MODEL SANITARI CATALÀ O… BOLIVARIÀ?

José Antonio Girón de Velasco

La sanitat, el sistema de salut, es dissenya en funció de les diferents opcions ideològiques i models tècnics. A partir d’aquí assumir els resultats avaluables de cada opció pot esdevenir difícil si no és la pròpia.

He dedicat diferents posts d’aquest blog a argumentar per què el que es va conèixer com a “Model Sanitari Català”, amb un comprador de serveis, completament deslligat del sistema de provisió mixt, amb centres públics i privats, presenta clars avantatges, amb resultats contrastats, sobre el de la Generalitat, el de l’Institut Català de la Salut, ICS. La relació mitjançant el contracte de compra de serveis en lloc de l’assignació pressupostària, el respecte a l’autonomia de gestió i als òrgans de govern de les entitats proveïdores, sense intervencionisme, ni dirigisme, aporta clarament valor afegit.

Malgrat aquesta evidència, cada dia es donen passos en la direcció contrària, amb l’objectiu d’acabar integrant tots els proveïdors públics, no només les Empreses Públiques i Consorcis de la Generalitat, també els proveïdors privats, cap a un gran ICS.

Aquesta és la fórmula segura per crear una sanitat a dues velocitats: un sistema públic pels desafavorits, tipus l’antiga beneficència i un sistema d’assegurament privat no ja per a rics, simplement per a aquelles persones treballadores i de classe mitjana, que davant l’inacabable allargament de les llistes d’espera i la pèrdua de qualitat i eficiència que comportarà aquest model si no s’atura, acabaran gastant els escassos recursos que tinguin en la compra de pòlisses de salut privades.

El gran avantatge que teníem a Catalunya en relació a Espanya, es deriva del fet que amb el desenvolupament industrial català de finals del segle XIX i principis del XX, es van desenvolupar uns recursos sanitaris, fruit de l’esforç d’empresaris i treballadors (mutualitats), de fundacions diverses, d’ordres religioses, tots ells sense ànim de lucre, que suplien la manca de resposta de l’Estat. Una Espanya aleshores rural i subdesenvolupada desproveïda de prou articulació i maduresa social per sistematitzar aquesta necessitat i sense possibilitats econòmiques de fer-ho.

No és fins els anys 40 del segle passat que José Antonio Girón de Velasco, fundador l’any 1934 de les Juntas de Ofensiva Nacional Sindicalista, JONS, que acabaria fusionant-se amb la Falange Española de Primo de Rivera, crea la Seguretat Social i apareixen centres hospitalaris públics. A Catalunya el primer és la Residencia Sanitaria Francisco Franco, actualment Hospital Vall d’Hebron, que s’inaugura el 1955. Fins aleshores la prestació sanitària a Catalunya havia estat proveïda per les institucions abans mencionades de titularitat diversa.

Així, mentre a Espanya el model sanitari va néixer des de l’Administració i per tant es va estructurar com a tal, a Catalunya va ser el producte de la societat civil. D’aquesta manera, quan durant la dictadura franquista es va començar a invertir diner públic en construir ambulatoris i residencies hospitalàries, a Catalunya l’esforç ja l’havia fet la societat i, ja fos per estalviar-se la inversió a Catalunya i/o per sentit comú, es va optar per establir concerts amb els centres preexistents als que se’ls hi va respectar el model organitzatiu i funcional.

Per tant, el que ara es pretén destrossar -de fet cada dia es donen passos des de diverses instàncies administratives de la Generalitat en aquesta direcció-, el model de col·laboració públic-privat i d’aprofitament òptim de tots els recursos existents que era part de l’ADN del sistema sanitari català, dóna pas al model espanyol, amb un sector públic i un de privat, completament separats, com es va dissenyar durant la dictadura franquista. Problema: els resultats són pitjors.

Citava en un post del bloc l’estudi “Evaluación de los resultados según modelos de gestión”, fet per l’empresa IASIST el 2012, que comparant hospitals generals de titularitat pública amb treballadors en règim estatutari i comptabilitat pública i altres de fórmula jurídica diversa (públics i privats), amb personal laboral i comptabilitat financera, concloïa que en el segon cas els resultats eren millors aportant indicadors específics de qualitat, adequació i eficiència clínica i econòmica.

Ens hem cansat d’explicar que la naturalesa pública d’un sistema sanitari no ve determinada per la personalitat jurídica dels seus proveïdors que poden ser públics o privats. El que la determina és el fet que l’Administració planifiqui, financi, compri, avaluí, inspeccioni, sancioni si cal…

Vaig dedicar dos posts del bloc –“Gestionar el sistema sanitari com una burocràcia mecànica: un objectiu condemnat al fracàs”, publicats el 7 i 8 de juliol de 2013-, a demostrar que pretendre gestionar la complexitat assistencial amb models administratius pensats per tramitar expedients o fer funcionar procediments de treball rutinaris, previsibles i fàcilment estandarditzables, pot considerar-se un atemptat contra l’interès general.

Avui sabem que tenint en compte la mitjana dels recursos assignats als hospitals del sistema públic, de cada 100€ destinats al conjunt se’n perden 2,4. Però és que en el cas de l’ICS se’n perden entre 8 i 12,6. També sabem que el rendiment dels actius -de les inversions en edificis i tecnologia-, en el cas dels hospitals de l’ICS, és entre un 20 i un 40% inferior que la mitjana del sistema sanitari català. I podríem seguir amb més dades que totes apunten en la mateixa direcció.

Com pot ser, doncs, que en nom de l’interès general es vulgui empènyer la totalitat del sistema cap a aquets model nascut de l’administració franquista?

És la corrupció el que preocupa? Doncs clarifiquem l’embolic creat de bona fe o demagògicament, consistent a assimilar la gestió pública practicada amb instruments propis del sector privat, a privatització i privatització amb corrupció.

S’oblida que tanta corrupció hi pot haver en estructures publiques com en privades, no obstant es classifica el model paradigmàtic públic administratiu en una categoria moral superior (la Guardia Civil de Roldán o els EREs d’Andalusia són casos de robar des de l’essència d’allò que és públic i, en un altre ordre de coses, el que ha passat a Bankia, resultat de la fusió d’estructures públiques com han estat les Caixes, no passa al Sabadell o al Bankinter). A partir d’aquí es vol resoldre el problema creant més i més estructures de control (controladors públics que controlen a altres controladors i aquests a altres, tots públics), que a banda de no evitar la corrupció afegeixen burocràcia que fa perdre el temps i dificulta la gestió eficient d’aquelles estructures que treballant igualment pel sector públic, encara no han perdut la possibilitat de gestionar amb els instruments i l’eficiència propis del sector privat. Evidentment, la corrupció amb aquests mètodes no acaba, perquè té més a veure amb l’educació i amb la necessitat de promoure determinats valors en el conjunt de la societat, que modifiquin certes actituds i comportaments.

És a partir d’aquest sense sentit absolut que es vol acabar amb el model sanitari propi de Catalunya per anar cap al model ingestionable i ineficient de l’ICS.

I aquí hi coincideixen (1) els interessos de partits d’esquerres que confonen naturalesa jurídica pública amb servei públic als ciutadans, ja sigui com deia de bona fe o demagògicament per obtenir vots a partir de manipular els més afectats pels estralls de la crisi (com es pot catalogar el Consorci Sanitari de Lleida com a privatització? Quina de les entitats jurídiques que el conformen és privada? Resposta: cap!! Provocar que gent de bona fe cregui que l’operació és una privatització, només pot respondre al desconeixement o a la mala fe); (2) sindicats que, si fomenten que tot sigui públic i donada la tendència de l’administració a la hipertròfia, intenten pal·liar el greu problema de l’atur amb oferta pública de treball. A Cuba no hi ha aturats, però no sembla que aquesta sigui la solució al greu problema de l’atur; (3) funcionaris i en especial cossos funcionarials d’elit que, en la mesura que tot el sistema passa a ser controlat per ells, acaben suplantant el poder polític com passa a Madrid amb els advocats de l’Estat i altres, i a la Generalitat amb els serveis jurídics i els interventors i (4) els interessos de partits de dretes com el PP. Quan el Ministre Montoro parla del risc que suposa “el escapismo del derecho administrativo” i aposta per una nítida separació del públic i el privat, el que el mou és la privatització de les empreses rentables de l’Estat per posar-les en mans de la conxorxa de la llotja del Reial Madrid (aquesta és la “historia d’éxit” de Telefònica, Endesa, Indra i tantes altres). Les que són ruïnoses queden en el sector públic perquè continuïn sent finançades pels impostos que només paguen treballadors i classes mitjanes.

Resultat: el que va ser exemplar, el model sanitari propi de Catalunya, avui és víctima d’aquesta situació. La Generalitat ho contempla des de la impotència i la manca de suport polític per defensar el model. En els nivells polítics o técnico-polítics de segona i tercera línia, molts directius, cooptats per l’onada dominant, són víctimes d’una mena de síndrome d’Estocolm que els porta a assumir un rol de col·laboradors necessaris dels qui volen destrossar el model sanitari català. No se n’adonen, però han perdut la capacitat de reacció.

Si no s’imposa el sentit comú, ho pagarem car. I si tenim la sort d’avançar cap a la independència, caldria que els responsables de dissenyar el nou Estat català, miressin cap al món més desenvolupat (Holanda, Suècia, Canadà, Nova Zelanda, Austràlia…) a l’hora de crear, no ja el model sanitari, sinó tot el model d’administració i servei públic.

Des d’aquesta perspectiva, si no hi haguessin altres raons de pes -que hi són- per continuar anant cap a on anem, que és a imitar el rústic model administratiu espanyol, no ens caldria per a res la independència. Al cap i a la fi, el “vuelva usted mañana”, el “haga usted las leyes y déjeme a mí los reglamentos”, ells fa segles que ho practiquen. En saben més. Nosaltres som uns nouvinguts. Per crear una mala còpia, quedem-nos amb l’original.

Confesso que m’agradaria disposar d’una vareta màgica per fer veure als independentistes catalans que qüestionar el model sanitari català és disparar-se un tret al peu. No us confongueu. No és el resultat d’un model sociovergent per tapar-se les vergonyes com dieu. És molt anterior i com hem dit posa en valor un model creat mancomunadament per empresaris i treballadors durant la industrialització, per fundacions i ordres religioses que, en algun cas, tenen el seu origen al segle XIV; enfront del model paternalista de la dictadura que té molt en comú amb el de les repúbliques bolivarianes sudamericanes, que ara treuen al cap a Europa a través de Podemos. I és que el primer que va fer servir el terme “Seguretat Social” va ser Simón de Bolívar.