MONS SUPERPOSATS (4). UN PAÍS ANOMENAT HIVERN

“Mon pays c’est l’hiver”

Gilles Vigneault

És impossible de determinar quants dies va estar Abraham J. Steinberg al seu país. Sembla ser que algunes nits es va quedar adormit en algun sofà de la sala màgica de la vella mansió familiar. L’endemà quan es despertava anava a l’hotel on esmorzava i es dutxava per revifar-se i s’arreglava. El vell casalot no estava en condicions d’ésser habitat.

Durant les moltes hores que va passar a la sala màgica, de nit i de dia, la frontera entre el que va pensar, el que va somiar i el que va sentir en estat de meditació espontània derivada de la pau, el silenci i el que li provocava el lloc, era una frontera molt difuminada i borrosa.

Resultat d’això és la narració dels seus sentiments cap una dona, la única de la que va estar enamorat en aquesta vida. Segon fragment essencial per entendre la seva història.

Ho explica així:

“La vida consisteix en un passeig solitari. Naixem, vivim i morim sols. Pel camí coincidim – en alguns trams- amb altres caminants. El problema esdevé quan en volem posseir algun o alguns d’aquests: parelles, fills… Per fer el món millor, n’hi ha prou amb estimar-los sincerament. Però sense perdre mai la consciència de la individualitat, la independència i la llibertat sense les quals, mai cap persona podrà trobar el seu veritable camí.

Aquesta idea sempre la vaig tenir present i no sé fins a quin punt ha explicat la dificultat que durant tota aquesta vida he tingut per enamorar-me. Però una vegada es va produir una situació que no vaig saber manegar bé i que em fa pensar que si no la reparo d’alguna manera abans de morir, seguiré havent de viure vides sense poder reposar.

No és l’únic element que em manca per tenir la sensació de tenir els deures fets. Alguna Veritat m’ha de ser revelada per tal que pugui descansar en pau…

Vaig anar a Amèrica per primera vegada quan era jove per completar els meus estudis universitaris. Vaig anar a un país anomenat hivern. Feia molt i molt fred i la neu hi era present durant 5 o 6 mesos. Tenia algunes característiques comunes amb el món dels clònics en el que visc ara. Però només algunes.

En aquell moment em va semblar molt diferent del que havia viscut fins aleshores al vell continent, però l’adaptació va ser fàcil. Observava molt i la major part de novetats que descobria em resultaven curioses i/o divertides i, en general, estimulants. Els codis de relació personal eren molt diferents dels que jo estava acostumat al meu món de procedència.

A l’inici del tercer any d’estudis, em quedava una assignatura per completar l’escolaritat. Dedicava el meu temps a aquesta matèria i la resta, la major part, a treballar en un equip de recerca, a fer la meva tesi i a aprofitar l’oportunitat que em donava la vida, essent jove com era, de viure tantes noves experiències i intercanvis humans que em resultaven força interessants.

Durant els dos primers anys les assignatures suposaven el gruix de la càrrega de treball. Ara era a l’inrevés.

Aquella matèria, anomenada metodologia de la recerca, l’havia de fer obligatòriament per poder completar el meu programa. El fet que ja portés dos anys treballant en un equip de recerca feia que aquelles classes no m’aportessin gaire bé res. Hi vaig anar amb força desgana.

La classe era un quadrat imperfecte o si es vol un rectangle quasi quadrat. L’entrada era al centre geomètric i hi havia dos passadissos. Un, al que s’accedia directament des de la porta d’entrada, separava les fileres de davant de les de darrera i l’altre, perpendicular al primer, separava les fileres a banda i banda, a dreta i esquerra.

Vaig entrar decidit a seure al darrera de tot, però a classe només érem 15 i tots estaven asseguts a les primeres fileres. Aquella assignatura el més normal era fer-la a l’iniciar els estudis. Era el cas de gairebé tots els meus companys. Jo ho vaig fer al revés: la vaig deixar pel final. Com que no tenia la il·lusió dels debutants, preferia refugiar-me al darrera de tot.

Finalment em vaig asseure a la primera filera del bloc situat al darrera del passadís d’entrada, per tant, lluny de la darrera filera, però prou lluny de la quinzena d’estudiants asseguts a les primeres fileres.

Tot d’una em vaig adonar que a la primera fila hi havia una estudiant nova, que no havia vist mai pel Bloomberg Pavilion –així es deia la nostra seu universitària-, que em va cridar profundament l’atenció. El contrast entre la bellesa i l’atractiu d’aquella noia i el contingut avorrit de la matèria, era un motiu, secundari però addicional, per centrar tota l’atenció en ella.

De seguida vaig començar a pensar alguna forma de tenir-hi contacte. En aquell context no era habitual adreçar-se a ningú si no havies estat prèviament presentat. I ningú me la podia presentar perquè ningú la coneixia.

Jo anava a classe una mica més d’hora i d’aquesta forma la veia arribar ja que havia de passar per força per davant meu per anar a seure als llocs de davant. La mirava als ulls i ella aguantava la mirada i jo m’estremia. Probablement era estrangera. Aquesta actitud no formava part de les habituals de la gent ben educada d’aquell país. La primera vegada que la vaig sentir preguntar quelcom al professor vaig confirmar que era estrangera per l’accent. Es deia Agnès de Penyafort i era de Barcelona. Una ciutat que jo, com europeu sabia que existia, però que a Amèrica no era gaire coneguda abans de 1992. Ni tan sols en medis universitaris.

A mesura que el trimestre transcorria, la noia anava reculant fileres i el meu interès per ella era directament proporcional al desinterès creixent per l’assignatura.

Durant la pausa la gent es movia, sortia a buscar un cafè… Jo em quedava assegut sense bellugar-me. Mai oblidaré el dia que estant jo assegut al meu lloc i anant ella cap a la sortida durant la pausa, de cop i volta es va aturar davant la meva taula i es va girar per mirar endavant, com si hagués oblidat alguna cosa, restant immòbil, dreta davant meu. Les seves natges devien estar aproximadament a dos pams i mig dels meus ulls, a la mateixa alçada. El meu trasbals va ser important!!!

Els dies varen anar passant i ella cada dia s’asseia més enrere. Jo intentava atreure-la mentalment. La veritat és que probablement el seu desinterès per l’assignatura tenia més força que la meva energia mental a l’hora d’anar-la aproximant cap a la meva posició.

Un dia vaig arribar tard i a l’entrar a classe, instintivament vaig mirar a la dreta, cap a les posicions que ella ocupava en els últims temps. No hi era!!! Vaig dubtar si recular i marxar. Però no, em vaig dirigir cap el meu seient de la part del darrera.

Quina no seria la meva sorpresa quan al girar-me per dirigir-me cap el meu lloc habitual, la vaig veure asseguda al costat de la cadira que jo ocupava habitualment!!!

Em vaig asseure i no vaig dubtar ni un segon, li vaig estendre la ma i li vaig dir:

-Bon dia. Em dic Abraham J. Steinberg, soc europeu. Tu també no?

-Si! Encantada, Abraham. Em dic Agnès de Penyafort i sóc de Barcelona. D’on est tu?

-De la Terra Promesa. Deixem-ho aquí. Sóc jueu i mai he estat a Barcelona. Però el meu avi va viure uns anys a Catalunya.

-Quina coincidència!

-Sí. Vols anar a sopar amb mi aquest vespre?

-Doncs sí. Saps? Trobo que has trigat molt en dirigir-te a mi. És clar que aniré a sopar amb tu!!!

-A les 19h al Lola’s Paradise, al carrer Prince Arthur. Ho coneixes? És al primer pis de l’edifici, prop de Saint Louis Square.

-No sé on és, però no t’amoïnis, allà estaré.

Durant el dia havíem arribat a -31 graus Fahrenheit. Cap al tard el fred continuava castigant-nos sense pietat, però menys. Per a la nit havien anunciat una gran tempesta de neu…I tot just érem a mitjans de novembre…

Jo vaig arribar al Lola’s a les 18h55 i ella a les 19h02. L’esperava a la barra on tantes nits havia passat amb el meu amic Leo-Roch.

El seu somriure radiant i la seva mirada em van deixar clavat al tamboret. Evidentment no era americana. Poques americanes podien lluir tanta elegància amb tanta sobrietat.

Durant el sopar vam parlar sense parar i vam riure alegre i sincerament. No és que no hi hagués espai pel joc de la seducció. És que els dos vam gaudir amb un estil directe i planer. Com si ens coneguéssim de tota la vida. D’una vida anterior potser…? Estàvem mútuament seduïts i persuadits que no deixaríem de seduir-nos, més i més, dia rere dia fins…

Abans dels postres la vaig interrompre, la vaig mirar fixament als ulls, li vaig agafar les dues mans i li vaig dir:

-Vens a viure amb mi?

-Sí és clar que vinc a viure amb tu. No m’ho podies haver proposat abans bobo?!! (Ja, ja, ja)

Els seus ulls vius i brillants completaven la bellesa de la seva cara somrient. Ens vam fer un petó i el món es va parar…

Les tempestes de neu tenen un efecte euforitzant i quan vam sortir al carrer ens costava poder caminar agafats sense caure ja que a cada passa ens enfonsàvem dins la neu fins als genolls.

La neu ja no queia. S’havien acumulat 90 cm en poques hores, va tornar el fred intens i el vent era tant fort que al cel no hi quedava ni un núvol ni una espurna de rés i els estels brillaven intensament.”

Massa bonic pel que hem sabut fins ara d’Abraham J. Steinberg? No oblidem que era molt jove… I que en les diferents vides per les que va transitar, el seu cos va atreure diferents entitats de diferent naturalesa, que van donar lloc a diverses manifestacions. Contradictòries moltes vegades quan es manifestaven en una vida concreta. Aquesta història d’amor acabaria sent determinant per aprendre una lliçó clau a l’hora d’aconseguir, en la vida present, posar fi a l’etern retorn.

Van viure un any idíl·lic. Passejades amb raquetes per la ciutat i el camp, amb esquís de fons, amb qualsevol cosa que, pel fet d’haver de moure’s i fer molt exercici, permetés sortir de casa i no quedar congelat. Retorns a casa cansats i contents per dinar i compartir ampolles de vi com a preludi de migdiades caracteritzades per l’alternança de dormitar i estimar-se apassionadament.

La primavera va aparèixer amb força i les flors van treure el cap a través de les restes de neu. Alternaven dies de pluja torrencial amb pedregades i dies assolellats, preciosos, calorosos o frescs. Quinze dies d’estiu de calor infernal arribant als 104 graus Fahrenheit, amb un 80 % d’humitat. Varen anar a la platja a Ogunquit (Maine) i a primers de setembre tornava ja la fresca. A la nit la temperatura no estava gaire per damunt dels 32 graus Fahrenheit.

L’idil·li va ser indescriptiblement apassionat. Els sentiments es van desfermar sense limitacions. Tant que la recança que Abraham J. Steinberg va començar a intuir amb les fulles rogents de la tardor, va fer que un dia del mes de desembre, malgrat la seva intenció era quedar-se amb l’Agnès fins que ella acabés els seus estudis i tornes cap a Barcelona, on l’hauria acompanyat, va comunicar-li que marxava. Que tornava a Europa, al seu país.

La por a ser tant estimat va esdevenir pànic. D’una banda, es sentia dependent d’ella i, de l’altra, la volia posseir. I aquestes dues sensacions, l’una i l’altra, van esdevenir insofribles. Va intuir que si no era capaç de viure amb més desafecció aquells sentiments, retornaria a la roda infernal de l’etern retorn.

Amb una setmana va rescindir el seu contracte amb l’equip de recerca, va fer tots els tràmits necessaris al banc, al consolat, es va donar de baixa del gimnàs i va rescindir el lloguer de l’acollidor niu on havien viscut, una “buhardilla” sota sostre de pissarra, escenari silent d’hores i hores d’amor. L’Agnès no va voler quedar-se sola en aquella casa. No ho hagués suportat.

Després d’una setmana d’acomiadaments de companys i amics, de venda del cotxe i d’altres estris i mobles que l’Agnès tampoc va voler –cada acte, cada cosa de la que es desprenia, cada pas que donava per allunyar-se d’ella, era tan decidit com dolorós, com si perdés un òrgan vital en cadascun d’ells-, dissabte al matí es va trobar assegut a terra de l’apartament buit, amb maletes i paquets fets i a punt per anar a viure no sabia el què. El gruix de llibres i documents que havia acumulat en aquells tres anys el va enviar per vaixell.

A les 18h del dissabte 13 de desembre, la Suzanne Walsh, una companya i bona amiga el va venir a recollir per dur-lo a l’aeroport. Ella, conscient del que estava passant, es va haver de refregar els ulls i assecar algunes llàgrimes.

MON PAYS C’EST L’HIVER

Abans de sortir de casa i tancar la porta, l’Abraham va mirar aquell espai i…

El ja de per sí llarg trajecte a l’aeroport va resultar encara més llarg, en un viatge ple de silenci, records i emocions.

Facturació, boarding pass, control de passaport i de seguretat i sala d’espera. De cop, va veure una cabina de telèfon i tot d’una s’hi va atansar i va trucar al número que l’Agnès li havia deixat, el seu nou número de telèfon. Els sons es repetien i ningú va agafar el telèfon…

Què hagués passat si l’Agnès hagués contestat la trucada? Mai ho sabrem. Ell va marxar per sempre més del país de l’hivern.