TARDOR-HIVERN AUSTRAL

Plaza de la República

Són les 7 del matí i tot just comença a fer-se de dia. Dia de Sant Lluís, 21 de juny, inici de l’hivern a Buenos Aires. Fa 7 graus de temperatura. A Barcelona comença l’estiu.

Vaig arribar a Buenos Aires dissabte 18 de juny, després de passar menys de 48 hores a Washington DC. Vaig fer escala a Bogotà i d’allà a Buenos Aires, on vaig arribar poc després de les 6 del matí i de passar la nit a l’avió. Era de nit, la boira provocava mullena i feia fred.

En el trajecte Washington-Bogotà, el meu veí de seient portava la samarreta de la selecció colombiana que es jugava contra Perú la seva continuïtat a la Copa Amèrica de futbol. L’home, que em va explicar que feia anys que vivia als Estats Units, estava nerviosíssim. Quan vam aterrar a Bogotà, va connectar d’immediat el mòbil: Pròrroga!!!

Mentre esperava per embarcar cap a Buenos Aires, a l’aeroport de Bogotà tothom anava buscant aparells de TV, mirant i escoltant a través d’ordinadors, tablets i smartphones per seguir la tanda de penals. Al final van passar…

En el trajecte cap a Buenos Aires, em va tocar de companya de vol una senyora (diria que) més gran del que semblava. Una “porteña” molt autèntica…

Crec que l’última vegada que vaig estar a l’aeroport d’Ezeiza va ser el 1998 i de forma sovintejada entre 1994 i 1997. Sempre per feina, com en aquesta ocasió.

Arribo a l’hotel francament cansat i la bona notícia és que tinc el que queda de dissabte i diumenge per descansar. Dilluns és festa nacional, el Dia de la Bandera, però de tota manera començo les reunions de treball.

Descanso una estona i em disposo a caminar aprofitant que el dia és assolellat. Final de tardor amb temperatures d’hivern que es suavitzen cap al migdia i primera hora de la tarda. Una amiga argentina de Barcelona em va advertir, amb pesar, que no trobaria grans canvis en relació al Buenos Aires de fa dues dècades. I així ha estat. Potser hi són, però el cert és que la fesomia de la ciutat i l’ambient no em donen la sensació de canvis rellevants.

Políticament, el populisme de Menem va donar pas al populisme “chavista” del Kirchnerisme (Néstor i Cristina) i, segons m’expliquen, el cansament i el desencant de la gent van portar Macri al poder, sense que de moment (només fa 6 mesos que governa), ningú tregui encara gaires conclusions. Però la ciutat la veig semblant al record que tenia d’ella… Em sembla, no ho puc assegurar, que el “subte” (el metro), està una mica més desenvolupat del que estava. És la diferència que em crida més l’atenció.

Tornar a visitar, després de tants anys, La Recoleta, Palermo i el desenvolupament de la zona portuària, des de La Recoleta (abans del

Calle Corrientes

port pròpiament dit) fins el luxós Puerto Madero d’una banda, i San Telmo, la Boca i un parell de “villas miseria”, d’una altra, resulta xocant. Quedo francament impactat i el malestar de fons que em provoca la comparació, no me’l trauré del damunt en tota la resta de l’estada. Em domina el malestar. És una llàstima -per no dir una aberració- que amb la riquesa natural d’aquest país -i malgrat l’enorme evasió de capitals- la desigualtat sigui tant colpidora. Es palpa en un ambient de corrupció generalitzada. No recordo ni una sola conversa en la que no es parlés del tema, amb resignació -sincera o no-, amb queixa, però donant per fet amb pessimisme, que la corrupció és estructural i generalitzada. Per més que sembli estrany, el que passa a Espanya sembla d’aficionats si es compara amb el que aquí s’explica i es respira. Si hem de fer cas a les dades de l’índex de Percepció de la Corrupció, d’International Transparency, Argentina ocupava l’any 2015 el lloc 107 de 168 i Espanya el 36… Per completar el mapa del viatge, Costa Rica ocupa el lloc 40 i els Estats Units el 16.

Em perdo pel luxe del barri de La Recoleta. Vaig fins el “Cementerio de La Recoleta”, fins arribar al carrer Alvear, que recorda un dels carrers més aristocràtics de París, giro a l’esquerra per Montevideo fins tombar a la dreta per l’Avenida Libertador on em trobo les glamuroses galeries “Patio Bulrich”. Segueixo caminant, travesso per sota la prolongació de la imponent Avenida 9 de Julio i m’aturo a la Plaza San Martín, on a banda de l’estàtua del “libertador” hi ha el monument als caiguts a les Malvines. En un mur -a modus del Memorial Vietnam de Washington- hi ha inscrits els noms de totes les víctimes d’aquella absurda guerra, si és que n’hi ha alguna que no ho sigui, d’absurda. Recordo que la primera vegada que el vaig veure la sensació va ser encara més impactant.

La Torre Monumental, hotels de luxe… travesso l’Avenida Eduardo Madero fins l’Avenida Antàrtida, des d’on diviso, en direcció al magnífic Puerto Madero, opulents gratacels (destaca entre ells el d’un dels grans bancs espanyols). Abans d’arribar al Puerto, l’estació fluvial del “Buquebús” em recorda viatges de fa anys, creuant el Río de la Plata, fins a Montevideo -ciutat entranyable, on també hi vaig treballar- o Colonia, una mena de petita “Cartagena de Indias” a l’Uruguai. Arribo a Puerto Madero i em quedo impressionat per com ha crescut. Restaurants, bars, més restaurants i més bars, no precisament senzills, tots amb terrasses, davant el passeig que transcorre en paral·lel a un magnífic port esportiu, farcit d’embarcacions que no passen desapercebudes.

M’aturo i m’assec a un banc de disseny i no em puc treure del cap que tot allò estigui en la mateixa ciutat que presenta nivells de pobresa extrema i de misèria. I ja sé que això passa a totes les grans ciutats, o gairebé, Barcelona inclosa. Però no estem parlant de proporcions comparables. És indignant! Per cert, a principis dels 90, l’Ajuntament de Barcelona va col·laborar amb el de Buenos Aires en la preparació del disseny i el concurs d’idees per desenvolupar el projecte d’un Puerto Madero, “espatarrant”, a “lo grande”, porteño, porteño!

Recordo un 31 de gener (potser de 1995 o 1996), acabat d’arribar a Buenos Aires des de Santiago de Xile, que vaig anar a sopar a un Puerto Madero que començava a ser una realitat, però ni ombra del que és ara. Pràcticament no hi havia restaurants encara.

Feia una calor insuportable i la sensació era la que hagués pogut tenir un barceloní un 31 d’agost d’aquells anys en què la ciutat quedava deserta i encara no hi havia pràcticament cap turista donant voltes. Aquells anys en què es publicava una foto al diari mostrant l’escassa gent que quedava a la ciutat, travessant un Passeig de Gràcia sense cap cotxe. En aquell moment – feia dies que era fora de casa -, sopant sol i passant calor, no em sentia precisament afortunat per més que pugui resultar estrany…

Pujo des del Puerto cap el centre per Corrientes –carrer que dóna nom al famós tango-, giro a l’esquerra per Reconquista i després de travessar Sarmiento, Teniente General Juan Domingo Perón i Rivadavia, arribo a la Plaza de Mayo, amb una Casa Rosada hiperprotegida, on no queda rastre de “las madres” ni, per suposat, de “las abuelas de mayo”. Hi ha acampats supervivents de la Guerra de les Malvines que amb aspecte de homeless, tenen unes tendes de mala mort plantades i unes pancartes penjades reclamant ajuts.

Completo la llarga passejada per l’Avenida de Mayo fins a 9 de Julio -els porteños segueixen trobant que Mayo té un aire madrileny que jo no li acabo de veure- tombo a la dreta per arribar a la Plaza de la República on hi ha l’immens obelisc símbol de Buenos Aires i em giro per contemplar el que va ser el Ministeri de Salut (no sé si encara ho és), un edifici alt i antic que té dibuixada una imatge enorme de la cara d’Evita Perón. Recordo els períodes de treball en aquell edifici…

Inevitablement paro al Café Tortoni, a l’Avinguda de Mayo. Una meravella centenària, sí. Però el grau d’adaptació al turisme és tan exagerat,

Café Tortoni

que aquesta és la sensació que se’m queda gravada per damunt de qualsevol altra. Va ser lloc de trobada d’artistes famosos. Escriptors, pintors, Carlos Gardel -que hi va actuar en alguna ocasió- el freqüentava… Jo mateix vaig poder gaudir d’un Café Tortoni poc “turistificat”, fa un parell de dècades. Recordo haver-hi vist interpretar i ballar tangos, encara amb molts pocs turistes.

Torno a agafar Corrientes en direcció al port -teatres amb les façanes transformades en anuncis de les obres que es representen- i arribant a Florida giro a l’esquerra per menjar alguna cosa a les bellíssimes “Galerías Pacífico” que, una vegada més, amb tota la seva solera,  representen un fort contrast amb la cara paupèrrima de la ciutat.

A mitja tarda arribo a l’hotel força cansat. Després d’una dutxa reparadora i de fer una revisió de documentació per les reunions de dilluns, sopo a l’habitació un pack de verdures i llegums que he comprat en un establiment xinés -els xinesos també estan arribant de forma significativa a l’Argentina- i miro per la TV la Copa Amèrica. Argentina-Veneçuela. El miro per la TV, però l’escolto per ràdio. La loquacitat, el verb fàcil dels locutors argentins, el peculiar argot futbolístic, dirigit a elogiar la grandesa de Messi, em criden molt l’atenció. Semblava que les crítiques històriques a Messi, jugador del seleccionat argentí, s’han esvaït i que els seus compatriotes han caigut rendits a la seva grandesa futbolística. Ara que ja sé que la tragèdia contra Xile a la final s’ha repetit per segona vegada consecutiva i que Leo ha anunciat que no jugarà més amb Argentina… torno a estar situat en la realitat.

Diumenge. Últim dia per mirar d’explorar la ciutat. Vaig a San Telmo i en ser diumenge, a la Plaza Dorrego i el carrer Defensa, amb llambordes característiques, com altres del barri, puc visitar la Feria de San Telmo i constatar, una vegada més, com en el cas del Café Tortoni, que el turisme, que té les seves coses bones, degrada les ciutats. L’aspecte dels restaurants, dels cafès i la fesomia urbana, em semblen víctimes d’una transformació que no sembla natural, vegetativa…

El mercat de San Telmo, l’Església de San Pedro Telmo i l’Església ortodoxa russa de la Trinidad, testimoni de la immigració de finals del segle XIX i primera part del XX. El bar Sur i altres amb molt encant. El Viejo Almacén al que no sé si van gaires més porteños a escoltar i veure ballar tango, que barcelonins a un “tablao” flamenc a la nostra ciutat.

Personalment, el que sempre m’ha impressionat més de San Telmo, són els “conventitos”, habitacions diminutes, pertanyents a antigues cases colonials trossejades, sovint molt maques, que una burgesia local va abandonar fugint d’epidèmies i malalties, i llogaven en petites porcions als immigrants que venien d’Europa a almenys d’entrada, malviure en aquells reduïts espais.

Acabo anant a La Boca, malgrat sempre em va semblar que l’explotació turística d’aquest barri -basada en l’Estadi del Boca Juniors, la Bombonera, i del carreró que va inspirar el tango “Caminito”- era comparable a forçar un muntatge turístic al mig del barri de La Mina de Barcelona dels pitjors temps.

La Boca

A banda de contemplar la Bombonera, em surto del circuit turístic i constato la pobresa cridanera, no sé si tan extrema com la de certes “viles misèria”, però… Per cert, m’expliquen que s’ha posat en marxa una oferta turística consistent en “viva la experiencia de una villa miseria”, indrets on no gosa entrar-hi ni la policia i on es pot trobar de tot. Quin contrast amb Palermo! A banda del Palermo de tota la vida, exhuberant, amb els “Bosques” i vivendes exclusives, han fet aparèixer el que anomenen Palermo Soho i Palermo Hollywood, en els que la riquesa i el benestar material abasseguen.

El fet d’haver pogut aprofitar un cap de setmana a Buenos Aires, em permet concloure que malgrat tot és una gran ciutat i que la visita va ser grata. Així li vaig explicar en un e-mail a un bon amic de Buenos Aires que viu als Estats Units. Reprodueixo, a modus de conclusió, la seva resposta al meu correu. Deia:

“(…) Me alegra saber que la visita a BA te ha resultado grata. ¡No me imaginaba que tu última visita había sido hace 19 años! Lo de los contrastes y desigualdades daría para conversar bastante, resultado de lo que por aquellas latitudes llaman capitalismo salvaje pero también de políticas y estilos de ejercicio del poder que utilizaron a los pobres como materia prima, y sin olvidarnos de la forma como se dilapidaron y/o robaron recursos públicos en cantidades astronómicas. Pero BA sigue siendo una gran ciudad y a mí como porteño me da una gran satisfacción que los visitantes la disfruten (…)”.

Una gran ciutat que he pogut recórrer gaudint d’un solet agradable que endolcia l’hivern austral. Val la pena!