SABER QUAN HAS DE PLEGAR

SABER PLEGAR

Moltes vegades he escrit que no tinc gaires certeses i que a mesura que passen els anys, cada vegada en tinc menys. I ho dic sincerament. Puc expressar opinions, fins i tot amb vehemència, tinc idees, posicionaments, sentiments… però en el fons, certeses poques.

Un mateix fet, una mateixa realitat, pot admetre diferents visions, opinions, posicionaments. És cert que el rol que s’exerceix en cada moment, el context, les circumstàncies, poden conduir a adoptar punts de vista més o menys rígids, expressats fins i tot amb contundència. Però quan es pren distància i s’assoleix un cert nivell de consciència, quan es mitiga certs tipus de passió, pot passar que les coses es vegin diferents. I s’han de poder expressar, malgrat puguin semblar contradictòries o ser-ho.

Personalment fa anys que he pres certa distància de moltes persones i de determinats escenaris i situacions. El simple fet d’haver deixat fa uns dotze anys posicions executives (amb un petit parèntesi, peculiar, entre 2011 i 2015 que, de tota manera, no va alterar la meva decisió d’allunyar-me del soroll i dels estils de vida massa accelerats, malgrat els sotracs experimentats i els atacs despietats rebuts), m’ha permès viure amb més llibertat. Sobretot llibertat interna, d’esperit, indispensable -penso- per aproximar-se a l’ideal de “viure de veritat”. No és fàcil viure de veritat, concepte que, de ben segur, deu tenir tants significats com persones hi ha al món. Però crec que ja ens entenem.

Per tant, des d’aquesta posició expresso pensaments i sentiments sorgits espontàniament, i en aquest cas ho faig a partir de dos fets molts concrets que tenen alguns punts d’intersecció. Els plantejo “tal com raja” en aquest moment. No pretenc convèncer ningú de res, ni tan sols pretenc tenir raó. És el que em sorgeix ara mateix.

Fa pocs dies (primer esdeveniment) una persona em va preguntar: “Has decidit seguir la vida mirant enrere o endavant?”. Vaig contestar: “Fa temps que no miro enrere”, el que és fonamentalment cert, però no absolutament cert. Gairebé res és absolut en els humans…

Es tracta d’una persona que va voler conèixer el meu capteniment sobre el sistema sanitari i m’ho va plantejar a partir del coneixement que tenia del que una sèrie de persones havíem desenvolupat fa anys. Un equip, i això és important, perquè malgrat ser una suma d’individualitats, conformàvem un equip amb les discrepàncies lògiques que es donen en tots els equips, en especial quan les personalitats són fortes. Afortunadament teníem “un Guardiola”, de nom real Trias, que ens liderava de forma indiscutible i sabia com ningú treure el millor de cadascun de nosaltres.

És clar, amb aquesta persona que no coneixia ni conec -amb una conversa no coneixes la gent- va passar quelcom que avui en dia no em succeeix freqüentment. La trobada em va evocar un període molt concret i em va traslladar al passat. Penso que el que motivava la conversa ho feia inevitable, almenys per a mi, per més que qui m’interpel·lava pensava en present i en futur.

Ha de quedar clar que em sento molt orgullós del que va fer aquell equip tan ben dirigit per en Xavier Trias. Crec ser objectiu, però, si dic -gairebé tothom de la meva generació que va viure aquella època coincideix- que el que va ser un bon resultat que, alerta, mai es va acabar d’implantar del tot, ha estat malmès per demagogs autoproclamats “activistes socials”, polítics de formacions populistes i polítics porucs de qualsevol formació, sindicats, cossos funcionarials d’elit i certs periodistes, paradigma d’una forma “moderna” de (des) informar, a base de vendre “sang i fetge” a dojo sense contrastar la informació i sense conèixer a fons el tema del que parlen.

Però tornant a la conversa esmentada, que algú que no et coneix pugui pensar que vius “mirant enrere” -perquè t’ha conegut parlant del passat- i que l’actitud pugui no semblar-li constructiva -perquè compares una època plena de possibilitats amb una que en té menys- pot resultar lògic.

La realitat és que la sanitat, el sistema sanitari, de salut, forma part de la història de la meva vida, del que he deixat enrere, i com que visc mirant endavant -i per desgràcia no soc tot el capaç que desitjaria de viure simplement en present, sense anar més enllà, fet que no deixa de ser estúpid-, en termes de futur, la sanitat no la sé veure com el meu paisatge vital si no és com usuari del sistema. Evidentment, mai se sap. No soc mag ni endevinador.

Pel que fa al present, la meva activitat laboral la desenvolupo com a consultor i procuro posar-me en el context i les necessitats que tenen els meus clients. No soc ja un executiu que comanda equips, que lidera projectes, que dissenya models i els intenta fer realitat. Escolto i procuro respondre al que em demanen tenint molt en compte fins on volen arribar els meus clients. Aconsello i ajudo fins on puc i tracto d’interpretar el que el receptor vol o pot pair. Però estic al costat, no davant, i no forço ningú a fer el que jo faria si fos directiu com ells: intentar reformar, millorar i innovar per grans que fossin les dificultats.

M’afanyo a aclarir que aquesta trobada inesperada va ser molt positiva per diferents raons de les que en destacaré tres que entenc que poden tenir interès més enllà del que m’hagi suscitat a mi: mai a la meva vida, ningú que hagi ocupat qualsevol dels llocs de responsabilitat directiva que jo vaig ocupar, havia tingut interès en voler conèixer la meva opinió, la meva visió, en aquest cas del sistema sanitari. Moltes persones m’han demanat i em demanen -avui mateix, sense anar més lluny, un professional que conec fa anys, de la meva edat, m’ha demanat parer sobre un projecte del sector sanitari privat- opinió sobre infinitat de temes. En qualsevol format: professional (consultoria), informal o personal. Però mai ningú que hagi ocupat algun dels càrrecs que vaig ocupar jo als Departaments de Sanitat i Presidència de la Generalitat, ni al sector mutual, ni al privat, s’havia interessat per saber què pensava d’aquests àmbits que crec conèixer raonablement bé. Ni tan sols els que em varen “succeir” mai varen estar gaire interessats en fer un bon “traspàs de cartera”. Penso que fer-ho, posa de manifest una actitud positiva pensant en en el sistema.

En segon lloc, em va fer molta il·lusió comprovar que, a la meva manera de veure, en unes condicions més difícils que les que vàrem trobar nosaltres, hi havia força, convicció i determinació per aportar valor afegit comunitari, millora social. Aportar a seques si es vol, contribuir. I quan jo vaig dir a aquesta persona que “nosaltres ho vàrem tenir més fàcil que vosaltres: tot estava per construir”, em va contestar que “ara tot està per reconstruir”. El que indica determinació, força i optimisme i, alerta, reconeixement implícit de què hi ha hagut “un bombardeig” que ha arrasat un model que va arribar a ser apreciat a nivell internacional i que cal reconstruir.

Finalment, aquesta persona em va plantejar una necessitat, que jo crec que és una exigència que tenim els que ens aproximem a la jubilació: la de passar el testimoni, cosa que hauríem d’haver posat en pràctica fa anys. Aquest punt em va resultar estimulant i li vaig dir que aquí podien comptar amb mi. Puc contestar de bon grat el que em demanin professionals joves en relació al que pugui pensar jo del sistema avui. No participaré de cap “reconstrucció” que els hi correspon fer a ells. Però sí que em sento interpel·lat en la necessitat d’ajudar a què se’ls hi passi el testimoni a aquesta gent. Em va venir al cap la sensació que tinc cada vegada que, en representació d’un client, assisteixo a una junta d’una patronal i em trobo en percentatge exagerat les mateixes cares que veia en el sector fa més de 35 anys!!!

Alerta, són companys, molts amics, bons professionals, han dedicat la seva vida al sector, són persones responsables. No és cap crítica a ningú. Però… No pot ser. Ens hem d’enretirar i deixar pas i, a més a més, ajudar si podem a la gent jove que val i que té ganes i il·lusió d’enriquir el sistema de salut.

Compte, que la demografia i el retard creixent que s’ha anat produint en les generacions posteriors pel que fa a la incorporació a “la vida adulta”, ha fet que els que ara constituïm “un tap” que no deixa gaire pas, estiguem entre els 60 i els 70 i els que aixequen el dit demanant pas ja passin dels 40!!!

Jo vaig començar a tenir responsabilitats importants amb 28 anys i vaig ser Director General amb 33!!! La veritat és que, vist amb perspectiva, penso que era massa jove. I, consideracions personals a banda -va estar bé i l’experiència adquirida va ser extraordinària, però potser faltava un punt de maduresa- no crec que aquesta fos tampoc una bona pauta general. La meva decisió personal va ser, als 49 anys, abandonar les posicions executives i començar a oferir la meva experiència (em considero privilegiat, vaig poder fer docència, recerca, clínica, planificació, gestió, consultoria, i en els àmbits públic i privat) als que continuaven o s’incorporaven a “la primera línia de foc”. Personalment -i això, com tot el que explico en aquest post val per a mi i no pretenc que hagi de valdre per  a ningú més- amb 21 anys a primeríssima línia i treballant en lloc de viure, en vaig tenir prou. No ho vaig fer explícitament per deixar pas. Però el cert és que he deixat pas i, com deia, em resulta estimulant ajudar en el que pugui als que es volen obrir pas.

No cal abandonar del tot l’activitat, no cal desaparèixer, però opino que és recomanable reconvertir-se cap a posicions diferents. I aquí, igual que crec que els de 40 fan bé en reclamar espai directiu, decisori, de responsabilitat, els de 60 i 70, en un món en el que cada dia s’envelleix més tard, també hem de reivindicar i contribuir a construir un espai que permeti valorar i aprofitar la nostra experiència en benefici de tots. Però no ha de ser en posicions de comandament: l’autoritat moral ha de substituir el poder i l’autoritat formal. Nosaltres hem d’aprendre a ajudar als més joves i ells han d’aprendre a saber com treure’ns el “suc” que podem aportar, fruit de l’experiència.

Feia dies que donava voltes a la possibilitat d’escriure un post d’aquest tipus. L’estímul complementari al provocat per la trobada relatada (segon esdeveniment), m’ha arribat avui quan he rebut una missiva lloant una trajectòria professional de “més de 50 anys”, a més a més desenvolupada en la mateixa organització! Admetent que no hi ha veritats universals, ni normes generalitzables en aquesta matèria, no ho trobo positiu, més enllà de les digníssimes excepcions que puguin confirmar el que per a mi és una norma. Aportar valor afegit durant més de 50 anys des de dues o tres posicions similars en la mateixa organització, és missió gairebé impossible excepte, com he dit, en raríssimes excepcions. Si arriba el cas és desitjable almenys que aquest munt de dècades hagin servit per crear escola i haver contribuït a formar uns quants professionals d’excel·lència, en l’entorn més immediat.

Bé, fins aquí la reacció, feta com deia “tal com raja”, a uns fets inesperats, agradables i/o sorprenents i, en la mesura que puguin servir per ajudar a reflexionar, positius. L’un i l’altre. Que ningú es molesti, si us plau. Us ben asseguro que res més lluny de la meva intenció en escriure aquestes ratlles.