MONS SUPERPOSATS (i 8). EPÍLEG

“La razón por la que los humanos cometen tantos errores de juicio y de conducta, y conocen tantos sufrimientos, es porque no saben lo que han venido a hacer a esta tierra. Vienen y se van… ¿De dónde vienen? y ¿a dónde van?, lo ignoran. A estas dos preguntas solo hay una respuesta: Dios.

Hemos salido de la Fuente divina y un día volveremos a ella. A lo largo de nuestras múltiples encarnaciones ¿por qué caminos tendremos que pasar antes de regresar? Esto depende de nosotros. Dios ha previsto, para las criaturas que somos nosotros, un destino excepcional. De vez en cuando, solamente, tenemos una visión fugaz de ello, y debemos aferrarnos a esta visión con todas nuestras fuerzas. Todo lo que puede sucedernos en el camino de vuelta, son etapas. Aunque estas etapas sean difíciles, dolorosas, nunca deben borrar o hacernos olvidar la visión de lo que llegaremos a ser cuando volvamos al seno del Eterno, con todas las experiencias que habremos hecho, con todas las cualidades y virtudes que habremos adquirido y desarrollado.“

Omraam Mikhaël Aïvanhov

És només una referència que em permet concloure amb aquest vuitè post i últim, la narració “Mons superposats“.

Els que heu llegit la sèrie comprendreu fàcilment -crec- que no es tracta de cap exercici de proselitisme religiós. Jo m’he definit sovint, també en aquest bloc, com un creient descregut al que li agradaria creure més…

Tampoc és una història d’amor. En tot cas és una història d’Amor que es vehicula en gran part –però no només- amb un episodi amorós.

Cal retrocedir al primer post de la sèrie (veure “Mons superposats” de 30 de gener de 2016) per recordar que tot va començar un dissabte del mes de març de 2005 al meu club esportiu, quan vaig obrir l’armari al vestidor i va caure a terra un manuscrit d’en Gabriel García Márquez.

Com deia en el post esmentat, si ja em va sorprendre trobar dins l’armariet del meu club el manuscrit de García Márquez, encara vaig entendre menys que dins d’aquells papers escrits a Barranquilla, aparegués un altre escrit signat per l’Abraham J. Steinberg. Recordem que jo havia regalat l’únic exemplar disponible!

Durant els 7 posts anteriors hem tingut accés a una part de la veritable història de l’Abraham J. Steinberg  que des de que la conec m’ha causat un cert trasbals. Mai he entès que té que veure amb mi, però la història d’aquest home, que no sóc conscient d’haver conegut però és com si el conegués, sempre m’ha atret i m’ha estimulat. Em provoca una situació estranya. Alguns m’heu dit que la història l’he escrit jo i m’he camuflat darrera aquest personatge que dieu que he creat…

No. L’atzar va fer que tingués accés al que ell va escriure així com a algunes fotografies i objectes seus. Sí que quan tot d’una i després d’haver lliurat definitivament el document, va tornar a aparèixer inesperadament, he experimentat tota mena de sensacions i m’ha fet reflexionar molt… Entenguem-nos bé. No parlo de reflexionar al voltant de “jocs de rol”. Venir a aquest món a fer de marit, pare, fill o metge i estar tant identificat amb aquests rols, ens situa en la dimensió del fer, no en la del ser, que és a la que em refereixo.

Des del ser, l’ésser humà cerca la felicitat. Sovint de forma confusa per no dir errònia. Massa freqüentment des del joc de rol, però no des de l’essència. Fent de metge o de President dels Estats Units puc tenir la sensació de realització màxima –o no-. Però tindré clara la resposta a la pregunta: “qui sóc jo en realitat i que faig en aquest món?”.

Saber que Abraham J. Steinberg va necessitar milers de vides per trobar la resposta, em crida molt l’atenció.

És cert que la major part de nosaltres, la major part del temps, no acabem de tenir clar què hem vingut a fer a aquest món.

El manuscrit d’Abraham J. Steinberg, convida a mirar-se al mirall, despullar-se de rols adquirits voluntàriament o imposats, i preguntar-se això “qui sóc jo?”, “què hi faig aquí?”, “quin és el veritable camí cap a la Felicitat?”

Les respostes poden ser múltiples. Ja ho deia el manuscrit d’en Gabriel García Márquez, que acabaria emprant com a divisa en el seu llibre de memòries “Vivir para contarla”: “La vida no es la que uno vivió, sino la que uno recuerda y cómo la recuerda para contarla”.

Tot és possible. Des de que no sapiguem donar resposta a aquestes preguntes, fins que les respostes que imaginem, responguin més a la necessitat conscient o inconscient d’enganyar-nos o simplement a la incapacitat o la por de dir-nos a nosaltres mateixos la veritat.

Abraham J. Steinberg, va trigar anys en comprendre que el que buscava, ni estava fora d’ell mateix ni ho trobaria en els altres. Ho havia de buscar en el més profund de dintre seu.

Sembla mentida que hagués d’arrossegar-se per tantes i tantes vides abans, i que fins i tot en la que es narra en el manuscrit, la última, trigués tant en descobrir en sí mateix el que era evident: era portador de la Veritat. Ho som tots, la qual cosa no vol pas dir que en siguem conscients o tinguem gaire clar el desllorigador.

Entretant podem fer moltes, poques o gairebé cap cosa, en una o varies vides (que cadascú pensi si li sembla que vivim només una vegada o no), i fins i tot arribar a excel·lir en termes convencionals, essent uns veritables desgraciats en termes essencials.

Fa temps que escolto i llegeixo amb atenció al Papa Francesc i la seva anàlisi de les conseqüències nefastes del capitalisme desfermat sobre la humanitat. Ja deveu pensar que entro en terrenys en els que no vull entrar de cap manera. Els propis de la política. Entre els promotors del pensament únic i els manipuladors de masses populistes, em quedo amb el Papa Francesc i els que com ell, lluny de cap afany de protagonisme (i encara menys de protagonisme polític, encara que el pugui acabar tenint) tracten de remoure consciències a partir de fet evidents: l’escalfament del planeta, la desigualtat esgarrinxadora, drames com els dels refugiats sirians o de tants i tants nens (i adults) africans i d’altres zones del planeta –també dels barris de les nostres ciutats- que passen gana i viuen en la marginalitat absoluta, maltractaments de tota mena, terrorisme físic i psicològic… La “Vida Líquida” de Bauman o el que sigui. Ja ens entenem.

Si he de creure en la reencarnació, en haver de viure varies vides, no sento que aquesta sigui la última. Per desgràcia.

Ja començo a tenir una edat i aquest món nostre fa més soroll del que jo desitjaria. No m’agradaria passar per l’experiència d’Abrahm J. Steinberg al país dels clònics. Ni tant sols per la que va tenir al país anomenat hivern.

Per desgràcia, em sento lluny de l’experiència que Steinberg va viure a Barcelona. En canvi sí que somio en la de la Provença. Però malauradament no puc establir-hi un gran paral·lelisme. Les raons en el meu cas són unes altres…

L’Abraham J. Steinberg va anar a la Provença perquè l’Agnès li va proposar. Però hagués pogut anar a qualsevol altre lloc amb idèntic resultat en termes de realització vital com humà que transcendeix els límits terrenals. Finalment, després de moltes vides i molts episodis difícils i dramàtics, sabia què havia vingut a fer en aquest món. D’on venia i cap on anava. Podia viure amb soroll o sense.

Jo encara no. Necessito la pau i el silenci. I encara no sé quant camí em queda per recórrer i com de llarg serà per trobar la Pau i el Silenci.

Sé que el que m’importa de veritat no ho trobaré a les notícies, ni als debats parlamentaris ni, en general, a les tertúlies de cafè. Molts han reflexionat en profunditat abans i amb molta més capacitat que jo, sobre la Veritat de la Vida. Escoltar-los i llegir-los m’aportarà més que saber el que passa en el Mobile Phone, estar al corrent de si Mark Zuckerberg ha anant a fer jogging per Montjuic o debatre hores i hores sobre la vaga de transports que els hi dediquen els vaguistes als visitants i de retruc a tots els ciutadans.

I més que el soroll de fora, m’agradaria tenir més capacitat d’escoltar les veus que em parlen des de dins. Podria queixar-me que el soroll de fora és tant ensordidor que no em puc concentrar. M’equivocaria. El soroll de fora és el que és. Què fàcil culpar als altres de tots els nostres mals i absoldre’ns de tota responsabilitat a nosaltres mateixos!

Connectar amb mi mateix o no ser capaç de fer-ho, és problema meu i no he de responsabilitzar a ningú més que a mi si no ho faig prou.

Aquesta incapacitat és la que em duria a alguna Provença tranquil.la a passar els últims anys de la meva vida.

I ja m’agradaria trobar-hi la meva Agnès!!! I tant que m’agradaria!!! Anhelo una història d’amor. No però, si no és d’Amor.

Ara que hi penso, l’Agnès no havia mort…I l’Abraham J. Steinberg, en el moment de morir, quan ja havia iniciat el procés d’integració a la Llum Eterna, li va avançar amb ella que estava vivint també la seva última vida, però que li quedava una missió per completar… Podria ser la de ajudar-me a mi i això explicaria, d’una banda el retorn del manuscrit de Steinberg a les meves mans i de l’altra aquella estranya sensació de tenir alguna cosa a veure amb aquest personatge que, insisteixo, crec que no he conegut mai?

Segueixo pensant que sóc ja massa gran i no em queda temps per fer tots els deures que tinc posats en el que em pugui quedar de vida. No crec que la missió que li pogués quedar per fer a l’Agnès i acabar així amb el seu propi retorn etern, tingués res a veure amb mi.

Amigues i amics, sigui com sigui, no. Jo no sóc Abraham J. Steinberg. Però confio tenir la fortalesa suficient per acabar la meva última vida com la va acabar ell..

Per cert… El contingut d’aquest epíleg, pot ser tant real o tant fictici com la història d’Abraham J. Steinberg. No oblidem que: “La vida no es la que uno vivió, sino la que uno recuerda y cómo la recuerda para contarla”!!!