UN DIA VAIG FOTRE EL CAMP

I, ara per ara, no tinc previst tornar.

Fa fresca en aquest primer d’agost. Ahir la tempesta va ser considerable i el vent huracanat ha bufat fort tota la nit. L’ambient, la claror, la temperatura, les ganes de -lluny de cercar l’ombra com faria en tal data- buscar el sol matiner, em transporten a un dia ventat, de finals de setembre, a Calella de Palafrugell, l’endemà d’una tempesta d’estiu. Miro la blavor intensa del mar i del cel a l’horitzó, mentre els pensaments van i vénen. Ara això, ara allò, ara l’intercanvi mantingut amb aquella noia… M’hi aturo. Una dona jove, directiva en el camp dels serveis socials. Brillant, entusiasta, plena de força, amb gran capacitat de gestionar les dificultats personals. Acostumada a batalles dures…

El seu missatge era punyent i, tot i arribar-me després de “molta mili” amb 38 anys d’activitat en el món sanitari a les esquenes, no em va deixar indiferent. Quan predomina la sensació que -no pas en tot però sí en aspectes importants- les coses en el teu sector professional estaven millor quan vas començar que quan estàs acabant… I llavors apareix algú que es troba a meitat de trajectòria, amb projecte, il·lusió i ganes…

D’entrada, em va portar a veure la meva carrera professional com una suma de parèntesis. M’explicaré. Penso en una suma de “missions impossibles”, de projectes enverinats, d’iniciatives ambicioses empreses amb la força que té ara aquesta noia que, generalment, varen ser exitosos en termes de resultats visibles i avaluables, però, a banda de durar el que van durar (el temps que hi vàrem estar al capdavant), va ser a costa de pagar un preu personal i familiar, clarament excessiu. Més quan veig com han evolucionat les coses, en una part massa gran, en la direcció contrària del que preteníem…

Sento que quan vaig començar a treballar, malgrat mai quasi res no és fàcil en el món de la sanitat, podia comptar amb persones formades, plenes d’il·lusió i amb valors sòlids, el que les feia confiables. Els últims anys d’implicació amb el dia a dia de la gestió del sistema -abans de dedicar-me exclusivament a la consultoria- sentia que per tirar endavant el projecte havia d’estar en estat de guerra permanent. M’havia d’enfrontar -i guardar-me les espatlles de- als que m’havien nomenat, els seus opositors, els sindicats i partits populistes, els auto denominats “periodistes d’investigació” que, per ineptitud, mala fe o manipulació ideològica assimilaven decisions de gestió que serien aplaudides en qualsevol àmbit intel·ligent, a mala praxi, quan no a corrupció… Per suposat, dels alts funcionaris que no entenien res que no fos l’ortodòxia quadriculada, ni sabien ni volien saber res de la imaginació que cal per fer una gestió professional quan no hi ha recursos. El clima de tensió provocat per l’aflorament de la corrupció duia tothom a la necessitat d’exhibir la seva “santedat” amb modalitats que acabaven provocant la paràlisi del funcionament del sistema públic. Perquè per a sectors que precisen decisions ràpides, el ritme del model funcionarial, no serveix. I ja ningú estava per posar imaginació, per por a acabar davant d’un jutge, passant o sense passar per la Sindicatura de Comptes i el Tribunal de Cuentas, ara conegut per tothom, però des de ja fa uns quants anys només per alguns que el patíem. En un moment o altre, sobre aquest caldo de cultiu, sempre apareixia algun periodista i/o polític populista amb la intenció de sucar-hi pa, convenientment disfressat d’acte de servei, de denúncia honesta del que presentaven com un crim… Cal que segueixi?

Si malgrat tot aquest poti-poti, te’n surts i en acabar el mandat, en un tres i no res les coses tornen, no al punt regressiu en el que estaven quan les vas entomar, sinó més enrere… Tens la sensació que potser t’has passat la vida professional fent el passerell, volent canviar el curs d’un riu. I certament, s’ha de ser curt de gambals per dedicar-se a fer de dic de contenció, ja que quan marxes, desapareix el dic, i el riu torna al seu curs amb més força. A aquestes successives etapes professionals dedicades a de fer de dic de contenció, n’hi vaig dir parèntesis. D’aquí que digui que la meva vida professional es pot definir com una suma de parèntesis, més estèrils a mesura que han passat els anys.

Comprendreu que, arribat a aquest punt, trobar-me algú jove que vol canviar el món m’emociona però, alhora, també em neguiteja. Em situa entre l’espasa d’animar-lo i la paret de no ocultar-li la realitat sense desencoratjar-lo. Quan no m’obliga -o m’obligo jo solet, com en aquest cas-  a obrir el paraigües per defensar-me de la meva “deserció”…

-Estimada amiga, no he desertat de res. Simplement he optat per una llarga prejubilació progressiva, iniciada fa una dècada que aviat acabarà en jubilació real. Jubilació de la feina, però no de la vida!

-Ho sento, amic, però la gent com tu no podeu desaparèixer. En fi, sí, d’acord, ja heu fet molt i teniu dret a descansar, però hem de trobar la manera d’aprofitar-vos.

-Durant els primers anys d’aquesta prejubilació progressiva, vaig estar obert al que dius que caldria fer. No només ningú va saber fer-me una proposta útil, sinó que els ineptes que ocupaven i ocupen les poltrones, es sentien molt tranquils amb la meva opció de consultor no executiu a temps cada vegada més parcial… Per fi, vaig deixar de fer nosa als que, explicant cínicament el contrari del que feien, estaven ocupant càrrecs per fer que res canviés.

Difícil ignorar algú que, després d’escoltar els teus arguments, et diu: “Celebrem, doncs, els parèntesis, amic, i que hi hagi gent que cregui en ells i que estigui disposada a jugar-se coses per ells (…) Idiotes, il·lusos, perdedors, somiatruites, potser. Segur. I què? La llibertat consisteix en triar de forma conscient. Doncs escollim triar parèntesis!”.

I que afegeix: “Doncs sabent el que saps i havent comprovat el que has comprovat, imagina’t com és per a algú que ja d’entrada es va haver de pagar les carreres treballant. A casa em podien haver ajudat perfectament. Però no ho van fer per considerar equivocada la meva elecció. El meu pare era enginyer i no tenia cap interès en fer de pare, i encara menys en el treball social. A continuació imagina’t el que és ser dona, directiva de ‘lo social’, en un món d’homes directius de qualsevol merda ‘important’ i molt pagats de sí mateixos. Indiferents davant el bé comú i el patiment de les persones. Tot això intentant ser fidel als meus valors i, per tant, cercant l’equilibri entre els mateixos, la recompensa personal i econòmica i els trossos de pell deixats en l’intent. El que et vull dir és que amb menys lustres que tu, tinc tan clar quin és el camí com clares tinc les nostres possibilitats. Només una línia vermella: la meva família i les meves forces. Potser no podré fer gaire, però prefereixo ‘deu parèntesis xutats per l’esquadra’ que contemplar el panorama indiferent”.

Li vaig dir que l’ajudaria en el que pogués i que intentés fer cerca activa dels -sens dubte escassos- professionals amb la mateixa visió i valors, crear xarxa i treballar en equip. Li vaig dir ben poc. Res que no sabés. Però crec que em va entendre perfectament i crec també que entén la meva posició determinada pels vints anys “de trinxera” que ens separen.

Quan vaig tenir aquest intercanvi, estava acabant de llegir el llibre d’Albert Om El dia que vaig marxar. Un llibre refrescant, fàcil de llegir, on l’autor sembla mostrar-se força transparent i explica una experiència, de fet, “un parèntesi”, però d’una altra mena. Per a mi, el millor del llibre ha estat la capacitat de l’Om de deixar fluir dolçament sentiments i reconèixer amb naturalitat i calidesa fets de la seva vida de forma valenta. L’última frase de la contraportada és força reveladora del tipus de parèntesi (tres mesos viscuts a Aix-en-Provence, plens d’experiències diferents de les de la vida quotidiana) quan per suscitar l’interès del lector diu “(una obra) que ens tempta de fer apressadament les maletes i esborrar-nos una temporada de la vida de cada dia”. Entenc perfectament què vol transmetre i, de forma retòrica, em demano: “Què deu tenir la vida de cada dia que tant estimula les ganes d’esborrar-se una temporada de la mateixa?”.

És un llibre que m’ha portat molts records. Reivindica -mesuradament, sense estridències ni exageracions- la valentia que suposa decidir fer un parèntesi d’aquest tipus. N’he fet alguns i, en determinats moments, imposa respecte. El més important, quan era molt jove, els anys passats al Canadà i altres menors comparats amb aquest, concretament petites temporades passades en diferents països per feina i alguna de durada variable per oci i ganes de conèixer i viure experiències diferents.

Quan vaig marxar al Canadà no ho vaig fer per esborrar-me de la vida de cada dia. Creia en la formació, ambicionava un futur millor i… Ves per on, l’experiència va ser decisiva per consolidar l’esmentada vida professional feta de parèntesis, no sempre tan plaents com el llarg parèntesi americà. S’escau parafrasejar i dir “de parèntesi en parèntesi, fins el parèntesi final”. El parèntesi final es caracteritza perquè l’obres, però si de veritat és el final, no el tanques. Es tanca sol, te’l tanquen.

El dia que vaig marxar de la trinxera professional, de la suma de parèntesis, vaig començar a obrir, lentament i sense presses, el parèntesi final. Vaig començar a esborrar-me, conscientment i convençut de la vida de cada dia, tal com l’havia viscuda fins aleshores. Els meus amics saben que sovint explico per fer-me entendre, que durant massa anys, no vaig viure. Només vaig treballar. I en començar a obrir el parèntesi actual -final o no, perquè la vida dona moltes voltes i mai se sap- pretenia simplement (?) viure. En aquesta etapa, més enllà que m’ocupa menys temps que aleshores, la feina no em treu la sensació de perdre’m el que de veritat és important a la vida (tema per a un altre post). Lluny de la voràgine del dia a dia, em miro el món una mica de lluny, per veure el bosc sense que els arbres me’l tapin i així aprendre i explicar-me escrivint. De fet, per ara, sento que la millor aportació que puc fer -de forma modestíssima, perquè el meu radi d’acció és molt limitat i la meva capacitat més- és escriure.  Albert Om a El dia que vaig marxar, pel que fa a la condició d’escriure, cita una frase de Vila-Matas que diu que cal “habitar el mundo de una forma un poco esquinada”. Efectivament, arriba un moment en el que cal enretirar-se’n una mica. Crear les condicions per poder mirar el món des d’un racó tranquil, exterior i interior, des de la introspecció facilitada per la llunyania de l’insuportable “soroll ambiental” de les ciutats modernes i trobar la manera de fer xarxa amb els que practiquen el “radicalisme selectiu”, els que es concentren en aprofitar petits espais, modestos i sovint anònims i poc espectaculars, per intentar millorar alguna cosa. I també significa donar pas als més joves, cosa que al sector salut a Catalunya no hem fet prou. L’amiga directiva del sector social i els seus col·legues ho hauran de fer a primera línia, en el camp de batalla, entre els xiulets de les bales i esquivant mines i obusos, i els veterans des de la rereguarda. No tenim ja l’agilitat que requereix la trinxera i tenim molta experiència per aportar, encara que sigui des de l’aïllament aparent i alhora patent.

Qualsevol temps passat va ser millor? No ho crec. Almenys, no crec que hi hagi una resposta universal i atemporal a aquest tòpic. Però mentiria si no digués que el temps dels meus inicis laborals, el percebo com a millor, acceptant que es pot tractar només d’un indicador que la joventut de veritat, fa temps que m’ha abandonat. Potser només és això, però… Els polítics distaven de ser éssers meravellosos i altruistes, però els percebo com de conviccions més sòlides que les que tenen -amb totes les excepcions- els actuals. En molts casos conviccions forjades a l’exili, a la presó -increïblement reinstaurats al nostre país-, assumides a cops de porra, repressió i prohibicions. Certament, el desemmascarament del règim del 78 planteja molts dubtes sobre l’evolució d’aquells homes i dones i dels seus valors. Però una colla de gent jove, formats, amb il·lusió i convençuts que ens podíem menjar el món (no sabíem que aquest era un àpat que provoca moltes indigestions), vam poder ser creatius -certament, la consciència del “tot està per fer” era més clara- gràcies a la intel·ligència dels nostres “jefes” polítics i la seva confiança en el nostre agosarament. La Generalitat encara no havia optat per la deixalla que és el model d’administració pública espanyol, i els funcionaris de tota la vida transferits, es dividien entre els que s’encomanaven del nostre entusiasme i es sumaven al projecte, i els que, emparats en la cotilla administrativa i la quadricula mental, sabien que no els deixaríem viure fins que ens proporcionessin la via de fer possible allò que, segons ells i el seu maleït procediment administratiu inflexible, no ho era. Avui, un cop la Generalitat va abraçar ja fa anys, el desastrós model espanyol, els descendents d’aquells mestres del “vuelva usted mañana”, del “esto no se puede hacer”, són legió.

Tot això passa, a més, en un món en el que només cal veure un telenotícies i reflexionar, per adonar-se que no gira rodó. Tenim lleis, normes i procediments per a tot, però el canvi climàtic i la destrucció del planeta avancen com si res. Semblem molt preocupats per totes les violències i no parem de parlar de treballar per a un futur millor, però no tenim cap consideració pels nostres descendents, vista l’herència enverinada que els hi deixarem, ni pels nostres ancestres vius, que viuen i moren en soledat. N’hi ha prou de circular una estona per Barcelona, per palpar la tensió i l’estrès que domina les vides dels conductors, dels ciutadans, i això malgrat estem convençuts d’haver avançat molt i d’estar apostant clarament pel progrés!!! Progrés? Quin progrés? Per beneficiar a qui? Sí, sí. Ja sé que els antibiòtics de tercera generació i els robots que operen milloren la qualitat de vida. I que amb calefacció es viu millor que amb brasers sota la taula. Però no és a això al que em refereixo. Ja ens entenem.

Com ens ha d’estranyar que -qui pot, és clar, però també qui és prou valent per fer-ho- decideixi “esborrar-se una temporada de la vida de cada dia”?. O que s’adoni que per no acabar tarumba, cal “habitar el mundo de una forma un poco esquinada”?

Els flamencs i les aus del Delta són menys hostils que els telenotícies, els conductors de Barcelona o els treballadors de banca o del servei d’atenció a l’usuari del Movistar de torn que, dominats pels procediments i les màquines, ja no sabem si són persones o han aconseguit “evolucionar” i ser robots. Res impedeix que, des de la soledat buscada, el silenci, les passejades a peu o en bici per llocs sense trànsit, acompanyat per la presència del blau del mar i la seva música, es pugui fer xarxa amb qui comparteixi aquests valors per intentar seguir, si no donant petites passes en primera persona, ajudant a què les donin els joves que es rebel·len contra el model de societat manicomial que va guanyant terreny. Vetllar per la pròpia salut mental no és desertar. És fer un parèntesi -espero que si no definitiu, almenys llarg- en un món de bojos.