi uneixen moltes coses. Més de les que voldria. Amb alguna menys passaria…

“Si tu pie se desvía de nuevo, será cortado.

Si tu mano te lleva a otro camino

se caerá podrida.

Si me apartas de tu vida morirás

aunque vivas.

Seguirás muerta o sombra, andando sin mí por la tierra”. (Pablo Neruda)