LA VALENTIA

El meu últim post, “El repte d’emplenar un paper en blanc, el plaer de llegir papers escrits”, ha provocat que diverses persones em comentessin que expressar sentiments en públic és exposar-se massa. M’han qualificat de “valent” per fer-ho. Fins i tot algú ha opinat que li semblava que el tema no era (referint-se a mi), “si ets valent o no; ets agosarat”, sentenciava.

La diferència, per a mi, és de matís.

Ser valent és una elecció conscient d’afrontar els propis límits. Un intent de superar-se, d’aprendre. Agosarat, m’aproxima a la idea de temerari, sense que coincideixi exactament.

Algú deu estar pensant que potser convindria consultar el diccionari. Potser…

Prescindint del diccionari -i amb risc d’emprar malament els termes-, crec que al llarg de la meva vida, més que valent, he estat una mica temerari. Mai he circulat deliberadament pel carril contrari -en sentit literal-, però moltes vegades no he calculat prou bé els riscos de determinades actituds valentes, o aparentment valentes, i potser sí que he estat temerari. Per tant, sí que he acabat circulant -en sentit figurat, metafòric- pel carril contrari.

Ser valent és una virtut, com ho és ser prudent. Ser temerari no és cap virtut, com no ho és la prudència extrema. Aquesta última és covardia. Recordem allò que dèiem: “Que la prudència no ens faci traïdors”…

Però insisteixo que la finalitat que persegueixo no és semàntica. L’element central que em mou a escriure, es deriva del fet que algú em pugui considerar valent per compartir algun dels meus sentiments en un blog. Les persones que m’han fet aquest comentari, l’han fet en to elogiós, valorant la meva suposada valentia, de la que jo, en aquest cas concret, no n’era conscient. De ben segur algú haurà considerat que aquest suposat comportament valent, era imprudent o fins i tot temerari. Aquests, no s’han manifestat.

Reprenent els sentiments, deixo de banda els negatius. Tant els que no requereixen valentia per expressar-se -no cal ser gaire valent per faltar al respecte a algú quan s’està enrabiat, per exemple- com els que no es concreten per manca de valor: “El mataria, però no m’atreveixo”.

Em concentro, doncs, en els sentiments positius. Penso que és bo expressar-los i compartir-los. De ben segur el que és important és posar-los en pràctica (estimar és més important que dir que estimes), però em sembla important manifestar-los. Quantes vegades ens ha sabut greu “tenir vergonya” de verbalitzar el nostre amor als pares, als fills, als amics, tot i estimar-los molt?

El món és un gran teatre: el gran teatre del món. I tots representem un o diversos papers al llarg de les nostres vides. Quant més ens allunyem de nosaltres mateixos, quant més ens identifiquem amb el personatge que representem en un moment donat, més difícil és ser sincer i transmetre sincerament els millors sentiments cap als altres.

Confesso que, al contrari que el dia que vaig escriure l’esmentat post anterior, avui m’aturo a reflexionar abans d’escriure, d’explicar vivències personals d’aquestes que poden portar algú a dir “què valent!” o… “què imprudent!”, “què temerari!” o fins i tot “què ingenu!”. Però vaja, no crec que us parli de res que no hagueu experimentat mai d’una manera o altra.

Ser bon estudiant et pot portar a ambicionar una bona carrera professional i si tens dots de lideratge, a exercir-les amb millor o pitjor fortuna per a tu, i per als que t’envolten. Ser un gran líder i una millor persona no és fàcil. Gosaria dir que no és el més habitual. El lideratge basat en valors humans positius, és un privilegi reservat a uns pocs. Aquells que menys han confós la persona amb el personatge. Aquells que menys han perdut de vista que l’ésser humà és molt petit, “insignificant” en un cert sentit. Els que han estat capaços de no oblidar que “la glòria”, el plaer, són efímers, transitoris, miratges que van i vénen. L’amor no…

Potser algú ja ha saltat de la cadira en llegir això. Dir això és ser valent? Potser sí. Potser no és fàcil imaginar un directiu de multinacional o un president de Govern dient això. Pitjor encara: potser si ho digués no resultaria creïble…

Molta gent que fa anys que em coneix, s’adona que des de fa uns 10 anys la meva vida professional ha canviat. Molts no entenen el canvi. I molts no l’entenen després d’haver-los-hi explicat de forma senzilla i repetida. He aconseguit el que pretenia amb aquest canvi? He aconseguit ser “més jo i menys actor”? Crec que en bona part sí, de la mateixa manera que sé que em queda molt per arribar -si és que aconsegueixo aproximar-m’hi- on pretenia quan vaig abandonar certs camins i certs despatxos, per viure i treballar d’una manera diferent.

Per tant, és evident que no em considero exemple de res. Cada dia m’esforço per mirar de ser coherent amb el que vaig decidir fa 10 anys. Això fa que, malgrat com deia el resultat sigui variable, provoqui un efecte mirall en persones que potser voldrien treure’s del damunt el pes de portar anys representant una obra de teatre molt exigent que no satisfà la persona que s’amaga darrere del personatge que representa. Parlo des de l’experiència que proporciona haver-ho viscut.

Fa poques setmanes li vaig haver de recordar a un amic que el fet que concebi el treball i la manera de treballar de forma diferent a com ho havia fet sempre, no em priva de la meva experiència i que aquesta està al servei de qui la vulgui aprofitar. És més, em sembla una llàstima que no s’aprofiti només pel “canvi de format” de la meva vida laboral i un cert canvi d’actitud. Aquest amic (que és un als que li he explicat mantes vegades què faig, per què ho faig així, i que té a veure amb com concebo el que significa viure), em va respondre: “La gent no sap ben bé què fas, tenen la idea que t’has apartat de la circulació”. Està clar que seguint aquesta lògica, hauria de renunciar a intentar ser jo -ni us imagineu el que em costa aproximar-m’hi!- i recuperar aquell personatge conegut i més fàcil de descriure. Crec sincerament que ni jo ni ningú hi guanyaria res. Molta gent que va treballar amb mi en molts “grans projectes” han estat valents -de veritat- i m’han explicat el dur i difícil que era moltes vegades treballar en aquelles condicions en les que massa sovint l’objectiu -“l’èxit”- passava per damunt de les persones.

Ser un gran líder i estimar i fer el bé no és fàcil. Tot i que normalment quan parlem de grans lideratges no pensem -vaig deliberadament cap a un extrem- en personatges perfil Gandhi o Jesucrist, la meva opinió és que és impossible ser, no ja un bon líder, sinó simplement una bona persona, sense ser valent. Entenent per ser valent identificar les pors, les limitacions, les dificultats, allò que de veritat posa a prova les nostres capacitats, els nostres bloquejos emocionals i triar de forma conscient lluitar per superar-ho o almenys mitigar-ho. Els que estimen de veritat, són valents.

Si llegiu el meu currículum, probablement com el vostre, explica “què he fet” professionalment parlant. Però no explica “qui sóc”. Últimament he vist algun currículum, en especial de gent jove, que fa alguna aproximació a la persona que presenta aquell full de servei, de fites acadèmiques i professionals assolides.

No dec ser l’únic que s’ha adonat que en el fons resulta més fàcil d’aconseguir un gran èxit professional que no pas superar confrontar-se a les pròpies limitacions com a persona.

Arribat a aquest punt, sento la necessitat de recordar una obvietat: de la mateixa manera que parlar del bé no et fa bo, parlar de valentia, no et fa valent. Fins i tot em resisteixo a acceptar quelcom molt estès i que confesso que cada vegada que ho escolto em rebel·la. Em refereixo a la idea que “quan ets conscient del problema o de la dificultat, ja tens molt de guanyat”. Suposo que la lentitud dels avenços i la facilitat de retrocedir en l’esforç personal per vèncer les pròpies limitacions, acaba provocant aversió a l’estat de “consciència permanent del problema”, però amb avenços discrets.

Alguns dels lectors m’heu comentat que compartir els sentiments en segons quins àmbits us fa sentir vulnerables. És cert. El tipus de vida que portem, el model de societat que anem construint no ho fa fàcil. No cal dir que parteixo del principi de respecte al sentit del pudor, que certament pot valorar-se amb diferents vares de mesurar…

Compartir amb vosaltres, com vaig fer, records infantils, o el que van significar determinades lectures que em van recomanar durant l’adolescència en la meva formació personal, o fins i tot les emocions viscudes amb els meus fills o provocades en les meves relacions personals per fills d’altres, va provocar identificació per part d’alguns lectors amb emocions agradables viscudes durant la infància, l’adolescència o en altres etapes de les seves vides. Molt sincerament, no tinc la sensació de cap acte de valentia especial per compartir aquests records, aquestes emocions. Alhora em satisfà i m’anima a continuar escrivint saber que aquest compartir ha pogut fer vibrar, ha portat records agradables, ha fet reviure sensacions íntimes a alguns lectors.

L’efecte que ha tingut en mi ha estat aquest, el de reflexionar a propòsit del “ser o no ser valent” i de manifestar la meva sincera, sinó estranyesa, sí desencant renovat per constatar una vegada més que estem construint un món en el que fer públiques -púdicament- determinades emocions, constitueixi un acte de valentia! Ens han educat tant en el joc de rol, la vida ens ha anat portant tant pel camí del fer i de l’excel·lir fent, que l’espai pel ser, per tenir la capacitat de deixar els papers que ens han assignat en l’obra del gran teatre del món, ha quedat molt reduït. Definitivament, cada dia deu ser necessari ser més valent per viure i estimar. Jo no em sento especialment valent. Lluito per ser-ho, això sí…