Aquest és el títol del primer llibre de l’amic Albert Carné. Una obra que va presentar a la capella romànica de Santa Anna, a Argelaguer, a la Garrotxa, el passat dissabte 1 de juny. A partir d’aquí, mil idees i sentiments em venen al cap…
Comencem per Josep Pla. Baix Empordà en aquest cas. Tornem a la descripció com a grandíssima qualitat literària, tema recurrent en aquest bloc.
“Salvador Dalí i Domènech (quantes vegades heu vist el seu segon cognom escrit o si voleu, descrit detalladament?) nasqué a Figueres el 13 de maig de 1904. Té, doncs, en el moment d’escriure aquestes ratlles (maig 1958), cinquanta quatre anys. El seu pare fou el senyor Salvador Dalí i Cusí, natural de Cadaqués, advocat i notari. El notari Dalí fou un jurisconsult molt expert i de gran anomenada (…) La mare del pintor, la senyora Felipa Domènech, morí jove. La senyora Dalí, nascuda Domènech, fou la germana del senyor Domènech, que regentà amb gran honorabilitat i gran discreció la centenària Llibreria Domènech de la Rambla del Centre de Barcelona (…)”. (Homenots. Quarta sèrie. Josep Pla)
Bé… Potser algú dirà “I què?” o bé “Què te d’especial això?”. Resposta, emesa modesta i subjectivament: “Il faut le faire¡!”.
A la meva manera de veure, darrere d’una bona descripció, s’hi poden ocultar sentiments, inquietuds, desitjos, idees, opinions, una forta càrrega espiritual… Mil coses que es poden endevinar més o menys i que, fins i tot, com passa, per exemple, amb la pintura, en especial l’abstracte, la descripció literària de qualitat, ofereix un gran espai a la imaginació i la creativitat del lector.
Tinc la sort de formar part dels amics de l’Albert Carné. Els anys, el nostre fer-nos grans i l’atzar, entre altres coses, han fet que l’Àlex Susanna, escriptor i poeta reconegut amb gran bagatge cultural i sensibilitat; en Joan Oliveras, home polifacètic, tremendament sensible, positiva i humilment hedonista, cultivat i que no escriu perquè no vol (quan ho ha fet la qualitat ha estat remarcable) i, jo mateix, “escrivent” afeccionat, amb les respectives parelles quan hi son i/o quan hi han estat i/o quan encara no han marxat, formem una colla d’amics, segons com poc homogènia. Com molt bé diu l’amic Carné, “una colla d’amics que gaudien pel sol fet de veure les coses de manera diferent”.
L’Àlex va estar darrere l’edició del llibre de l’Albert i, més enllà d’aquesta funció, el va animar i ajudar a tirar endavant el projecte.
El dia 1 de juny, estant l’Albert i l’Àlex a l’altar de la capella de Santa Anna d’Argelaguer, i els convidats i interessats en la presentació, en els bancs destinats als feligresos, el primer que va fer l’Àlex en la seva intervenció, va ser referir-se a la cita de Josep Pla que inaugura l’obra de l’amic:
“En aquests capvespres de primavera una de les poques coses que em construeix -vull dir que em distreu- és la contemplació d’un hort, com els que hi ha pels voltants de la vila. Admirablement cultivats, son unes pures, exquisides delicadeses de feina”.
I, no endebades, va fer notar la importància d’aquest viratge ràpid del “em construeix” al “vull dir que em distreu”. Era com un homenatge a la cautela, al posar les coses al seu lloc, al deixar espai per allò que realment pot ser sublim, però encara ha de venir… Malament si a la primera treus un 10 si això comporta risc de no millorar i no perseverar, o bé és el fruit de la valoració d’un professor poc rigorós que no et fa cap favor per seguir aprenent a… viure. Vaig apreciar molt aquesta ponderació.
L’Albert ens va parlar amb l’entusiasme vital que es desprèn del llibre. I de la seva companyia. El seu entusiasme es tal, que, genera idees a una velocitat superior a la capacitat que te de verbalitzar-les, i això que parla molt i molt de pressa!
No és per casualitat que l’obra de l’Albert comenci amb una cita de Pla. Ell, com l’Àlex, i com jo mateix, valorem molt l’obra, la literatura del Premi Nobel català que no va ser. Reprodueixo, a l’atzar, un paràgraf del Mas Espuella:
“Al pic del migdia, uns quants minuts després de les dotze, ja soc amb la Gemma i l’Oriol omplint el carretó amb els estris per anar cap als bucs. Aquest moment de preparar-ho tot per anar a fer d’apicultor sempre el trobo emocionant: què ens trobarem?, què haurà passat?, els bucs estaran bé?, hi haurà cries i mel a les bresques? (…) L’operació d’obrir les arnes és com un ritual religiós, al qual, per acabar-ho d’arrodonir, fins i tot li cal una mica de fum, com a les misses (…)”.
Descripció detallada, “planiana”, que desenvolupa la raó de ser de l’obra, que no deixa de ser altre que l’actual raó de ser de l’autor, i que l’expressa amb molta claredat: “retornar a la terra”. Quan has anat massa lluny, si tens sort, si ets dels privilegiats que tard o d’hora troben un sentit a la vida, cerques la manera de, en paraules de l’Albert, “retornar a la terra”. Digueu-li com vulgueu: retornar al centre, al que realment és important, a la dimensió espiritual, al retrobament amb l’únic important que hi ha dintre teu i que sovint te poc a veure amb les diferents “obres de teatre” que t’ha tocat representar al llarg de la vida… L’autor ho expressa molt i molt bé. Força en l’inici, es deixa intuir al llarg de l’obra i ho plasma rotundament a la conclusió -sobreafegida, no prevista inicialment, qui sap si per no deixar espai al dubte sobre el perquè d’aquest llibre- quan diu:
“Després de més de mitja vida confinat en uns despatxos, trepitjant amb sabates de sola el bla apelfat de la moqueta i d’assistir a mil sopars d’estovalles de fil envoltat d’intèrprets tediosos i de converses banals; després d’anys i panys de fer aquest mateix personatge a dues funcions per dia, havia oblidat l’olor que fa la pols de la userda quan l’escup la segadora i se t’enganxa al pit i al clatell i als braços, i també aquell plaer furtiu, sensual i profund d’unes mans delicades arrebossades de fang.
La idea de ‘retornar a la terra’ no és, per tant, un recurs semàntic per fer més bonica la prosa, ni tampoc és el gest retòric d’una metàfora més o menys enginyosa. Vol expressar un sentiment profund sorgit del viatge introspectiu que m’ha permès saber d’on soc, què hi vull fer i amb quina companyia.”
Aquesta explosió vital, em trasllada a una imatge de fa uns vint anys, època en la que cada 15 dies m’asseia al voltant d’una taula rodona al Palau de la Generalitat amb 14 o 15 persones més. Era el Govern de Catalunya del que jo n’era Secretari. El meu escepticisme crònic em proporcionava una avantatja -des de la perspectiva d’autenticitat que expressa l’Albert-, que aleshores em semblava suficient i salvadora: ho veia -dit amb el degut respecte i metafòricament- com haver estat convidat a una obra de teatre remarcable, però no a la platea, ni tan sols a la primera fila. No! Estava dalt de l’escenari i es suposava que era un actor més, però jo no m’hi sentia. Això sí, em semblava una localitat privilegiada.
Amb el temps he conclòs que sí, que allò va estar molt bé, que de tot s’aprèn i que s’ha de ser agraït i he d’estar-ne per haver tingut l’oportunitat de veure-ho tot: platea, escenari, tramoies, tramoistes i tot el que s’amaga al darrere l’escenari, camerinos i els actors despullats entre obra i obra i els que els retraten. Però l’escepticisme que sempre em va permetre estar a una distància prudencial (em retreien a vegades que no semblava “prou implicat”), no va ser suficient. Jo també he necessitat intentar, estic intentant, “retornar a la terra”, ben lluny d’aquell suposat glamour que forma part del passat però que avui no m’interessa gens…
No sé si faré cap favor a l’amic, reproduint de forma descontextualitzada un paràgraf del llibre que, ell ja temia que podria ser mal interpretat. Com una mena de menysteniment -aparent- de la vila d’Argelaguer, quan en realitat és tot el contrari. Deia:
“Argelaguer -que ningú se m’enfadi- no té gaire res i, tanmateix, alguna cosa deu tenir, que ens agradi tant i faci tants anys que hi pugem”. Argelaguer és petit. Aviat està tot vist. Això de tenir o no tenir… Els llocs que et permeten “retornar a la terra”, ho tenen tot o gairebé!
Per a mi va ser agradable tornar al Mas Espuella, a Argelaguer, a la Garrotxa, terra preciosa, rica i amb una força especial. Dos dels meus millors amics hi tenen un vincle molt fort. La mare d’en Pep Capdevila era d’Argelaguer. El pare d’en Joan Oliveras era de Les Planes d’Hostoles. L’endemà de la presentació del llibre de l’Albert, en Joan i l’Anna van anar a Les Planes d’Hostoles a dipositar les cendres del seu pare, el Dr. Joan Oliveras, a la tomba familiar de Les Planes. El propi Dr. Oliveras, pare d’en Joan, era fill del Dr. Salvador Oliveras -l’avi d’en Joan-, nascut també a Argelaguer i metge de Les Planes d’Hostoles, posició que unes dècades després ocuparia, el Dr. Capdevila, el meu amic Pep Capdevila. Malgrat els anys que varen passar, només hi va haver dos metges al poble entre el Dr. Oliveras -avi d’en Joan- nascut al segle XIX i el Dr. Capdevila -el meu amic- jubilat al segle XXI.
En acabar de llegir el llibre Mas Espuella. Quadern d’un dia vaig enviar un missatge al seu autor que reprodueixo ometent el que no cal fer públic:
“Estimat Albert, acabo d’acabar el Mas Espuella.
Felicitats per ‘haver retornat a la terra’. La cerca de l’autenticitat, d’un mateix, del jo real i no dels diferents personatges que has interpretat durant anys, és molt important. Aquells anys de ‘púrpura’, moqueta pomposa i estovalles de fil, han destrossat moltes ànimes de persones de les que només en queda un cos amb un cervell més o menys tarat.
Et felicito i t’envejo per haver tancat i barrat aquella etapa.
Només els molt virtuosos troben la pau quasi permanent, una mena de nirvana a la terra, a qualsevol lloc. Ja sigui dalt de l’Aconcagua o en un embús de trànsit inacabable, amb tothom crispat i ‘botzinant’ sense parar, enmig d’una multi contaminació inhumana. Els menys elevats,
Àlex Susanna i Albert Carné
requerim l’ajut d’entorns especials per a nosaltres, que ens faciliten el retrobament amb nosaltres mateixos. És el que a mi em passa al Delta…
Potser sí que Argelaguer ‘s’enfadi qui vulgui’, ‘no te gaire res’. Però per a tu, en especial el Mas Espuella i les ànimes que hi associes, tenen aquesta virtut de pacificar el teu esperit. Impagable!
Ho has escrit bé. He gaudit llegint-lo. Gràcies!”
Ah!… sàpigues que aquesta obra garrotxina, ja ocupa un lloc destacat en una lleixa d’una biblioteca que construeixo a empentes i rodolons al Baix Ebre!