Dir-se en temps de narcisisme. Pudor, autobiografia i poder
GEORGE ORWELL: BIOGRAFIA, INTEGRITAT, DENÚNCIA
És possible que el darrer post que vaig escriure (vegeu En una vida hi caben moltes vides. Apunt autobiogràfic (Gener de 2026), de 23 de gener de 2026) sigui el més autobiogràfic que he fet mai. Els comentaris que he rebut, de fet, no m’han sorprès. La majoria s’han mogut en la línia del “Josep Maria, ves amb compte”. Algú ha expressat —diria que amb una inquietud gens dissimulada— coses com “t’has obert en canal”, o altres fórmules que denoten sorpresa, però també preocupació, fins i tot una certa alarma.
Pot cridar l’atenció que, en una societat on de manera força generalitzada hom penja fotografies de l’entorn privat i manifesta opinions de tota mena —fent visibles, si no formes profundes de ser, almenys maneres superficials de pensar o de viure—, un relat autobiogràfic, certament poc restrictiu pel que fa a sentiments i vivències, generi inquietud. Que una persona es mostri tal com és, o d’acord amb la percepció que té de si mateixa, pot resultar incòmode per a segons quin lector.
Una hipòtesi. Potser, en la mesura que mostrar-se és evitat de manera freqüent, quan algú ho fa incomoda. Potser interpel·la, descol·loca, obliga a mirar. Sigui com sigui, penso que ha arribat el moment de fer-ho.
En diverses ocasions m’he referit a l’interès que sento pel gènere literari que solem anomenar papers privats. M’interessen els dietaris, els intercanvis epistolars, les biografies —incloses les autobiografies—, tot allò que constitueix el que anomenem literatura del jo. Què delicat, el tema del jo. Imagino que sempre ho ha estat, però en els nostres dies… encara més.
Si parlem, doncs, de “riscos”, no en falten. Depenent del tipus de consciència del propi jo, en una societat estructurada al voltant del narcisisme —en la mesura que les formes dominants d’organització social, econòmica i simbòlica afavoreixen i premien trets narcisistes—, el risc de substituir la vida viscuda per la vida narrada és real. Dit això, no necessàriament ha de ser un problema. Fins i tot pot ser el contrari, segons la finalitat perseguida.
El pudor i la intimitat també hi juguen un paper decisiu. Ara bé, al marge que l’autor sigui més o menys púdic —o directament impúdic—, el grau de pudor, lluny d’empobrir una autobiografia, és sovint allò que la fa possible. En la societat de la suposada transparència total, un cert pudor és condició de veritat, o almenys d’aproximació a la veritat. Pel que fa a la intimitat, la veritat autobiogràfica no coincideix amb la revelació exhaustiva dels fets íntims. Sovint passa just el contrari. Hi ha experiències que només poden ser dites de manera indirecta; d’altres només admeten la metàfora; i n’hi ha que només poden aparèixer com a absència, com a silenci, com a el·lipsi.
Finalment, i per assenyalar allò que considero més rellevant sense entrar en una descripció exhaustiva dels riscos de la literatura del jo, hi ha la qüestió de les garanties —o la manca d’aquestes— sobre la integritat física i vital de l’escriptor després d’haver dit allò que realment pensa sobre la gent i sobre el poder. Personalment, això ja ho he patit —més aviat en forma d’atacs combinats de periodisme espanyolista de dreta i d’esquerra, policia patriòtica espanyola, agència tributària i sector antidemocràtic del poder judicial espanyol, cadascun amb les seves armes—, i no serà un fre. Al contrari, segons com, quanta més repressió, en determinats temes, més resposta, si ve a tomb.
LLEPACULS
Mentre em limiti a parlar de mi i no dels altres, la meva militància contra el cancerigen políticament correcte pot generar rebuig i fins i tot una certa crispació, però amb pocs efectes realment incòmodes. Com a molt, m’inhabilitarà per formar part de determinades llistes de guardons i reconeixements que alguns personatges tan grisos com llepaculs del meu entorn —per mèrits que no acabo d’identificar més enllà de la fidelitat a l’establishment— han rebut. Entre ells es reparteixen premis i distincions, encantats d’haver-se conegut. Provoca una barreja de vergonya aliena i repugnància.
I es que viure, molt sovint, comporta desafiar les lleis de la termodinàmica. Per ésser condecorat, n’hi ha prou de riure les gràcies dels poderosos.
_____________________________________________________________________________________
Mai res és el mateix
No hi ha dos dies iguals. No hi ha dos paisatges iguals. Jo no soc el mateix que era ahir…
Tots ens queixem d’aquest hivern gris i plujós. Aquí, al Delta, si al fred tallant del vent de dalt —que colpeja la cara i tot el que troba al davant— hi afegeixes dies de pluja, i dies, i dies, i més dies de núvols baixos i grisos, inevitablement acabes gaudint menys de la natura. I en aquesta meva vida solitària, el contacte amb la natura no és un luxe. És essencial. Massa dies sense recórrer la platja del Fangar i mirar el mar des del far, sense passejar per la Marquesa o travessar la bassa de les Olles, sense aturar-me al mirador de l’Illa de Mar, al cementiri de barques o a la platja dels Eucaliptus i la barra del Trabucador. Massa dies privat de la força imponent d’aquests paisatges —amb les postes de sol caient darrere els Ports— costen més de passar.
El contacte directe amb aquesta terra, amb el riu i amb el mar, són el batec constant de la meva vida quotidiana. I la meva vida quotidiana és, sense més, la meva vida. I he decidit viure-la aquí, entre altres coses, perquè aquests paisatges són els que he triat per poder optar a la possibilitat que la vida sigui Vida.
Molts dies he acabat aplicant allò que em va ensenyar l’estimat Pierre Duplessis durant el primer any d’estada al Canadà, a la tardor, abans que arribessin les grans nevades i el fred polar. Em va dir, i no ho he oblidat mai, que l’hivern és dur. Molt dur. I molt llarg. I que per a un mediterrani com tu pot resultar especialment difícil. I va afegir que el secret no és només passar l’hivern, sinó gaudir-ne, i per fer-ho cal ser més dur i més fort que l’hivern.
I em va emplaçar a passar el primer cap de setmana d’hivern despietat a la seva segona residència, a Les Laurentides. Va ser inoblidable. Recordo dos dies assolellats, un paisatge completament blanc de neu i gel, i la temperatura clavada entre els vint i els vint-i-cinc graus sota zero. Vam patinar sobre llacs glaçats, vam fer quilòmetres d’esquí de fons, caminades amb raquetes. Vestits amb capes de roba que ens anàvem traient i posant segons la temperatura del cos, vam acabar el diumenge al migdia bevent una cervesa en màniga curta, al costat d’un riu completament gelat. Certament, jo tenia quaranta anys menys.
Aquests dies he acabat aplicant aquell principi als dies grisos, frescos, remullats i humits d’aquest hivern al Delta. M’he vestit i calçat adequadament i, en lloc de quedar-me a casa, he sortit. No he sortit cada dia. Ni he allargat tant les excursions com quan els dies són assolellats i radiants. Però he evitat quedar-me tancat, llegint i escrivint. M’agrada llegir i escriure. I fer exercici físic a casa. Però el conjunt només funciona si es completa amb el senderisme i el ciclisme. La bicicleta ha quedat aparcada i la marxa ha guanyat protagonisme.
Avui hi ha hagut sol. Un sol radiant, ben bé fins a les quatre de la tarda. I he anat a caminar. I he tornat a experimentar una sensació tan familiar com meravellosa. En efecte, no hi ha dos dies iguals, no hi ha dos paisatges iguals. Avui he tornat a tenir aquella sensació —afortunadament recurrent— que era la primera vegada que veia aquell paisatge. El color del mar d’avui. Els flamencs, amb una aura rosada exactament d’aquest to i no d’un altre. La silueta singular del far, amb una llum que feia dies que no brillava així. Les muscleres, emergint com un relleu contundent sobre l’aigua. El camí, amb la terra mullada i un fang d’un vermell intens. Una sensació extraordinària de novetat. Després de dies de boirina, grisor i negror, tot ha estat nou. I refrescant.
He tingut la sort de viatjar molt pels cinc continents, i això ha intensificat la percepció de la diversitat paisatgística i ambiental. També predisposa la ment a funcionar en un mode dual, el que és nou i el que és conegut. La novetat queda associada al viatge llunyà, a la descoberta de l’altre, mentre que quan passeges pels voltants de casa pots caure fàcilment en
l’error de creure que ja ho coneixes tot.
I això no només no és cert. És just el contrari.
Si poses els cinc sentits —i tota l’ànima— a fondre’t amb el paisatge i amb el silenci del territori que t’acull, cada dia veus coses diferents. I la sensació final és de novetat, de diversitat, de riquesa, gairebé d’infinitud. També quan plou. També quan els núvols s’entesten a amagar el sol.
_____________________________________________________________________________________
Una vida plena de vides i d’escenaris
Mentre caminava pel Delta he compartit una fotografia amb una persona estimada. Com a resposta he rebut un missatge: tu si que vius bé! He contestat, amb tota sinceritat, el següent : Saps? És un gran error viure malament. S’ha de viure bé. Per això cal pau, tranquil·litat, serenitat, confiança i deixar-se anar una mica. Sinó… quedes tens i encarcarat. I no gaudeixes.
També he pensat en les incursions autobiogràfiques d’aquests dies i, en un període de la meva vida, 1997-1999, en el que la vida em va voler asseure a la taula del Govern del meu país. No sé perquè, quan penso en escriure sobre records d’altra temps, aquests dies, de forma recurrent, em va la imatge de la sala Tàpies on es reunia el govern de la Generalitat. Ara s’hi segueix reunint. La sala és una altra, però està igualment presidida per la gran tela d’Antoni Tàpies. Uns altres s’asseuen allà on em vaig asseure jo una temporada. Què diferent es veu aquella sala des d’aquí!!! I, és clar, una versió semblant d’aquest mateix paisatge, amb aigua dolça i salada, flamencs, aus diverses i camps d’arròs, aquí estava apacible i silenciós mentre uns homes teníem la gran responsabilitat de dirigir el país. O això deia la teoria i això creien alguns dels que allà s’asseien. Jo… En part. Però sempre dominat per l’escepticisme. El que ja sentia al parvulari. Allà la senyoreta Maria era el President de la Generalitat i els nens i nenes els consellers i conselleres del govern. Però a moments, em semblava igualment un parvulari.
De fet, sempre vaig veure la sala Tàpies com l’escenari d’un gran teatre, que formava part del Gran Teatre del Món. Veia als meus companys de taula com a actors. Alguns grans actors. D’altres més mediocres. Algun amateur. Jo em sentia estrany i privilegiat. No em sentia actor. Em veia a mi mateix com a una persona del públic que, per raons estranyes havia estat convidada a asseure’s a l’escenari. Veia l’obra assegut amb els protagonistes. També participava dels assajos i em quedava amb ells al final. Llavors se’m feia estrany i em vaig arribar a sentir bastant incòmode en alguns moments. Ara —mal m’està el dir-ho—, em sento orgullós de mi mateix. De no haver-me mimetitzat amb ells. De no confondre’m. De tenir clar en tot moment que jo no era com ells. No formava part d’aquella companyia de teatre. Era un passavolant que incomprensiblement, d’una forma quasi onírica, estava allà assegut. Sentia que em miraven com un intrús. Però no sé segur si era així o només ho imaginava jo. En qualsevol cas, em distreia i gaudia interpretant el meu paper d’home de platea assegut a l’escenari. Quan intervenia, per un moment, semblava també un actor de la companyia. Imagino que el públic que no hi era, hagués dit “mira, l’actor que fa el paper de públic, ho fa molt bé. Sembla un actor i alhora aconsegueix que es vegi clar que en realitat és part del públic”. I em divertia improvisant, més enllà del que estava previst en el guió. I això els desconcertava a quasi tots i a mi em provocava una sensació molt estimulant i agradable.
Penso que en general vaig fer el que s’esperava de mi i, des del meu escepticisme creixent, quan actuava ho feia amb professionalitat adquirida però suficientment funcional. Hi havia una dissociació entre un somriure interior pel paperot que feia i una seriositat i rigor extrems en la realització de la feina encomanada. Penso que van quedar contents de la meva interpretació, quan vaig abandonar la companyia de teatre… 
Si allò ja era curiosíssim mentre passava i vist in situ, imagineu les sensacions vestit de “drapaire” mentre passejo pel Delta quasi 30 anys després… Imagineu-les. Potser un dia us les explicaré i vosaltres i jo ens divertirem veient fins on hi ha hagut coincidència o no. Potser el resultat del contrast seran escenes de pel·lícula d’en Fellini!
Sigui com sigui, estic agraït a la vida, per haver-me situat en escenaris tan dispars a tants llocs diferents del món!