PAPERS ESCOCESOS II

Vaig arribar a Freuchie, al comptat de Fife, divendres 26 d’agost. Una localitat d’un miler d’habitants on vaig trobar l’hotel (l’únic del poble) més proper a Falkland Estate, on tindria lloc el casament l’endemà.

No faltava gaire per a les 3 p.m. i al restaurant de l’hotel, la cuina ja feia estona que estava tancada. Em van dir que l’únic lloc en el que potser podria dinar era al Garden Centre que hi havia a la sortida del poble. A l’arribar al Garden, no vaig veure cap restaurant ni cap rètol que fes pensar que allà n’hi podia haver un. Vaig preguntar a un treballador del Garden, que em va dir que sí i em va explicar com accedir-hi. Havies de creuar tota una nau de flors, plantes, abonaments, i els objectes i estris que acostuma a haver en aquests establiments. Al final hi havia una porta que donava accés a un menjador que semblava un local clandestí. Un espai fred i sense cap tipus de decoració, de parets blanques, on em van servir una soup calenta de pèsols que, de fet, era un puré espès, però molt bo. Hamburguesa amb patates de segon i un deliciós carrot cake de postres que me’l van dur amb un te que no havia demanat, però que també era bo. Hi havia famílies amb nens, algunes parelles de gent gran i una taula d’àvies venerables prenent te i conversant animadament. De la manera que anaven vestides només podien ser ciutadanes de la Gran Bretanya. El dinar només em va costar 13 pounds i, malgrat desconèixer si les pensions dels escocesos són generoses o no tant, vaig pensar que potser per això hi havia tants jubilats. La meva sensació durant tot el meu viatge a Escòcia va ser que els preus estaven molt disparats malgrat, per ara, la inflació és una mica inferior a la de Catalunya.

L’hotel era senzill i qui semblava ser l’amo o potser l’encarregat, i la noia de la recepció, eren encantadors, com la major part d’escocesos que vaig conèixer. En arribar a l’habitació, em vaig trobar les maletes allà i també la bossa amb el kilt a dintre. El primer que vaig fer va ser deixar la roba usada a la bugaderia. Per primera vegada en nou dies, podia rentar roba! No cal dir que això em va obligar a portar una maleta de dimensions i pes desproporcionat per a un viatge de dotze dies. Necessitava recanvis per poder anar net i polit!

El lloc del casament, The Stables, als afores de Falkland Estate, estava a no res, a 2,6 milles. Vaig anar-hi, però, per curiositat i també per evitar sorpreses l’endemà. El dia era gris, fred i humit. De tornada, sabent que la Macu ja havia arribat a Falkland, m’hi vaig aturar per saludar-la i prendre quelcom amb ella, la Vega i altres convidats provinents d’Espanya. Com que quasi tots eren fumadors, vàrem haver de quedar-nos a la terrassa de la taverna i al cap d’una estona el fred que sentia, sobretot a les cames, va començar a resultar molest. Devíem estar a 13 o 14 graus. Tot d’una vaig començar a pensar —cas de mantenir-se aquella fresca— què passaria l’endemà, dia de la meva primera experiència amb kilt, si amb pantalons ja es deixava sentir la humitat!

L’endemà, el dia del casament, el sol va brillar durant llarga estona, molt més del que és esperable a Escòcia i fins que va desaparèixer, cobert pels núvols cap a les 4 p.m., feia quasi calor.

Kevin Franz, el pastor que va conduir la cerimònia del casament del seu fill Pete amb la Vega, va referir-se al lloc des del punt de vista del que suposava per a la seva família. En donar-nos la benvinguda va dir que aquell lloc, amb els seus boscos i prats, per a la seva família i alguns amics presents, en especial els estables, era el lloc on van créixer. Prèviament, en acollir-nos a tots nosaltres, “persones de totes les edats”, per simbolitzar-ho es va referir al seu net Magnus, de 2 anys, i al seu pare Opa Franz, de 95 anys, ambdós allà presents. I va explicar que el seu pare va arribar a aquell lloc, per primera vegada, com a refugiat de guerra i allà va crear la seva família. Va parlar de Falkland House, separada de la capella on estàvem pel House Park. I va agrupar en un conjunt la capella, els antics estables, els tallers i les modestes cases dels treballadors. Veient, però, Falkland House, que em semblava més aviat un castell, no em quadrava amb un lloc per a refugiats de guerra ni propi d’humils treballadors.

En primera instància, vaig aconseguir que un assistent a la cerimònia, mentre tots —també el nuvi— esperàvem que arribés la núvia, m’expliqués la història de la capella. Era The Memorial Chapel i es va començar a construir —malgrat l’arquitectura és gòtica— molt a principis del segle XX, en homenatge al fill de Lord Ninian Crichton-Stuart, de qui me’n parlava com si jo conegués la família Crichton-Stuart! Havia de ser una església catòlica romana, però Lord Ninian va morir al cap de pocs anys d’iniciades les obres, i l’església, certament gòtica, va quedar inacabada. Entre altres mancances, no tenia sostre. Afortunadament, el dia va ser quasi radiant, ja que triar una església sense sostre per casar-se a Escòcia, comporta un elevat risc de mullar-se, més o menys.

Durant l’aperitiu posterior a la cerimònia del casament —mentre els convidats jugaven a les anelles, al criquet o feien putts en un forat fet en una catifa d’herba artificial— Veda, la mare del nuvi i durant anys mestra, crec que a Perth, em va explicar que allò havia estat Falkland Palace, un dels palaus dels reis d’Escòcia durant els segles XV i XVI i que, fins i tot, després de la unió de les dues corones —va precisar que el Rei James VI d’Escòcia va esdevenir alhora James I d’Anglaterra el 1603, molt abans de la creació del Regne Unit de la Gran Bretanya el 1707— el Rei James hi havia fet alguna visita. Des de llavors fins l’aparició de la família Crichton-Stuart el 1887 i d’aquí al moment al que es va referir Kevin Franz com “el lloc on ell i alguns dels presents al casament van créixer” passant pel pas de refugiats de la II Guerra Mundial, no em va quedar clar què va passar. En qualsevol cas, estava clar que el lloc del casament havia estat un palau reial dels reis d’Escòcia, fet que va acabar d’eliminar les meves reticències inicials a posar-me dins del vestit nacional escocès, kilt inclòs, és clar!

Demano disculpes, perquè pot ser, pot ser perfectament, que el que acabo d’explicar no es correspongui fil per randa a la realitat. Per aproximar-se més a la realitat, ja hi ha els llibres d’història. El que puc assegurar, en contrapartida, són dues coses. En primer lloc, la meva curiositat per aquell lloc era molt gran i, a partir d’aquí, vaig fer el que vaig poder per satisfer-la, perquè la incògnita, per sorpresa meva, sortia amb força de dintre meu. Segonament, m’he limitat a reflectir el que em van explicar. De la mateixa manera que deia que si aquests escrits poden tenir algun sentit, el tenen en la mesura que sigui capaç de transmetre el que va arribar a remoure dintre meu Escòcia, la seva gent, el casament… De la mateixa manera, deia, el que acabo d’explicar pot tenir sentit si s’entén que la meva avidesa de conèixer la història d’aquell lloc, tenia a veure amb l’impacte, molt gran, que estava tenint aquell viatge en mi. I també amb quelcom evident, però que, quan passa i ho vius amb intensitat, et sorprèn. Em refereixo a les voltes que dona la vida. A com una història iniciada a Sant Cugat del Vallès el 1964, ara, el capítol “x” de la temporada “y” de la sèrie, tenia lloc a Escòcia en una església gòtica i inacabada, malgrat haver estat construïda a principis del segle XX!

No hi ha ni un sol científic que no tingui clar que tots som un. Que formem part d’un tot. És com si fóssim una mena de cèl·lules d’un cos molt més gran que no sabem on acaba. Kevin, el pastor, ho va expressar d’una altra manera: “Els llocs són importants per explicar històries familiars. Ens converteixen en qui som i formen part de quelcom més gran, de la història humana”. El Melchor, la Macu, el Tito, la Vega, el Pete, el Peter, la Veda, en Magnus, l’Opa… Regnes d’Escòcia, d’Anglaterra, de Castella, de Lleó, d’Aragó, de… Passat, present i futur. Trossos, cèl·lules d’un tot. L’univers… La vibració era forta i es deixava sentir. I l’absència d’en Frank, el germà togolès de la Vega, també. Potser dels que tenen més clar que no som res. Res més que petits trossos sense importància d’un univers infinit. Ell n’hi diu “vida”. “Así es la vida”, va dir quan la policia espanyola li va impedir volar de Madrid a Edinburgh per assistir al casament de la seva germana. Si ets negre i tens un passaport de Togo, encara que tinguis un NIE, una família espanyola, faci anys que treballis amb total entrega a la teva feina i siguis un sant, aquestes coses poden passar més que no pas si ets com qualsevol dels blancs amb passaport celtibèric, que vàrem viatjar des de Barcelona, Madrid o Salamanca! El cas és que en Frank, des de la seva essència original africana, tenia molt clar que la vida és així, que no passa res, i va tranquil·litzar la seva mare i la seva germana, que varen tenir el disgust lògic. I tant per tant, amb molta pau d’esperit, ja que no podia viatjar, va decidir anar a treballar…

La cerimònia, prevista per a les 12:30 p.m., va començar amb un cert retard. Ja se sap. Les núvies es fan esperar, més, o menys. La sensibilitat, la saviesa, la bonhomia del pastor Peter, combinades amb els ulls brillants els nuvis, clavats els de l’un en els de l’altre each and other, no crec que deixessin indiferent a cap dels presents.

Abans de donar pas als nuvis perquè manifestessin els seus vots, el pastor va fer una referència que em va connectar especialment amb aquella sensació de què tots formem part d’un tot més gran. Va dir:

“(…) Cap matrimoni existeix en la soledat. És part d’una complexa sèrie de connexions, d’una intricada xarxa de relacions, algunes ja establertes, d’altres encara per venir. Tots nosaltres representem aquesta riquesa i fortalesa, que serà superior si formem part d’ella”.

També em va arribar intensament, la segona declaració de Pete en explicitar els seus vots. Després de la primera, en la que va manifestar l’amor —molt— que sent per la Vega va dir:

“No sempre és fàcil per a mi accedir a les meves emocions i sentiments. Encara menys escriure’ls i expressar-los davant teu i de tots els altres. Però no se’n parli més. M’hi poso (…)”.

Petó per segellar el final de la cerimònia i l’inici d’una nova etapa, llançament de confeti als nuvis —no pas d’arròs— sortida del recinte gòtic inacabat, fotografies, marxa a través del jard deí fins arribar a la casa, els jocs ja esmentats, la conversa amb la Veda, la dificultat de tenir la conversa que tocava amb el Melchor i a les 5 p.m. a sopar!

La festa va acabar com sembla que acaben els casaments a Escòcia, amb els balls escocesos. Si a algú li queda algun dubte sobre els vincles que uneixen els Estats Units i les nacions que avui conformen UK, veient aquells balls i recordant els vistos en pel·lícules del far west, se li dissiparà del tot! Per no parlar del whisky!

El sol ens va abandonar poc després d’asseure’ns a sopar sota una carpa, i els núvols primer i la progressiva arribada de la nit van anar enfosquint l’ambient. Fred i humit en termes climatològics, però càlid i amable en termes humans.

A les 10 p.m. la festa va acabar. Els joves la van seguir a casa d’algú i els grans ens vàrem retirar a descansar. Jo vaig acompanyar unes amigues de la Macu que havien trobat hotel en un poblet a la costa, a uns vint minuts de Falkland Estate. De tornada al meu hotel a Freuchie, vaig conduir pausadament i sense pressa, assaborint les últimes milles recorregudes en aquell país. Era de nit i més enllà dels arbres i boscos que em permetien endevinar els focus del vehicle, no veia gran cosa més. Les imatges i els records d’aquells dies passaven a tota velocitat pel meu cap…

En arribar a l’hotel i entrar a l’habitació, el mirall que hi havia a la paret em va recordar que feia més de dotze hores que anava guarnit amb el kilt i el vestit tradicional escocès. Un cop canviat, ja havia passat la mitjanit. Ja era 28 d’agost. Vaig recordar aquell mateix dia de l’any 2014 en el que, estant al Japó, vaig viure amb neguit les últimes hores de vida i la mort del meu pare…

L’endemà, mentre esmorzava el full scotish breakfast, amb el corresponent haggis inclòs, l’encarregat o amo de l’hotel, visiblement satisfet d’haver-me vist vestir el kilt el dia anterior, em va fer un comentari amable. Al contrari que el dia abans, el cel gris i la boirina havien substituït el sol i la temperatura era de 12 graus a les 9 del matí.

Vaig conduir fins a Edinburgh i, retolació a banda, en veure aproximar-se els tres ponts que hi ha sobre el fiord Forth, en un tres i no res estava circulant pels carrers de la capital. Vaig deixar les maletes a l’hotel, vaig retornar el cotxe i a caminar! En el post anterior vaig esmentar el nou Parlament escocès, sense mencionar que és obra del català Enric Miralles. Em sap greu dir-ho, però l’edifici no em va agradar.

Al costat mateix, el Palau de Holyrood, en un extrem de la Royal Mile, residència oficial de (per pocs dies) la Reina Isabel II a Escòcia en el que en el seu moment hi va viure la reina d’Escòcia Mary Steward (o Stuart o María Estuardo), atrau molt més l’atenció —almenys la meva— que el Parlament. Vuit dies més i hagués viscut tot el que va comportar la mort de la reina. Hagués estat bé des del punt de vista de viure aquell moment, allà, però probablement hagués estat més difícil moure’s tranquil·lament per Edinburgh.

Vaig aprofitar els dos dies que em quedaven per passejar moltes hores, sense massa planificació, per la ciutat. El regust del viatge era bo. Conservava la pau dels Trossachs, dels Hihglands, d’Skye.

Només trepitjar l’edifici de l’aeroport de Barcelona, em vaig adonar que feia la mateixa calor que el dia que me’n vaig anar, i vaig apreciar encara més el fet d’haver-me’n pogut escapolir durant quasi quinze dies.

Aneu a Escòcia. Si ja hi heu anat, torneu-hi. Val la pena!