RECORDS DEL MAR DE TASMÀNIA

AUCKLAND

Una situació laboral inesperada m’ha permès viatjar uns dies i conèixer Nova Zelanda.

El que em porta a escriure és la pretensió de tractar de transmetre sensacions més que no pas aportar informació. N’hi ha molta de disponible i de tota mena. Alguna d’aquestes sensacions pot coincidir amb informació sobre aquest país o pot ser que contrastada amb la mateixa, resulti poc ajustada a la realitat.

Per damunt de totes les sensacions, predomina, perquè l’he tingut durant tots els dies que he estat a Nova Zelanda, la d’estar lluny. Molt lluny. Més lluny que mai. I per a mi, que visc a Barcelona, aquesta sensació de llunyania és real. Parlo, és clar, de les antípodes. Més enllà de l’evidència, tracto de transmetre un estat integral, mental, com físic fins i tot, d’estar lluny. Em pregunto a mi mateix si viuria a Nova Zelanda: Hi viuria?

Els immigrants amb els que he parlat estan molt satisfets de viure-hi i no tornarien al seu país. Tots, absolutament tots, coincideixen en destacar que la vida és tranquil·la, que no hi ha estrès, que el país és segur, que és el segon país menys corrupte del món… Transmeten quelcom agradable i afirmen sentir-se feliços i agraïts a aquest país que els ha acollit.

Ron, un xilè que fa 40 anys que hi viu i que ja és neozelandès, abans va viure a Suïssa. Troba que el país té tots els avantatges de Suïssa (país net, ordenat, amb una natura desbordant, seriós, fiable…) i en canvi no té la major part d’inconvenients. Destaca que la gent a Nova Zelanda és oberta, receptiva, tolerant, gens classista, amb sentit arrelat de l’equitat, “cool, décontracté”, diu el políglota Ron. Amables, riallers, gens malpensats. Comparteixo aquesta opinió…

Ron m’explica que els pioneers britànics fugien de “les oligarquies” i que van voler construir un país més igualitari. Em parla d’una llei molt antiga que estableix la nul·litat pràctica -en termes de privilegis- de qualsevol títol nobiliari o similar.

Steve, un escocès que fa 20 anys que viu aquí, destaca el mateix tipus de virtuts i avantatges. Per a ell és important el respecte que es té per la natura i els animals.

Bramako, un hindú que tot just fa un any vivia a Delhi, diu que per a ell el millor és que no hi ha contaminació.

REGIÓ DE WANAKA

José Arturo, un mexicà que fa 15 anys que està establert a Auckland, és l’antítesi de l’immigrant enyorat. Avui en dia és neozelandès i Mèxic li queda lluny. Hi té família i hi acostuma a viatjar cada any, però ni ho troba a faltar, ni està afectat per aquesta sensació de llunyania que crec que jo tindria i que, curiosament, no deixo de tenir durant els pocs dies que he estat en aquest meravellós país, en el que m’hi he sentit molt bé.

Tots ells destaquen les bondats del sistema sanitari públic i de l’ensenyament públic. Em parlen bé dels dispositius sanitaris i socials d’atenció primària i molt i molt bé de l’atenció domiciliària, en especial a les persones grans. M’expliquen que hi ha alguns copagaments mínims que els hi semblen bé i que sí, que si el que tens no es greu, en ocasions t’has d’esperar una estona a l’hospital per ser atès, però que no passa res. Per altra banda, tenen clar que per això està l’atenció primària i que allà no t’has d’esperar tant.

En un país en el que pràcticament no hi ha pobres, el nivell de vida mig és alt i hi ha poques desigualtats, hi predomina el sentiment d’alegrar-se que a la gent li vagi bé, sobre l’enveja al que més té.

Les pensions es paguen a partir dels impostos generals (el tipus màxim sobre les rendes del treball és, segons em diuen, del 36%) i no són gaire altes. Tothom té clar que ha d’estalviar per a la vellesa i percep la pensió com un complement que ajuda.

Poques vagues, 4,5% d’atur, paper escàs dels sindicats… Sembla ser que durant el mandat de Margaret Thatcher a la Gran Bretanya, molts sindicalistes -en especial escocesos- van emigrar a Nova Zelanda amb intenció “d’agitar una mica la cosa”. Sembla ser, però, que aviat varen ser identificats i contrarestats… Aquest país és massa tranquil i benestant per això.

En una extensió com ara la meitat d’Espanya hi viuen 4,5 milions de Kiwis (expressió col·loquial per denominar els neozelandesos) i més de 10 milions de caps de bestiar que pasturen en prats verds preciosos i inacabables. Els animals no viuen en captiveri. D’això, d’exportar carn i sobretot llet -i del turisme creixent, en especial l’asiàtic- viuen, i viuen bé.

MILFORD SOUND

Sembla que no es lliuren, però, de l’especulació immobiliària, duta a terme en gran part pels xinesos. N’he vist molts, en especial a Auckland -la ciutat més gran, però no la capital, que és Wellington- i la majoria turistes. També treballant. La immigració és ordenada. Hi ha contingents anuals per països, el que els hi permet controlar la immigració alhora que promoure el rejoveniment en un país envellit, amb una de les esperances de vida més altes del món. Com deia, no he buscat cap dada. Ho deixo pel lector interessat…

Al port d’Auckland he vist molts velers i embarcacions esportives (em diuen que milers) i ni allà ni enlloc he observat cap tipus d’ostentació. Deixant de banda l’esport rei, el rugby -Nova Zelanda és actualment campiona del món, desprès de vèncer 34 a 17, ni més ni menys que a Austràlia, l’any passat- els esports a l’aire lliure, al mar, a la muntanya, els esports d’hivern, els esports de risc, constitueixen una característica del país. Jo diria que més que no pas una qüestió d’estatus, les embarcacions formen part de la vida dels Kiwi. Com la pràctica del golf, esport accessible i barat -dins el barem de preus del país- en un territori verd i farcit de camps de golf.

La situació dels primers pobladors, els maoris -Nova Zelanda va ser un dels últims territoris de la Terra conquerits per l’home-, segons sembla procedents de la Polinèsia Oriental, marca també una diferència important amb la que es dona, per exemple, en el cas dels aborígens australians, o els esquimals canadencs, o els indis americans: estan plenament integrats. Fins el punt d’haver-hi una certa discriminació positiva al seu favor. Malgrat tot hi ha algunes queixes per part dels descendents dels pobles fundadors… El cert és, però, que hi ha fusters, cambrers, paletes i electricistes maoris, com hi ha arquitectes, metges, advocats, diputats i ministres descendents dels aborígens…

Sorprèn que excepte a les entrades i sortides d’algunes poques ciutats, no hi hagi autopistes. Em donen una explicació que no sé si es correspon o no a la realitat, però que em crida molt l’atenció i m’agrada: no les necessiten. El nombre de vehicles en aquest país de 4,5 milions d’habitants i una extensió -com deia abans- com ara la de la meitat d’Espanya, fa que la sensació sigui que no hi ha cotxes a les carreteres. He fet bastants quilòmetres i he trobat molt pocs cotxes, poquíssims, en comparació a l’estàndard català. No n’he trobat ni a l’Illa Nord, ni a l’Illa Sud, ni tan sols a les zones més turístiques. Per una raó semblant, pràcticament no hi ha trens de passatgers. Són de mercaderies.

Les carreteres no són gaire amples, ni tenen vorals. Quan vols parar, no és fàcil. Has d’esperar a trobar un lloc que el prat adjacent ho permeti o una àrea de descans o espais habilitats per ser d’interès paisatgístic. Durant el trajecte es creuen molts ponts (rius) i la major part d’ells són d’un sol carril. Quan t’hi acostes la carretera s’estreny, passant de dos a un carril i quant surts es torna a eixamplar. Gairebé mai t’has d’esperar!!! No hi ha cotxes! Per què augmentar el cost que suposa construir un pont de dos carrils, quan amb un n’hi ha prou?

Durant el trajecte vaig parar a sopar i fer nit a un Lodge de Turangi, a l’Illa Nord, a prop del llac Taupo i del Parc Nacional de Tongariro, a casa de la Rebeca i el Jason. Ella és salvadorenca d’origen i ell neozelandès. La casa és maca, netíssima i decorada amb molt bon gust. M’ensenyen la meva habitació, amb accés directe a un jardí molt ben cuidat i amb arbres espectaculars. A pocs metres passa el riu Tongariro, de manera que l’únic que s’escolta és el soroll de l’aigua del riu, el cant dels ocells i les fulles dels arbres mogudes pel vent.

FRANZ JOSEF GLACIER

La casa desprèn una atmosfera zen, sense que em sembli que sigui la pretensió. La Rebeca em demana si tinc al·lèrgies o restriccions alimentàries i em proposa un menú saludable per sopar. Mentre sopem m’expliquen que han viscut anys a Indonèsia i a Tailàndia. Són educats i respectuosos. Curiosos de conèixer món amb esperit obert i tolerant. Estan retirats i, més enllà del complement econòmic que els hi pugui suposar hostatjar viatgers a casa seva, els hi encanta compartir la seva llar i conversar amb gent que arriba a casa seva, des dels 5 continents. L’endemà esmorzo igualment amb ells, igual d’agradables i m’hi entretinc menys, ja que he d’arribar a Wellington, són uns quants quilòmetres i vull fer una volta per la carretera que ressegueix el Parc Nacional de Tongariro. Em recomanen insistentment que no marxi sense passejar pel riu i així ho faig. Una meravella!

Val la pena esmentar també la nit que vaig passar en un paratge estremidorament solitari. Una cabana al llac Okarito, a l’Illa Sud. Zona de kiwis (aus), però no en vaig veure cap…

Desprès d’uns dies em vaig acabar acostumant a circular per l’esquerra i conduir assegut al seient de la dreta del vehicle que he llogat. No ho feia des del 2005.

A Nova Zelanda algú va decidir un dia que l’estiu comença l’1 de desembre, la tardor l’1 de març, l’hivern l’1 de juny i la primavera l’1 de setembre, en lloc del dia 21 dels citats mesos. Malgrat estar al país a finals de primavera, principis d’estiu, he tingut més fred que calor. La temperatura màxima ha estat de 25 graus a l’Illa Nord i la mínima de 3 graus a l’Illa Sud. He passat calor, he caminat per dunes desèrtiques, he baixat al cràter d’un volcà, he vist llacs d’aigües calentes (50 graus) desprenent efluvis de sofre, he vist diluviar i nevar, he caminat per una glacera i he sentit com el vent em tallava la pell de la cara al Mar de Tasmània, de la mateixa manera que ha tallat durant no sé quants milers d’anys les roques a Punakaiki.

La natura té una força que salta a la vista en aquesta part d’Oceania. I juga males passades. Fa poques setmanes hi va haver un terratrèmol a Kaikoura -7,8 graus a l’escala de Richter- a la regió de Marlborough, al nord-est de l’Illa Sud. Sortosament, el lloc és poc habitat i van morir -si es pot dir només- dues persones. Aquest terratrèmol va tenir més de 400 rèpliques, una d’elles de 6,5 graus i una altra de 6,2. Afortunadament, el tsunami que es temia -es va declarar l’alerta- no es va produir.

MAR DE TASMÀNIA A PUNAKAIKI

En aquesta terra de volcans i moviments sísmics, el 2011, la ciutat de Christchurch, més al sud de Kaikorua, va ser sacsejada per un altre terratrèmol d’escala 6,3, però en aquest cas, en afectar a una de les ciutats més grans del país, va deixar 185 morts.

Però deixant de banda els desastres naturals, impressiona la força de l’aigua. He vist ràpids fluvials d’una força que et deixava clavat mirant la fúria incontenible de l’aigua. Em va sorprendre com una foto presa de lluny d’aquests ràpids, podia assemblar-se a una foto de la glacera Franz Josef! Un conglomerat de gel considerable comparable a un enorme ràpid fluvial congelat. Vaig veure també salts d’aigua espectaculars als fiords de Milford Sound, paratge bellíssim, situat a la part més septentrional del país, al sud-oest de l’Illa Sud, en una zona del planeta que deu ser de les parts habitades situades més al sud de la Terra.

La vivència en solitari d’una natura esclatant, d’aquelles que empetiteixen, en un país tranquil i poc poblat en el que els habitants -segurament conscients de totes les expressions d’aquesta força de la natura- la respecten tremendament, suposa un contrast tan fort amb la vida quotidiana a Barcelona que fa pertinent tornar a la pregunta del principi: Viuria a Nova Zelanda?

Tornant al país i la seva gent en general, la sensació és tan positiva si es compara amb el que estem vivint, en general a Europa, que la pregunta esdevé encara més pertinent.

Vaig trobar un català -Salvador de nom- que va marxar fa 11 anys de Barcelona -ara viu a Fiji- i té clar que no li interessa gens tornar. Em va explicar que quan anava a veure la seva família -normalment una vegada a l’any- cada vegada quedava més astorat de constatar la tensió palpable al carrer i fins i tot una certa agressivitat entre els membres de la seva pròpia família i els amics. Una lleugera pèrdua –

MAR DE TASMÀNIA A LA REGIÓ D’AUCKLAND

però progressiva- de les formes de comportament. Un parlar, no cridant, però sí sovint crispat. I em deia que sentia llàstima de veure que no eren conscients de l’estrès i el malestar de fons en el que vivien. El to de veu, exageradament alt, sovint esdevenia culpabilitzador o poc considerat. El Salvador no tenia cap dubte que mentre pogués viure en la tranquil·litat de Fiji o -diferent, però envejable- la de Nova Zelanda, on vol anar a viure, no tornaria a Barcelona ni a Europa, continent envellit, amb poc futur i molt poc atractiu per als joves.

Tornem-hi, viuria a Nova Zelanda? Us deixaré amb la incertesa. En aquest moment per a mi és una pregunta retòrica i, per tant, no la faig per donar cap resposta. Sí per a contribuir a la reflexió sobre com veiem la nostra societat i com podem contribuir per a millorar el clima social i la convivència…