ESCRIVINT SOBRE INFORMACIÓ, COMUNICACIÓ I LIDERATGE M’ASSABENTO DE LA MORT DEL DR. DOMÈNECH…

PROFESSOR JOSEP M DOMÈNECH MATEU

I per això modifico l’encapçalament i l’acabament d’aquest post. No hi ha dubte que el Dr. Josep Ma. Domènech i Mateu, per la seva brillantíssima carrera com a investigador i com a docent i, sobretot, per ser una bona persona, autèntic i amb gran credibilitat, mereixeria un post monogràficament dedicat a ell. Però a mi no em correspon fer-lo. Seria una mena “d’apropiació indeguda”. El meu nexe d’unió amb ell va ser a través de dos companys de carrera i amics: el Dr. Josep Capdevila i el Dr. Ramon Gefaell (d.e.p.).

Jo hauria d’haver començat la carrera el curs 1975-76. Les “tempestes” de l’adolescència van fer que la comencés el curs següent. Però a principis de 1976, quan ja tenia clar que al setembre començaria Medicina, vaig començar a assistir, com a oient, a les classes d’Anatomia Humana I del professor Domènech. Una experiència inoblidable, poder viure com ens explicava l’anatomia a partir del desenvolupament embrionari.

Al setembre -després d’assistir durant 6 mesos com a oient a les classes del gran mestre Domènech- vaig començar primer de Medicina, i els d’aquella promoció no vàrem tenir la fortuna de tenir com a professor d’Anatomia Humana I el professor Domènech… El que em va tocar viure em va semblar francament pobre. Per sort les classes de primer eren a la tarda i als matins podia assistir a les classes d’Anatomia Humana II, de segon curs, amb el Dr. Domènech. No oblidaré mai l’impacte que em va provocar el dia que va explicar l’anatomia del cor humà a partir dels seus estudis sobre el desenvolupament embrionari d’aquesta víscera muscular, que van suposar una descoberta que contradeia les teories existents en aquell moment. L’entusiasme i la passió que ens transmetia feien posar la pell de gallina. Si algun company d’aquells anys llegeix això, li vindrà al cap “l’aula L”, en la que en l’època de massificació ingent d’estudiants de Medicina que ens va tocar viure, ens apilàvem centenars de joves. I malgrat això el silenci era sepulcral quan el mestre impartia les seves classes magistrals.

Però per damunt de tot això, de la seva capacitat docent, la seva preocupació perquè tothom entengués tot el que explicava i, sobretot, la seva capacitat, des de la modèstia i la humilitat, d’animar-nos, dient constantment “sereu uns grans metges”, “sou meravellosos” o “esteu aquí per ser feliços”, fan que aquests dies una companya d’una promoció posterior a la meva el definís dient que “era el nostre Merlí”!

Recomano la lectura del bloc “The Ladies of Vallbona” del Dr. Josep Capdevila (al qual podeu accedir des dels enllaços d’aquest bloc, a baix a la dreta), del divendres 24 de gener de 2014, dedicada al Dr. Domènech i titulada “Quan l’embrió humà té trenta-set dies de vida, fa deu mil·límetres de longitud coroneta-còccix”. El Dr. Capdevila, a banda d’alumne “oficial” del Dr. Domènech (jo simplement vaig ser “oient informal” i, això sí, apassionat de les seves classes), va acabar sent amic del mestre i, per tant, la seva legitimitat per parlar-ne supera amb escreix la meva. Per cert, que en aquest post del Dr. Capdevila s’hi pot llegir bona part del discurs d’ingrés del Dr. Domènech a la Reial Acadèmia de Medicina el 1996, discurs que recomano llegir sencer, com recomano llegir la resposta del Dr. Josep Laporte i Salas, rector de la UAB mentre estudiàvem i amb el que -de la mà d’en Xavier Trias- vaig tenir la sort de col·laborar en els meus primeríssims anys al Departament de Sanitat de la Generalitat.

Quan em va arribar la notícia de la mort de l’admirat Dr. Domènech, acabava d’escriure en aquell mateix moment el següent:

“Busqueu ara mateix qualsevol titular. Mireu el diari, la TV, escolteu notícies a la ràdio, simplement feu una ullada a les xarxes socials o a la infinitat de notícies que, sabent-ho o no, és a dir, conscient i voluntàriament o no, rebeu al mòbil que porteu a la butxaca. Què me’n dieu? Us agrada aquest món que expliquen les notícies? Un món que si fos reflex fidel i exhaustiu del món real -ho és???-, seria un lloc horrible per viure-hi. L’excés tòxic del que es coneix com a ‘informació’ és enemic de la comunicació i del foment de les relacions humanes positives. Crec en un món real, que no és el de ‘l’actualitat (des?)informativa’ ple de bones raons per viure-hi i ser-hi feliç.

La ‘realitat’ barroerament construïda per l’allau d’informació va en favor de la paranoia col·lectiva: com podem tenir confiança en la societat, en les persones en definitiva, si el món és una aberració tan gran?

La resposta és la reclusió en nuclis petits de confiança o directament l’aïllament.

En l’últim post d’aquest bloc (veure “Postals d’Any Nou” del 2 de gener del 2019) feia referència a una entrevista a Jaume Plensa que a qui me la va enviar li va fer pensar en mi per la solitud que aparentment caracteritza Plensa i que ell matisa dient que més que solitari és individual i que només veu el camí individual com a camí de millora del que és col·lectiu. Bé, és cert que des de fa uns anys el meu grau de socialització ha disminuït i continua disminuint. En diferents ocasions m’he referit a fugir del “soroll” de la ciutat, com eufemisme del “soroll” en general, com eufemisme d’una societat malalta. El soroll és enemic del diàleg pausat i entenimentat. La informació és letal per a la comunicació i, en canvi, contribueix enormement a què el soroll sigui ensordidor i a l’agreujament de la malaltia social col·lectiva.

Qui confia en què? En els partits polítics, en els sindicats, en les patronals, en l’Església? On està l’associacionisme de barri? Què passa amb l’associacionisme en general? Qui confia en els bancs, en les multinacionals, en les pimes o en els governs, la Justícia o les monarquies?  Com han evolucionat, no ja els moviments veïnals, sinó simplement les tradicionals relacions amb els veïns?

Qui confia en qui? Qui confia en Putin o en Trump o en el president de l’escala de veïns? Qui confia en una arquitectura institucional que permet l’existència de presos polítics per discrepar i alhora que els de ‘La manada’ campin lliurement?

Sí… cada dia soc més solitari, en part per elecció forçada i en part per ‘expulsió’, en proporcions que jo mateix desconec. Quan el que era un grup d’amics s’ha transformat en un grup de WhatsApp i gairebé tots els components troben normal que no sapiguem què fan i com estan els respectius fills i familiars, alguna cosa no deu acabar d’anar bé… Quan simplement ja no sabem què mou i preocupa de veritat a les persones que hi ha darrere els rols respectius dels components d’aquest grup, abans d’amics, ara de WhatsApp, sembla que quan de menys hi ha motius per a la reflexió…

La pregunta és: En qui o en què podem confiar? Confiar de veritat, pel que calgui…

Es parla de crisi de lideratge i sovint es limita als lideratges més visibles, més mediàtics, més col·lectius. Però si donem a la paraula lideratge la dimensió real que té, si pensem en persones creïbles, amb credibilitat per ser referents, persones que en la vida quotidiana -amb totes les seves limitacions i contradiccions- mostren una certa coherència entre el que senten, el que pensen, el que diuen que pensen i el que fan… Costa una mica de trobar. N’hi ha. Al llarg de la meva vida he tingut en la família, entre els mestres, els amics i algunes altres persones, veritables referents de vida. Sí, encara tinc la sort de conèixer-ne alguns i des del meu aïllament relatiu en segueixo buscant. I crec, com ja he dit en altres ocasions, que a la petita rebotiga d’aquest món de bojos capaços de destrossar el planeta, de suïcidar-se a base d’emissions de CO2 o simplement morint ofegats en “la merda”, tot exterminant ecològica i èticament parlant les generacions futures, és a dir, els propis fills i néts; malgrat això, a la petita rebotiga d’aquest món hi ha persones meravelloses pel seu testimoniatge de vida!!!”.

I quan vaig haver escrit aquest paràgraf, em va arribar la trista notícia de la mort massa prematura del professor Domènech. Ni fet expressament!!!

Quan anava a seguir aquest post, parlant de què no cal pretendre la perfecció, que cal confiar en la suma d’individus més o menys anònims amb consciència i capacitat de ser referents de vida, quan anava a parlar de la modesta però valuosa acció individual d’aquestes persones i del fil invisible que els uneix i fa que la Terra sigui encara un planeta per viure-hi feliçment, en aquell precís moment em vaig assabentar de la mort del mestre i aquest fet canvia -a banda de, com ja he dit, l’inici també- el final  d’aquest post.

Tornant a la pregunta “en qui o en què podem confiar?”… doncs, en éssers humans com el Dr. Domènech -que n’hi ha- podem confiar i trobar raons per a l’optimisme.

El Dr. Domènech era un exemple d’home sol que des de la seva individualitat va contribuir enormement a millorar el món des del seu àmbit i el radi d’acció que aquest li proporcionava. El més important per a ell era la dedicació a la recerca i els seus estimats estudiants, als que sempre expressava l’agraïment. El seu interior era ric i molts es sorprenien quan de cop i volta recitava un poema d’Espriu, de Josep Ma de Sagarra o de Salvat-Papasseit.

Els estius de 1976 i 1977 el malaguanyat Ramon Gefaell (veure el post “Les vides i les morts de l’amic Ramon Gefaell, amb tota l’estima” del 5 de març del 2016) i jo, després de sopar, anàvem al campus de Bellaterra a fer dissecció de cadàvers fins a altes hores de la nit. Sempre hi trobàvem al Dr. Domènech al seu despatx treballant. Tenia un matalàs al laboratori i moltes nits l’utilitzava per descansar una estona, unes poques hores i seguir treballant amb els seus embrions. Un home sol, un científic sol, un humanista sol, un savi sol…

Com diu el Dr. Capdevila: “El Dr. Domènech estava a Bellaterra fins altes hores de la matinada, fet conegut per estudiants, professors i pels usuaris de l’autopista; la seva finestra sempre estava il·luminada i la resta de l’edifici de la Facultat restava a les fosques. Sempre tenies un cafè pagat”.

Solter, sense fills i sol i solitari, estimava els seus estudiants i aquesta forma d’amor al proïsme era -a la meva manera de veure- la millor contribució a aquest món salvatge del que parlava abans en el post, des de la rebotiga d’éssers humans meravellosos que hi ha al planeta. No m’allargo més. Acabo reproduint unes paraules del mestre, que parlen per sí mateixes, reproduïdes d’un vídeo titulat: “En aquests temps difícils el professor més savi aconsella als alumnes més joves”. Diu el següent:

“Hola, estudiants de Medicina, soc el Dr. Domènech i fa 40 anys que soc metge.

Soc un afortunat, afortunat per haver triat aquesta professió, com tu. Per ajudar a la gent, per ser testimoni de la fortalesa dels humans en els moments més difícils. Per haver ensenyat i après dels meus alumnes. Per seguir sent metge.

Et preguntaràs quina és la raó de fer Medicina avui en dia perquè molts et diran ‘a qui se li acut fer aquesta carrera en els temps que corren’, que comença el procés de Bologna, que la sanitat està col·lapsada. Ja!!!…

No en facis cas. De moments difícils sempre en viuràs i et sentiràs moltes vegades impotent. Però al final de l’únic que te’n recordaràs és de tots els somriures de gratitud que els pacients t’hauran regalat.

Ara no deixis que els exàmens i la pressió de l’hospital et facin viure amb menys intensitat, perquè saps que triïs el que triïs seràs feliç.

Fa 41 anys que soc metge i et puc assegurar que l’únic que no t’agradarà de la carrera serà que se´t farà massa curta.

Estàs aquí per ser feliç!!!”.

Acabo amb frases seves, reproduïdes a l’esquela i al recordatori del seu decés:

“El professor Domènech va tenir una gran devoció per als seus alumnes i va educar amb gran dedicació i excel·lència diverses generacions de metges extraordinaris.

‘Estic formant metges i metgesses. Vull que sortiu de classe amb tot après, amb matrícula d’honor!!! Penseu que després vindran i us diran ‘qui ha fet aquest diagnòstic tan brillant?’ i us trucaran per felicitar-vos”.

IN MEMORIAM

I com no? Sempre, sempre, sempre:

“Algun dubte? Cap dubte? Més dubtes? No? Bé, fins demà i recordeu… sou meravellosos!!!”.

Us convido a rellegir el post “Una missa laica”, del 25 de novembre del 2018, i entendreu que em consideri molt afortunat d’haver tingut professors que, a banda de saber-ne un pou i haver-nos-ho ensenyat, varen ser mestres de vida. Referents. Persones creïbles en les que es podia confiar cegament. N’hi ha!!! Creieu-me, n’hi ha!!! Estripeu diaris, cremeu televisions i deixeu d’escoltar notícies i perdre hores a les xarxes socials i sumem esforços individuals des del silenci i l’anonimat per fer un món millor! Segur que si pensem, tots tenim referents exemplars per intentar imitar…