ARTHUR GUYTON
Com a estudiant de Medicina vaig gaudir molt els dos primers anys, especialment el segon, i a partir de tercer el meu entusiasme va disminuir. No va desaparèixer. Va disminuir. Pels que no estigueu familiaritzats amb el currículum de la carrera de Medicina, quan jo vaig estudiar ―crec que poc ha canviat, em sona que potser una mica, però crec que poc, mai m’ho he mirat― durant els dos primers anys apreníem com era l’estructura del cos humà i com funcionava normalment, en absència de malaltia. El tercer any començàvem a familiaritzar-nos amb els signes i símptomes de les patologies, amb el diagnòstic i el tractament farmacològic i quirúrgic.
Sens dubte l’assignatura que em va fer més feliç de la carrera, va ser Fisiologia, els principis de funcionament dels òrgans, aparells i sistemes del cos humà. Sempre he pensat que en un altre entorn hagués entrat com a intern en un departament de Fisiologiam i hagués dedicat la meva carrera professional a estudiar i investigar, per conèixer més sobre el funcionament del cos, des de l’estructura cel·lular. A primer em va sorprendre gratament la Biofísica. Per estrany que sembli, tot i haver estudiat Física durant el batxillerat i el COU tecnològic, mai havia pensat en ossos i muscles com a sistemes de palanques, ni en les artèries com un sistema elàstic, ni en el cor com una bomba mecànica propulsada per electricitat. Sense entendre tot això i moltes coses més, era impossible comprendre el funcionament del cos i com i per què l’afecten les disfuncions, les malalties, les “avaries” (amb el benentès que encara hi ha molt desconeixement). La meva vocació no era tant de mecànic, com de conèixer tots els secrets del funcionament del cos humà ―estem lluny d’assolir-ho― per ajudar els mecànics en la seva tasca de reparació.
Vaig arribar a la Facultat de Medicina amb el cap malejat per un concepte utilitarista de la formació i del treball al qual podria accedir per ser “un home de profit”. No vaig tenir el valor “d’arrossegar-me passant fam” per laboratoris, i entre això i el temps que m’ocupaven les manifestacions per “l’amnistia, llibertat i Estatut d’Autonomia”, i l’activisme polític i suposo que la joventut amb tot el que comporta i no sé quines cabòries, no vaig fer el que havia d’haver fet (lamentació absurda): anar als Estats Units a dedicar-me a la fisiologia.
Soc conscient que quan reconstrueixes la teva pròpia vida, al cap dels anys, a vegades no saps el perquè d’això o allò que vas fer o no vas fer, però sovint acabes muntant històries racionals, amb sentit, que te les pots, fins i tot, acabar creient! Les biografies i autobiografies estan plenes d’aquests construïts.
____________________________________________________________
Ho creieu o no, durant la carrera, ningú em va saber explicar per què havíem d’estudiar Estadística
―Bioestadística― al primer curs.
Abans de continuar, vull deixar clar als meus companys metges que només expresso una opinió derivada del que vaig viure personalment i de com ho recordo.
La medicina no és una ciència exacta com les matemàtiques. En canvi, el coneixement i la pràctica mèdica es basen ―fonamentalment― en l’estadística. I l’estadística forma part del corpus de coneixement matemàtic i és en sí mateixa una ciència exacta amb molts elements d’incertesa que depenen de la qualitat de les dades i de les tècniques i mètodes de recol·lecció i interpretació d’aquestes. Els resultats es basen en la teoria de la probabilitat.
Dos factors varen ser decisius per no ser un grandíssim entusiasta de l’exercici de la medicina clínica. El primer té a veure amb el fet que pots arribar a practicar una medicina socialment acceptable memoritzant conceptes sense haver d’entendre’ls, tot i que aquest tipus de pràctica pugui millorar amb els anys d’experiència.
Simplifico molt amb un exemple i evito entrar en disquisicions sobre eventuals diagnòstics diferencials. Una nena de, posem per cas, 8 anys, arriba a la consulta amb el que anomenem un quadre catarral evident, congestionada, amb febre alta, mal de cap, amb molt mal de coll, les amígdales vermelles i engruixides, dificultats per deglutir i augment del dolor quan empassa i amb plaques de pus a les amígdales. L’anamnesi i l’exploració física no aporten cap altra dada que faci pensar en res diferent d’una amigdalitis aguda bacteriana, primària o per sobreinfecció d’una vírica. Li recepto analgèsics/antipirètics/antiinflamatoris i penicil·lina.
No em cal conèixer la funció preventiva d’infeccions de les amígdales, ni conèixer per què les infeccions provoquen inflamació i febre, ni saber què és el pus i per què es forma, ni saber res de la penicil·lina o de l’antibiòtic alternatiu si la nena és al·lèrgica, ni com aquest antibiòtic actua en el procés d’eliminar el bacteri ni en la curació. Al llarg del temps, els estudis han demostrat que, en un nombre estadísticament significatiu, de vegades que es presenten aquests símptomes cal pensar ―la probabilitat és elevadíssima― que tenim davant una amigdalitis aguda. Igualment, l’estudi ha demostrat que una vegada saps ―pressuposes amb altíssima probabilitat― que allò és una amigdalitis aguda, la penicil·lina o l’antibiòtic d’elecció en cada moment en funció de les resistències bacterianes (qüestió que també pots memoritzar, sense més ni més), la curarà.
Així veia jo la medicina quan estudiava. No cal dir que amb anys, experiència, si fas formació continuada, recerca, estàs el dia de les principals publicacions amb els avenços de la teva especialitat…, memòria a banda, entens, adquireixes coneixement i aprens, més enllà de la memorització.
En aquest context, eliminat el laboratori de fisiologia, m’atreia més una especialitat quirúrgica. De les mèdiques, només hauria fet medicina interna. Una especialitat que, en un cert sentit, va contra els signes del temps, quan la medicina implica, cada dia més, ultraespecialització.
La segona raó per la qual no acabava de sentir-me còmode amb la medicina, és que m’atreia més la figura d’un renaixentista polifacètic, aspiracionalment un Leonardo da Vinci, que la d’un cirurgià hiperespecialitzat en l’ús del robot Da Vinci per optimitzar les limitacions de la mà humana.
La lògica de la medicina que vaig estudiar, m’hagués portat a aquesta hiperespecialització i això em feia témer que anés en detriment de la capacitat de veure el cos humà, i el mateix ésser humà, com un tot. He de reconèixer que encara avui no soc capaç de proposar una alternativa, sense moure’m del paradigma de la medicina científica que, per altra banda, i salvant la distància en el temps, es remunta a la Grècia clàssica. Però temia anar perdent la capacitat de presa en consideració de la complexitat de l’home, amb el risc de deshumanització que això podria comportar. Parlo de fa més de 40 anys, quan no podia imaginar encara, que ens encaminàvem cap a una societat amb cada vegada menys ànima.
M’agrada intentar comprendre la complexitat a partir de prendre en consideració, fins on en soc capaç, totes les variables, més enllà, en aquest cas, de les estrictament clíniques. Com he dit no tinc la solució, però aquests factors em feien enrere. Dit amb tot el respecte als companys, als que visito quan tinc problemes de salut i almenys un cop a l’any si no en tinc o crec que no en tinc.
LEONARDO DA VINCI
Acabo. Si el sentit utilitarista que em van inculcar em va allunyar del laboratori de fisiologia, imagineu-vos la distància sideral que em podia separar de la filosofia. Avui en dia, m’interessa molt més aquesta que la medicina. Al cap i a la fi, parlar de filosofia i fisiologia hauria de tenir molt més en comú del que pot semblar, simplement, un joc de paraules!
Ah! Proposaria també, passar l’assignatura “Història de la Medicina” de sisè any (no sé si encara es cursa l’últim any de carrera) a primer. I que en lloc de ser trimestral ocupés la totalitat del curs, aprofundint més en la comprensió de la lògica, de la base, de l’evolució del coneixement i la pràctica mèdica, en les diferents èpoques.
__________________________________________________________
Tinc la sort de tenir un gran metge i millor persona. Un internista amb una capacitat extraordinària de combinar coneixement científic, complexitat humana i sentit comú. He viscut amb ell unes quantes situacions en les quals molts altres companys m’haguessin prescrit medicaments o haguessin anat apressats a fer tota mena de proves i, per sintetitzar-ho en una paraula, la seva experiència ho ha evitat. Sí. Ja sé. Els protocols són els protocols i estan per aplicar-los. Però quan l’experiència ―i l’organització sanitària, és clar― et permet escoltar bé el pacient i totes les seves circumstàncies, hi ha marge per a l’autonomia professional i la llibertat de prescripció, i per a la lectura fina de les probabilitats estadístiques.
Les ciències de la vida, com he dit, no són matemàtiques. I avui en dia sabem per estadística, que si arribes a la meitat de la setena dècada, als 65, 66 anys, en prou bones condicions, continues portant hàbits de vida saludable i la genètica o els factors ambientals o el que sigui, no t’associen a una alta probabilitat de tenir “un mal lleig”, pots aspirar a viure una quinzena d’anys ―amb sort algun més― amb prou autonomia i benestar. S’han d’aprofitar! I això com es fa? En aquest bloc he parlat bastant de com em sembla a mi que es pot fer. Però la cosa dona per un tractat, i no precisament de receptes màgiques.
El meu metge ―ometo el nom per no generar-li cap inconvenient―, pel que en podríem dir “les regles del
Font:DM
joc”, s’ha vist obligat a anar iniciant el camí que en relativament poc temps el durà a la jubilació. Ja sabem que les mateixes regles es poden aplicar amb més gràcia o menys i com passa en la pràctica mèdica, en la qual cal no oblidar que la cosa no és la malaltia sinó la persona malalta, en la gestió sanitària, cal no oblidar que la cosa no és el concepte “jubilació”, sinó la persona, l’ésser humà, que es jubila. Ja sigui de cop (l’estimat Dr. Felip Bory va tenir clar que quan li toqués, ni un dia més, i va desaparèixer), o en un procés que, es faci com es faci, hauria de tenir en compte tot un seguit de coses, que no sempre es té en compte.
Parlant amb ell, els dos vàrem coincidir que vivim en una societat que no sap aprofitar l’experiència i el valor afegit que poden aportar els que, com és el seu cas, estan en el moment més àlgid de la seva carrera. Jo tinc un any més que ell, però ja fa anys que vaig decidir que podia aportar donant consell a qui el vulgui rebre, per després fer el que li sembli, o escrivint. En aquest sentit, estic on vull estar, malgrat que molts s’entossudeixen en que se m’hauria d’aprofitar més. Bé, no estic gaire disposat, per no dir gens, a què “se m’aprofiti més”. No vull que em maregin gaire i tampoc cal que la meva mà dreta sàpiga el que fa la meva mà esquerra…
El meu metge també em va dir, sospito que per experiència viscuda amb milers de pacients ―potser també basat en dades estadístiques que ben segur deuen existir― que cap als 80, a l’inici de la novena dècada, hi ha una davallada. I em va manifestar la seva il·lusió per, malgrat veure’s sotmès a un cert dilema, tampoc demorar molt la seva jubilació absoluta per fer les coses que té ganes de fer i que la feina no li ha permès fer.
Va ser una conversa càlida i terapèutica en la qual li vaig demanar que, sobretot, abans de marxar, em deixés en mans d’un bon col·lega, a poder ser en els quaranta, perquè així, quan es jubilés ―tenint en compte que la jubilació previsiblement s’anirà endarrerint― jo ja estigui en una altra part de l’univers i no necessiti un altre traspàs a un nou executor de decisions estadístiques, format en les ciències de la vida i amb valors humans sòlids.
______________________________________________________
Sortint de l’hospital, em vaig trobar dos companys que aprecio molt i els hi reconec grans virtuts mèdiques i no mèdiques. Ja que, per raons de discreció, no vull anomenar al meu metge, m’esplaio dient que em va agradar trobar el Dr. Ventura Clotet ―inevitable la broma sobre “si en aquest hospital no et tracten bé, ja saps on està Can Ruti”― i la Dra. Eugènia Abella. Amb en Ventura encara coincidim més o menys sovint en
Font: DIARI DE LA SANITAT
uns sopars-tertúlia amb una colla de professionals del sector salut, però a l’Eugènia feia temps que no la veia ni sabia massa d’ella, i em va alegrar de veritat trobar-la inesperadament. Segurament, tots dos, si llegeixen aquest post, em “maleiran” una mica per dir “bajanades”. Ah! També vaig trobar-me amb el Dr. Albert Clarà. Però el motiu tenia més a veure amb aficions agrícoles que amb la medicina!