POESIA PER A UN MÓN QUE ES DESINTEGRA

Ahir vaig anar a sopar amb un amic, poeta, amb el que ens vam conèixer en els anys de la transició democràtica, il·lusionats per poder fer política des de la legalitat i no des de la clandestinitat, per legítima que fos la il·legalitat i il·legítima que fos la legalitat. Aquest inici de post em fa pensar en què quelcom semblant està passant ara amb la Constitució espanyola, eina legal que s’utilitza, no només de forma il·legítima, sinó al servei d’una determinada concepció d’Espanya.

L’actual Govern ha transformat el Tribunal Constitucional en un teatre de titelles i la Constitució en un instrument de censura i repressió, que permet evitar fer política al voltant de qüestions que són de naturalesa política i no jurídic-legal.

Estimat Marcel, has aconseguit fer-me parlar de política, cosa que detesto cada dia més. M’interessa més, molt més, la teva poesia…

L’home i la humanitat són, som, d’una enorme complexitat. L’anàlisi es pot fer des de múltiples perspectives. El subjecte d’anàlisi és polièdric i es pot considerar des de l’angle que em proposaves, el polític, com també des del social, l’econòmic, l’ecològic… Qualsevol d’aquestes anàlisis, porten a una conclusió que he esmentat repetidament en els últims posts: el món s’encamina cap a la destrucció per l’acció de l’home. Digueu-me pessimista. Us contestaré que puc entendre reaccions del tipus pensament positiu o, ignorància deliberada de determinades realitats. Però que això no canvia que l’acció de l’home sobre l’home, i de l’home sobre el planeta, col·lectivament considerada, és de destrucció.

Per això he intentat, a la meva manera, practicar l’anàlisi a partir de les humanitats, l’espiritualitat, la religió, i centrar-me en les interaccions personals amb les persones que tinc a l’abast i configuren la meva realitat diària.

Reprenc un comentari de l’amic Guillermo, al post del 14 d’abril passat, titulat: “Per què una mala persona no pot ser un bon professional o la ficció de separar el que és personal del que és professional”. El comentari, que sintetitza perfectament la idea a la que em refereixo, deia:

“(…) Per altra banda, en el meu cas, considero l’acceptació de la tristesa i d’un cert pessimisme, com a base fonamental per construir de manera relativament optimista la meva perspectiva sobre la realitat. Un realisme optimista que fuig de l’autoengany, de les utopies, de l’excessivament predicada focalització en els aspectes positius…

L’optimisme realista es fonamenta en la convicció constatada de no estar sol en el món intentant fer el bé. En saber que col·lectivament som un desastre, però que existeixen moltes individualitats constructives que sumen. Però, finalment, quina importància té el nostre optimisme o pessimisme si la realitat actual i futura no depèn de la nostra perspectiva? Només tenim a l’abast la nostra existència personal, és amb l’únic que podem comptar. L’important, doncs, és fer el que creiem que hem de fer, perquè és el nostre camí cap a la felicitat, independentment de la seva eficàcia visible o del sentiment més o menys positiu o negatiu que experimentem. Tot i així, estic convençut de l’eficàcia del bé que fa cada persona, més enllà de veure el fruit de la llavor plantada, més enllà de la minúscula importància que pugui tenir una sola individualitat en la complexitat i abast de l’esdevenir humà”.

Crec que ara per ara, no he de parlar ni de política, ni de sanitat -probablement ja ho faré en algun moment-, perquè el meu sentiment de felicitat, no passa per escoltar notícies, ni per llegir diaris, excepte alguns suplements i articles de fons. La sola idea d’haver de suportar Rajoy, Sánchez, Rivera… O veure Iglesias abraçant-se amb Garzón a la Puerta del Sol, quan fa uns mesos l’insultava… Que si els papers de Panamà, els abusos sexuals, els Mossos condemnats i els delinqüents pel carrer, la substitució dels Tampax per no sé quina mena d’andròmina… Que si Junts pel Sí és un ring de boxa on CDC i ERC ‘es fan el llit’ mútuament, mentre els independents que es van prestar a fer pinya contemplen el combat i, probablement, se senten estafats. Tampoc tinc ganes de parlar de la refundació de CDC, ni de les baralles a l’ANC…

Em sap greu que la gent, tots, haguem d’aguantar tot això i, siguem sincers, al damunt el que hauria de ser motiu de goig, anar a votar, en la propera ocasió, el 26 de juny, genera, només pensar-hi, mal humor. Tot això no té rés a veure amb la felicitat i sí amb la destrucció de la humanitat. Tot això no m’interessa.

I com en el seu moment vaig estar en política, entenc que molta gent em demani la meva opinió i se sorprenguin quan els hi dic que no vull parlar d’aquest tema.

Ahir l’amic poeta, em va parlar de política. És natural, ens vam conèixer en el món de la política. Afortunadament vam acabar parlant de poesia i em va regalar i dedicar dos dels seus llibres que vivifiquen la part més humana del lector i, alhora, demostren la complexitat i la riquesa de l’home i el fan ser optimista: que algú que ha vist la part més fosca de la humanitat contra la humanitat en el camp de batalla polític, tingui aquesta sensibilitat i pugui expressar-la a través de la poesia… Quin goig!

Té raó en Guillermo: col·lectivament som un desastre, però hi ha individualitats que sumen i que l’eficàcia de moltes petites llavors plantades, lluny del soroll de la política, de l’economia o fins i tot de l’ecologisme o de l’odi perpetrat en nom de la defensa dels més dèbils; l’eficàcia d’aquestes petites llavors, transcendeix l’home. Fer el bé anònim a aquell que veus cada dia, o d’en tant en tant, o simplement et creus casualment pel camí, té una transcendència que va més enllà de l’home. Suma.

Defensar col·lectivament els que més pateixen, a base de promoure l’odi -i dic promoure l’odi, no denunciar constructivament- contra els causants del patiment et fa còmplice dels malvats. Ajudar de veritat, des de la part més noble de l’ànima humana, els refugiats sirians o els injustament desnonats, o les víctimes reals de la pobresa, aporta valor afegit col·lectiu, fins i tot quan es fa des de l’anonimat més absolut.

Vull evitar tractar aquests temes des de la perspectiva política i em ve de gust quedar-me en la humana.

Descriure el dia a dia, combinant-ho o no amb continguts filosòfics o religiosos, sento que és una forma de fer balsàmica en un món en desintegració.

Acabo aquest post amb un poema de Marcel Riera, que posa en valor el present en un context en el que el passat pot esdevenir esgarrinxador. Diu així:

“Un gran bol ple de cireres vermelles

batega en silenci al taulell de marbre.

Mosques carregoses zumzegen en l’aire

pesant del matí. Aquesta llardosa

xafogor d’estiu fon els instants com

el refresc desfeia els glaçons aquella

tarda, al jardí tranquil, sota les flors

de color morat d’una buguenvíl·lea.

De cop la memòria no és un túnel fosc

sinó el fons d’un got que, com un mirall

límpid, reflecteix el pessigolleig

de les bombolletes als llavis, el gust

salat de patates fregides, cançons

passades de moda que no t’has de creure

perquè el passat que sobtadament torna

no té per què ser millor que el present.

Esbotzo el record i prenc, entre el polze

i l’índex, l’esfera vermella i polposa

de cor de colom d’aquesta cirera”

“Lluny”, 2006

Jo no sé si el passat polític que sobtadament va tornar ahir a la nostra conversa, és millor que el present. Diria que sí. Però és igual. Deixem-ho estar…

Tornant a la dimensió més humana de la persona, deixant de banda la política que, sent humana, no ho és, em quedo amb l’exaltació del present del teu poema.

El que queda “Lluny”, lluny està…