MÉS SOBRE CORRUPCIÓ

By c.hug via Wikimedia Commons

La corrupció s’ha de condemnar i, sobretot, s’ha de combatre i eradicar. Dit això, em vénen al cap un munt d’interrogants. El primer és si la indignació generalitzada i el clima de denúncia que estem vivint serien idèntics si en lloc de patir la crisi que ens afecta amb les seves dramàtiques conseqüències, lliguéssim els gossos amb llonganisses. Viuríem aquest clima d’indignació i denúncia, o tot seguiria com sembla haver estat durant anys i panys: soterrat i larvat?

Llegeixo un bon article que combina la qüestió del lideratge amb la corrupció i la necessitat d’exemplaritat. I algunes de les coses que s’hi diuen, criden la meva atenció. Per començar, una frase de l’amic Àngel Castiñeira i del seu col·lega d’ESADE Josep Mª Lozano que diu: “Resulta sorprenent que molts dels que parlen de la necessitat de canvis (per no parlar dels que pretenen gestionar-los) sembla que estan disposats a canviar-ho tot menys a ells mateixos”.

Encara que aquests dies milions de ciutadans espanyols i catalans vivim astorats pels casos Bárcenas, Urdargarin, Clotilde… i altres com Gürtel, Palau, Pallerols, Sabadell… no puc evitar preguntar-me quants d’aquests ciutadans no han esquivat mai Hisenda, encara que sigui amb petitíssims fraus, o quants no han sentit admiració secreta (potser també ràbia i gelosia, car l’enveja és una característica nacional), per aquell que ha colat un “gol per l’esquadra” al fisc. Tots hem vist gent saltant la barrera del metro sense pagar. Quan això passa hi ha una reacció col·lectiva de retenció i denúncia de l’infractor, o més aviat s’accepta amb passivitat el fet? Vostès creuen que el nombre de persones que es colen a la cua del cinema o del mercat (o se salten la llista d’espera hospitalària si poden) és insignificant? Creuen de veritat que el percentatge és similar al de, per exemple, Noruega? Tothom que s’adona que la caixera del supermercat li ha donat de més en el canvi li diu? Quanta gent treballa en el mercat negre a Espanya? Quan va al metge o al psicòleg, aquest li dóna una factura? Li demanen? Tots els que m’estan llegint tenen donats d’alta de la Seguretat Social els empleats domèstics? Creu que davant la pregunta “amb IVA o sense” el percentatge de “sense” és insignificant? Ja ens entenem, no? La llista seria inacabable…

On vull anar a parar? La corrupció, entre d’altres, depèn de l’adequació del marc normatiu  i de què s’apliqui amb rigor, però també dels valors socials col·lectius predominants, que no deixen de ser la suma dels valors individuals.

Algú pot pensar: “Mira que comparar col·lar-se al cinema amb el que sembla que han fet els senyors Millet o Roldán!” (Recorden? La cosa no és nova). Doncs bé, depèn de com es miri. Ara em ve al cap el cas d’una persona anònima, considerada exemplar per familiars, amics i veïns, que tot va ser resultar elegit president de la seva comunitat de veïns i aprofitar el pressupost comunitari de pintar la façana per incloure-hi sense cost per a ell la pintura del seu pis. Què hagués fet aquest senyor, o qui defrauda Hisenda, o qui salta la barrera del metro, si les circumstàncies l’haguessin situat en posició de poder dirigir el Palau de la Música, el Reial Madrid o Bankia? O en posició de poder ser president d’Espanya o de poder anar de safari amb una amant finançat per diner públic i/o de tercers privats amb interessos?

Ja ho he dit altres vegades: no hi ha una empresa de headhunters especialitzada en la selecció de lladres i/o incompetents per ocupar llocs de poder. O bé els escollim entre tots o bé son fruit d’unes normes que són les pròpies del sistema social del que tots, col·lectivament, ens hem dotat.

En el mateix article citat, llegia una altra frase que m’ha cridat l’atenció, en aquest cas del catedràtic d’Ètica Norbert Bilbeny: “Bilbeny considera que, si bé hi pot haver una sèrie de condicionants històrics i culturals -els molts segles de feudalisme, una societat mediterrània més acostumada al nepotisme i l’endogàmia-, no es pot dir que Espanya sigui un país corrupte i els seus polítics també. És a dir, si es canvia el sistema -fallit- amb les lleis i els acorda que siguin pertinents, és possible modificar la situació actual”.

Estic d’acord amb l’última afirmació. La situació actual, endurint les lleis i fent-les complir (per cert, alerta amb la cacera de bruixes!), es pot modificar. O algú hagués cregut, per exemple el 1988, que a Espanya la majoria acabaríem adaptant-nos als límits de velocitat a l’hora de conduir un vehicle?

Està clar que és possible per la via punitiva i del càstig aconseguir resultats. Però cal treballar també la via formativa, ja que els polítics surten de la societat que conformem tots. Cal modificar les regles de joc dels partits polítics (no només del seu finançament, que també), i de les institucions, el funcionament democràtic i, en particular, del sistema electoral.

Dit això, Espanya apareix sempre com a país força corrupte en el ranking publicat periòdicament per Transparency International. Que els “poderosos”, en sentit ampli del terme, hi tinguin més responsabilitat, no ens ha de portar a obviar que el que ens passa, en major o menor mesura, és responsabilitat de tots.

No és per casualitat que durant el segle XX, cap altre país civilitzat ens hagi guanyat en anys de dictadura. Formem part d’un Estat, Espanya, que va permetre que Franco morís al llit i que ens imposés -per més maquillatge democràtic i constitucional que s’hi vulgui afegir- el seu successor com a cap d’Estat. Un Estat amb ciutadans que han escollit un president -almenys un- de conviccions democràtiques dubtoses, un altre que ha estat un gran mentider i algun altre, el nivell de frivolitat del qual és senzillament esfereïdor. Tot això ni passa per casualitat ni és aliè a l’alt grau de corrupció que domina la societat espanyola ni, en definitiva, és independent del sistema de valors que ens és propi. Tot això no és nou. És el de sempre i ens caracteritza. El que passa és que la situació de crisi econòmica extrema que patim i les seves dramàtiques conseqüències fan que de sobte no es toleri com habitualment s’havia fet.

Un últim apunt. Amagar el cap sota l’ala i continuar dominats més per l’estètica que per l’ètica, no ajuda. Que algú trobi bé que el president del Govern, el de la Generalitat, l’alcalde de Barcelona o el de Madrid cobrin 70.000, 80.000 o 100.000 euros en un país de mileuristes amb milions d’aturats diu poc en favor nostre. Es pot entendre com a reacció visceral, però ens equivoquem.

No cal anar als sous dels directius de les grans companyies de l’Ibex 35. N’hi ha prou amb els d’empreses més modestes per adonar-se que els sous dels polítics no es corresponen al nivell de responsabilitat que els hi reclamem. El cas Bárcenas serà cert o no, però ningú s’hauria de sorprendre que aquest cas pugui acabar donant-se quan, repeteixo, l’estètica domina sobre l’ètica, i els sous no són competitius. Està clar que la solució no és fer veure que cobres poc, associant-ho a un valor positiu, alhora que desenvolupes mecanismes de cobrament alternatius i il·legals. El que cal és transparència, sous adequats a les responsabilitats, competència i actituds ètiques. I un marc legal adequat, incloent una Administració de Justícia impecable i confiable.

Els que ens representen i en general els que manen tenen més responsabilitat en el que està succeint. Els mitjans i la Justícia també. Però no la tenen tota. Ells han de posar-se d’acord per canviar el marc legal, el sistema de finançament dels partits i el sistema electoral, etc. Però amb això no n’hi ha prou. Cal formació. Cal modificar valors, actituds i comportaments inadequats i massa compartits.

Que el patiment excessiu actual i la indignació social que se’n deriva no ens impedeixin anar més enllà d’aquests casos de corrupció vistosos, que només és la punta de l’iceberg. Cal que siguem capaços d’atacar també l’arrel del problema, que afecta una part massa gran de la societat, per activa (comportaments no desitjables) o per passiva (tolerància quan el protagonista no n’és un poderós).